dilluns, 31 de desembre del 2012

ROLL DEEP – Take control (Feat. Alesha Dixon)

31/12/2012:

Les últimes entrades han estat un mica profundes, fosques i pessimistes o negatives. Aquesta nit, nit de cap d'any, cal, encara que sigui per enganyar-nos a nosaltres mateixos, mirar el futur amb optimisme i bon rotllo. Avui toca una cançó que em motiva per la festa sense més histories que fer festa per fer-la. És una cançó que em transporta a una discoteca amb música sense més, efectiva per ball per tothom, i amb la que molts es poden trobar còmodes.

La cançó és d'un “col·lectiu” que es fan dir Roll Deep (en el fons segueixo profund) i dels que no conec res més que aquesta cançó , i em sorprendria molts que algun cop tornés a posar una cançó d'ells. Però la veritat és que la cançó està molt ben feta, construïda d'una forma efectiva i amb uns sons força contundents, sobretot el baix seqüènciat, que m'agrada molt. Tenint en compte que el “rap” em tira bastant enrere, encara té més merit que aquesta cançó m'agradi i m'animi d'una manera especial. Molt merit d'això, està a la tonada, que considero d'aquelles que t'animen l'anima i et fan volar els peus, interpretada per la Alesha Dixon, que també em motiva bastant. D'ella sí que hi han més possibilitats que algun dia posi una cançó, ja que n'hi ha una amb un cert aire retro, que m'agrad molt.

Bé, només em resta desitjar molt bon any a tothom (bé, a tothom tothom, potser no)

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2010
CD: Winners stays on

Take Control (Feat. Alesha Dixon)



ROLL DEEP

Nacionalitat: Anglaterra

ANY: 2010
CD: Winners stays on

01 - Intro (feat.Carla Marie)
02 - Good Times (feat.Jodie Connor)
03 - What Do They Know (feat.Eva Simons)
04 - The One
05 - Green Light
06 - Out The Blue
07 - Take Control (feat. Alesha Dixon)
08 - Fall Again (feat.Parallel
09 - Team
10 - Morning After
11 - Over The Rainbow (feat.Cherri V)

ALESHA DIXON

ESPERANT EL SEU MOMENT.

diumenge, 30 de desembre del 2012

DINARAMA + ALASKA – Crisis

30/12/2012:

Avui faig la tercera entrada sobre la trilogia de perquè he estat seduït pel costat focs, i en aquest cas, em toca parlar de com veig el futur. Fa temps que penso que el futur serà fosc, però en els últims dies, ho he vist encara amb més claredat, donada la la insensibilitat i indiferència de la nostra societat, tal com comentava en el segon capítol, i que ens ha dut ha tenir pensaments i opinions totalment estúpides. I és que en estupidesa penso quan sento a algun obrer (encara que sigui de camisa blanca i corbata) dient que les vagues no serveixen per res. És una estupidesa de tal calibre, que es podria comparar a la de un jugador de futbol que digués que marcar gols és inútil. Només cal recordar, que si avui només treballem 40 hores setmanals o els nostres infants no treballen, o tenim dret a una sanitat gratuïta i universal, és perquè uns miners van fer vaga i van decidir no baixar a la mina o uns estibadors van fer vaga també i van deixar de treballar, i van fer tot el que “tenien” que fer (i més) per guanyar aquelles batalles. O si les dones avui tenen drets socials, és gràcies a que unes quantes, van morir cremades en una fàbrica, mentre reivindicaven la seva condició de persones. Res de tot això ens va ser regalat per la bondat infinita d'un polític, sinó que van ser drets guanyats fent les vagues que avui tan estúpidament i superbament qualifiquem d'inútils. Van ser coses aconseguides amb plors, fam, suor i sang, molta sang.

Així doncs, si no despertem, i no veig cap símptoma que em dugui a pensar que la societat es a punt de despertar, veig un futur en un estat de crisi permanent, on la misèria serà el pa nostre de cada dia i la majoria conviurem amb ella de la mateixa manera que ara convivim amb la paraula crisi, sense reaccionar. Veig clarament les jornades de 12 hores diàries / sis dies a la setmana per un sou miserable. I agraïts per poder treballar. Varies famílies vivint en un mateix pis, on les habitacions entre el matrimoni i els seus fills serà una pobre cortina. Homes i dones, llevant-se pel matí anant a un punt de trobada a veure si hi ha sort, i apareix algun capatàs de qualsevol empresa en un camió i ser escollits per fer qualsevol feina sense negociar cap tipus de condició, pujant a la caixa de carrega del camió, tal com ho fa el bestiar ara. Veig la tornada del treball infantil, on els nostres infant només rebran la formació necessària i imprescindible per fer la feina que “afortunadament” els hi han donat. Famílies senceres sense cap tipus de garantia sanitària, etc . . .

Fins no fa gaire, he procurat lluitar contra tot això, però finalment, he vist que no és pot lluitar contra això. He intentat que una pilota no caigues a terra i he lluitat per aconseguir mantenir-la allà on els nostres avantpassats la van posar, però ja no puc més. Deixaré que caigui. No ajudaré a que caigui (a no ser que hi hagi un bon preu) però no faré res per impedir-ho. Ho faré amb l'esperança, que aquesta pilota, quant toqui terra reboti i es torni a enlairar, tot i que tinc la certesa que quan això passi, podria ser que no rebotes, i s'esclafes definitivament al terra sense cap possibilitat de rebot.

Com sabrem si al pilota rebota? Doncs quan comencin a haver-hi vagues generals de debò, que no seran d'un sol dia, sinó indefinides. Aquelles vagues que avui “pensem” que no serveixin per res i que per això no fem, les haurem de fer, i augmentades exponencialment, confiant en que la nostra parella, o el nostre germà o germana, o el sogre, o la mare, o fins i tot el veí, no facin vaga i ens pugui mantengui mestre lluitem per recuperar allò que avui no sabem defensar, probablement perquè tampoc ens ho hem guanyat. Veient com en la caixa de carrega d'un camió, entren uns “esquirols” que s'han llevat aquell mateix matí amb l'esperança de poder ser “esquirols”. Probablement els hauran anat a buscar ben lluny, ja que si algun d'ells, es identificat, casualment per la nit, “tindrà un accident” i és trencarà les dues cames. També és possible que hàgim d'anar a consolar a la família d'un sindicalista que també a tingut algun accident” i a mort, o potser haurem d'anar a fer “guàrdia” del fill segrestat d'algun empresari. Quin d'aquest personatges ens tocarà? Potser el sicari que mata al sindicalista, o trenca les cames de l'esquirol, o segresta al fill d'un empresari. Tot això no sé si serà demà, o d'aquí un any o d'aquí deu, o potser (i crec que és el més probable) seran els nostres fills els que els hi tocarà una època de crisi perpetua, sempre és clar, que la pilota reboti, ja que sí la pilota no rebota i s'esclafa . . . puff

Algú em dirà boig, exagerat, tremendista o pessimista, però malauradament, de moment, ho he encertat tot en qüestions socials.

Amb aquesta entrada, acabo la trilogia (tot i que és molt possible que hi hagi un epilog, ja que hi va haver un pròleg) sobre alguns dels motius que m'han dut a ser seduït pel costat fosc, i que millor, que fer-ho amb un cançó anomenada “Crisis”. La cançó és de Dinarama + Alaska, i és força senzilla, però narra molt bé tot allò que penso que ens trobarem més tard o més d'hora. La cançó és molt bona.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 1983
Àlbum: Canciones profanas

Senzill: Crisis

Crisis

dilluns, 24 de desembre del 2012

BAND AID - Do they know it's Christmas?

24/12/2012:

Un any més, em toca repetir la nadala que ja fa 27 anys es va fer per recaptar fons per acabar amb la fam al món. Malauradament, el desastre, no s'ha acabat.

Dades de 2012
- 870 Milions de persones passen fam crònica.
- 2,5 Milions de nen mores de fan cada any.

Sobre la cançó, no tinc re per afegir a lo que vaig dir altres anys.

Aquest any, passo de posar el vídeo ensucrat, i només pos el vídeo més dur.
Aquest cop, no us puc demanar que en gaudiu.
Bon Nadal?

ANY: 1984
Maxi-Single: Do they know it's Christmas?

Do they know it's Christmas?


dimecres, 19 de desembre del 2012

THALIA - ¿A quién le importa?

19/12/2012:

En la entrada anterior, primera de la trilogia, deia que la principal raó per la que he estat seduït pel costat fosc, era la societat. I és que vivim en una societat indiferent, composta de individus indiferents. I és una indiferència en els dos sentits. Som individus indiferents, en el punt que no ens afecta massa tot allò que passa al nostre voltant i a les persones que tenim a prop (i a les que tenim lluny) I som indiferents en el que ens afecta a nosaltres mateixos, pensant que les coses, soles, se solucionaran, o com a mínim, s'aturaran allà on són i no empitjoraran. I aquesta indiferència, ens perjudica a tots.

Ja fa algun temps vaig trobar un escrit que parlava dels indiferents, i amb el que coincideixo plenament. Diu tot allò que sempre he pensat però que no sé dir.

En l'anterior entrada, també deia que quan em posava el barret de sindicalista, deia coses que no agradaven de ser escoltades. Aquest escrit, és precisament això. Una cosa que cal dir, i que no agrada de ser escoltada. Posant aquest escrit, potser encara aconsegueixo que més gent s'emprenyi amb mi. Aquest és l'escrit:

Odio als indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i la abúlia són parasitisme, són berganteria, no vida. Per això odio als indiferents.

La indiferència és el pes mort de la historia. La indiferència opera potentment en la historia. Opera passivament, però opera. És la fatalitat; allò amb el que no és pot comptar. Trenca programes i arruïna els plans més ben concebuts. És la matèria bruta devastadora de la intel·ligència.

El que passa (el mal que cau a sobre de tothom) passa perquè la massa dels homes abdica de la seva voluntat, permetent la promulgació de lleis que només una revolta podrà derogar, i consentint l'accés al poder de persones, que només l'amotinament aconseguirà derrocar.

La massa ignora per despreocupació, i aleshores sembla cosa de la fatalitat, que tot i a tothom atropella, al que consent igual que al dissident, al que sabia com al que no sabia, al actiu com al indiferent. Alguns ploren demanat pietat i altres blasfemen obcecadament, però ningú, o molt pocs es pregunten “Si hagués tractat de fer valer la meva voluntat hauria passat el que ha passat?”

Odio als indiferents també per això: perquè em fastigueja el seu ploriqueig d'eterns innocents. Demano comptes a cada un d'ells: Com han entomat la tasca que la vida els hi ha posat i els hi posa diàriament? Què han fet, i especialment, què no han fet? I em sento en el dret de ser inexorable i en la obligació de no malgastar la meva pietat, de no compartir amb ells les meves llàgrimes.

Soc partidista, estic viu i sento ja a la consciencia dels meus, el pols de la activitat de la ciutat futura, que els meus estan construint. Una ciutat on la cadena social no gravita sobre uns pocs; rés del que passa allà és per ventura, ni producte de la fatalitat, sinó obra intel·ligent dels ciutadans. Ningú mira des de la finestra el sacrifici i la sangria d'uns pocs. Soc viu. Soc partidista. Per això odio a qui no pren partit, i odio als indiferents.

(A. Gramsci, febrer de 1917, La Città Futura)

Els indiferents (o insensibles) són els que m'han seduït, i ells són, també, els culpables de tot. I els odio. I ja que són indiferents, podrien tenir la decència de callar i no queixar-se . . . a qui no s'han de queixar. Avui mateix, he viscut un episodi de “indiferència” en vers el propi problema, ja que uns companys meus, han decidit que cobrat tard, cada cop més tard, no és un problema, tot i que alguns estiguin en números vermells.

Dit això, la cançó que presento, també és de Dinarama + Alaska, titulada “¿A quien le importa?. Una cançó que parla i exalça al individualisme, i ens va sentir orgullosos de ser com som. Únics i irrepetibles. Cosa que està bé. El problema és que mirant la lletra de la cançó, mirada d'un altre manera, en alguns moments podríem dir que parla dels indiferents (o insensibles) Sorprenentment, alguns indiferents, també se senten orgullosos de ser-ho. Poso la versió que l'any 2002 va fer la Thalia. Per què la versió de la Thalia? Doncs sobretot perquè el rotllo house que li dona, m'agrada molt. Perquè canta molt millor que l'Alaska, es mou molt millor, i és molt més fàcil de mirar que l'Alaska, (aquest ultim punt, ara que he estat seduït pel costat focs, pren la seva importància en el blog)potser una mica massa prima.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2002
CD: Thalia

CD-Single: ¿A quien le importa?

¿A Quién le Importa?


Tribut a DINARAMA + ALASKA





THALIA


Nacionalitat: Mèxic


ANY: 2002
CD: Thalia

01 – Tú y yo
02 - Así Es el Destino
03 - En la Fiesta Mando Yo
04 – No me enseñaste
05 - Y Seguir
06 - ¿A quién le importa?
07 - Vueltas en el Aire
08 - Heridas en el Alma
09 - La Loca
10 – Dance dance (the mexican) (Spanish Version) (Feat. Marc Anthony
11 - Dance dance (the mexican) (English Version) (Feat. Marc Anthony
12 - Closer to You
13 - You Spin Me 'Round (Like a Record)
14 - Message (Hidden Track)

CD-single: ¿A quién le importa?

02 - ¿A Quién le Importa? [Hex Hector/Mac Quayle Radio Vocal Mix]
03 - ¿A Quién le Importa? [Hex Hector/Mac Quayle Club Vocal Mix]
04 - You Spin Me 'Round (Like a Record)

dissabte, 15 de desembre del 2012

DINARAMA + ALASKA – Deja de bailar

15/12/2012:

L'altre dia, vaig dir que havia estat seduït pel costat fosc, i segueixo seduït, i el passat dimarts hi va haver la primera conseqüència, ja que vaig deixar enrere una etapa de 10 anys de la meva vida. Una etapa molt intensa. El dimarts passat vaig “dimitir” (en còmodes terminis) de les meves tasques sindicals. Amb aquesta entrada, inicio un trilogia, on intentaré deixar escrites les sensacions que m'han dut a deixar-me seduir.

Fa més o menys 10 anys, vaig rebre una trucada telefònica, en plan conspiratiu, demanant-me si volia pertànyer al primer comitè d'empresa de l'empresa on treballava. Mai hi havia pensat en aquestes coses, i encara no acabo d'entendre com aquell company, que gairebé no em coneixia, va pensar en mi per una cosa així. Vaig acceptar, només per donar la possibilitat que una representació sindical existís dins de l'empresa on treballo. En poc temps, i sense saber ben bé com, em vaig veure en una espiral que em va dur a liderar el comitè d'empresa, si fa o no fa, fins ara.

Vaig començar aquesta aventura, pensant en el beneficis que portaria al col·lectiu de treballadors, una representació sindical per aconseguir millores i evitar possibles temptacions per part de la direcció que traspassessin la legalitat. Esperava trobar complicitat, cooperació, solidaritat i confiança. No esperava trobar gratitud ni reconeixement, però tampoc el que he trobat. Recel, desconfiança, mentides, secretisme i traïció.

Durant 10 anys he tirat d'un col·lectiu per intentar millorar unes condicions de treball de qui no vol fer res per aconseguir-ho i a més espera que sigui un altre el que es trenqui la cara per defensar els seus drets. I a més espera que ho faci d'ofici, ja que aquest “altre” ho ha de fer, sense que ningú li expliqui res.

Després de 10 anys, he acabat amb la direcció de l'empresa emprenyada amb mi, cosa de la que no em queixo, ja que era d'esperar. Però també he acabat sense dirigir-me la paraula amb altres membres de comitès anteriors, ja que estan enfadats amb mi, després de trair-me. I tinc a part de la plantilla de la empresa, també emprenyada amb mi, perquè pensen que durant aquests 10 anys, no he fet res. No tenen en compte que he dedicat molt temps del meu temps de lleure, que enlloc de dedicar-lo a la meva família, els hi he dedicat a ells. Tampoc tenen en compte els diners que he gastant en combustible, parkings, fotocopies i alguna multa; per resoldre els seus problemes. I dic els seus problemes, ja que jo, personalment, no he tingut masses conflictes amb la direcció, i podria perfectament haver-me estalviat tots aquest problemes durant aquest 10 anys. També és veritat, que quan em poso el barret de sindicalista, dic la veritat que ningú vol que li diguin, i és clar, s'han d'auto excusar un altre cop (ja que normalment, ja s'auto excusen constantment per no moure's) i espera que sigui jo el que em mogui, repeteixo, sense ells avisar-me que tenen un problema. També em fa “gràcia” que molts es queixen que el comitè no es comunica, però tampoc mai fan res per comunicar-se (molts cops, tot el contrari) i mai han mostrat cap interès per la tasca del comitè.

En fi. He plegat poc a poc, ja que els actuals membres del comitè, tampoc es mereixen que els deixi tirants de cop i volta, i alguns membres de la plantilla, tampoc es mereixen que plegui, sense acabar de tancar alguns temes. No me'n penedeixo d'haver-ho provat. Mai em podré dir a mi mateix, que no ho he provat, i mai em podrà dir ningú (si s'atreveixen a posar-ho en dubte a la meva cara, no pas d'amagat com fan ara) que no ho he intentat. Però també és veritat, que ara que sé com ha anat el tema, mai ho repetiria, i a ningú aconsellaria que ho fes. Com dic, només ja una raó per fer-ho. Què el dia de demà, no et puguis dir, que no ho vas provar.

Tot i això, el que m'ha fet deixar-ho córrer, ha estat la nostra societat en general, i no pas les meves relacions personals amb els diferents col·lectius de l'empresa on treballo. Però això ho deixo per la següent entrada.

La cançó que acompanya aquest moment trist, molt trist de la meva vida, tot i que alliberador, molt alliberador, és una cançó de Dinarama + Alaska, que es diu “Deja de bailar”. Si per “bailar” entenem, “sindicalejar”, la lletra d'aquesta cançó, és perfecte. És una barreja del que em dic, del que em diuen i del que sento que equivocadament diu la societat respecte al sindicalisme.

Dinarama + Alaska és la segona etapa de la carrera musical del Nacho Canut i la Olvido Gara, i per mi, la millor de les seves tres etapes. Amb Alaska y los Pegamoides, era diversió i fer per fer, sense massa sentit, i més que res, per ser “guays”. Amb Fangoria, el matís “Pastiche” és massa recorrent i evident. Dinarama + Alaska, era un projecte per fer bones cançons, cercant una personalitat madura (dintre d'uns límits) i fer coses “serioses”. En aquesta època van fer magnifiques cançons. No és que no les haguessin fet abans, o després, preo durant aquesta segona etapa, van tenir moments realment brillants.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 1983
Àlbum: Canciones profanas

Senzill: Deja de bailar

Deja de bailar


divendres, 7 de desembre del 2012

SUBSONICA - Up patriots to arms

07/12/2012:

Avui només volia fer una petita referència al projecte de llei del nostre gran aliat, el ministre Wert (gran fabricant d'independentistes) esclafant un cop més la nostra llengua i el nostre sistema educatiu, combinant-t'ho amb el dia de “la constitución española” i el nou rumor de soroll de sabres que un general espanyol ha insinuat, per parlar d'aquesta cançó, que avui per avui, és la millor cançó mai escrita (en Franco Battiato porta dos números “1” consecutius). Però ahir, em van fer canviar els plans.

Ahir, com molts catalans de comarques, vaig anar a Barcelona a veure el tradicional mercat de Santa Llúcia. Vaig deixar el cotxe per Nou Barris i vaig agafar la línia groga del metro fins arribar a Jaume I, on em vaig trobar amb un dels espectacles més ridículs, perillosos i ofensius que un es pot imaginar. Realment em vaig sentir ferit i fins i tot em van encendre la ira, que evidentment vaig saber controlar perfectament.

Quan vaig sortit de metro, em vaig trobar a tot un seguit de persones, que en el millor dels casos són uns ignorants, manifestant-se per coses que molesten la intel·ligència i el respecte als altres. Per fer-vos una comparativa, era com si un grup de banquers es manifestessin pels carrers més humils i desafavorits de les nostres ciutats, reclamat més beneficis pels seus bancs, per així poder desnonar millor.

Una de les coses que més em molestava, era que molts duien senyeres com si Catalunya i la seva cultura els importes una mica, quan en realitat tots sabem que només les duien per ser políticament correctes, perquè tots i cadascun d'ells i elles, en el millor dels casos, lo català, els és completament indiferent. Algun, fins i tot, s'auto-enganyarà, dient que ell defensa el dret a que qui vulgui expressar-se en català, ho pugui fer. Però que farà per fer-ho? re.

Què reclamen? De què es queixen? Ningú els obliga a re. Ningú els priva re. Si volen ser espanyols, no només ho poden ser, sinó que ho són, i re hi ha al futur més immediat que ens faci pensar que tenen en perill aquesta condició. En cas que Catalunya assolís la independència, en re canviaria això. Però a més de ser espanyols (ara i sempre que vulguin), si hi poden sentir plenament. No hi ha re que els impedeixi sentir-se espanyols. Tenen un govern d'un estat que els empara. Estan reconeguts internacionalment. El seu folklore és conegut arreu i la seva llengua és de les més parlades al món.

Identitàriament, viuen en una abundància, que si parléssim d'economia, fregaria la immoralitat. I ho fan amb ostentació. Així, a que ve fer-se les víctimes? Doncs els seu problema, és que els catalans no volem ser espanyols. Bé, no és que no vulguem. És que no ho som. Els catalans, a diferència d'ells i elles, encara que som catalans, no ens ho deixen ser de ple dret, ja que hi ha algú que ens imposa la seva nacionalitat, cosa que els catalans ni fem, ni volem fer. Ha diferència d'ells, ningú els imposa una llengua. Se la ensenyem, però no hi ha cap llei que els obligui a saber-la, i molt menys a utilitzar-la. Cal recordar que a Catalunya, la majoria de les persones que treballen, són analfabetes en català parlat, llegit i escrit. Fins i tot molts, ho són en la comprensió oral. En canvi, jo no conec a ningú, treballi o no, que no sàpiga entendre, parlar, llegir i escriure el castellà perfectament. Però és que tampoc ens deixen que ens sentim catalans, ja que no podem ni tant sols jugar un partit de futbol sense haver de demanar permís. I el més sorprenen és que hi han cops que ens deneguen aquest permís. S'ha de tenir poca qualitat humana per negar el permís per jugar a un partit de futbol!!!!

I qui són els que ens impedeixen ser catalans i sentir-nos catalans, a Catalunya? Els mateixos que ahir es feien les víctimes pels carres de Barcelona, volen fer creure que les oprimits, són els opressors. No només és patètic, sinó que és indignant. Sempre he dit, que difícilment hi ha re pitjor que un patriota d'una pàtria que no necessita ser defensada. Tots els que ahir eren manifestant-se reclamant no sé ben bé què, l'únic que poden voler, és aixecar les armes, ja que el poder polític, econòmic, mediàtic i social, ja l'exerceixen cada dia, i només els resta exercir el poder militar i el poder del terror.

I dit això, passo a parlar de la cançó d'avui, una versió de “Up patriots to arms”, feta per Subsonica, un grup italià del que no en sé re, però que hauré de dedicar-los algunes estonetes, ja que el resultat que han obtingut amb aquesta cançó és espectacular. La cançó és original d'en Franco Battiato, i és una de les cançons més mogudetes del geni sicilià. Tot i això, seguint l'estil d'en Franco Battiato, no és una cançó amb masses estridències i amb masses brillantors decoratives. La versió original és com una dona preciosa amb una imatge sòbria però segura d'ella mateixa. Subsònica, l'han vestida de força i energia, fent més evidents els detalls i convertint aquesta dona, en una noia espectacular que fa impossible no adonar-te'n de la seva presència, i obligant-te a mirar-la de dalt a baix més d'un cop, admirant la seva potència i bellesa un punt agressiva, que ajuda a fer-la, encara més atractiva.

Com deia al principi, ara mateix, no puc deixar d'escoltar-la i la estic cantant a totes hores. És una d'aquelles versions, que paga la pena. Fins i tot, el mateix Franco Battiato, canta algunes frases d'aquesta esplèndida versió.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2011
CD: Eden



Tribut a FRANCO BATTIATO





SUBSONICA


Nacionalitat: Itàlia

ANY: 2011
CD: Eden

01 - Eden
02 – Serpente
03 – Il diluvio
04 - Prodotto interno lurido
05 - Benzina ogoshi
06 - Sul sole
07 – Quando
08 - Istrice
09 - Tra gli dei
10 – La funcione (feat. Righeira)
12 - La scoperta dell'alba
13 - L'angelo

diumenge, 2 de desembre del 2012

JOHN FOXX AND LOUIS GORDON – Ultraviolet/Infrared

02/12/2012:
Fa unes setmanes, vaig passar la grip (la primera de la temporada) i vaig tenir la oportunitat de veure un parell de pel·lícules que feia anys que volia veure i no havia vist. “Aeon Flux” i K-Pax”. Dues pel·lícules que mostren el que ha de ser i el que no ha de ser una pel·lícula de ciència ficció.

Aeon Flux, té un plantejament de la historia, que sense ser original, sí que promet coses si s'hi afegeixen matisos que facin la historia diferent. Ens situa en una civilització futura, que ha sobreviscut a una epidèmia que quasi extingeix a la humanitat. Aquesta societat futura viu en una tirania que el poble no veu o no vol veure, ja que aparentment, viuen força bé. Però hi ha un grup terrorista / alliberador (depèn del bàndol on siguis) forçament preparats físicament, intel·lectualment i amb molts mitjans tecnològics. Aquest grup alliberador envia a la seva millor agent, una dona molt atractiva que és una experta lluitadora i una atleta descomunal, per fer el cop definitiu que enderrocarà al règim tirànic. En l'ultim moment, aquesta agent comença a dubtar sobre si el grup alliberador té en realitat, bones intencions o no (No. No es tracta de Ultraviolet, però és evident que són pel·lícules bessones) En canvi K-Pax té un plantejament poc atractiu, ja que és la historia d'un home que diu ser un extraterrestre (recordeu en Carlos Jesus?) i no té més.

Aeon Flux és tota una exposició de disseny d'alta qualitat, on ens mostren uns decorats preciosos, magnífics, luxosos i brillants. En definitiva, uns decorats espectaculars (recordeu Ultraviolet?) K-pax ens mostre poca cosa més que un hospital psiquiàtric, algun despatx, un planetari i un jardí familiar. A Aeon Flux també podem gaudir d'un vestuari, una perruqueria i un maquillatge espectaculars, mentres que K-Pax, té un vestuari de lo més vulgar. I els efectes especials de Aeon Flux són d'altíssima qualitat i en gran quantitat (com a Ultraviolet) mentres que a K-Pax . . . Hi han efectes especials?

A Aeon Flux hi ha acció i sorpreses constantment, amb situacions límit de vida o mort (com a Ultraviolet) mentre que K-Pax, el màxim que hi ha un petit moment de tensió quan un personatge té por a l'aigua d'un sortidor. I finalment, des del punt de vista masclista, la protagonista de Aeon Flux, motiva molt i ho exploten (com a Ultraviolet. Bé en aquest cas, a mi no) mentres que aquest factor, a K-Pax no hi ha cap possibilitat de motivació.

Vist tot això, només puc dir que Aeon Flux és un trunyo imfumable que no hi ha qui s'ho empassi, a no ser que s'estigui totalment enamorat de la Charlize Theron (que és el meu cas) És una d'aquelles pel·lícules que pensen que com és ciència ficció, tot si val. I això no és així. Si tot si val, perdem els condicionats de jugar amb les emocions i l'intel·lecte de l'espectador. Si tot si val, deixes de patir per la integritat del protagonista, o de les possibles víctimes del “dolent” de torn, ja que a l'ultim moment, es trauran del barret qualsevol gadget, o qualsevol habilitat d'algú, que solucionarà la situació. En el cas de Ultraviolet, encara és pitjor, ja que tot és més exagerat, amb la diferència que la Mila “Linies rectes” Jovovich no és ni la mitad de bona actriu que la Charlize Theron, ni està tan bona.

En canvi, K-Pax demostra que per fer una bona pel·lícula, no cal ser extraodinàriament catastròfic, ni calen grans escenaris, ni un vestuari innovador. Demostra que no cal disparar ni un sol tret, ni fer grans corredisses, ni efectes especials, ni sexe. Només cal un fet estrany, inexplicable o increïble; definir unes lleis i unes normes de la situació, i sobretot, un bon diàleg en una situació, que ens faci ser part activa de la pel·lícula i no només uns simples devoradors d'imatges sense sentit. Algú dirà que en el cinema, el que es busca, és entreteniment i una lleu fuga de la realitat. I estic d'acord. A mi també m'agraden les pel·lícules d'acció, sempre i quant, no insultin la meva intel·ligència, i m'anul·lin totalment la capacitat de viure la pel·lícula. Si en una pel·lícula, no hi han lleis i normes que delimitin la historia que expliquen, passen a ser histories avorrides, ja que el conflicte, el perill o la tensió, no existeixen i per tant l'adrenalina no corre pel meu cervell, i en conseqüència, no hi ha cap tipus d'exitació i emoció. És com veure focs d'artifici.

I per posar música a aquest comentari sobre el ying i yang de les pel·lícules de ciència ficció, ho faig amb la cançó “Ultraviolet/Infrared”, de John Foxx & Louis Gordon. El títol de la cançó ja fa referència a una de les pel·lícules a les que m'he referit (potser una de les 5 pitjors pel·lícules que he vist mai) i a més, mostra dos conceptes totalment contraris i totalment allunyats l'un de l'altre.

John Foxx, que per mi és com una divinitat, ha fet bastants discos amb en Louis Gordon, music del que no en sé res, però que segur que deu haver aportat coses. Els discos que han fet junts, estan plens de molt bones cançons, totalment compatibles amb la genial discografia d'en John Foxx en solitari.

Com són una formació amb no massa èxit comercial, resulta difícil trobar vídeos d'aquests dos musics, així que l'he hagut de fer jo, utilitzant imatges dels trailers de les tres pel·lícules de les que he parlat, més imatges d'aquest duent en un directe. Crec que no m'ha quedat malament del tot.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2003
CD: Crash and burn

Ultraviolet/Infrared



JOHN FOXX AND LOUIS GORDON

Nacionalitat: Anglaterra
Web oficial John Foxx: http://www.metamatic.com/
Web oficial Louis Gordon: http://www.myspace.com/louisgordonuk

ANY: 2003
CD: Crash and burn

01 - Drive
02 - Cinema
03 - Broken Furniture
04 - Crash And Burn
05 - Once In A While
06 - Sex Video
07 - Sidewalking
08 - Ultraviolet / Infrared
09 - She Robot
10 - Dust And Light
11 - Ray 1 / Ray 2
12 - Smoke

LOUIS GORDON

ESPERANT EL SEU MOMENT.

dimecres, 28 de novembre del 2012

SIMPLE MINDS – Promised you a miracle

27/11/2012:

Ja han passat les eleccions més importants de Catalunya des de que estem sota domini espanyol, i s'han resolt amb sorpresa positiva. Des del meu punt de vista i sense caure en utopies, somnis i cartes als reis, els resultats són gairebé immillorables. És cert que fa mal, molt mal l'ascens de C's, que ha triplicat els seus resultats. També fa mal, a primera vista que el PP hagi augmentat la seva representació al Parlament. També fa mal que el PSC, no s'hagi enfonsat com semblava que ho faria (sempre em sorprendrà, que un partit sense ideari ni ideologia, on tot hi cap, aguanti el tipus durant tant de temps) I també fa mal, lo de SI. Els independentistes hem hagut de escollir, i amb això hem canibalitzat a una força política que té moltes coses a dir, i que ha fet una tasca extraordinària durant aquests dos anys al Parlament. Probablement l'excés de personalisme, els ha passat factura. Sigui com sigui, crec vital, recuperar a aquests independentistes i integrar-los en altres forces polítiques. No ens podem permetre el luxe de perdre'ls.

Però ara que ja he dit el que no m'ha agradat, ja podem dir el que m'ha agradat. Bàsicament, el missatge que rebo d'aquestes eleccions és més independència (deixem-nos estar d'eufemismes del tipus estructures d'estat) i menys retallades. Ara tenim un Parlament més d'esquerres (de dretes però les esquerres tenen la seva quota d'influència) i sobretot, més independentista.

Els partidaris del dependentisme, estan cofois per una lectura simplista dels resultats i sense voler veure el que realment ha passat. Es pensen que la voluntat d'un poble ha castigat a CiU pels seus deliris separatistes (“se ha pasao tres pueblos”), quan en realitat, el que ha dit el poble, és que s'havia quedat curt. I també l'ha castigat per les retallades, que és possible que alguna hagi estat necessària, però tots sabem que les retallades, formen part del ADN convergent. Tot i això cal destacar que el castig no ha estat massa gran. En altres llocs, per molt menys, han perdut el govern, i CiU, a hores d'ara, encara té una força 2,5 cops més forta que la segona força amb representació al Parlament. El problema és que les enquestes preveien uns resultats, que ara semblen que els resultats obtinguts finalment, són uns mals resultats. Quan CiU desperti del cop de puny de realitat, crec que mesurarà realment el que li ha dit la voluntat d'un poble.

I la voluntat del poble li ha dit que no s'aturi, i que agafi més embranzida. Que no s'aturi, i que no ho pot fer sol. CiU, que sempre s'ha pensat que ells eren els únics representants d'allò tan ambigu que anomenem catalanisme, ha vist que no ho són. Que el procés d'independència, s'ha d'aconseguir amb tot el país junt. La dreta i l'esquerra han de jugar junts aquest partit. Si només el juga un, el partit es perdrà segur. CiU volia anar pel món, amb una gran majoria al darrere, pensant-se que això era una imatge molt potent davant la comunitat internacional. Tal com han anat les coses, la imatge del President, i del cap de la oposició junts, és molt més forta i compacte. El que sembla que els dependentistes tampoc saben veure, és que el que ha perdut CiU, ho ha guanyat ERC, i aquests que no es conformaran amb estructures d'estat, i el que volen és la independència total. ERC no vol mitges tintes.

I per últim, els dependentistes obliden les matemàtiques. L'anterior composició del Parlament, tenia 14 escons independentistes, ja que els de CiU, en realitat eren pactefiscalistes. Ara n'hi han 50 de CiU, que ara sí són independentistes, ja que a diferència del program de CiU en les anteriors eleccions, en aquestes eleccions, sí que el esperit independentista era present. Més els 21 d'ERC i els 3 de la CUP (per cert, una magnífica notícia) fa que de 14, hem passat a 74 (55% del Parlament) justet? Doncs sí, però mai he entès perquè el 55% s'ha de sotmetre a la voluntat de la minoria (45%)

Sigui com sigui, L'Artur Mas, ens ha promès un miracle. És cert, que no s'ha cansat de dir que ens hi portarà o si mes no que ho intentarà si el poble l'acompanya. El poble li ha dit que si, No com ell volia, però li ha dit que sí. Així doncs, que no s'amagui en les seves ferides i segueixi endavant, agafat de la mà d'ERC i de la CUP (i de IC-V? Crec que no) Només cal veure la premsa internacional (vull dir més enllà d'Espanya) i podrem veure que tothom diu que el proces d'independència, ha donat una passa en davant.


Simple Minds (i ara fantasejo) ja fa anys que esperaven aquest moment amb la cançó “Promised you a miracle”, i no nomes pel seu país natal, Escòcia, sinó també pel nostre, i si no us ho creieu, mireu la portada del senzill . . . És casual que hi apareguin quatre barres amb un cor que podria ser un estel? És veritat. Són Blaves, però és que són els colors d'Escòcia. Bé, ara conyes a part, aquesta cançó, és una de les meves cançons predilectes. Des del meu punt de vista, una cançó excepcional com poques, i amb una personalitat pròpia molt, molt molt definida, fins i tot dintre del estil Simple Minds, i fins i tot, diferenciada de l'àlbum on va ser publicada. És sense cap mena de dubte, un dels seus himnes, que el públic dels seus concerts canta de principi a fi.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1982
Àlbum: New Gold Dream (81, 82, 83, 84)

Senzill: Promised you a miracle

Maxi: Promised you a miracle

Promised you a miracle


dijous, 22 de novembre del 2012

FRANCO BATTIATO – Un irresistibile richiamo

22/11/2012:

Avui és el quart aniversari d'aquest blog. Un aniversari clarament marcat per les eleccions del proper diumenge. Si algú, fa quatre anys, m'hagués dit que quatres anys després, hi haurien unes eleccions amb el caire i la transcendència de les del proper diumenge, li hagués dit que era un somiatruites. Però aquí les tenim.


Evidentment, aquest blog vol manifestar la seva INDEPENDÈNCIA de qualsevol opció política, i el que desitge és que tothom voti en LLIBERTAT. Que cadascú voti la opció que oCUPa el seu cor, tant SI té oportunitat de guanyar, com SI no, sigui a la dreta o a la ESQUERRA.

Com cada aniversari, el celebro amb en Franco Battiato, que és l'autor de la cançó que dona nom a aquest blog, “No Time No Space”. Ho faig amb la cançó “un irresistible richiamo”, que obra el seu nou CD, publicat no fa gaires setmanes. A hores d'ara, crec que no és un gran CD, però ves a saber!!! El que si sé, és que avui i ara, aquesta cançó, és la millor cançó que s'ha escrit mai. No me la puc treure del cap, i la escolto i escolto a totes hores.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.
Què en gaudiu, i canya a la classe obrera.


ANY: 2012
CD: Apriti Sesamo