dissabte, 10 de juliol del 2010

THE HUMAN LEAGUE - The Path of Least Resistance

09/07/2010:

La setmana passada vàrem tenir l’esperada sentència del Tribunal Constitucional, i quan dic esperada, no vull dir que estiguéssim impacients per que aquesta arribés, sinó esperada, per lo previsible que era tot el tema. El guió de tot el que ha envoltat al tema del nou estatut, era de lo més previsible que mai m’he tirat a la cara. La pel·lícula va començar, quan el 90% del Parlament de Catalunya va aprovar el text que definia el nou estatut. Un estatut que segons una promesa electoral del “Presidente del Gobierno español”, seria recolzat plenament.

D’entrada va ser mutilat pel mateix “Presidente del Gobierno español”, i pel aspirant a President de la Generalitat de la “comunitat autónoma de régimen común”, l’Artur Mas. Tots dos van arribar a un acord “possibilista de mínims” per tal que l’estatut arribés a bon port, i per això, els federalistes per un costat i els autonomistes per l’altre, ens van voler vendre una primera retallada, que alguns no ens vàrem creure com a “última” retallada, i molt menys vàrem acceptar després dels esforços que havia costat arribar a un primer acord amb un 90% de suport.

Després de quatre anys on tots sabíem el que passaria, encara que alguns preferien mirar com creixien les plantes, va arribar una nova retallada, però novament ens van voler prendre el pel, dient-nos que es salvava el 95% del l’estatut prèviament retallat pel Sr. Zapatero i pel Sr. Mas. Si, aquell que era una opció “possibilista de mínims”, va resultar que ni era tant possibilista, ni eren els mínims. De fet no era possible i els mínims encara eren mes mínims. Amb aquesta sentència, va morir el federalisme, i qui segueixi pensant que el federalisme és possible a Espanya, potser tindríem que fer-li saber que per Nadal, les coses no són com alguns infants es pensen que són.

Però avui, 9 de juliol, ha vingut la segona part de la sentència, que fins i tot m’ha sorprès a mi, de lo restrictiva que és, ja que en alguns casos sembla que quedarem pitjor que en l’antic estatut. Així doncs, resulta que després de tants esforços, fatigues i trencadisses, hem fet una passa enrera. Brillant, realment brillant. Després de veure que el federalisme és impossible, ara comprovem que l’autonomisme, tampoc és una opció acceptable.

Ara queda clar que només queden dos camins. Un es la independència total. I a mes cal fer-ho ràpid, sinó tornarem a sentir allò de “hableme en cristiano”. L’altra opció, és deixar-nos assimilar d’una vegada i morir ràpidament i sense dolor. Nosaltres triem.

Demà, dissabte, hi ha una manifestació que segurament no servirà per gran cosa. No servirà per entendrir el cor dels nostres amos (avui s’ha demostrat més que mai, que no són ni compatriotes ni camarades ni re amigable. Directament, s’ha demostrat que són els nostres amos) Pel que si servirà la manifestació, és per mesurar-nos a nosaltres mateixos, i poder agafar moral per seguir lluitant. Si som molts, seguirem lluitant. Si som pocs, lluitarem però la nostra resistència, serà mínima. Demà hem d’omplir el carrer, per tal que els nostres amos, vegin que encara els queda molt camí, i un camí dur. I amb una mica de sort, el diumenge, tenim un altre oportunitat d’agafar moral. Si guanya Holanda, sortim a celebrar-ho, amb petards, botzines i estelades.

Sí, ja sé que havia manifestat certs dubtes sobre aquesta manifestació, però després de reflexionar una mica, de veure l’ambient del país, i del que ha passat avui, cal reaccionar.

El que no podem fer, és seguir el camí de la mínina resistència, com diu The Human League (tothom en peu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . ja podem seure) Avui el tema és el que és, i no puc parlar d’aquest grup (no dic el nom, perquè ens haurem de posar en peus un altre cop) que personalment, i musicalment, m’ha marcar força, fins el punt de pensar que som ànimes bessones. Ja era hora que parlés de The Human League (uy!!!, ho sento. Tothom en peus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . Ja podem seure un altre cop) que és un dels meus pilars musicals, i era un pecat que encara no hagués parlat de The (UY!!!!!!!!!!!!) d’aquest grup de Sheffield. Sembla bona gent la de Sheffield


Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 1979
Àlbum: Reproduction


The Path of Least Resistance



Més cançons i més informació.

diumenge, 4 de juliol del 2010

LA ROUX - In for the kill

04/07/2010:

Fa uns dies enrera, parlava amb un bon amic, que tenia ganes de penjar tot un seguit de cançons, però que l’actualitat mana i no em permet parlar de les cançons que vull penjar. Ell em va fer veure que si volia parlar de La Roux, ara, amb el Campionat mundial de futbol i tot el tema de “la roja”, era el moment perfecte. La meva resposta va ser que volia ignorar del tot aquest Campionat mundial, però ràpidament, el demonient que tots tenim a la espatlla dreta (ja sabem que els dimonis sempre estan a la dreta) (ho sento no ho he pogut evitar) em va fer pensar que podria parlar del “la roja” i d’Espanya, sense parlar-ne, i fins i tot en riure-me’n, guanyessin o perdessin. De fet, l’altre dia, tenia una entrada boníssima per si guanyava Portugal. Era tant bona que fins i tot vaig pensar en penjar-la tot i que Portugal va acabar perdent. Finalment vaig poder suportar la temptació i vaig decidir esperar millors moments. Tard o d’hora arribaria el moment en que el meu dimoniet de l’espatlla dreta, podria satisfer les seves necessitats de ser dolent.

Però avui, he decidit no ser dolent. He decidit parlar de Campionat mundial de futbol i parlar directament de “la roja” i tot el que envolta aquest símbol patriòtic. I ho he decidit perquè vull expressar que sento enveja i ràbia. Sento com la injustícia (aquest tipus d’injustícia, que d’injustícies n’hi han moltes i molt pitjors que aquesta) em rodeja per tot arreu.

Veig els espanyols plens d’aquesta “estúpida” esperança (que envejo) i neguitosos perquè arribi el moment on poder abraçar una “falsa” glòria (que també envejo) Veig com omplen els balcons amb les seves banderes que a mi m’omplen de ràbia, (crec que tampoc cal que els espanyols facin aquest tipus d’acarnissament) i veig que jo no puc sentir totes aquestes coses, i si les coses no canvien molt, tampoc podré sentir-les. I a sobre, no podré sentir-les per culpa d’ells, i potser per això em molesten tant les seves mostres fatxendes a les seves balconades, els seus petards inquisidors i les seves botzines tocacollons..

Com pretenen que desitgi la seva victòria, si ells són per mi, aquella sabata que em trepitja el coll i no em deixa aixecar, i a sobre quan guanya no té cap mena de respecte ni consideració i em refrega per la cara que ell guanya, que guanya utilitzant parts de mi, i a sobre se’n riu perquè jo no puc fer-ho perquè ell mateix no em deixa fer-ho? Què no tenen dret a manifestar la seva alegria? I tant que tenen dret, però no cal ser ni mal educat ni irrespectuós i sobretot cal tenir una mica de consideració amb aquells a qui d’una manera o altre, per acció o per no-acció, oprimeixes. És clar que si oprimeixes, resulta evident que per força has de ser un mal educat, un irrespectuós i un desconsiderat, en el millor dels casos.

Per altre banda, a més de tot això que fa mal, també resulta evident que “la roja” és un instrument de confusió, que ajuda a la esquizofrènia que regne entre el poble català, que fa uns dies, es mostrava enfadat amb Espanya, i avui segur que desitjarà la victòria de “la roja”. Per la meva banda, estic escrivint aquestes línies abans del partit a “vida o mort” entre Espanya i Paraguai. Algú dubte de la meva simpatia per Paraguai? encara que només sigui per estalviar-me sentir als espanyols com s’infla el seu excloent orgull patriòtic i opressor? (encara que només sigui opressor esportivament parlant)

Ara que ja he parlat sense embuts de “la roja”, encara que m’he deixat moltes coses a dir, ja puc parlar de La Roux, que l’any passat va revolucionar el tecno, amb un estil tecno-joguina o fent el que seria pel tecno, un acústic pel rock. Però és que les cançons estan tant ben fetes i tant ben construïdes, que poca cosa més els hi fa falta, encara que estic segur, que aquestes cançons, tard o d’hora, demanaran a crits una rentada de cara i sobretot, uns arranjaments més “professionals”. La càlida veu de la cantant i la seva interpretació de vellut, fan que les cançons siguin força atractives, tot i la “austeritat” dels acompanyaments.
Penjo la cançó “in for the kill”, que més o menys, és l’únic que els espanyols han demostrat que saben fer durant la seva historia, ja sigui literalment o culturalment.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 2009
Àlbum: La Roux