divendres, 7 de desembre del 2012

SUBSONICA - Up patriots to arms

07/12/2012:

Avui només volia fer una petita referència al projecte de llei del nostre gran aliat, el ministre Wert (gran fabricant d'independentistes) esclafant un cop més la nostra llengua i el nostre sistema educatiu, combinant-t'ho amb el dia de “la constitución española” i el nou rumor de soroll de sabres que un general espanyol ha insinuat, per parlar d'aquesta cançó, que avui per avui, és la millor cançó mai escrita (en Franco Battiato porta dos números “1” consecutius). Però ahir, em van fer canviar els plans.

Ahir, com molts catalans de comarques, vaig anar a Barcelona a veure el tradicional mercat de Santa Llúcia. Vaig deixar el cotxe per Nou Barris i vaig agafar la línia groga del metro fins arribar a Jaume I, on em vaig trobar amb un dels espectacles més ridículs, perillosos i ofensius que un es pot imaginar. Realment em vaig sentir ferit i fins i tot em van encendre la ira, que evidentment vaig saber controlar perfectament.

Quan vaig sortit de metro, em vaig trobar a tot un seguit de persones, que en el millor dels casos són uns ignorants, manifestant-se per coses que molesten la intel·ligència i el respecte als altres. Per fer-vos una comparativa, era com si un grup de banquers es manifestessin pels carrers més humils i desafavorits de les nostres ciutats, reclamat més beneficis pels seus bancs, per així poder desnonar millor.

Una de les coses que més em molestava, era que molts duien senyeres com si Catalunya i la seva cultura els importes una mica, quan en realitat tots sabem que només les duien per ser políticament correctes, perquè tots i cadascun d'ells i elles, en el millor dels casos, lo català, els és completament indiferent. Algun, fins i tot, s'auto-enganyarà, dient que ell defensa el dret a que qui vulgui expressar-se en català, ho pugui fer. Però que farà per fer-ho? re.

Què reclamen? De què es queixen? Ningú els obliga a re. Ningú els priva re. Si volen ser espanyols, no només ho poden ser, sinó que ho són, i re hi ha al futur més immediat que ens faci pensar que tenen en perill aquesta condició. En cas que Catalunya assolís la independència, en re canviaria això. Però a més de ser espanyols (ara i sempre que vulguin), si hi poden sentir plenament. No hi ha re que els impedeixi sentir-se espanyols. Tenen un govern d'un estat que els empara. Estan reconeguts internacionalment. El seu folklore és conegut arreu i la seva llengua és de les més parlades al món.

Identitàriament, viuen en una abundància, que si parléssim d'economia, fregaria la immoralitat. I ho fan amb ostentació. Així, a que ve fer-se les víctimes? Doncs els seu problema, és que els catalans no volem ser espanyols. Bé, no és que no vulguem. És que no ho som. Els catalans, a diferència d'ells i elles, encara que som catalans, no ens ho deixen ser de ple dret, ja que hi ha algú que ens imposa la seva nacionalitat, cosa que els catalans ni fem, ni volem fer. Ha diferència d'ells, ningú els imposa una llengua. Se la ensenyem, però no hi ha cap llei que els obligui a saber-la, i molt menys a utilitzar-la. Cal recordar que a Catalunya, la majoria de les persones que treballen, són analfabetes en català parlat, llegit i escrit. Fins i tot molts, ho són en la comprensió oral. En canvi, jo no conec a ningú, treballi o no, que no sàpiga entendre, parlar, llegir i escriure el castellà perfectament. Però és que tampoc ens deixen que ens sentim catalans, ja que no podem ni tant sols jugar un partit de futbol sense haver de demanar permís. I el més sorprenen és que hi han cops que ens deneguen aquest permís. S'ha de tenir poca qualitat humana per negar el permís per jugar a un partit de futbol!!!!

I qui són els que ens impedeixen ser catalans i sentir-nos catalans, a Catalunya? Els mateixos que ahir es feien les víctimes pels carres de Barcelona, volen fer creure que les oprimits, són els opressors. No només és patètic, sinó que és indignant. Sempre he dit, que difícilment hi ha re pitjor que un patriota d'una pàtria que no necessita ser defensada. Tots els que ahir eren manifestant-se reclamant no sé ben bé què, l'únic que poden voler, és aixecar les armes, ja que el poder polític, econòmic, mediàtic i social, ja l'exerceixen cada dia, i només els resta exercir el poder militar i el poder del terror.

I dit això, passo a parlar de la cançó d'avui, una versió de “Up patriots to arms”, feta per Subsonica, un grup italià del que no en sé re, però que hauré de dedicar-los algunes estonetes, ja que el resultat que han obtingut amb aquesta cançó és espectacular. La cançó és original d'en Franco Battiato, i és una de les cançons més mogudetes del geni sicilià. Tot i això, seguint l'estil d'en Franco Battiato, no és una cançó amb masses estridències i amb masses brillantors decoratives. La versió original és com una dona preciosa amb una imatge sòbria però segura d'ella mateixa. Subsònica, l'han vestida de força i energia, fent més evidents els detalls i convertint aquesta dona, en una noia espectacular que fa impossible no adonar-te'n de la seva presència, i obligant-te a mirar-la de dalt a baix més d'un cop, admirant la seva potència i bellesa un punt agressiva, que ajuda a fer-la, encara més atractiva.

Com deia al principi, ara mateix, no puc deixar d'escoltar-la i la estic cantant a totes hores. És una d'aquelles versions, que paga la pena. Fins i tot, el mateix Franco Battiato, canta algunes frases d'aquesta esplèndida versió.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2011
CD: Eden



Tribut a FRANCO BATTIATO





SUBSONICA


Nacionalitat: Itàlia

ANY: 2011
CD: Eden

01 - Eden
02 – Serpente
03 – Il diluvio
04 - Prodotto interno lurido
05 - Benzina ogoshi
06 - Sul sole
07 – Quando
08 - Istrice
09 - Tra gli dei
10 – La funcione (feat. Righeira)
12 - La scoperta dell'alba
13 - L'angelo

diumenge, 2 de desembre del 2012

JOHN FOXX AND LOUIS GORDON – Ultraviolet/Infrared

02/12/2012:
Fa unes setmanes, vaig passar la grip (la primera de la temporada) i vaig tenir la oportunitat de veure un parell de pel·lícules que feia anys que volia veure i no havia vist. “Aeon Flux” i K-Pax”. Dues pel·lícules que mostren el que ha de ser i el que no ha de ser una pel·lícula de ciència ficció.

Aeon Flux, té un plantejament de la historia, que sense ser original, sí que promet coses si s'hi afegeixen matisos que facin la historia diferent. Ens situa en una civilització futura, que ha sobreviscut a una epidèmia que quasi extingeix a la humanitat. Aquesta societat futura viu en una tirania que el poble no veu o no vol veure, ja que aparentment, viuen força bé. Però hi ha un grup terrorista / alliberador (depèn del bàndol on siguis) forçament preparats físicament, intel·lectualment i amb molts mitjans tecnològics. Aquest grup alliberador envia a la seva millor agent, una dona molt atractiva que és una experta lluitadora i una atleta descomunal, per fer el cop definitiu que enderrocarà al règim tirànic. En l'ultim moment, aquesta agent comença a dubtar sobre si el grup alliberador té en realitat, bones intencions o no (No. No es tracta de Ultraviolet, però és evident que són pel·lícules bessones) En canvi K-Pax té un plantejament poc atractiu, ja que és la historia d'un home que diu ser un extraterrestre (recordeu en Carlos Jesus?) i no té més.

Aeon Flux és tota una exposició de disseny d'alta qualitat, on ens mostren uns decorats preciosos, magnífics, luxosos i brillants. En definitiva, uns decorats espectaculars (recordeu Ultraviolet?) K-pax ens mostre poca cosa més que un hospital psiquiàtric, algun despatx, un planetari i un jardí familiar. A Aeon Flux també podem gaudir d'un vestuari, una perruqueria i un maquillatge espectaculars, mentres que K-Pax, té un vestuari de lo més vulgar. I els efectes especials de Aeon Flux són d'altíssima qualitat i en gran quantitat (com a Ultraviolet) mentres que a K-Pax . . . Hi han efectes especials?

A Aeon Flux hi ha acció i sorpreses constantment, amb situacions límit de vida o mort (com a Ultraviolet) mentre que K-Pax, el màxim que hi ha un petit moment de tensió quan un personatge té por a l'aigua d'un sortidor. I finalment, des del punt de vista masclista, la protagonista de Aeon Flux, motiva molt i ho exploten (com a Ultraviolet. Bé en aquest cas, a mi no) mentres que aquest factor, a K-Pax no hi ha cap possibilitat de motivació.

Vist tot això, només puc dir que Aeon Flux és un trunyo imfumable que no hi ha qui s'ho empassi, a no ser que s'estigui totalment enamorat de la Charlize Theron (que és el meu cas) És una d'aquelles pel·lícules que pensen que com és ciència ficció, tot si val. I això no és així. Si tot si val, perdem els condicionats de jugar amb les emocions i l'intel·lecte de l'espectador. Si tot si val, deixes de patir per la integritat del protagonista, o de les possibles víctimes del “dolent” de torn, ja que a l'ultim moment, es trauran del barret qualsevol gadget, o qualsevol habilitat d'algú, que solucionarà la situació. En el cas de Ultraviolet, encara és pitjor, ja que tot és més exagerat, amb la diferència que la Mila “Linies rectes” Jovovich no és ni la mitad de bona actriu que la Charlize Theron, ni està tan bona.

En canvi, K-Pax demostra que per fer una bona pel·lícula, no cal ser extraodinàriament catastròfic, ni calen grans escenaris, ni un vestuari innovador. Demostra que no cal disparar ni un sol tret, ni fer grans corredisses, ni efectes especials, ni sexe. Només cal un fet estrany, inexplicable o increïble; definir unes lleis i unes normes de la situació, i sobretot, un bon diàleg en una situació, que ens faci ser part activa de la pel·lícula i no només uns simples devoradors d'imatges sense sentit. Algú dirà que en el cinema, el que es busca, és entreteniment i una lleu fuga de la realitat. I estic d'acord. A mi també m'agraden les pel·lícules d'acció, sempre i quant, no insultin la meva intel·ligència, i m'anul·lin totalment la capacitat de viure la pel·lícula. Si en una pel·lícula, no hi han lleis i normes que delimitin la historia que expliquen, passen a ser histories avorrides, ja que el conflicte, el perill o la tensió, no existeixen i per tant l'adrenalina no corre pel meu cervell, i en conseqüència, no hi ha cap tipus d'exitació i emoció. És com veure focs d'artifici.

I per posar música a aquest comentari sobre el ying i yang de les pel·lícules de ciència ficció, ho faig amb la cançó “Ultraviolet/Infrared”, de John Foxx & Louis Gordon. El títol de la cançó ja fa referència a una de les pel·lícules a les que m'he referit (potser una de les 5 pitjors pel·lícules que he vist mai) i a més, mostra dos conceptes totalment contraris i totalment allunyats l'un de l'altre.

John Foxx, que per mi és com una divinitat, ha fet bastants discos amb en Louis Gordon, music del que no en sé res, però que segur que deu haver aportat coses. Els discos que han fet junts, estan plens de molt bones cançons, totalment compatibles amb la genial discografia d'en John Foxx en solitari.

Com són una formació amb no massa èxit comercial, resulta difícil trobar vídeos d'aquests dos musics, així que l'he hagut de fer jo, utilitzant imatges dels trailers de les tres pel·lícules de les que he parlat, més imatges d'aquest duent en un directe. Crec que no m'ha quedat malament del tot.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2003
CD: Crash and burn

Ultraviolet/Infrared



JOHN FOXX AND LOUIS GORDON

Nacionalitat: Anglaterra
Web oficial John Foxx: http://www.metamatic.com/
Web oficial Louis Gordon: http://www.myspace.com/louisgordonuk

ANY: 2003
CD: Crash and burn

01 - Drive
02 - Cinema
03 - Broken Furniture
04 - Crash And Burn
05 - Once In A While
06 - Sex Video
07 - Sidewalking
08 - Ultraviolet / Infrared
09 - She Robot
10 - Dust And Light
11 - Ray 1 / Ray 2
12 - Smoke

LOUIS GORDON

ESPERANT EL SEU MOMENT.