dilluns, 22 de juliol del 2013

LA ROUX – Bulletproof (Live 2010)


22/07/2013:

La setmana passada va ser molt dura. Un company de feina, al que no coneixia de res, va morir. “Com ha passat?” “Doncs diumenge va deixar a la família al càmping i ell va tornar per anar a treballar el dilluns. I mentre dormia, va morir”. Soc membre del comitè d'empresa i vaig començar a fer preguntes de qui era, com era, que feia, i les respostes que rebia no em feien cap gràcia.

Dilluns per la nit, quan vaig anar a dormir, vaig poder reflexionar sobre el que havia passat, i vaig arribar a la conclusió que aquest company havia mort per culpa de tothom.

Ell era el primer culpable, ja que sembla ser que no tenia molta cura d'ell mateix, i segurament pensava el mateix que pensem la majoria, que pensem que el nostre cos, abans de fer un pas definitiu, ens avisa un cop. Malauradament no és així i a aquest company, no el va avisar.

Qui sí que el va avisar va ser el metge, que aquella mateixa setmana, li havia recomanat descans. I aquí tenim al segon culpable. El sistema sanitari. Últimament, el metges, i suposo que pressionats per les administracions, s'han desentès de la seva responsabilitat de decidir si el pacient ha d'agafar al baixa o no, i li transfereixen aquesta responsabilitat al pacient. El pacient, a diferència dels metges, no ha estudiat la carrera de medicina, i mai podrà tenir una veritable visió del estat real de la seva salut. Qui teòricament sí que està capacitat per això, són els metges, que amb els seus coneixements i amb una petit qüestionari al pacient, són els que han de prendre la decisió de deixar al pacient a casa o no.

Però si el metge li va recomanar descans . . . per què ell no va fer cas? . . . i per què va anar a treballar? Doncs aquí tenim al tercer culpable. Les pressions que rebem últimament per no ser uns “nenetes” i anar a treballar tot i que salti a la vista que no estem en condicions de fer-ho. “això s'ha d'acabar aquesta setmana peti qui peti. I si no està, algú ho pagarà” “no podem marxar a casa fins que això estigui enllestit, i no vull sentir cap excusa” “que et fa mal el cap? Doncs pren-te alguna cosa i a treballar, que jo mai he agafat una baixa i he vingut a treballat amb 40 de febre”. Vulguis o no, totes aquestes frases que tots hem sentit, acaben influenciant-nos més del que pensem, i normalment no passa res però malauradament, de tant en tant, aquest pressió que alguns caps imprimeixen als seus subalterns, tenen conseqüències que s'escapen de les seves mans. I és que aquestes pressions, fan que últimament, es vegin coses realment degradants com gent amb el canell enguixat, anant a treballar utilitzant aquest canell amb el ratolí de l'ordinador, o anar amb croses fent grans caminades per anar de despatx en despatx o de reunió en reunió, o conduint o...

El quart culpable, és el govern, que amb les últimes reformes laborals que ha fet, faciliten aquestes pressions i ajuden a que la salut passi per sota del rendiment laboral, i els malalts o les persones dèbils, siguin considerades com poc productives i per tant, “objectivament” substituïbles i acomiadables.

I l'ultim culpable, soc jo. Com a membre del comitè de l'empresa, fa 6 anys que he deixat de reclamar les revisions mediques anuals. No he perseguit les possibles pressions dels caps. No he fet pedagogia de respecte a la pròpia salut i a la de les persones del nostre entorn laboral. Si hagués fet la meva feina i no m'hagués deixat seduir pel costat fosc, qui sap!!!!

En definitiva, entre tots hem oblidat que la salut és el més important, i entre tots hem de construir una cultura de la salut a prova de bales. Una cultura de la salut que no ens faci pensar ni per un moment que entregar una feina a temps, val més que la nostra vida i la vida dels que deixem enrere. Entregar una feina mai és prou important per posar en risc la vida d'una persona i el món de la rendibilitat dels treballadors no es pot pagar amb el deteriorament d'aquesta cultura de la salut. No podem deixar-nos pressionar. No podem treure'ns de sobre la nostra responsabilitat. No podem pressionar. No podem cedir al xantatge del capital. I no podem deixar-nos seduir pel costat focs i abaixar els braços. Hem de tenir una cultura de la salut a prova de bales.


A prova de bales és el títol d'una cançó de La Roux, que precisament, fa uns dies va tocar a Benicàssim. Us deixo un vídeo d'aquesta cançó en un directe de l'any 2010 que no se si serà semblant al que van poder veure els assistents al concert.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

ANY: 2009
Àlbum: La Roux


Senzill: Bulletproof


ANY: 2010