Ahir vaig haver d'anar
a un hospital, a recollir a la meva sogra, que li donaven l'alta.
Aprofitant que era un dia feliç per l'alta de la meva sogra, i que
personalment havia decidit que les meves filles també feien vaga, i
per tant no anaven a l'escola, doncs em vaig endur a la meva filla
gran a recollir a la meva sogra. Mentres una infermera retirava les
“vies” a la meva sogra, la infermera li va fer el següent
comentari a la meva filla: “Hola guapa. Què? No has anat al cole?
Clar, aquells sindicalistes poca soltes, no t'ha deixat entrar.” Em
vaig quedar sense paraules. Osia, que jo vaig renunciar al sou d'un
dia i em vaig crear mala fama entre els meus caps, per entre d'altres
coses, protestar perquè han deixat a les infermeres sense la paga
extra de nadal i que els hi han rebaixat el sou, desprès d'anys de
tenir-lo congelat, mentre que en aquell hospital, no va fer vaga ni
“cristu”, i a sobre soc jo el poca solta que faig vaga? Que se'n
vagin a prendre pel sac!!!!!
El mateix puc dir
d'alguns amics meus, que sempre van plorant perquè els treballadors
del sector públic estan pagant la crisi més que ningú, o que les
matricules de les universitats dels seus fill s'han apujat una
barbaritat, o que les llistes d'espera de la sanitat pública són
excessivament llargues, o que les llars d'infants no estan prou
subvencionades. Però jo soc l'únic, que he renunciat a un dia de
sou i m'he encarat als meus caps per protestar per totes aquestes
coses, tenint en compte que cap, cap, cap d'aquestes protestes
m'afecta directament.
Algú dirà que el dret
de vaga, és lliure i cadascú, lliurament pot decidir si fa o no fa
vaga. I és cert, i estic d'acord, però . . . per raons
ideològiques. Jo entenc als que no volen fer vaga, perquè pensen
que els sous dels treballadors de casa nostra són excessivament alts
i poc competitius i que cal “flexibilitzar-los”. I els que
pensen, que l'estat no ha d'intervindre gens en la vida dels
ciutadans, i per tant ni la sanitat ni la educació ni les pensions
ni res de tot això ha d'estat participat, dirigit i administrat pel
estat. Però la realitat és que el 99% de la gent que no va fer vaga
ahir, no només no pensa això, sinó que està en contra, i per tant
no és que no van fer vaga per raons ideològiques. No van fer vaga
per altres raons, que de moment prefereixo callar, però que a
diferència de les raons ideològiques, no són raons creïbles. I lo
mes “divertit” és que desprès es queixaran a taula durant un
dinar familiar, o a la maquina del cafè de la feina, i sempre en
petit comitè.
Ahir (i avui encara),
va ser un d'aquells dies que la temptació de passar-me al costat
fosc, i enviar a tota la societat a prendre pel cul, va ser molt
gran. Ara mateix ho tinc decidit, em passo al costat fosc. Segurament
d'aquí uns dies tornaré a la “lluita”, però ara per ara, vull
que tot s'enfonsi, que és el que la nostra societat es mereix. Ens
quedem asseguts al sofà de casa (figura retòrica de la mandra a fer
coses, i en aquest cas seria el fet d'anar a treballar) esperant que
els altres (ves a saber exactament qui són aquests “altres”)
arreglin els nostres problemes. Doncs jo, ara per ara, també ho
faré. Estic cansat de donar la cara, i de fer sacrificis, i que
altres ames de quedar-se al sofà de casa, et mirin malament perquè
els hi crees mala consciencia. De moment, ja he caigut en el primer
pas de la temptació del costat fosc, que suposo que morira i tornaré
a ser el de sempre, o esdevindrà en una total indiferència pels
problemes aliens. El que passa es que la temptació del costat focs
empeny força i no sé fins a quin punt podré aturar certs pensament
que em venen al cap sobre el fet que la classe treballadora es mereix
passar més penúries. Sembla que la classe obrera vol ser
trepitjada. Qui soc jo per impedir-ho?
De la temptació en
parlen Heaven 17 a la cançó que porta per títol precisament
“Temptation” Ells parlen d'un altre tipus de temptació (en la
que jo hi cauria sense pensar-m'ho dos cops) però que es pot fer una
clara metàfora sobre quins són i com són els dos costats de les
temptacions. Es una cançó impecable, d'aquelles que posen en risc
les carreres dels grups, ja que pot condemnar-los eternament a només
ser coneguts per aquesta cançó. És sense cap mena de dubtes, la
seva cançó amb un èxit comercial i popular més gran, i amb
diferència.
Si algú escolta
aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a
tota canya.
Què en gaudiu, i canya
a la classe obrera.
ANY:
1983
Àlbum:
The luxury gap
Senzill:
Temptation