Fa dies que vull parlar de dues coses que varen passar el passat diumenge. Una és bona i l'altre és . . . no tant bona. Per quina voleu que comenci? (Quina pregunta més estúpida) Començaré per la dolenta.
Amb motiu de la reforma laboral que ha fet el Gobierno de España i que ha estat aplaudida pel Govern de Catalunya (ambdós fidels servents del capital) el passat diumenge es van organitzar unes manifestacions de protesta referent a aquesta reforma, que té molts punts a destacar. Un d'ells és la possibilitat d'acomiadament en cas de baixa persistent. O sigui, que si et poses molt malalt potser et diuen que . . no cal que et recuperis. Un altre és que si l'empresa demostra la baixada de beneficis (que no pèrdues, matis molt important) ens poden baixar el sou, i si no ens agrada, ens poden acomiadar. Abarateixen l'acomiadament, prolonguen el temps de proba, etc, etc etc.
També cal destacar que les empreses es poden desvincular dels convenis col·lectius, o sia, que on vaig dir “dic”, ara dic “Dídac”. I sobretot, el que fa aquesta reforma laboral, és judicialitzar l'àmbit laboral. O sia, que allà on abans hi havien espais de negociació i acord, ara ja no hi són, i directament, haurem d'anar a cal jutge.
De tot això, els sindicat majoritaris també en són culpables per la seva actitud tova durant els últims anys, deixant que poc a poc, les classes treballadores, s'anessin adormint, i les noves generacions tinguessin temps d'assimilar els nous conceptes del neoliberalisme que els condemna a una precarietat laboral perpetua, si les coses no canvien molt.
Jo no soc molt partidari de les manifestacions, ja que els nostres polítics, s'han acostumat a grans manifestacions, i ara semblen insensibles a aquest tipus de protesta de la ciutadania. Per mi, una manifestació per ella mateixa no va enlloc, i cal fer alguna cosa més. La vaga general? NO. El que cal fer és una vaga general continuada i persistent, i sobretot tenir memòria, i quan calgui votar no votar ni als partits polítics majoritaris, ni als sindicats majoritaris. Hi han altres opcions i cal utilitzar-les. O ho fem, o morirem.
La bona, el la rua de carnestoltes que es va fer a Blanes. Feia anys que no baixava a veure-la, ja que la trobava patètica i fins hi tot un punt ridícula, fent-me passar una mala estona de vergonya aliena. Però aquest any, m'han sorprès molt gratament. Les coses han canviat molt. Les disfresses són més adients, entre fantasia i conya. L'ambientació i l'equip tècnic han millorat molt, amb una música més ben escollida i amb un so potent i decent que et contagia. I sobretot, l'actitud dels participants, que feien unes coreografies molt més riques, treballades i vistoses, amb molt dinamisme, i sobretot, l'entusiasme, que això sí que contagia al públic les ganes de participació. En molts casos, fins i tot van aconseguir arrencar uns aplaudiments dels que ens ho miràvem. Em van fer passar una bona estona i vaig gaudir d'una tarda entretinguda i que en cap cas vaig pensar que fos una pèrdua de temps.
Tot això em va fer veure que tots aquells diners, tot aquells temps de dedicació assajant i preparant-se els vestits, i tota aquella il·lusió, havien servit per alguna cosa i feien que una tradició ancestral continuí viva, i pel que vaig veure, revifant. Cal fer aquestes coses. Cal participar, activament com a membre d'una colla de carnestoltes, o passivament, veient i gaudint de la rua. Cal fer-ho, o això morirà.
Així doncs, en les dues coses de les que he parlat avui, cal fer, o morir, com la cançó de Human League que penjo avui “Do or die”. Magnífica cançó d'aquest magnífic grup de cançons senzilles i sense pretensions. És curiós que “Human league” és segurament el grup que m'agrada que més cops utilitza la paraula Love, però sempre que he parlat d'ells, és per temes social o polítics (és clar que jo tampoc parlo massa de l'amor)
Si escolteu aquesta cançó, ho hauríeu de fer amb els llums tancats, el so a tota canya, i amb l'esperit de fer coses, o morir.
Ahir va morir en Antoni Tàpies. Jo no n'entenc massa de l'art de la pintura, però és una expressió artística que produeix en mi, una fascinació i un efecte d'encanteri que no puc explicar. No puc evitar parar-me davant l'aparador d'una galeria d'art o d'un bar on hi han exposats quadres que estan a la venda. Quant en veig un que m'agrada, he de fer esforços per no comprar-lo, encara que costi 100 euros. Algun dia, em donaré el plaer de comprar un quadre.
Un dels meus pintors favorits sempre ha estat n'Antoni Tàpies. És un mestre. Davant dels seus quadres, em quedo perplex, admirant cada mil·límetre del quadre. Observant embadalit cada rugositat de la pintura o del material que hagi utilitzat. No puc més que perdre'm per les seves formes atzaroses i inundar-me en els canvis de les tonalitats dels seus colors. I sé que per molts, són quadres que pot fer un nen, però . . . no és així. El meu cap també pensa que els quadres d'en Tàpies són senzills de fer, però les meves sensacions i les meves emocions, em fan veure que no. Que allò té alguna cosa màgica i inexplicable que fa que sigui un objecte ple de bellesa i sensació. He de fer veritables esforços per no tocar-los. Sempre he pensat que els quadres s'han de mirar, veure, observar, admirar i tocar. No sé si està ben vist entre els entesos, però quan veig un quadre que m'ha agrada (encara que no sigui d'en Tàpies) vull tocar-lo amb la punta dels dits, suaument, buscant no sé ben bé què. Potser busco que allò inexplicable que em fa sentir el quadre, entri en el meu interior.
És un dia trist per mi, i tenia que dir alguna cosa sobre aquest artista al que no acabo d'entendre, però que m'ha provocat plaer i emoció. Com aquest és un blog de música, he de posar una cançó en relació al que escric, i aprofitant que el divendres que ve, a la sala BIKINI de Barcelona, toquen VNV Nation, he pensat posar una cançó d'ells. Finalment poso “Colours of rain” en clara al·lusió als colors que fan servir el pintor. Sent com és una cançó trista, també trobo que és encertada per la ocasió, i a més he tingut la fortuna de trobar un vídeo no original d'aquesta cançó, i que d'alguna manera, em pot fer sentir el que sento davant d'un quadre, tot i que no té re a veure amb la pintura.
Sobre VNV Nation, ja he parlat molts cops, i si algú vol veure vídeos seus en directe, n'he posant bastants en altres entrades d'aquest blog.
Bé, si algú sent aquesta cançó, que ho faci amb els llums tancats, el so a tota canya, els ulls i allà on siguin les sensacions ben oberts, i amb un record per n'Antoni Tàpies.
El proper 10 de febrer, se celebra a la sala La Mirona de Salt, un altre concert per la independència, cosa que ja deixa de ser notícia, ja que cada any se'n fa algun, però això no vol dir que els tinguem que ignorar. El motiu de concert, be s'ho val, i paga la pena participar-hi. Però participar-hi és difícil, si la oferta no es bona, o és “típica”.
Aquest any, un dels convidats en aquest concert, són Dept., que en poc temps m'estan enamorant. Són potents i són pop. Són rockers, però són diferents, però no estranys. Tenen unes melodies perfectes, i les lletres (jo no soc molt amant de les lletres de les cançons) són lletres que faria jo. La interpretació indubtablement bona i són seriosos. Bé que puc dir d'ells, si m'estan enamorant? Si fins i tot, m'agraden els seus vídeo clips!
Penjo el seu ultim senzill, “no diguis mai”, una cançó enganxosa com una mala cosa, que si estigués cantada en un altre idioma, podria aspirar perfectament a tot tipus de reconeixement. Sincerament, una cançó molt bona. A més, la lletra va molt be pel tema de la independència, ja que diu coses com:
“. . . sinó hi ha cap aposta no hi ha sort.
Sempre estàs a temps de poder provocar
canvis i arribar una mica més enllà.
Pots estar més que segur que tota la teva sort
només tu la forces, només tu.
No diguis mai, “no puc, no seré capaç”
no creguis mai que res estigui fora d'abast
La teva llum està per sobre de les necessitats. . .”
I és que sobre la independència, jo ja no sé que més dir. Per mi, resulta força evident que el nostre poble la necessita des de qualsevol punt de vista que és miri. Per motius històrics, culturals, econòmics, i fins i tot ecològics, i fins hi tot per dignitat, no hi ha més camí per sobreviure, que la independència. Però per aconseguir-la només cal una cosa, és voler-ho fer. Si ens trèiem les pors i les manies, ho tindrem més fàcil i factible, que és del que parla aquesta cançó “no et diguis mai que no pots, que no seràs capaç”, perquè si que pots.
Bé, apart de Dept., també tocaran “Acció Festiva” i Mesclat”
Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i el so a tota canya.
Ara fa temps que no deia res, i és que a part de no tenir massa temps, el poc que tinc, l'he de repartir amb una altre de les meves passions, que és la ciència ficció, i per tant dedico part d'aquest temps a veure pel·lícules o sèries d'aquest gènere tan desprestigiat, en molts casos, amb raó.
A finals de l'any passat, vaig veure les dues temporades de la sèrie de “Terminator: Les cròniques de la Sarah Connor”. La sèrie, sense ser una gran sèrie, és una bona sèrie, que té una trama argumental entretinguda i que no abusa en l'excés del fet que com és ciència ficció, tot s'hi val, tot i que de tant en tant, has d'acceptar “pop com animal de companyia”. No és una sèrie on es plantegin grans debats i conflictes ideològics i filosòfic (a part de l'habitual sobre si la intel·ligència artificial pot o no tenir emocions) però entreté.
La serie parteix cronològicament després de la pel·lícula de “Terminator 2”, però a partir de la segona temporada, es desvincula de la trama de les pel·lícules, i segueix el seu propi camí.
La primera temporada va patir (o potser va gaudir) de la famosa vaga dels guionistes de Hollywood, i per tant, és una temporada de pocs episodis, on hi ha poc espai per capítols de suport de la trama principal, i la majoria és dediquen a fil argumental important sense entrar en aspectes secundaris d'aquesta trama, que si bé serveixen per enriquir els personatges i la pròpia trama, de tant en tant, poden avorrir ja que no aporten gran cosa a la historia principal. Això passa a la segona temporada, on a mitja temporada s'entretenen massa en aquest tipus de capítols, tot i que els últims 7 o 8 capítols són trepidants.
La sèrie està bé per la seva trama i té un altre avantatge. I aquest és el final. La primera temporada, acaba de tal manera, que et deixa amb la “ai” al cor i necessites immediatament que et responguin moltes de les preguntes que t'han estat generant, i això no és del tot bo, ja que tal com està el món de la TV, mai es pot estar segur, si la sèrie continuarà o no. Per això em va agradar com va acabar la segona temporada, ja que acaba d'una manera, que et deixa amb ganes de continuar, però alhora et deixa satisfet. Queden moltes respostes al aire, però no en deixa amb la “ai” al cor, de tal manera que vols més capítols i vols que la historia continuï, però amb una sensació de cosa acabada.
Una altre de les coses que m'ha agradat i que m'ha captivat, ha estat el personatge de la Cameron. Potser per la estranya bellesa de la Summer Glau (actriu que interpreta a la Cameron) o per la forma d'afrontar el seu paper de “Robot que fa por”, tenint en compte que és una dels “bons” (fantàstic el diàleg i la interpretació que té amb l'ex de la Sarah Connor, mentres es desfà del “cadàver” d'un Terminator) Probablement el que m'ha captivat, sigui el conjunt de tot plegat.
En definitiva, que m'ha agradat tant, que vaig decidir fer un vídeo dedicat a la Cameron, utilitzant una cançó de Visage. Una cara B que es titula “She's a machine” (Obvi, no?) I si voleu veure la sèrie i les pel·lícules de Terminator en català, podeu trobar-les aquí.
I la veritat és que em sembla mentida que a aquestes alçades de blog, encara no hagi parlat de Visage. Mereixo ser durament castigat per aquesta ofensa al conjunt de les meves grans divinitats musicals. De fet, encara en queden uns quants, i hi he de posar remei. Avui he parlat d'un altre cosa, però algun dia hauré de dedicar-li a Visage tot el temps que es mereix aquest fantàstic projecte musical, que ha fet grans cançons i que gràcies a ells, moltes coses van canviar a principis dels 80.
Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats i el so a tot volum.
Demà (o avui, o ves a saber quin dia depenen de quan es llegeixi això) tocaran (o toquen, o van tocar) OBK a la Sala Salamandra, dintre de la gira commemorativa dels seus 20 anys de carrera, i això em serveix d'excusa per parlar d'ells.
OBK és un grup que sempre he mantingut a certa distancia de mi, i en realitat no s'ho mereixen (o potser sí, no ho sé) I és que van néixer en mal moment i amb una mala presentació per mi, ja que van aparèixer al món amb una total i desacomplexada actitud de copia descarada de Depeche Mode, just en una època, que Depeche Mode i jo, no ens portàvem massa bé, i jo fugia ràpidament de tot allò que fes la més mínima ferum de Depeche Mode. I és que fins i tot, el nom d'OBK, sembla que ve d'una fantàstica cançó de Depeche Mode (una cançó sagrada) anomenada “Oberkorn”. De fet, OBK, sempre han destil·lat un petit aroma de copia constant que ha fet que no acabes de creure-me'ls del tot.
Però al mateix temps, tinc un sentiment de culpa amb ells, ja que crec que no he estat del tot just amb ells. La veritat és que sonen bé, i tot i copiar, si més no, sembla que ho fan amb contingut i amb criteri. I sobretot, tenen bones cançons.
Avui penjo, una d'aquestes cançons, “Historias de amor” en una versió propera al EBM que sempre m'ha agradat. Penjo un vídeo de la cançó on algú s'ha pres la molèstia de canviar el so, i posar aquesta versió EBM de 1992, enlloc de la versió House del 1998, que és a la que pertany realment el vídeo. Amb motiu dels seus 20 anys de carrera, han fet una nova versió d'aquesta cançó, que està bé però, la tonada, els ha quedat una mica “maquineta”. Què que és “maquineta”? Doncs a finals dels anys 80 i principis dels 90, el EBM (Electronic Body Music) col·loquialment, en dèiem “màquina”. Més tard, es va popularitzar una altre tipus de so “màquina” que no tenia ni de lluny la qualitat i la contundència del so EBM, i la meva colla d'amics, anomenàvem a aquest altre tipus de “màquina” com “maquineta”.
Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer a tota canya i amb els llums tancats.
01 – Dulce Sueño
02 – Déjame Comerte
03 – Historias De Amor
04 – Nunca Jamás
05 – No Te Puedo Olvidar
06 – Oculta Realidad
07 – Loco Por Ti
08 – De Qué Me Sirve Llorar
09 – La Princesa De Mis Sueños
Amb mes d'una setmana de retard, i amb les primeres festes nadalenques ja quasi passades, i sobretot, amb la típica falta de temps, deixo constància de la segona copa intercontinental guanyada pel Barça. Cal dir que és la segona en tres anys, i que si les circumstàncies, haguessin estat una mica favorables, qui sap si parlaríem de tres intercontinentals consecutives? En fi, pel mig s'ha perdut una, que va guanyar l'Inter de Milà d'en Samuel Eto'o, jugador que també es mereixia tenir aquest títol. En fi, pels que tenim una certa edat, sabem el que costa tenir la possibilitat de guanyar aquesta copa que ara ja no es diu Intercontinental, i es diu Campionat Mundial de clubs. En definitiva, que el Barça ja era oficiosament el millor equip de futbol del món (si més no, els que som barcelonistes, ens agrada pensar-ho) però ara ho és oficialment. El Barça s'ha fet un dels Grans a Japó, on hi havia certa mala “estrogança”.
He dit Gran al Japó? Això em fa pensar en Alphaville i la seva cançó “Big in Japan”, una cançó de gran èxit comercial que està realment ben feta. De fet s'ha fet varie versions i n'hi ha de molt bones. Alphaville no només van fer aquesta cançó, i tenen un bon grapat de bones cançons i moltes d'elles fins i tot amb èxit de vendes. Alphaville és un d'aquells grups que no acaben de fer forat, però tots tenim un bon record i certa simpatia pel grup.
Si algú escota aquesta cançó, ho hauria de fet a tota canya i amb els llums tancats.
