dissabte, 4 de desembre del 2010

MÒNICA NARANJO - Todo mentira

04/12/2010


Diuen la realitat sempre supera la ficció, i la veritat és que és . . . . veritat. En els últims dies, estem vivint uns moments i unes situacions que em recorden molt, al començament de la saga Millenium.

Avui parlaré d’un tema que més d’un em prendrà per boig, i és que avui parlo de la teoria de la conspiració. Estic convençut que la teoria de la conspiració és real. No se fins a quin punt. No en tinc ni idea. Potser que la teoria només sigui l’intent matusser de voler tapar errades, incompetències i contradiccions governamentals, o que la cosa sigui de l’estil de Matrix. No ho sé, però que ens manipulen, d’això, n’estic segur.

Només cal recordar alguns casos que a mi, m’han semblat sorprenents. Com per exemple, ara deu fer uns 10 anys, per la península ibèrica, sobretot per Andalusia, van començar a caure del cel uns blocs de gel de la grandària d’una pilota de basket Durant un parell de mesos, cada setmana teníem dos o tres blocs d’aquest, que queien del no res en mig de dies sense núvols i amb un sol espatarrant. Ningú sabia que eren fins que passades algunes setmanes des del primer bloc, es va dir que era un estrany fenomen meteorològic, però que ja tenien catalogat i que tot i ser estrany, era “normal”. Mai més, ni abans ni desprès, he tornat a sentir parlar d’aquests blocs de gel.

Un altre cas per estudiar, és el de la grip A. Tothom acollonit, i tothom comprant vacunes, i al final no ha passat res. Ni hi ha grip, ni hi ha investigació sobre que, qui i com van saltar les alarmes a tot el món.

Un altre cas, per mi increïble, és el del volcà d’Islàndia. Després de milers de centenars d’erupcions volcàniques arreu del món, resulta que n’hi una, que expulsa un immens núvol que fa caure els avions. Un immens núvol, que ningú a fotografiat ni ningú ha vist. Resulta que no fa gaire, i va haver un altre erupció volcànica per les Filipines, i no ha passat res. No sé, com a mínim, a mi, se’m fa estrany.

Doncs ara resulta que hi ha un senyor que comença mostrar a l’opinió pública, documentació secreta, que en alguns casos, és una informació de molta gravetat, com el cas dels vols de la CIA o de la mort del càmara de Tele5. Doncs resulta que aquest senyor és un, oh! casualitats de la vida! un assetjador sexual, que a comès un delicte “infinitament molt més greu” que els que hagin pogut fer criminals de guerra o assassins en sèrie, i tota la Interpol, l’està buscant desesperadament. No sé. A mi, tot això em fa molta pudor. Jo, lo del assajament sexual, no m’ho empasso.

En definitiva, s’ha demostrat que les autoritats no tenen masses problemes en pressionar jutges, polítics, alts funcionaris i mitjans de comunicació, per fer activitats “rares” i manipular-nos, demostrant-se, que tot és mentida, fins i tot, segurament, també la teoria de la conspiració.

Aprofitant aquests esdeveniments que estem vivint aquests dies, i aprofitant que el passat dijous, la Mònica Naranjo, va oferir a Barcelona, un concert on interpretava les seves cançons amb arranjaments orquestrals, penjo la cançó “Todo mentira”. Una magnifica cançó, plena d’energia, amb una molt bona posada en escena. Per cert, el vídeo no és oficial i l’ha fet un seguidor de la cantant, i crec que li ha quedat força bé. De fet penso que la Mònica Naranjo, hauria d’haver agafat aquest vídeo per promocionar la seva anterior gira. Malauradament no vaig poder anar a l’Auditori per sentir a aquesta diva, ja que era una ocasió única que difícilment es podrà repetir, però la crisi . . . és la crisi.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

ANY: 2008
CD: Tarántula
























dijous, 2 de desembre del 2010

APOPTYGMA BERZERK - Eclipse (Live)

01/12/2010

El passat dilluns, es va jugar un Barça – Madrid que va acabar amb un contundent 5 a 0 a favor de l’equip català. Després dels 2-6 de fa dos anys on el Barça va humiliar al Madrid a casa seva, ara ho a tornat a fer però al Camp Nou. Com a resultat, a mi em fa més gràcia el 2-6, ja que marcar 6 gols a domicili, i sobretot al camp de Madrid, és una experiència que difícilment es podrà tornar a viure, mentres que un 5-0 com el del dilluns, ja és el quart cop que el Barça apallissa al Madrid així al Camp Nou. Però el que té d’especial aquest cop, és que van ser 5 gols, com podien haver estat 6 o 7 o 8 o ves a saber. La veritat és que els percentatges de possessió  estan al voltat del 70/30, o fins i tot més exagerat. Com anècdota, només dir que el segon gol, va ser un rondo d’uns dos minuts, on tots el jugadors del Barça van participar, i la pilota va circular per tot arreu, sense que cap jugador del Madrid pogués ni tan sols olorar la pilota. Després de dos minuts de mareig, el Barça va marcar gol, empenyent la pilota des de la mateixa línia de gol. Durant tot el partit, els jugadors del Barça van fer el que van voler amb els jugadors del Madrid, fins el punt, que a les acaballes del partit, els jugadors del Madrid estaven tan fora de si, que van començar a jugar violentament donant puntades de peu, a tot allò que es mogués.

Una victòria com aquesta va molt més enllà d’una victòria esportiva. Les connotacions polítiques són evidents, però n’hi han altres aspectes que cal considerar. Per exemple l’actitud amb la que ens relacionem amb els altres. El R. Madrid, porta dos anys sense guanyar rés i amb aquest ja fa 5 partits consecutius que es incapaç de guanyar al Barça, amb una diferència de gols de 17 a 2 favorable al Barça. Tot i això l’entorn del R. Madrid continua sense respectar al Barça, i a cada partit, es pensen que guanyaran sense baixar de l’autocar, com s’acostuma a dir. Tot i haver rebut contundents marcadors en contra, sembla que no n’aprenguin, i partit rera partit, i any rera any, cauen en la mateixa actitud fatxenda a la que ens tenen acostumats. Anuncien que el Barça té por quan s’ha d’enfrontar al Madrid, quan en realitat, i després de dos anys de fracassos, haurien de ser ells els que haurien de tenir por d’enfrontar-se al Barça, ja que han sortit durament castigats en els últims temps. Però és que a sobre, es passen tota la temporada, acusant als altres equips de no jugar amb tota la intensitat davant del Barça, i que per això l’equip culé, guanya amb tanta comoditat. I com diuen en el seu idioma “por la boca muere el pez” i ells són dels equips més humiliats pel Barça.

Potser per aquestes humiliacions, i el mal perdre que tenen els prepotents, la premsa madridista ( i madrilenya) treu les coses de mida, i comença a fer el ridícul fent estúpides acusacions de mala educació sobre cada acció que fa l’entorn blaugrana. Els cules no podem manifestar la nostra alegria, ja que aquestes mostres d’alegria, segons ells, són una provocació en tota regla. La veritat es que crec que volen que demanem perdó per tenir la “mala educació” de marcar-los algun gol. Són patètics. Porto uns dies veien el programa Punto Pelota, i em ric molt, de lo infantils que arriben a ser.

En definitiva, el R. Madrid queda eclipsat, tot i la seva maquinaria mediàtica, davant del poder esportiu de l’actual Barça, que sembla que arrasa amb tot el que es posa per davant. El Barça és un astre en el futbol actual que eclipsa totalment a la resta dels equips de futbol, i potser fins i tot a equips d’altres esports.
Tot això del eclipsi, m’ha fet pensar en Apoptygma Berzerk, que demà toquen a la Sala salamandra 1 de L’Hospitalet. Aquest grup noruec, tenen  un molt bon directe, que vaig poder gaudir fa uns anys. No es difícil, ja que tenen un repertori magnífic amb unes cançons molt ben construïdes, amb unes melodies precioses, reforçades en directe per una guitarra moderadament “metalera” en alguns casos, i en altres, perfectament “metalera”. Els seus últims treballs no m’acaben de convèncer, però els seus “clàssics” són tan bons, que segur que paga la pena anar al concert, encara que només sigui per sentir aquest temes classics. I els nous temes tampoc estan malament, però pel meu gust, són massa “popis”, i Apoptygma Berzerk són més . . . d’un altre manera. Malauradament no podré anar-hi.

Penjo la cançó “eclipse” en un directe de l’any 2000, on es pot veure que en directe són molt potents, sense que les seves cançons perdin la bellesa de la seva composició.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.


ANY: 2001
CD: APBL2000




















dilluns, 29 de novembre del 2010

ARCADIA - Election day (Consensus mix)

28/11/2010

Avui Catalunya ha celebrat les eleccions autonòmiques, per al Parlament autonòmic, i el poble català, ha decidit que vol continuar sent autonòmic, ha escollit la dependència. Ha escollit ser MASell del seu amo. Tot col·lectiu, té el que és mereix.


Penjo una cançó d’Arcadia, una escissió (d’això, els independentistes en sabem molt) de Duran Duran, sense deixar de ser Duran Duran, que és titula Election day (Concensus mix). Com avui no tinc moltes ganes de parlar, doncs fins aquí el meu comentari.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

ANY: 1985
Àlbum: So red the rose


















Maxisingle: Election day (Concensus mix)




















Election day (Concensus mix)

dissabte, 27 de novembre del 2010

ARCADIA

Nacionalitat: Anglaterra.
Web oficial:

ANY: 1985
Àlbum: So red the rose



















01 - Election Day
02 - Keep Me in the Dark
03 - Goodbye Is Forever
04 - The Flame
05 – Missing
06 - Rose Arcana
07 - The Promise
08 - El Diablo
09 - Lady Ice

Maxisingle: Election Day



















02 - Election Day (Single version)
03 - She's Moody And Grey, She's Mean And She's Restless


dijous, 25 de novembre del 2010

SHAKIRA - Ojos así (unplugged)

24/11/2010

Fa molts anys, o potser no tants, si fa o no fa, una mica més de 10 anys, vaig sentir una cançó d’una noia que van dir que era colombiana, i la seva forma de cantar, em va cridar l’atenció, però desprès ja no hi vaig pensar més. Poc temps desprès, tenia la tele amb el so apagat i vaig veure que estaven posant un vídeo clip que em va cridar novament l’atenció, i vaig córrer a pujar l’àudio.  – Osti!!!!! si és la colombiana!!!!!! – vaig exclamar. Desprès d’aquell descobriment, ja vaig estar més atent al que feia aquesta noia però no vaig tenir sort fins que un dia, fent zapping, veig que estant fent un concert “desendollat” d’aquesta noia. Estaven a punt de començar una cançó i vaig decidir escoltar-la.

En el meu últim escrit, confessava que tinc certa debilitat per la cultura del nord d’Àfrica i de l’orient mitjà. Quan vaig veure a la colombiana cantar i ballar la cançó que va cantar i va ballar, decididament em vaig enamorar platònicament d’ella. Bé, platònicament tampoc seria la paraula. No vaig parar fins saber més d’aquesta noia que havia fet realitat les meves ànsies de sentir una cançó pop amb fortes i clares influències de sonoritat àrab. I quan vaig aconseguir veure el vídeo clip de “Ojos Así”, definitivament quedava clar que aquesta colombiana i jo faríem bones migues.

Doncs aquesta colombiana, ha omplert el Palau Sant Jordi sense masses esforços i amb unes entrades que no eren precisament barates. Amb el pas del temps, la Shakira i jo no em fet tantes bones migues com jo em pensava, però sí puc dir que el seu treball, en línies generals, el trobo força bé. Penjo la cançó que em va captivar en la versió “unplugged” i un altre dia, ja penjaré la versió d’estudi.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

ANY: 2000
CD: MTV Unplugged



















Més cançons i més informació.

dilluns, 22 de novembre del 2010

FRANCO BATTIATO - Nomadas

22/11/2010


Avui es compleix el segon aniversari d’aquest blog. He llegit en algun lloc i en algun moment, que la mitjana de vida d’un blog és de dos anys, i per tant, considero que a patir d’aquest moment ja soc un blocaire vell.
Ho celebro amb Franco Battiato, tal com vaig celebrar el primer aniversari, i també el naixement d’aquest blog. De fet, el títol d’aquest blog, és el títol d’una cançó d’en Franco Battiato. A més, en Franco Battiato, com jo, sembla tenir una especial fascinació per la cultura del nord d’Àfrica, i són molts els vídeo-clips que mostra imatges d’aquesta zona del mediterrani. Sense anar més lluny, la cançó que penjo avui, es diu “Nómadas”, paraula que personalment m’evoca en línia recta als gitanos i a la gent del Sàhara.

I això em serveix, per aprofitar i solidaritzar-me al el poble saharaui, que està patit per una banda la opressió del Marroc, i per altre banda, l’oblit del món sencer.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.



ANY: 1987
Àlbum: Nómadas

























Més cançons i més informació

dissabte, 20 de novembre del 2010

HEAVEN 17 - (We don't need this) Fascist groove thang (Live 2010)


20/11/2010
Avui es compleixen 35 anys de la mort del dictador, i encara tenim records d’ell per moltes parts de casa nostra. És greu que encara quedin records d’aquest senyor, a Espanya, però que en quedin a Catalunya, és un cas de manicomi o de masoquisme. Aquest senyor va manar durant 40 anys gràcies al poder de la força i arravatant el poder a un govern escollit democràticament. Per tant aquest senyor, manava de la mateixa manera que ho fan el delinqüents i així s’hauria de tractar a la nostra historia (i a la espanyola, també)

Doncs aquest senyor va encarregar per glòria seva, una escultura que va posar al riu Ebre en el seu pas per la població de Tortosa, i avui 35 anys després de la mort del tirà, aquesta estàtua encara hi és. Hi han plataformes cíviques que lluiten per treure la escultura feixista del carrer i posar-la a un altre lloc (a un museu per evitar que oblidem el horror feixista, o directament, que es destrueixi. El meu amic Tannu Tuva ho explica millor.

Doncs no pot ser, ja que l’alcalde de Tortosa, ha decidit amb “seny” no treure-la, per no ferir susceptibilitats, per recordar a tothom que hi va haver una època fosca, i . . . per mil motius, que només ell es creu. Cal dir, que la escultura, continuarà al seu lloc, gràcies als vots favorables de PP, i de CiU. Sí, sí. De CiU. Aquells que ara diuen “Una Catalunya millor”. Aquells que mentre són a la oposició són els que tenen més empenta i els que es mantenen ferms i el més catalans dels catalans, però ja hem vist que abans, i ara encara també, són força conservadors, sobretot en el estat de la relació entre Catalunya i Espanya. La setmana que ve, ens toca decidir quin tipus de president volem, i tindrem, el que ens mereixem.

La cançó per acompanyar l’aniversari del dictador i la meva protesta per la conservació d’un monument feixista, és “(We don’t need this) Fascist groove thang” de Heaven 17. Un grup de Sheffield que va publicar el seu primer treball al 1981, amb un disc brutal, i carregat de “alguna cosa més que música”. Penjo la cançó en un directe d’aquest mateix any. La cançó és d’aquelles que quan comença, penses que massa soroll per tant poca cosa, però quan acaba la cançó, te’n adones que estàs movent tot el cos.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

ANY: 1981
Àlbum: Penthouse and Pavement

















CD Single: (We don’t need this) Fascist groove thang



















ANY: 2010

(We don't need this) Fascist groove thang (Live 2010)


Més cançons i més informació.

dimecres, 17 de novembre del 2010

LADYHAWKE - My delirium

16/11/2010

Ara fa un any, comentava que una companya de feina . . . una amiga, ho havia deixat tot per anar-se’n a viure a Austràlia amb la seva parella. Tots dos van començar un camí difícil i incert, però ho van fer amb fermesa i decisió, sabent que els reptes vitals i quotidians serien importats i difícils,

Ha passat un any, i les coses han estat (i estan) difícils, però han anat tirant. I pel que respecte als reptes vitals, doncs sembla que ha estat tot un èxit. No podia ser d’un altre manera, el caràcter d’aquesta amiga meva, fa que aconsegueixi sortir sempre endavant. I si a sobre té l’ajut de la seva parella, un noi força
trempat, doncs encara que costi, se’n surten.

La veritat és que a la feina, trobo molt a faltar aquesta amiga meva, però que hi farem, va decidir fer un gran viatge, en tots els sentits, i en certa forma la envejo. Durant aquest any tant important a la seva vida, un dia va recomanar mitjançant el Facebook, una cançó, que quan la vaig sentir, vaig pensar que era una gran cançó, i avui, celebrant el “nou” aniversari de la meva amiga, la penjo.
Es traca d’una cantant neo zelandesa que diuen que té un aire “vuitanteru”, però és avui dia, i de fet des de fa 20 anys, a mi, tot em sona “vuitanteru”.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

ANY: 2008
Àlbum: Ladyhawke
CD Single: My delirium



















LADYHAWKE

Nacionalitat: Nova Zelanda

ANY: 2008
Àlbum: Ladyhawke




















01 – Magic
02 - Manipulating Woman
04 - Better Than Sunday
05 - Another Runaway
06 - Love Don't Live Here
07 - Back of the Van
08 - Paris Is Burning
09 - Professional Suicide
10 - Dusk Till Dawn
11 – Oh my
12 - Crazy World
13 - Morning Dreams

CD Single: My delirium


















02 - My Delirium (Sunship Remix)
03 - My Delirium (Sugardaddy Remix)
04 - My Delirium (Chateau Marmont Remix)


dimarts, 9 de novembre del 2010

GLENN MILLER - Chattanooga choo choo

08/11/2010


Jo no és que sigui molt amic dels Estats Units. De fet, és un país que no m’acaba d’agradar, i si no fos pel Parc Nacional de Yellowstone, o pel Grand Canion, o per conèixer la seva historia pre colombina, no tindria cap interès de viatjar-hi mai. Però tampoc soc anti-americà i reconec que han aportat moltes coses al món que cal destacar, com per exemple, la Coca cola, Star trek, o en Glenn Miller.

En Glenn Miller, ha esdevingut una icona dels Estats Units, i el seu nom, sempre, s’identifica amb unes barres i unes estrelles. Aquesta identificació ve donada per la forma de la seva mort, i també pel seu talent, més que de compositor, d’arranjador i director d’orquestra. En Glenn Miller va ser el que va aconseguir, des del meu punt de vista, el millor so per una orquestra d’instruments de vent, fent que d’unes musiques no massa complicades, fessin arrossegar els peus d’un públic expectant.

Aquest passat diumenge, al Palau de la Música Catalana, van tocar l’orquestra que duu el seu nom, interpretant tot un seguit de temes, uns escrits per ell, i altres no, però que va popularitzar amb el seu estil particular d’arranjament, que va fer historia. I és que unes trompetes . . uns trombons i uns saxos, tocats com s’han de tocar, fan córrer electricitat per l’espinada de qualsevol, si mes no la meva. Sempre he dit que hi han moltes formes de seduir-me. Una bona secció de vents, per mi, resulta irresistible, i en Glenn Miller, en això, era el millor.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

ANY: ?
Àlbum: ?

GLENN MILLER

Nacionalitat: Estats Units
Web oficial:


ANY: ?
Àlbum: ?

dissabte, 6 de novembre del 2010

FRONT 242 - Rhythm of time

06/11/2010

Avui toca a la Sala Bikini un dels meus pilars bàsics. La meva vida, no només en lo musical, sense determinats grups no hagués estat igual, i Front 242 és un d’aquests grups que han marcat la meva vida d’una manera o altre. Dins la meva vida molts han estat el grups importants, però front 242 formen part dels escollits, dels “únics”, dels insuperables i dels que mai deceben.

Per diverses raons, no he pogut escriure abans sobre aquest concert, al que malauradament no podré anar (i ja es el segon cop consecutiu) i em sap greu fer-ho ara, poques hores abans del concert, però no ho he pogut fer abans. De totes maneres, ja havia parlat abans d’ells en altres escrits d’aquest mateix bloc i en altres blocs. De fet, va ser a rel que vaig parlar d’ells en el meu altre blog, que em vaig decidir a obrir aquest bloc. Tot i només haver publicat un escrit d’ells fins ara, de fet és un dels grups que més cançons he penjat, i ara, a poques hores del concert, només puc fer que refermar la meva profunda admiració i fins i tot devoció, per aquesta formació belga, que tant ha influenciat en el meu temps de lleure, i no tant de lleure.

De la mateixa manera que ara fa dos anys, avui no podré anar al concert per culpa de la crisi. És el ritme del temps que correm avui dia, i per això penjo la cançó d’aquest grup, “Rhythm of Time”, una més de les moltes magnifiques cançons que després de molts anys de feina i investigació musical, han fet i enregistrat. Si teniu temps i possibilitats d’anar al concert, no ho dubteu. Feu-ho.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

ANY: 1991
Àlbum: Tyranny for you



















CD Single: Rhythm of Time















dissabte, 30 d’octubre del 2010

RINA AIUCHI - Koi wa Thrill, Shock, Suspense

29/10/2010

Aquest cap de setmana se celebra el XVI Saló del manga a L’Hospitalet, i tot i que jo no soc molt coneixedor d’aquest univers, reconec que té la seva influència en tot el que ens envolta. La cultura manga ha creat per tot el món tot un seguit de seguidors tant fanàtics com els d’altres universos nascuts a partir d’una única historia, o el conglomerat d’una forma de fer diverses histories.

Jo no tinc massa clar que és exactament això del manga. No sé ben bé que és manga i que és Anime. No sé si el manga és còmic, o dibuix animat, o ambdues coses, o molt més que tot això. Em perdo amb la diversitat de creacions àudio visuals que es publiquen, i que crec que totes són d’aquesta branca . . . artística!?!?! “Heidi” és manga? “Mazinger Z”, és manga?

El que sí sé, és que les meves filles, es queden al·lucinades amb les aventures de Doraimon, de la DO-RE-MI, del Detectiu Conan o de l’Inuyasha. Les meves filles, tenen problemes per recordar que els canals de televisió es canvien amb el comandament, i no pas amb el “mandu”, però poden recordar tot tipus de noms de fonètica japonesa, sense cap problema.

Les series que veuen les meves filles (que crec que són manga . . . .o són anime?!?!?!) acostumen a portar uns “opennings” i uns “endings” (Ara es diu així, enlloc de parlar de caràtules d’inici o dels crèdits del final) que utilitzen cançons, normalment fetes per grups o solistes japonesos, i quasi totes les cançons tenen un nexe comú, que no és altre que sonen una mica “eurovisives”. Totes tenen unes melodies força marcades, i que en un moment o en altre ens duen a la èpica, i sense voler entrar en la qualitat d’aquestes cançons, normalment, requereixen d’uns magnífics cantants.

Ara, ja sí, entrant en la qualitat de les cançons, des del meu parer en n’hi han, que són molt bones. Ja fa temps, vaig penjar “Come” de la Namie Amuro, i més tard, "Afro gunso" de Dance Man. Aquest cop la cançó que penjo em sembla que és un “Openning” de la 8na temporada del “Detectiu Conan” (no em fa massa gràcia que les meves filles vegin aquests dibuixos, però quan els fan no estic a casa, i no puc evitar-ho) i es titula “Koi wa Thrill, Shock, Suspense” de la Rina Aiuchi, que podria ser, que tingues altres cançons també interessants. Qui sap si més endavant, li dedico una estoneta a aquesta cantant japonesa. El vídeo clip, trobo que no enganxa gens amb la cançó. Per mi és un dels pitjors plantejaments que he vist mai, des del punt de vista àudiovisual, a l’hora de fer un vídeo clip. La cançó és molt energètica, i les imatges, volen tenir massa glamour.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

ANY: 2000
Àlbum: Be Happy























Koi wa Thrill, Shock, Suspense


RINA AIUCHI



Nacionalitat: Japó

ANY: 2000
Àlbum: Be happy




















01 - Be happy?
02 - Close To Your Heart
03 - Koi wa Thrill, Shock, Suspense
04 - Snow drop
05 - Her Lament
06 - It's crazy for you
07 - Can you feel my…?
08 - Ohh! Paradise Taste!!
09 - Kimi e no sayonara
10 - Dear…From…
11 - Be happy

CD Single: Koi wa thrill, shock, suspense


02 - Hikari Iro no Kakera
03 - Koi wa Thrill, Shock, Suspense (KH-R Jr STAR LIGHT MIX Ver.S)
04 - Purple haze (Future techno mix)
05 - Koi wa Thrill, Shock, Suspense (instrumental)

dimarts, 26 d’octubre del 2010

HURTS - Wonderful life

26/10/2010
Aquest dimarts, toquen a la Sala Bikini un dels grups que podríem anomenar-los, com el grup de l’any. Jo els vaig conèixer gràcies a btretze, i potser el meu entusiasme inicial desprès de sentir-los va ser una mica exagerat, però és evident que alguna cosa tenen.

La seva música i la seva estètica són plenes de “bon gust”, minimalisme, bellesa, discreció, elegància i poques estridències però no falta la dosi de posat prepotent I pretensiós, que fa que tot junt, tingui un gust a “classe” I categoria. Es un d’aquells grups que sembla que ni suïn, ni els hi surtin grans, i tot sigui perfecte. Pel meu gust, fins I tot, massa.

El seu dics és ple de precioses cançons ben construïdes però jugant sobre segur i sense arriscar, musicalment parlant, ni una gota d’aquella suor que no tenen. Un disc per escoltar I deixar-se portar per una bellesa falsa I encisadora que refresca els nostres sentits amb un minimalisme que fa que re ressalti, I que sigui el conjunt de tot plegat en que ens captiva.

Pel que he pogut veure en algun vídeo, el concert no serà una d’aquelles festes boges que recordarem tota la nostra vida, però si mes no, porten una bateria, que sempre ajuda al espectacle. Els seus concerts, I ho dic sense haver-ne vist cap, son per escoltar i res mes, que ja està prou bé.

Penjo el vídeo clip d’un dels seus èxits d’aquest any i una de les seves cançons més mogudes, Wonderful Life.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

ANY: 2010
Àlbum: Happiness



CD Single: Wonderful Life



















Més cançons i més informació.