divendres, 16 de novembre del 2012

HEAVEN 17 – Temptation

15/11/2012:

Ahir vaig viure la vaga general, d'una manera diferent a com ho havia fet fins ara. Fins ara, les vivia a casa sense fer cap consum ni cap protesta externa. Les vagues són fàcils de fer. Només cal no anar a treballar. Ahir, per motius de força major, vaig viure la vaga al carrer, fent vaga de forma conscient i compromesa, però sense participar en cap acte o acció relacionada amb la vaga. I el que vaig veure, em va decebre molt. Durant tot el dia, fins i tot, vaig tenir la sensació que era l'únic que feia vaga. De fet, no conec a ningú, que no estigui directament relacionat amb la política o amb el món sindical que hagi fet vaga. De fet, conec gent d'aquesta, que se suposa compromesa, que NO ha fet vaga.

Ahir vaig haver d'anar a un hospital, a recollir a la meva sogra, que li donaven l'alta. Aprofitant que era un dia feliç per l'alta de la meva sogra, i que personalment havia decidit que les meves filles també feien vaga, i per tant no anaven a l'escola, doncs em vaig endur a la meva filla gran a recollir a la meva sogra. Mentres una infermera retirava les “vies” a la meva sogra, la infermera li va fer el següent comentari a la meva filla: “Hola guapa. Què? No has anat al cole? Clar, aquells sindicalistes poca soltes, no t'ha deixat entrar.” Em vaig quedar sense paraules. Osia, que jo vaig renunciar al sou d'un dia i em vaig crear mala fama entre els meus caps, per entre d'altres coses, protestar perquè han deixat a les infermeres sense la paga extra de nadal i que els hi han rebaixat el sou, desprès d'anys de tenir-lo congelat, mentre que en aquell hospital, no va fer vaga ni “cristu”, i a sobre soc jo el poca solta que faig vaga? Que se'n vagin a prendre pel sac!!!!!

El mateix puc dir d'alguns amics meus, que sempre van plorant perquè els treballadors del sector públic estan pagant la crisi més que ningú, o que les matricules de les universitats dels seus fill s'han apujat una barbaritat, o que les llistes d'espera de la sanitat pública són excessivament llargues, o que les llars d'infants no estan prou subvencionades. Però jo soc l'únic, que he renunciat a un dia de sou i m'he encarat als meus caps per protestar per totes aquestes coses, tenint en compte que cap, cap, cap d'aquestes protestes m'afecta directament.

Algú dirà que el dret de vaga, és lliure i cadascú, lliurament pot decidir si fa o no fa vaga. I és cert, i estic d'acord, però . . . per raons ideològiques. Jo entenc als que no volen fer vaga, perquè pensen que els sous dels treballadors de casa nostra són excessivament alts i poc competitius i que cal “flexibilitzar-los”. I els que pensen, que l'estat no ha d'intervindre gens en la vida dels ciutadans, i per tant ni la sanitat ni la educació ni les pensions ni res de tot això ha d'estat participat, dirigit i administrat pel estat. Però la realitat és que el 99% de la gent que no va fer vaga ahir, no només no pensa això, sinó que està en contra, i per tant no és que no van fer vaga per raons ideològiques. No van fer vaga per altres raons, que de moment prefereixo callar, però que a diferència de les raons ideològiques, no són raons creïbles. I lo mes “divertit” és que desprès es queixaran a taula durant un dinar familiar, o a la maquina del cafè de la feina, i sempre en petit comitè.

Ahir (i avui encara), va ser un d'aquells dies que la temptació de passar-me al costat fosc, i enviar a tota la societat a prendre pel cul, va ser molt gran. Ara mateix ho tinc decidit, em passo al costat fosc. Segurament d'aquí uns dies tornaré a la “lluita”, però ara per ara, vull que tot s'enfonsi, que és el que la nostra societat es mereix. Ens quedem asseguts al sofà de casa (figura retòrica de la mandra a fer coses, i en aquest cas seria el fet d'anar a treballar) esperant que els altres (ves a saber exactament qui són aquests “altres”) arreglin els nostres problemes. Doncs jo, ara per ara, també ho faré. Estic cansat de donar la cara, i de fer sacrificis, i que altres ames de quedar-se al sofà de casa, et mirin malament perquè els hi crees mala consciencia. De moment, ja he caigut en el primer pas de la temptació del costat fosc, que suposo que morira i tornaré a ser el de sempre, o esdevindrà en una total indiferència pels problemes aliens. El que passa es que la temptació del costat focs empeny força i no sé fins a quin punt podré aturar certs pensament que em venen al cap sobre el fet que la classe treballadora es mereix passar més penúries. Sembla que la classe obrera vol ser trepitjada. Qui soc jo per impedir-ho?

De la temptació en parlen Heaven 17 a la cançó que porta per títol precisament “Temptation” Ells parlen d'un altre tipus de temptació (en la que jo hi cauria sense pensar-m'ho dos cops) però que es pot fer una clara metàfora sobre quins són i com són els dos costats de les temptacions. Es una cançó impecable, d'aquelles que posen en risc les carreres dels grups, ja que pot condemnar-los eternament a només ser coneguts per aquesta cançó. És sense cap mena de dubtes, la seva cançó amb un èxit comercial i popular més gran, i amb diferència.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.
Què en gaudiu, i canya a la classe obrera.

ANY: 1983
Àlbum: The luxury gap


Senzill: Temptation









dilluns, 12 de novembre del 2012

SIMIAN MOBILE DISCO – I believe

12/11/2012:

Avui sortiré de l'armari, o potser ja ho havia dit abans. Em confesso. Soc sindicalista, i el que és pitjor, faig us de les hores sindicals, per intentar millorar les condicions de treball de tots els meus companys de treball. Amb motiu de la passada vaga general, vaig fer campanya en favor de fer vaga i quan fas aquestes coses tant “dolentes” sempre hi ha algun company que fa una d'aquelles preguntes que em sorprèn que es facin. Des de la meva radicalitat cada cop més radical, no m'entren al cap certes preguntes que penso que tenen una resposta lògica, i em fa molta mandra discutir sobre aquestes coses que per mi tenen una lògica tan absoluta. És com si algú em vulgues discutir que l'aigua, en el seu estat natural és incolora. La pregunta en qüestió va ser (en qualsevol de les seves variants): de que serveix una vaga?

Dic que me sorprèn, perquè gràcies a les vagues (generales i no generales) avui tenim seguretat social, estatut dels treballadors, salari mínim interprofessional, i tot un seguit de drets i deures que els nostres avis van aconseguir amb molt més que esforç, i que en la última dècada i a passes de gegant, anem perdent legislatura rere legislatura.
Dependent de a qui li ho preguntes, una vaga general serveix per quelcom o no serveix per res. Si li preguntes a un grec, que en fan moltes i munten un bon merder, et dirà que no serveixen per res. I no serveixen per res, perquè tot i que fan molt soroll, en realitat són 4 los que paren i armen el merder. La majoria segueixen treballant o recuperen el dia de vaga perquè pensen que la vaga no només no soluciona res, sinó que a sobre aconsegueix que aquell mes, es cobri menys. Això passa molt als països mediterranis.
Si li preguntes a un francès, et dirà que no es pot viure sense elles, ja que també en fan moltes, sense fer massa merder, però tothom para, i aconsegueixen fer que els governs tirin en rere lleis impopulars i probablement, poc efectives.

Una vaga general, si es fa bé (molta gent i poc merder) serveix per molt. Serveix per fer veure al governant de torn que l'efecte acció/reacció, existeix. Si no hi ha reacció, tard o d'hora hi ha una nova acció. Serveix per dir-li al governant de torn, que no pot anar més lluny. Serveix per mantenir viva la espurna de la justícia social. Serveix per mantenir la unitat, la dignitat i la autoestima de la classe obrera (que avui dia, ni tant sols és conscient que és classe obrera). Serveix per donar-nos força. I la historia ho demostra. Una vaga general, si es fa, i tant que serveix.

No serveix quan es convoca i no es fa. És aleshores quan no només no serveix, sinó que va en contra, donant arguments als gossos que borden des de les grans corporacions empresarials de desinformació (mitjans de comunicació) i comencen a escampar missatges que només beneficien al seus amos (aquestes mateixes empreses desinformadores al servei de les grans multinacionals anunciants) que el que volen és que els treballadors no s'afiliïn, es divideixin i sobretot, no reaccionin i no es mobilitzin.
Ho fan de moltes maneres, entre elles, desacreditant les tasques i les essències sindicals aconseguint coses com:
  • Que es militaritzi a uns treballadors als que se'ls ha baixat el sou un 50% i se'ls ha augmentat la jornada laboral, i la majoria de la classe treballadora no només ho veu amb bons ulls, sinó que fins i tot, alguns voldrien que fiquessin a algú a la presó.
  • O que es rebaixi el sou a uns treballadors (funcionaris) que ja tenen sous baixos, sense que aquesta mesura serveixi per reactivar cap sector econòmic, i la majoria de la classe treballadora ho vegi amb bons ulls.
  • O defensar que les retallades en l'estat del benestar, són necessàries i que s'han de privatitzar els serveis públics (per beneficiar novament a grans multinacionals que vendran aquests serveis públics) i que la majoria de la classe treballadora ho vegi amb bons ulls.

També ho fan, fomentant la idea del “de que serveix?” o “tots són iguals” desmotivant al poble. D'aquesta manera, quan el poble pensa “Per què he de votar?” “De què serveix mobilitzar-me?” és quan encara és més fàcil fer coses, tan salvatges como oprimir a uns treballadors amb la violència laboral diària i constant que reben els treballadors. Quan els treballadors pensen “Per què he d'anar a votar?” o “De què serveix mobilitzar-me?”, més aprop estem d'una nova bofetada als nostres drets socials. Sense anar més lluny, cada cop veig amb més freqüència com treballadors critiquen a altres treballadors per estar de baixa, o treballadors que volen igualar les condicions laborals a la baixa, osia, que enlloc de voler, reivindicar i lluitar pels privilegis d'altres treballadors, el que volen és que aquests privilegis es cancel·lin.

Potser una vaga general no serveix de res, però a mi, si em serveix. A mi em serveix per resistir. La resistència mai és inútil. És l'enemic el que mina la nostra confiança en nosaltres mateixos, convencent-nos de que la resistència, és inútil, i ens fa baixar els braços.

Si tots fem vaga, serveix. Si pensem que “Per a què?”, aleshores, no serveix. Sé que aquest discurs sona passat, pesat, utòpic i segurament, estèril, però és la meva opinió.

Bé, avui m'he allargat massa i no parlaré ni del grup Simian Mobile disco ni de la cançó “I believe”. L'he escollit per això, perquè crec. Crec en les meves opcions, en les nostres opcions, i només si creiem en nosaltres, ens en sortirem. Si creiem en el que ens diuen “ells”, estem perduts, i condemnats a la misèria, condemnant als nostres fills. Si no creiem en nosaltres mateixos, acabarem com els protagonistes del vídeo-clip.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i el so a tota canya.

ANY: 2007
Àlbum: Attack Decay Sustain Release

Maxi CD: I believe

I Believe