dimarts, 24 de desembre del 2013

BAND AID - Do they know it's Christmas?

24/12/2013:

Cada 3 segons, mor un nen de fam.

Bon Nadal

ANY: 1984
Maxi-Single: Do they know it's Christmas?

Do they know it's Christmas?


dissabte, 21 de desembre del 2013

BUNBURY – Sí


20/12/2013:


Bé, ja tenim data i pregunta. Dit així, ara tots sabem a que em refereixo, però d'aquí a algun temps, potser les coses no siguin tan evidents, i per això, faré una mica de memòria.

Desprès de la gran manifestació de l'11 de setembre de 2012, el Govern de la Generalitat de Catalunya, va decidir convocar eleccions anticipades, i els partits a favor de la independència de Catalunya, van guanyar fent majoria absoluta. I si hi afegim els que eren partidaris de fer una consulta popular preguntant sobre això a la ciutadania, la majoria era brutal,

Amb el temps, hi ha qui s'ha refermat en les seves posicions, qui hi ha posat matisos i qui s'ha fet enrere, però un any desprès de les eleccions, ja tenim data i pregunta que fer a la ciutadania catalana. La data serà el 9 de novembre de 2014. I la pregunta, en realitat seran dues preguntes. La primera serà “Vol que Catalunya sigui un estat?” una pregunta on els federalistes se sentiran còmodes, però els independentistes no. És per això que ha calgut fer una segona pregunta “en cas afirmatiu, vol que sigui un estat independent?” Els independentistes, haurem de dir dos cops “Sí”. És per això que s'ha popularitzat aquest símbol que il·lustra la entrada d'avui.

Això de la data i la pregunta, és una bona cosa, tot i que jo estic en contra de fer un referèndum, i un altre dia ja explicaré el perquè. També caldrà veure, si els espanyols, ens deixen fer la consulta. Té collons la cosa. El fet que ens hagin de DEIXAR fer una consulta popular, ja és prou humiliant com per revoltar-se i no necessitar cap argument més. També té collons que els espanyols, que tan s'omplen la boca amb la paraula “DEMOCRÀCIA”, no ens deixen fer la consulta, en “nom de la democràcia” (s'ha de ser molt hipòcrita per dir coses com aquestes i no morir de vergonya)

La cançó escollida, és “Sí” de Bunbury, per molts motius. El primer és perquè és una cançó excel·lent. El segon, és la impecable interpretació del Bunbury, que un cop més, demostra que té una veu a un nivell superior a la dels millors cantants. El tercer motiu és el propi Bunbury, un nacionalista excloent que no sap que ho és, que es pensa que com a viatjat, ha manifestat la seva admiració per altres cultures que no és la seva pròpia, i que s'autoanomena “el extrangero”, té dret a fer certes sentències sense posar-se vermell. Torno a recordar, que aquest senyor, en una de les seves cançons, per tant, ho va pensar, ho va escriure, ho va enregistrar i ho va publicar, posa al mateix sac, “dictadura”, “un món feliç”, esvàstiques i “Els Segadors”, Potser m'equivoco, però és el preu que s'ha de pagar quan hom és excessivament i intencionadament ambigu.

Evidentment, el títol de la cançó, és un altre motiu per escollir-la. Tot i que només hi ha un “Sí” i en algun moment la lletra diu “¡dímelo! ¡dímelo una vez!...”, en realitat, la cosa és diferent, ja que en un altre moment , diu “no, aunque no deba suplicarte. ven, dímelo una vez. No, aunque tal vez deba indignarme hazlo otra vez” O sia, que ens demana que diguem dos cops “Sí”, i de fet, insisteix. Mireu la seva foto. Veieu que fa amb la seva mà dreta? (hahaha què bé m'ho passo!!!)



Per últim, destacar que és una cançó de l'Adrià Puntí, un excel·lent autor català, que sense cap mena de dubte, mereix més reconeixement.

Pot semblar que en Bunbury no em cau bé, i tampoc és això. En moltes coses, m'agrada el que diu, però just amb aquest tema, trobo que és el típic exemple de ciutadà del món, que en realitat, no ho és, i que acusa als altres d'allò que és ell.

Bé, recordeu, que a partir d'ara, cada cop que digueu “Sí”, ho heu de fer dos cops, no fos cas que el 9 de novembre de l'any vinent ...... (hahaha)

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!

ANY: 2002
CD: Flamingos


Senzill:






dissabte, 14 de desembre del 2013

SOLAR FAKE - Face me


14/12/2013:


Avui dissabte, toquen COVENANT, tal com vaig dir la setmana passada, i els seus teloners són Solar Fake. Un grup del que no en sé gran cosa, i que conec gracies a btretze. Bé, investigant una mica, he descobert que coneixia a ZERAPHINE, grup on participava el cantant de Solar Fake.



Sense ser un grup original, ja que fan cançons que s'han fet mil cops, fan cançons amb prou bon gust i amb prou efectivitat que les fa totalment vàlides. De fet, han tret disc nou aquest 2013, i esta molt bé. És un disc homogeni, que no cansa tot i que totes les cançons són d'una sonoritat i qualitat molt similar entre elles.



De totes aquestes cançons, en destacaria “Face me” però tampoc masa. És una molt bona cançó, però la resta també estan molt bé. Així doncs, aquesta és la cançó d'avui, Un cop més, no he trobat un vídeo digne per aquesta cançó, i l'he hagut de fer jo. He trobat una tècnica, que em permet fer un clip senzill, amb tres estonentes, i això vol dir, que potser, a partir d'ara, em dedicaré a fer més vídeos.



El crèdits d'aquest vídeo que he fet són:



Algú li ha posat música a un documental de la BBC (interessant de veure)




Solar Fake a Tel Aviv




Un vídeo d'una ballarina professional (segurament el tornaré a utilitzar)




Un reportatge sobre el Sol




Solar Fake a Berlin




Gràcies a tots ells



Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu!!



ANY: 2013

CD: Reason to kill







Més cançons i més informació

SOLAR FAKE


Nacionalitat: Alemanya
Webs d'interès:

ANY: 2013
CD: Reasons to kill


01 - I Hate You More Than My Life
02 - Face me
03 - Change The View
04 - When I Bite
05 - Reset To Default
06 - Rise And Fall
07 - I’d Rather Break
08 - My Spaces
09 - One Step Closer
10 - My Bleeding Heart
11 - The Pages

ZERAPHINE

ESPERANT EL SEU MOMENT.

dimecres, 11 de desembre del 2013

SIMPLE MINDS - Mandela day


11/12/2013:


El passat 5 de desembre, va morir en Nelson Mandela. Jo em pensava que no caldria explicar qui era en Nelson Mandela, però sembla ser que sí fa falta. I és que tenim un jovent, els que són més joves de 30 anys i no vull ser molt cruel, que són molt incultes i un cop els treus de les seves aficions personals o d'allò del que s'han tret el títol universitari, no tenen cultura general.

En Nelson Mandela va ser un activista que va lluitar per defensar el drets humans al seu país, Sud-àfrica. Per aquest motiu, va estar molts anys empresonat. Hem de pensar que un país on et condemnen a cadena perpetua per defensar els drets humans, ha de ser un país governat per malparits.

Mentre a la resta del món s'havien abolit qualsevol tipus de llei de caràcter racista, a Sud-Àfrica existien, i de forma molt clara, lleis molt racistes. A Sud-Àfrica, un home podia o no podia ocupar un càrrec polític o públic, depenen del color de la seva pell, o rebia una sanció o un altre depenent de color de la seva pell. Doncs en Nelson Mandela, va ser empresonat per lluitar contra això. Aquest règim polític s'anomenava Apartheid.

Desprès de 27 anys de presó, va ser alliberat per la pressió internacional sobre el govern sud-africà, i poc temps desprès, es va convertir en el president del país. A més, i a diferència d'altres, va rebre merescudament el premi Nobel de la pau. Sense cap mena de dubte, és una persona clau en la historia de la humanitat.

El dia que complia 70 anys, encara a presó, es va fer un concert d'aquells gegantins on Simple Minds, molt conscienciats socialment en aquella època, van fer una cançó especialment dedicada al Nelson Mandela. Un anys desprès d'aquest concert, en Nelson Mandela va ser alliberat.


Com deia, els Simple Minds, que per aquella època gaudien de força èxit, encapçalaven juntament amb U2, Peter Gabriel, Sting, o Bruce Springsteen , un moviment que és va anomenar rock èpic, on dia sí i dia també organitzaven macro-concerts per lluitar contra les injustícies del món. Simple Minds, va fer tot un seguit de cançons, més aviat lentes i una mica pretensioses, carregades de contingut social i polític, potser un pel massa farragoses, que van reunir en un disc que el títol ja ho diu tot, “Street fighting years”, de les que en van quedar algunes de molt bones, com la que van fer per en Nelson Madela.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1989
Àlbum: Street fighting years





divendres, 6 de desembre del 2013

COVENANT – Last dance


06/12/2013:


Avui la cançó que comparteixo és “Last dance” de Covenant, i ho faig per dos motius.
El primer és una mica “pillat”, i és que el passat cap de setmana vaig fer l'últim ball amb els meus companys del comitè d'empresa. I va ser un vall força trist, ja que van perpetrar l'aniquilació anunciada del comitè. De cop i volta, tot i que en el fons del meu cor sabia que passaria, i de fet he guanyat una juguesca, van acabar amb molts anys de lluita, resistència , perseverància, paciència negociació, fermesa i esperança. No vull entrar en més detalls, però si dir que va ser un cap de setmana molt dur per mi. De fet ha estat dura tota la setmana. Encara em pregunto com han pogut fer el que han fet.

També ha estat dur, ja que amb un dels meus companys, creia haver establert certa complicitat que vaig descobrir que no era real, i va ser el més punyent i cruel de tots amb unes acusacions molt, molt, molt lletges.

Tot això que escric, em serveix per fer de futuròleg, i vull deixar per escrit algunes coses, a veure si l'encerto.
  • Al març hi ha un judici i no se celebrarà. I no hi haurà cap acord beneficiós per la plantilla.
  • No hi haurà cap més denúncia a Inspecció de treball.
  • No hi haurà cap intent real de fer cap mobilització.
  • Les condicions de treball no hauran millorat gens
  • D'aquí un any, o no hi haurà comitè, o serà totalment col·laboracionista (si encara se'n pot ser més)

I tot això, sense que el comitè, s'hagi deixat subornar. No cal. Bé, veurem si l'encerto.

El segon motiu, i el real, és que la setmana que ve, Covenant toquen a Barcelona, a la Sala Bikini. Covenant és el típic grup, al que hauria d'haver fet més cas, i un dia per una cosa, un dia per l'altre, mai els hi he dedicat temps. De fet, fins ara, només m'agradava una cançó, que és la única que he escoltat més de tres cops. Imagineu-vos si no els hi he fet cas, que l'últim cop que van venir a tocar, enlloc de parlar d'ells, vaig parlar dels teloners.


El nou disc, no sé com qualificar-lo, ja que l'he estat escoltat, i té el problema, que la cançó d'avui, “Last dance”, és tan bona i tan brillant, que enlluerna de tal manera, que no deixa veure les altres cançons. La veritat, és que “Last Dance”, és una cançó perfecta. És bona bona bona.

Que jo sàpiga no han fet vídeo clip, i per tant, l'he hagut de fer jo. L'he fet, una mica com sempre els he fet. He agafat alguns vídeos casolans del grup en directe, i li he afegit alguns vídeos de noies ballant (en aquest dies tan desagradables que he passat, m'ha anat molt bé veure noies ballant. M'ha ajudat a no pensar massa) Els crèdits del vídeo són es següents (i per ordre d'aparició):

1 - Unes ballarines folklòriques filipines (crec que són filipines)

2 - Covenant a Paris

3 - La Mary, una noia nord americana que es dedica a penjar vídeos d'ella ballant Industrial dance.

4 - Covenant a Berlin

5 - Les Cheersleaders del Barça

6 - Covenant a Diusburg

7 - La Mary un altre cop, aquest cop, ballant a Las Vegas

8 - Covenant a Oberhausen

Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 2013
CD: Leaving Babylon


CD-Senzill: Last dance





dissabte, 23 de novembre del 2013

FRANCO BATTIATO – La stagione dell'amore


22/11/2013:


Avui he fet 5 anys, bé, jo no, el blog, i per celebrar-ho, ho faig com ho he fet sempre, amb una cançó de Franco battiato. L'atzar ha fet que la cançó d'aquest any, sigui “La stacgione dell'amore”, No és una de les cançons més brillants d'en Franco Battiato, i de fet és força senzilla tant en la música com en la lletra. Tot i això, conté prou bellesa com per ser digna de estar inclosa en aquest blog.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.
Què en gaudiu, i canya a la classe obrera.

ANY: 1983
Àlbum: Orizzonti perduti




dissabte, 16 de novembre del 2013

FRONT 242 – Religion (Live Dusseldorf 1998)


16/11/2013:


Fa poques hores que Front 242 ha estat tocant en directe a Barcelona, i jo . . . . a casa!!!!!!! No tinc perdó. Si més no, he intentat redimir la meva culpa, escoltant i difonent tant com he pogut a aquest grup, que han conquerit el món des de Bèlgica, cosa que demostra la seva vàlua.

Tornant a les meves culpes, la cosa s'agreuja, ja que soc reincident, i aquest és el tercer cop consecutiu que venen i jo no els vaig a veure. En altres temps, hagués fet coses increïbles per veure'ls. De fet, el primer cop que els vaig veure, vaig haver d'anar fins un poblet de Múrcia. El segon cop, ja va ser a Barcelona, durant la gira del “Tyranny for you” i el tercer cop va ser al Velòdrom d'Horta en una gira que van aprofitar per enregistrar el seu Re-Boot. Aquest últim concert el recordo com un dels millors concerts de la meva vida, ballant sense parar, i veient com la gent del meu voltant ballava sense parar.

Ja que he fet servir un discurs pseudo religiós, amb el tema de les culpes i el perdons, comparteixo la cançó “Religion”, precisament en un vídeo enregistrat durant aquesta gira del Re-Boot. Un dels moment més “besties” del grup, amb una intensitat i agressivitat considerable. A mes, aquest és un dels vídeos que pensava que ja havia compartit, que he descobert que no era així.


Bé, per saber com ha anat, hauré d'anar a veure a btretze, que si que hi ha anat, i sempre fa cròniques interessant i detallades.
Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1998
Àlbum: Re-Boot

 


diumenge, 10 de novembre del 2013

FRONT 242 – Moldavia (Clip/Live2012)


09/11/2013:


Aquest proper divendres, a la Sala Apolo de Barcelona, tocaran Front 242, i això em fa parlar d'ells, ja que es un dels grups importants de la meva vida. Per fer aquesta entrada, he repassat el que havia dit d'ells en anteriors ocasions i m'he endut una sorpresa desagradable i agradable alhora. I es que he parlat d'ells menys del que em pensava. Em resulta desagradable veure que no he compartit moltes cançons que si creia haver compartit. Lo agradable, és que les podré “tornar” a compartir.

De moment he compartit Never stop, Animal, Rhythm of Time i Take one (Live) que ja serveix per perfer un tastet a aquest grup. Com el concert és la setmana que ve, he buscat per avui, un vídeo d'un directe recent, i el més recent que he trobar amb una bona qualitat d'àudio, és de l'any passat de la cançó “Moldavia”, així doncs, aquesta és la cançó d'avui, amb un vídeo de l'època en la que van enregistrar la cançó, i tal com he dit abans, un vídeo d'un directe “actual”.

Amb tot això potser ja us podeu fer una idea del que seria un concert en directe de Front 242. Intensitat, densitat, entrega i qualitat. Podreu veure un bateria que li dona molta força al espectacle. Als teclats, un geni del sampler, fent veritables virgueries en directe, “robant” la veu als seus companys, per desprès incloure-la com si fos un efecte més. I finalment els dos cantants, que no paren un moment, un ballant molt bé (tot i que l'edat no perdona) i un altre ballant com si estigués fotent-li una pallissa a algú. I si hi aneu, i us diuen fills de puta varies vegades, us ho diuen amb tot l'afecte.


Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1991
Àlbum: Tyranny for you



ANY: 2012

dissabte, 2 de novembre del 2013

SIMPLE MINDS – Street Hassle


01/11/2013:


Algun cop ja he parlat del club dels insuportables i insofribles, i si hi ha algú que és mereix ser-ne el president d'aquest club és, o era, en Lou Reed, que va morir el passat cap de setmana. D'en Lou Reed, no hi ha res que m'agradi. No suporto la seva música i la seva manera d'interpretar-la, i sobretot, no suporto la seva actitud en la la vida pública, tant mentre era ionki, com desprès de convertir-se en un piji-progre-intel·lectualoide. Em posa especialment nerviós veure com aquest personatge, s'anava passejant per arreu, d'hotel de luxe en hotel de luxe, venent encara no sé ben bé què.

Per mi, en Lou Reed, la Velvet underground, l'Andy Warhol i tota aquesta corrent artística, no són més que una colla de farsants que van tenir la sort de trobar, o probablement va saber trobar-los, a una colla de snobs que van convertir a aquests mediocres, en artistes de primer nivell, a nivell mundial. Lou Reed i els seus companys de tendència artística, són l'exemple flagrant de com la mediocritat pot semblar excel·lència.

De fet, la meva incompatibilitat amb en Lou Reed, es veu confirmada durant aquest dies, que desprès de la seva mort, els mitjans de comunicació han buscat especialistes i seguidors de renom d'en Loou Reed, i un dels escollits ha estat l'Ignasi Julià, que fa anys, jo utilitzava les seves crítiques de discos per trobar nous talents. Quan llegia una de les seves critiques, i posava molt verd al grup en qüestió, ja tenia claríssim que havia de comprar aquell disc.

Però aquesta és la meva opinió, mediocre entre els mediocres, que és força diferent de la opinió que tenen musics dels que em considero un profund admirador. Des de grups pels que sento simpatia com Siouxsie and the Banshees o Bryan Ferry, passant per grups molt importants per mi, com Japan o Apoptygma Berzerk, o primeres espases del meu univers, com Duran Duran o Simple Minds, s'han rendit als peus del poeta novaiorquès, i li han rendit tribut fent versions de temes de Lou Reed. Fins i tot, Duran Duran i Simple Minds, ho han fet dos cops. En alguns casos, han aconseguit que la cançó vesionejada m'agradi, no pas l'original. En altres casos, ni tant sols Duran Duran o Simple Minds, han estat capaços de fer que m'agradés la cançó.

Avui posaré una d'aquestes versions que si m'ha acabat agradant, però només en la versió de Simple Minds. És tracta de Street Hassle. Una cançó que interpretada pel seu autor, en Lou Reed, no em provoca absolutament res, tret d'indiferència, però que sota la matriu de Simple Minds, esdevé una cançó difícil, però formidable.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1984
Àlbum: Sparkle in the rain




Tribut a LOU REED


LOU REED

SIOUXSIE AND THE BANSHEES

ESPERANT EL SEU MOMENT.

diumenge, 27 d’octubre del 2013

DEPECHE MODE - Leave in silence


26/10/2013:


Les relacions durant aquesta setmana amb els meus companys del comitè d'empresa, s'han enrarit encara més, però res que no sigui reparable. Però aquesta tensió interna ha portat un fet positiu i és que per primer cop, els he vist actuar en conjunt, com equip sense que ningú els hagués d'empentar. Han pres decisions i les han aplicat i han estat decisions encertades. He vist clar que ja els hi puc passar el relleu. Ja poden ser autònoms. Ja s'han fet grans, i per tant ja em puc retirar i descansar.

La feina sindical, si es fa amb honestedat i responsabilitat és, emocionalment, molt esgotadora i molt poc agraïda. Desprès de 10 anys de lluita, m'he dut moltes decepcions i molts moments molt desagradables. He acabat mal vist per la direcció de l'empresa, per moltes persones de la plantilla i amb la majoria dels meus excompanys de comitè. M'he guanyat un descans i ara, que l'actual comitè pot seguir endavant sense mi, és el moment de marxar en silenci, a poc a poc, i recuperar les bones relacions amb els actuals companys d'aventura sindical.

A partir d'ara, poc a poc, m'aniré retirant, i em quedaré a la reserva, votant les iniciatives dels meus companys i procurant sempre ser positiu, encara que prenguin decisions que des del meu parer, no siguin encertades. I els recolzaré en tot el que pugui, i si volen el meu consell, doncs els hi donaré de molt bon grat. Aquesta és la meva bona noticia. Ja puc deixar aquesta tasca a unes altres persones que ho faran millor o pitjor, però la faran. Espero no equivocar-me, i haver de tornar d'aquí pocs dies a la lluita.

Aquesta marxa en silenci, em serveix per presentar una de les millors cançons de la meva vida. Leave in silence de Depeche Mode. Sense cap mena de dubte, una d'aquelles que m'han marcat i que passaran els anys i seguirà fascinant-me i meravellant-me. Encara no entenc, com Depeche Mode va deixar de tocar-la en directe tan aviat. De fet, no m'entra al cap, que Depeche Mode hagi mig repudiat tot el “LP” on van publicar aquesta cançó. És cert que hi ha alguna cançó que no passa l'examen del temps, però n'hi han d'altres que superen l'examen del temps tranquil·lament. La portada del “LP” és de les millors que he vist mai i fins i tot, correspon amb el que he parlat avui.


Bé, us deixo amb aquesta meravella, que tan debò, Depeche Mode recuperi de l'oblit, i que per mi, és una cançó que em va fer perdre la por del fet que en Vince Clarke deixés el grup, i agafés les regnes del grup en Matin L. Gore. Allò que semblava que seria un drama inconsolable, va esdevenir la oportunitat de conèixer a un gran i magnífic constructor de cançons.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 1982
Àlbum: A broken frame

Senzill: Leave in silence


Maxi-Single: Leave in silence






dissabte, 19 d’octubre del 2013

MADONNA - Sorry


19/10/2013:

En pocs dies, en molt pocs dies, m'he trobat en situacions, en les que he hagut de demanar perdó, i no era culpable de res, i en la majoria dels casos, era a mi a qui es tenia que demanar perdó. Així doncs, a més a més d'agredir-me d'una o d'altre manera, a sobre, he hagut de demanar perdó. També és veritat que en algun cas, m'he fet el suec, i no he demanat perdó quan esperaven que en demanés. Totes aquestes situacions han estat dins de l'àmbit sindical.

El primer cas, va ser un company de feina. El fet és que a l'empresa on treballo, estem passant uns moments una mica convulsos, i això ha provocat que haguem de prendre decisions una mica “fortes”. El cas és que es va convocar a la plantilla a una manifestació, i això, és una acció que dins de l'àmbit laboral, podríem dir que és una acció agressiva. Aquest tipus de coses, fa que de cop i volta, alguns companys de feina que fins aquell moment t'han ignorat (en el millor dels casos) es desperten i s'ha abraonen sobre teu exigint un estricte compliment de les normes democràtiques, i comencen a aixecar la bandera dels drets de l'individu, i coses per l'estil. “Com us atreviu a fer això sense consultar-ho?”, “enfonsareu l'empresa!!!”, “I on hereu tot aquest temps? De festa amb les hores sindicals no?”, “i per què no poseu una denuncia?”, “Per què no negocieu una sortida amb l'empresa?”, “clar!! Com a vosaltres no us poden fer fora, enlloc de fer la vostra feina, ens feu sortir a nosaltres al carrer”, etc, etc, etc. Tot això, de males maneres, esbroncant i exigint que respectem els seus drets.

Són tant maldestres, que molts cops, ho fan davant d'un taulell d'anuncis, on el comitè, ha deixat mil fulls informatius, comunicats, convocatòries d'assemblees, etc, etc etc. Tot i això, per tal que et doni el seu suport per ajudar-lo a ell o ella, has de demanar-li perdó (ja té cullons la cosa) , perquè tot i que portes anys enviat-li correus electrònics, o demanat-li si li pots enviar correus a casa, o tot i haver-lo convocat a moltes assemblees, amb papers posats al costat de la maquina de cafè que tants cops visita, o tot i que quan ens veu, gira i se'n va en un altre direcció, li demanes perdó per no haver estat més insistent, més seductor, i més hàbil.

El segon cas, va ser amb la direcció de l'empresa, que ens va convocar a una reunió fora d'hores de l'horari de treball, i per tal de tractar de solucionar l'assumpte de les manifestacions varem acceptar. Això vol dir, que varem haver d'organitzar-nos per tal de poder anar a aquesta reunió. Però a l'últim moment, la direcció va canviar l'hora de la reunió desmuntant tot el que havien organitzat. De moment, vaig haver de demanar perdó a la meva cap, ja que havia canviat la seva agenda per adaptar-se a l'horari d'aquest reunió. Així que ella també, va haver de refer la seva agenda per culpa “meva”. Com no és el primer cop que passava, no me'n vaig estar d'enviar un escrit a la direcció de l'empresa acusant-los de falta de seriositat i rigurositat, de falta de respecte i de moltes coses mes, tot dit sense pèls a la llengua. La precipitació de tot plegat, va fer que poc desprès d'enviar l'escrit, m'assabento, que l'ajornament de la reunió era per culpa nostra, cosa que em fa fer un segon escrit disculpant-me per les meves paraules en el primer escrit. Un cop acabada la reunió ajornada, descobreixo tota la veritat, i en realitat, els culpables de tot, eren els de la direcció. Eren ells es que haurien d'haver demanat disculpes, i no jo.

El tercer cas, va ser un altre cop, un conflicte amb la direcció de l'empresa. Després de la reunió ajornada, els del comitè varem fer (vaig fer) un comunicat amb totes les nostres impressions sobre el que s'havia parlat a la reunió. La direcció, hàbils com són en tot això de les negociacions, van protestar i es van enfadar pel contingut del comunicat que vaig fer i que tot el comitè va aprovar sense fer cap comentari ni voluntat d'esmena ni objecció ni res. La “pataleta” de la direcció va ser tan contundent, que alguns del comitè es van espantar i van voler disculpar-se per unes paraules suposadament desafortunades. Per sort, no ens varem disculpar, no per falta de ganes, sinó per desorganització interna. Però si que per unes hores, semblava que ens anàvem a disculpar per una cosa per la que no hi havia cap motiu per disculpar-se.

L'últim episodi de demanar perdó, va ser amb el propis companys del comitè, que espantats per la “pataleta” de la direcció, van voler-me fer directament responsable d'aquesta “pataletata”, i per tant de posar en perill les negociacions. Evidentment em vaig negar a disculpar-me amb els companys, ja que tots i cadascun d'ells i elles, havien aprovat l'escrit i no havien fet cap objecció, perquè en realitat no hi havia res d'ofensiu en l'escrit.

Però han estat unes jornades intenses, on he demanant perdó, o han pretès que en demanés, 5 cops en poc menys d'una setmana, i en cap dels 5 casos, soc responsable ni culpable de res.
 
La cançó d'avui és “Sorry” de Madonna. Elñ titol de la cançó, es obvi. A mes, crec que la cançó va una mica en aquest sentit. Sobre el fet de demanar perdó i al mateix temps la total falta de sentiment de culpabilitat. Una magnifica cançó d'una Madonna en forma, però que alguna cosa amaga, Amb 50 anys, està mes guapa que mai.

Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 2005
Àlbum: Confessions on a Dance Floor


ANY: 2006
Senzill: Sorry


Sorry (Single Edit)

diumenge, 13 d’octubre del 2013

PASTORA - Quan es faci fosc


13/10/2013:


Amb motiu del Concert per la Llibertat que es va fer el passat de 29 de juny de 2013, on hi participaven Pastora i en Gerard Quintana, vaig voler preparar un vídeo de la versió que ha fet Pastora de la cançó de Sopa de Cabra, “Quan es faci fosc”. En aquells dies, que m'estava escoltant l'últim CD de Pastora, aquesta versió em tenia el cor robat. Tot quadrava per tal de posar aquesta cançó. Però malauradament, la falta de temps, va fer que no arribés a temps.

A aquell concert hi van assistir unes 100.00 persones, i molts que no hi varem poder anar. Ho he calculat pensant que en el Camp nou hi caben unes 100.000 persones i estava ben ple, doncs si fa o no fa, la xifra de 100.000 em resulta molt raonable.

Vaig pensar, que amb motiu de la cadena humana de l'11 de setembre, seria un bon moment, per posar aquesta versió, però un altre cop, no vaig tenir el vídeo enllestit a temps, i no vaig poder posar aquesta cançó.


A la cadena humana, calculo que . . . . si una persona com jo, que soc més aviat gran, amb el braços estirats, dec ocupar 1,5 metres, i si la costa catalana té 580 km, fa, que en el pitjor dels casos, hi van assistir 386.000 persones. Oblidem-nos que en la majoria de la cadena humana, ningú podia estendre els braços (cosa que fàcilment multiplicaria per 3 els número de participants, o que en molts trams, la cadena era doble, triple o es produïen veritables nusos de persones.

Finalment vaig acabar el vídeo fa uns quants dies, i no sabia amb quin motiu podria posar-lo. Però el 12 d'octubre, en realitat és tan bon dia per posar-lo com qualsevol altre, i segueix una mica el sentit identitari dels motius que havia pretès utilitzar anteriorment. El fet que sigui un dia d'identificació identitaria totalment contraria a la dels altres esdeveniments, no vol dir que no sigui adient posar el vídeo.

Per una banda, per deixar clar que no em sumo a la crida que van fer els organitzadors de la concentració del 12 d'octubre. I per l'altre banda, cal deixar a la vista de tothom, el fracàs d'aquesta concentració, si més no, en comparació a les altres dues concentracions de les que he parlat.


En aquest cas, no calculo la gent que hi va anar, sinó que deixo que les autoritats i les imatges parlin per si soles. Em sembla increïble que s'hagi arribat a dir que hi havien 160.000. Que encara que així fos, seria un fracàs, tenint en compte que està demostrat que va assistir-hi gent que no viu a Catalunya.


Bé, la cançó és dolça i maca. Molt maca. I la versió està feta amb una gran harmonia en tots els sentits. Res sobresurt i res és sobrer. L'equilibri és perfecte.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2012
CD: Un altre galàxia.