dissabte, 7 de juliol del 2012

GARY NUMAN - Cars



07/07/2012:

La setmana passada, em vaig separar definitivament d'un company que m'ha suportat durant 12 anys i 8 mesos. M'ha suportat entre 3 1/2 i 4 hores diàries. Ho ha fet com només un amic ho fa. Sense protestes i sense excuses, i sempre ha estat quan l'he necessitat.

Aquest amic m'ha portat a concerts, ha portat a la meva dona al hospital per parir les meves filles (la primera quasi neix dintre seu) Les meves filles van entrar en contacte amb ell, abans de fer-ho amb el Sol o l'aire fresc. M'ha portat cada dia a la feina, amb fred i amb calor, amb pluja i amb neu, de nit i de dia.

Ser dintre del meu amic, era com estar veritablement a casa, ja que era l'únic que suportava la meva música, a tota pastilla, i m'ha deixat dormir, quan he estat molt cansat.

Aquest FIAT Bravo TD 100, m'ha acompanyat durant quasi 420.000 km, sense cap averia important, només les averies normals de desgast. Ve d'una família amb certa mala fama, però ell ha demostrat que és una fama immerescuda. S'ha portat com un soldat resistent i fidel, sense dubtar ni un moment de mi, obeint totes i cada una de les meves ordres, i donant sempre el millor d'ell. Ha superat amb escreix, a molts que tenen més fama i més prestigi, que se'n reien d'ell, i ha provocat en els demés incredulitat i admiració.


M'he hagut de desfer d'ell, perquè jo no soc com ell. No li he estat fidel, i quant he vist que potser començaria a fallar, més per l'edat que pel comportament, l'he deixat tirat i m'he n'he anat amb un de més jove, sabent que seria trinxat. A hores d'ara, ja deu ser un cub deforme de metall i plàstic, arraconat en qualsevol racó pudent, o si té sort, està esperant que el desmotin pesa a pesa, per allargar la vida d'altres companys seus. L'he abandonat, només per la sospita que començaria a fallar-me. La veritat és que si hagués tingut prou cèntims, l'hagués conservat , però no em podia arriscar. No estan els temps com per perdre diners.

Avui, amb el nou cotxe, he aparcat al costat d'un cotxe igual que el meu antic cotxe, i no m'he n'he pogut estar d'observar-lo durant una estona, com si fos el meu. Si fa o no fa, eren de la mateixa època, tot i que no crec que hagi recorregit tants kilòmetres. Durant un instant, m'he sentit culpable. Segur que no l'hagués pogut aguantar una mica més?

Sense cap mena de dubte, aquest amic, es mereix un record. I per recordar-lo ho farem amb “Cars” de Gary Numan. Una cançó perfecte, sense errades, constant, fidel i que resisteix el pas del temps perfectament, tal com ha fet, el meu cotxe, fins que l'he traït.

AH! per cert, en el vídeo, podem veure a un jove Billy Currie, membre de Ultravox i de Visage.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 1979
ÀLBUM: The pleasure principle

Senzill: Cars
 


diumenge, 1 de juliol del 2012

MECANO - Un año más


01/07/2012:


La setmana passada, es va acabar el curs escolar, i com és habitual, cada escola fa una cosa semblant a un espectacle on els infants de l'escola, mostren amb tota la il·lusió del món, les seves dots a sobre d'un escenari. Aquest any, a la meva filla gran li va tocar fer una coreografia de la cançó de Mecano, “Un año mas”. No ho va escollir ella, sinó que li va venir imposat per la tutora de la seva classe. Per mi no hi ha inconvenient. No me'n amago de dir que Mecano té moltes cançons que són molt bones, i una d'elles és aquesta, que a més per mi té un perfecte equilibri en moltes coses, ja que sense ser una cançó pretensiosa, tampoc és senzilla, no és moguda, però et fa moure lleugerament, i la lletra és suficientment estúpida com per què no et prenguis amb massa seriositat el que diuen, però és lo suficientment intel·ligent per no dir tonteries i retratar magníficament del que parla. I musicalment no me'n puc estar de destacar la frase final del sintetitzador, que simplement trobo sublim.

Tornant al tema de la coreografia, doncs durant les darreres setmanes, aquesta cançó s'ha tornat una constant a casa meva, i l'escoltada molt sovint. Malauradament, el tipus de societat en la que vivim, no deixa molt espai per la conciliació de la vida laboral i la vida familiar i no vaig poder veure la coreografia de la meva filla. I la molt punyetera, li fa vergonya ballar davant meu, i no em vol ensenyar com és la coreografia. Així doncs, m'he quedat amb les ganes.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

ANY: 1988
Àlbum: Descanso dominical.

Senzill: Un año más