dimarts, 12 d’octubre del 2010

GERARD QUINTANA - La crosta

12/10/2010:

Avui, els espanyols celebren el dia de la hispanitat. Una festivitat, que quan jo era petit, recordo simplement com el dia de la Mare de Deu del Pilar, i on felicitàvem a totes les Pilars que coneixíem, i a les que no coneixíem també.

En els darrers anys, aquest dia, on també es recorda el descobriment d'Amèrica (per part dels Europeus. Els Americans ja sabien que existia Amèrica) ha patit una transformació d'un caire nacionalista que espanta una mica. Alguns podrien dir que es podria comparar al que passa l'11 de setembre, però des del meu punt de vista, ni de bon tros, ja que mentres uns celebrem les derrotes, altres volen celebrar les victòries, les grandeses i l'orgull de ser espanyols. I normalment, tot això va unit a la negació dels "altres". Negant a aquells que no volem ser espanyols. Bé, no és que no ho vulguem ser. És que no ho som. Aquesta celebració del 12 d'octubre, s'ha transformat poc a poc, en un acte de nacionalisme agressiu i assimilador, excloent als diferents, i al mateix temps dominats i colonitzats.

Mai he entès que una persona se senti orgullosa de la seva nacionalitat. Ho trobo ridícul. Jo no em sento orgullós de ser català. No és ni culpa meva ni mèrit meu. Simplement ho soc i ja està. I no m'he de sentir ni millor ni pitjor ni diferent ni rés. Només cal saber que soc català i ja està. En canvi, molts espanyols tenen allò que se'n diu "ardor guerrero" per la pàtria i posen a la pàtria per damunt de moltes coses, fins al punt de voler oblidar els episodis foscos que tot poble té i ha tingut. Per altre banda, els espanyols tampoc tenen tantes coses de les que sentir-se orgullosos. Han tingut grans escriptors, pensadors i fins i tot, grans científics, però normalment, els usuaris d'aquest nacionalisme, d'estar per casa, però que molesta, i molt, pensen en les "grandes hazañas bélicas", i si hem de ser sincers, Espanya, mai, mai, mai, ha guanyat cap guerra ella soleta contra un igual. Quan ha guanyat una guerra, ha estat contra pobles on s'aprofitava d'un fort desequilibri tecnològic (Amèrica) o s'ha hagut d'aliar i /o comprar a altres potències per vèncer a pobles d'igual nivell tecnològic. Sense anar més lluny, per sotmetre als catalans, van haver de comprar als anglesos amb Menorca i Gibraltar, i ajuntar forces amb França.

Però tornat als pecats, altres pobles, no oblidem que en el passat hem fet veritables barbaritats, i el que hem de fer, és demanar perdó, i no oblidar-ho, per tal de no repetir-ho. Però el nacionalisme espanyol, el que fa, és passar pàgina, sense voler veure el seus pecats i les seves vergonyes. 

Doncs cal recordar-les, ja que ni han estat poques, ni han estat petites.  L'any passat, ja vaig recordar, "l'alegria" de molts americans recordant el "gloriós" descobriment d'Amèrica. Aquest any, cal recordar gran part del segle passat, on molts encara poden recordar per ells mateixos, i no pels llibres d'història, tot el que va passar. Entre altres coses, que tres dies més tard, també caldria recordar, que els espanyols tenen "l'honor" de ser l'únic poble de La Terra, que han afusellat a un president democràtic, escollit democràticament, i que a hores d'ara, encara cap espanyol amb "poder" ha volgut esborrar de la seva història aquest fet, com si fos una cosa de la que cal sentir-se orgullós. 

Aquest any, és en Gerard Quintana el que ens ajuda a recordar alguns dels moments més "gloriosos" dels nostres veïns i, tinguem-m'ho clar, amos. Ho fa amb la cançó "La crosta", que parla de la memòria històrica, que un cop més, i ja en van un bon pilot, ha passat de puntetes per aquest govern "amic" que hi ha actualment a la "capital del reino".

En Gerard Quintana, és un d'aquells músics, que quan era jove, no em queia gaire bé, entre altres coses, per no ser un artista "sobiranista" però que amb un dia qualsevol de la seva vida, ha fet més pels Països Catalans, del que pugui fer jo en tota la meva vida. Amb el temps, en Gerard Quintana, ha anat millorant d'una manera molt notable, i els seus últims treballs, són molt interessants.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 2009
Àlbum: De terrat en terrat





















GERARD QUINTANA

Nacionalitat: Països Catalans
Web oficial: http://www.gerardquintana.cat/
Webs d'interès: http://ca.wikipedia.org/wiki/Gerard_Quintana

ANY: 2009
Àlbum: De terrat en terrat





















01 - Barcelona en colors
02 - Estic sol
03 - Quan el sol
04 – Laberint
05 - De vent i dol
06 - Diumenge salvatge
07 – Marina
08 - Al cel
09 - La meuca de l'eunuc
10 - La por
12 - Gàbia d'estrelles
13 - De terrat en terrat

diumenge, 10 d’octubre del 2010

RADIO FUTURA - La estatua del jardín botánico.

09/10/2010:


Una de les coses que vaig fer aquest passat estiu, va ser anar al Jardí Botànic de Blanes, que desprès de 13 anys vivint a Blanes, ja era hora d'anar-hi i veure un dels jardins botànics més grans d'Europa.

La veritat és que va ser una visita que em va agradar molt de fer, i em vaig fer el propòsit de no esperar uns altres 13 anys per tornar-hi anar. Vaig veure amb tot la tranquil·litat que vaig voler, plates que configuraven uns jardins molt agradables a la vista i al olfacte. Alhora, també es pot gaudir d'uns fantàstics i espectaculars paisatges típics de la Costa Brava.

Paga la pena anar-hi? Doncs des del meu punt de vista, venir des de Barcelona, per exemple per visitar només aquest jardí, doncs potser sigui una mica excessiu, tot i que si ho mirem des d'un altre punt de vista, si que paga la pena.

Ho dic per què hi ha molta gent que ve de Barcelona o de Vic, exclusivament per anar a la platja, o per dinar a la vora de mar. Si això és prou engrescador per venir a Blanes, doncs no hi ha cap dubte, que també ho és anar a visitar aquest jardí botànic.

De fet, ara que ho penso, les persones que venen exclusivament per dinar o sopar a la vora del mar, doncs poden aprofitar el temps i fer una passejada  per aquesta magnifica col·lecció de vida verda. Fins i tot, em sembla que hi han dies amb la possibilitat de poder sopar dins del jardí, amb un marc d'aquells que diuen imcomparable.

Si finalment us animeu a anar-hi, recordeu que és millor apropar-s'hi amb transport públic, ja que el parking al jardí, és una "mica" complicat. La línia 3 d'autobus (de tipus carrilet) que el podeu agafar a la Plaça Catalunya, al carrer de l'Esperança o al Moll) us durà fins a la mateixa porta d'aquest jardí de propietat privada, però sense anim de lucre. Els nens, en el pitjor dels casos, suporten prou bé aquesta visita. Les meves filles, per exemple, s'ho van passar bé.

Amb un escrit com el d'avui, ho tinc fàcil, ja que tot em porta en línia recta la mítica cançó de Radio futura, "La estatua del jadín botanico", que a més de ser un vídeo esplèndid, podria perfectament, haver-se estrenat al Festival de cinema fantàstic i de terror de Sitges. El vídeo clip sembla fet expressament per aquest festival, que casualment, se celebra durant aquest dies. I un fanàtic com jo de la ciència ficció, no pot deixar d'esmentar una cosa com aquesta.


Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 1982
Senzill: La estatua del jardín botánico




















Més cançons i més informació.

RADIO FUTURA

Nacionalitat: Espanya
Web oficial:
Webs d'interès:

ANY: 1982
Senzill: La estatua del jardín botánico





















01 - La estatua del jardín botánico
02 - Rompeolas.