dilluns, 1 d’agost del 2016

FANGORIA – Geometría polisentimental


02/08/2016:


Avui començo les vacances, i normalment, aquest seria el motiu de la meva entrada, però la setmana passada va passar una cosa extraordinària que feia anys que no passava i evidentment, faig d'aquest fet, el motiu de la meva entrada. La setmana passada vaig sentir el que, potser prematurament, considero el millor disc dels últims anys. I es tracta de l'últim treball de Fangoria, Canciones para robots románticos.

Per què considero que és el millor disc dels últims anys?
Doncs perquè de dilluns a divendres passats, vaig escoltar el disc, uns 25 cops, sense saltar-me ni un cançó. Normalment, en els últims anys, un bons disc l'escoltava com a molt dos cops al dia, potser algun dia, 3 cops, i no tot el disc.

Escolto aquest disc, emocionat i cantant, ballant i “tocant” les frases musicals. L'escolto important-me ben poc, el possible significat o el possible missatge de les seves lletres, si és que en té. Em conformo sabent que no diuen vejanades.

També he de confessar que ha estat una sorpresa per mi, ja que vaig escoltar-lo pensant que trobaria dues o tres cançons bones i la resta . . . bé, la resta seria la resta. El treball que han fet històricament la Alaska i en Nacho Canut, sempre ha tingut un percentatge elevat de resultats interessants, i fins i tot de resultats excel·lents (Bailando, Deja de bailar, Crisis, Un hombre de verdad, Interior de una nave espacial abandonada, Electricistas) però no eren una prioritat per mi. Bé, Ja que estic confessant coses, confesso que mai els hi he fet prou cas, i que arrel d'aquest magnífic disc, em repassaré la seva carrera, ja que estic segur que he deixat escapar un bon grapat de bones cançons. Així doncs, ja tinc feina aquest estiu!!!

No seria just, parlar d'aquest disc, sense anomenar a Guille Milkyway i a Jon Klein, que que han aportat molt a aquest disc, i als quals, també hauré de dedicar-los més temps.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2016
CD: Canciones para robots románticos


Senzill: Geometria polisentimental








dissabte, 11 de juny del 2016

JANE'S ADDICTION - Superhero


10/06/2016:


Ja fa dos anys que en Carles Puyol es va retirar de la pràctica professional del Futbol, però sobretot, va deixar de vestir la samarreta del Barça.

Ja en el seu moment vaig voler dedicar-li una entrada al blog, però la vaig deixar a mig fer, i fins avui no l'he acabada. Volia fer l'entrada perquè en Puyol ha estat un jugador molt especial del Barça. S'hi va estar 19 anys al Barça, 15 al primer equip, i 11 dels quals com a capità. Va jugar 513 partits amb el primer equip, guanyant molts títols (2 Campionats del Món de Clubs, 2 Supercopes d'Europa, 3 Lligues de Campions, 6 Lligues espanyoles, 2 Copers del Rei, 6 Supercopes d'Espanya i 4 Copes Catalunya. Realment, té unes estadístiques que ho diuen tot.

Però en Puyol estava per sobre de les xifres i les estadístiques. Es seu compromís amb el Barça era absolut. No li recordo ni un sol partit que jugués amb desídia o amb falta de motivació. A cada partit, ho donava tot. Que jo recordi, es va trencar la cara (literalment) 3 cops. A mes de patir moltes lesions per no tenir por i sacrificar-se fins al punt de fer-se mal. Era un defensa extraordinari, d'aquells que es difícil de superar, i alhora, era de joc net i honest. Feia molt poques faltes i era estrany molt estrany que li ensenyessin alguna tarja. De fet, crec que no el van expulsar mai. I sobre el tema de les lesions, aconseguia uns terminis de recuperació miraculosos.

Tota la motivació i energia que posava al camp, no era una cosa descontrolada. Tenia el cor calent, però el cap fred. No peria els nervis ni les formes, i no hi havia manera de provocar-lo per fer-lo enrabiar.

El seu sacrifici per l'equip, també inclouria deixar que que es penses d'ell algunes coses que no són certes. Per exemple, sobre ell queia com una llosa el tòpic de futbolista aguerrit, igual a persona amb poques llums. I sincerament, crec que un dels seus èxits, era precisament que tenia el cap molt ben moblat. L'Altra tòpic que tenia, era que substituïa la seva falta de tècnica i habilitat futbolística, amb empenta, treball i esforç. Res més lluny de la realitat. En molt poques ocasions ens va deixar veure del que era capaç de fer amb una pilota als peus, i en sap de fer coses. Però el seu compromís amb l'equip, feia que ell abandonés el lluïment personal, per centrar-se en la seva incomparable efectivitat.

Però no me'n puc d'estar, de fer-li un retret. Tot aquell compromís i bones maneres que demostrava dins del terreny de joc i dins del Barça, molts el trobàvem a faltar fora del camp. I si dins del camp i com a jugador era un super heroi. Fora d'aquest àmbit, va ser molt invisible. És cert que en realitat ell no ha de tenir aquesta responsabilitat que jo li demanava, però el país, necessita super herois com ell, i m'hagués agradat molt que tot allò que va demostrar com a jugador del Barça, ho hagués demostrat com a ciutadà català. De fet, li demano una cosa que no vol fer, o fins i tot, si ho hagués fet, potser hagués estat tot el contrari del que a mi m'agradaria.

Apart d'aquest retret, no puc negar-li tota la meva admiració, i el meu agraïment. I cal reconèixer, que ha estat i segurament sempre serà, el millor capità que hem tingut al camp.

Li he fet un vídeo amb algunes de les seves accions mes destacades, o mes curioses, o fins i tot, mes rutinàries, ja que els super herois, també ho han de ser i es demostra que ho són, amb les accions rutinàries. La cançó escollida és “Superhero” de Jane's Addiction. Una cançó energètica i poderosa que crec que plasma perfectament l'esperit d'aquest jugador excepcional. A mes, el títol de la cançó, és perfecte.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2003
CD: Strays






diumenge, 5 de juny del 2016

DURAN DURAN – Northern lights


05/06/2016:
 
Dins del llista de Les 30 millors cançons de 2015 que vaig fer, hi han cançons sens evídeo o amb un vídeo que no m'acaba d'agradarm i és per això que m'he decidir a fer un vídeo de Northern Ligats de l'últim àlbum de DURAN DURAN. No és que hagi millorat els vídeos que ja hi havien d'aquesta cançó, però m'entretingut, que és del que es tracta,

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2015
CD: Paper Gods





diumenge, 1 de maig del 2016

JEAN MICHEL JARRE – Automatic (Part 2)

01/05/2016:


Putser hauria de parlar de l'1 de Maig, dia del treballador el del dia de la Mare, però . . . no. Parlaré Jean Michel Jarre, que despres de Electronica 1 (The Time machine), ara ve amb de Electronica 2 (The heart of the Noise) que surt a la venda el dia 6 de Maig. Espero molt d'aquest disc, ja que l'Electronica 1 (The Time machine) publicat a 2015, va ser molt bo. I pel que hem pogut veure al trailer, aquest segon també promet.

De l'Elctronica 1, vaig escolir-ne 3 temes per incloure-los dintre de les que vaig considerar el llistat de les 30 millors cançons de 2015, i hi havien més cançons candidates a entrar en aquest llistat. El geni francés, es va allunyar de músiques pretencioses i es va dedicar a fer música efectiva, d'aquella que et motiva a voler seguir escoltan més cançons i temes. I el segon sembla que va pel mateix camí.

Els dos treballs, són el fruit de la col·laboració d'en Jean Michel Jarre, amb altres musics, i la veritat, és que hi ha gent amb molt nom. Boys Noize, Air, Vince Clark, Little Boots, Moby, Gesaffeltein, Pete Townshend, Tangerine Dream, Laurie Anderson, a Electronica 1, i Pet Shop Boys, Primal Scream, Gary Numan, Peaches, The Orb, Yello, Jeff Mills, Cyndi Lauper a Electronica 2. Una bona selecció, tot i que trobo a faltar algun representant de EBM.

A més, tindrem l'oportunitat de veure'l en directe, presentant aquest treball, dins del Sònar.

D'una de les 3 cançons que vaig escollir per la meva llista de premiats, el vídeo ha estat esborrat, així que he fet jo un vídeo d'aquest tema. El vídeo te molta voluntat d'apendre per la meva part, i més que un vídeo, és una pràctica. En fi. Ha sortit com a sortit.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2015
Àlbum: Electronica 1 (The Time Machine)





dissabte, 2 d’abril del 2016

BIGOD 20 – On the run


02/04/2016:


Fa temps que tinc pendent parlar del refugiats, però un dia per una cosa, un dia per altre, vaig deixant que passin els dies. Un dels motius pels que deixo que passin els dies, és per un cert sentit de culpabilitat, i aquest sentiment, encara fa que vulgui amagar-lo encara mes, com si d'aquesta manera el problema, no existís. El cert, és que el problema existeix i la nostra societat no esta actuant com caldria esperar.

El terra, el sol, no te propietari. Tot el món, és de tothom, i ningú té dret a impedir el pas d'altres persones. Però això, sobretot es fa mes incontestable, quan els que volen passar per un lloc, ho fan fugint de l'horror. Si ho fessin amb voluntat de conquesta, en qualsevol de les seves formes, potser tendria una raó de ser, posar parets al camp, però quan es fa per salvar la llibertat personal de pensament i de religió, o per salvar la vida, aleshores no hi ha cap motiu per posar aquests murs a les persones necessitades.

Recordem, que estan arribant a Europa, moltes persones que fugen d'una dictadura militar, d'una dictadura religiosa i de la guerra. Fugen de l'horror i del terror més absolut. Motius més que suficients per fugir. No podem donar l'esquena a aquestes persones.

Cal reconèixer que atendre a totes aquestes persones d'una manera adequada, és difícil. Molt difícil . Però s'ha d'intentar i s'ha de tenir voluntat per fer-ho. Avui dia, no sembla que tinguem la voluntat de fer-ho. Només 3 països occidentals, han complert o superat la seva quota de persones refugiades. Canadà, Alemanya i Noruega ens estan donat una lliçó d'humanitat a tots. Han acollit a més persones de les què teòricament podien acollir. Han acollit a més del 100% de la seva capacitat. A l'altre banda, tenim França amb un 4%, o Holanda i Estats Units amb un 7%, o Espanya amb un 6%. Percentatges miserables que diu molt d'aquests països. la qualitat humana. Espanya hauria d'haver acollit a unes 16,000 persones, i nomes n'ha acollit 854. El pitjor de tot, es que Catalunya s'ha pronunciat en que podria acollir unes 4500 persones, quasi el doble del que seria la seva quota en cas que fóssim independents, però els espanyols no ens deixen fer aquest acte d'humanitat i que ells sembla que no estan disposats a fer. Ni ajuden ni deixen ajudar.

Bé, tornant a l'important d'avui, és intolerable l'imatge que estem donant com europeus, i lamentable veure algunes fotos que semblen fetes a l'Auschwitz de la dècada dels 40 del segle XX, però no. Són fetes a l'Europa d'avui.

Aquestes persones només necessiten refugi, mantes menjar, i sobretot dignitat i solidaritat. Tampoc acabo d'entendre quin problema hi ha en acollir a aquestes persones d'una manera calculada, ja que com tothom, són persones que aportarien la seva força de treball (intel·lectual, acadèmic, manual mecànic, assistencial etc) i al mateix temps, tenen unes necessitat que cobrir, amb lo qual crearien mercat i en conseqüència, llocs de treball. L'únic motiu per no acceptar-los, és per por, per racisme, per ignorància i pel pitjor de tots, per voluntat de fer-ho.

La cançó d'avui és “On the run”, de BIGOD 20. És obvi perquè he escollit aquesta cançó.




Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 1992
Àlbum: Steel works!


ANY: 1992
Senzill: On the run





dimarts, 29 de març del 2016

LENNY KRAVITZ – Are you gonna go my way?


29/03/2016:

El passat dijous 24 d'abril, va morir en Johan Cruyff. En Johan Cruyff era una d'aquelles persones especials en tots els aspectes, que no pot deixar a ningú indiferent que hagi sabut de la seva existència. Sense cap mena de dubtes, era un paio llest. Molt llest. Era tan llest que va aconseguir una cosa molt difícil d'aconseguir. Va enriquir el seu entorn, i per entorn, vull dir a tota la societat, enriquint-se el mateix. Ningú pot dir, que tot i haver-se enriquit ell, ha enriquit a tota la societat. No sembla que hagi tret d'allà, per posar-ho a un altre lloc. Ha fet creixer tot allò en el que ell va participar.

És cert que ell no ha tingut mai problemes econòmics des de que va ser jugador de futbol professional, però al mateix temps, la seva aportació a la societat es descaradament positiva, tot i no ser un sant. Vull dir, que tampoc podem dir d'ell que hagi estat una persona caracteritzada pel sacrifici. No va ser una persona sacrificada que renunciava a tot per tal de fer el bé per allà on passava.

Concretament, la seva aportació al Barça és vital. Segurament ha estat la persona més important del Barça. És cert que el va construir sobre el que altres havien construït, però la seva tasca ha esta fonamental per fer del Barça una referencia mundial. Ell va dotar de personalitat al Barça, afegint unes gotes d'allò especial que tenia en Cruyff. També és cert que ell no va acabar la tasca, però si que va deixar el camí marcat, perquè altres acabessin allò que ell va iniciar.
A part de fer les coses d'una manera especial, de la seva manera, va afegir un caràcter optimista i valent al Barça. Cosa que era imprescindible per tal que les seves maneres de fer, donessin resultats desitjats.

I agradi o no, el que va fer al Barça, també s'ha de traslladar al Catalunya. És cert que en un altre magnitud i intensitat, i que potser no s'han trobat del tot les persones que haurien de seguir el seu esperit optimista i emprenedor. Ens fa fer perdre por, i ens va donar l'oportunitat de creure en nosaltres. I va fer mes el que molts esperaven. Cal tenir present, va ser el primer capità del barça en lluir la senyera, al braçalet, i el seu fill Jordi, és el primer Jordi oficial. Fins aquell moment, tots eren Jorge. Són coses petites i sense massa importància, però no són coses intranscendents.

En Johan Cruyff tenia el seu estil. I va ser fidel a les seves idees i a les seves maneres, sempre, petés qui petés. És per això que he escollit aquesta cançó. Perquè mostra com era en Johan Cruyff. Ell feia les coses a la seva manera, i si no podia ser, marxava. I li va anar bé,

Descansi en pau, i moltes gràcies, per fer-nos millors.



ANY: 1993

Àlbum: Are you gonna go my way
CD Single: Are you gonna go my way

 

diumenge, 13 de març del 2016

IAMX – Aphrodisiac


12/03/2016:


Aquest any he fet una cosa que no havia fet mai. Em refereixo a fer un llistat de les millors cançons de 2015. Era un llistat de 30 cançons que no ens podem prendre seriosament, i només ens ho hem de mirar com un divertiment. Faig fer una llista de reproducció de YouTube (les podeu veure aquí) amb aquestes 30 cançons. Malauradament no totes les cançons disposaven de vídeo, i és per això que poc a poc, m'he fet el propòsit de fer un vídeo d'aquestes cançons que tenen l'honor (ejem ejem) de ser les 30 millors cançons de l'any passat, però no tenir un vídeo.

Ja ho vaig fer amb Observer de Solar Fake i ara li ha tocat el torn a IAMX amb la cançó “Aphodisiac”. Una cançó intensa i potent, d'aquelles que en contagien un moviment dansaire. Aprofitant el títol de la cançó, m'he decidit a fer un petit homenatge a la Kim Basinger, un dels meus mites eròtics més importants. El vídeo que he fet, no fa justícia ni a la perfecta bellesa, de la que és per mi, una de les dones més sexys que hi han. Tampoc fa justícia a la cançó, que com he dit abans, és brutal, bonissima, intensa, contagiosa, excitant, etc, i que meritòriament, he considerat una de les 30 millors cançons de 2015. Un cop més, el responsable de IMAX, ha demostrat que és un autor, un compositor, un productor i un interpret que va més enllà de lo esperable, i sempre presenta produccions d'altissima qualitat.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2015
Àlbum: Metanoia






divendres, 12 de febrer del 2016

APOPTYGMA BERZERK - In this together


12/02/2016:

Fa dies que vull parlar de les dones de la CUP, i la seva denúncia del masclisme que han patit durant la negociació desprès del 27-S. I per fer-ho, faré allò tan típic de dir un parell de floretes, així em carrego d'autoritat moral, per desprès deixar anar un moc. Bé, sigui com sigui, d'autoritat moral no en tinc cap. Si ho faig així, és perquè així ho sento.

Primera floreta. Tenen raó. Tenen tota la raó del món. Els improperis, desquali0ficacions, insults i menyspreus que han rebut, no només estan fora de lloc, sinó que són del tot intolerables. Els arguments, es combaten amb arguments, les idees amb idees i les estratègies amb plantejaments. Qui fa servir insults o coses similars, deixa entreveure que té l'argument perdut. A més demostra pobresa ideològica i riquesa visceral.

Segona floreta. Han fet molt ben fet en denunciar aquestes coses. Ja va sent hora d'avergonyir públicament a totes aquelles persones que es dediquen a repartir improperis a tort i a dret, de tota opinió que no sigui la seva. Hem de lluitar contra aquesta pràctica tan estesa de llençar merda contra l'adversari polític, sense miraments i sense raons, i fer-ho només pel fet de voler desacreditar al que pensa diferent de nosaltres.

I ara ve el moc. No m'ha agradat la manera de fer aquesta denúncia. Hi alguna cosa que em grinyola. Són elles les úniques que han patit aquestes agressions? No. El fet de no comptar, per exemple amb la Inés Arrimades, demostra que potser a més a més de voler denunciar el masclisme, tenien una segona intenció. La Inés Arrimades, de la que discrepo en tot, a diferència de les dones de la CUP, amb les que ideològicament hi coincideixo en quasi bé tot, també pateix atacs constants que sobrepassen el debat ideològic, acusant-la, per exemple, que en realitat és una titella de l'Albert Ribera. O la Marina Geli que va haver se sentir com li faltaven greument al respecte a la “tele” en directe. I que dir de la Alícia Sánchez Camacho? Així doncs, com és que les dones de la CUP han ignorat a aquestes altres dones que com elles, també es dediquen a intentar millorar la vida dels seus conciutadans, encara que sigui amb unes idees diferents?

Però són les dones les úniques que pateixen aquestes coses? No. Sense anar més lluny, i de la mateixa manera que abans he parlat del “titellisme” que algunes persones pressuposen de la Inés Arrimades, el President de la Generalitat, en Carles Puigdemont, també s'ha sentit dir que ell és un titella de l'Artur Mas. O només cal buscar a internet per l'Oriol Junqueres, i podem veure com li diuen de tot. Li diuen racista sense cap tipus d'argument, o l'acusen d'allò o de lo altre, i fins i tot, una “simpàtica” chirigota de Cadiz li diu “Capullo” tranquil·lament. I sí, també tenen coses a dir sobre el seu aspecte físic. I en Rajoy? D'en Rajoy podríem fer tota una enciclopèdia. I de l'Artur Mas, igual.

Així doncs, aquestes coses només li passen a les dones de la CUP? o li passa a tothom? Jo crec que a tothom. Però el que m'ha posat una mica nerviós, ha estat que elles, o si més no, una d'elles, també fa servir aquestes tàctiques. Una d'elles, s'ha dedicat a deixar caure sobre l'Artur Mas l'ombra de la corrupció. Tots podem pensar el que vulguem en això, però la veritat és que avui, ara mateix, sobre l'Artur Mas, sobre ell, no hi ha cap investigació, cap imputació, cap lligam directe amb la corrupció. Fins i tot, un company diputat d'elles de la CUP, va dir públicament, que en aquest sentit, l'Artur Mas estava net i ben net. Em resulta lleig veure a algú amb qui ideològicament i combrego molt, engega el ventilador de la corrupció per omplir de merda a un adversari, i desprès denunciar que “m'han insultat i això és masclisme”. Lleig. Això és lleig.

Per tant. Tenen raó. Hi ha una pràctica molt estesa de desacreditar al adversari, i això és intolerable.
Tenen raó en denunciar aquesta pràctica i voler avergonyir a qui ho fa.
Però fer-ho, volent fer creure que és una cosa que només afecta a les dones, i concretament a les dones de la CUP, no és una denúncia. És politiqueig utilitzant el victimisme.
Aquesta pràctica, afecta a tothom, homes i dones. Esquerres i dretes. Si ho hem de denunciar (que ho hem de fer) fem-ho per defensar a tothom, no només a qui és del nostre equip. Amb aquesta denúncia que van fer, em vaig sentir que hi anàvem juntes, i al final, descobreixo que en tot això, hi ha una segona intenció que només és en benefici propi, en el seu benefici propi.

Soc un traïdor, un “espavilat”, un venut i de dretes (ja sé que això no és un insult, però personalment m’ho prenc fatal)

La cançó d'avui, “In this together” d'Apoptygma Berzerk té un vídeo que mostra molt bé com em sento amb aquesta denuncia que van fer les dones de la CUP.



El vídeo mostra unes complicitats que no triguen gaire a trencar-se, evidenciant que l'únic motiu real, és el benefici propi. Bé, també mostra que passa quan les complicitats s'han trencat.

Que en gaudiu.

ANY: 2005
CD: You and me against the world


Senzill: In this together







dimarts, 2 de febrer del 2016

DURAN DURAN – Pressure off


02/02/2016:


L'Artur Mas,  té un historial que em resulta paradoxal, ja que sembla que tot al seu voltant s'ha anat enfonsant, però en realitat, ha sigut un bon constructor i un guanyador absolut. Ha guanyat totes les eleccions a les que s'ha presentat. Totes. 5 cops. Però només en dues ocasions s'ha pogut fer amb la responsabilitat de ser el President de la Generalitat. N'ha guanyat 5 i només dos cops realment n'ha tret profit!!!! És curiós, no?

El primer cop que recordo a l'Artur Mas, va ser quan en Jordi Pujol el va anomenar conseller en cap de la Generalitat de Catalunya. Quedava clar que era l'hereu a la presidència de la Generalitat.

En 2003 es va presentar com a candidat per primer cop. Va guanyar, però finalment, va ser en Pasqual Maragall el que va ser investit President. Al 2006, és va repetir l'historia, i aquest cop qui va ser investit, va ser en José Montilla. Precisament va ser el 2006 la meva primera topada important amb l'Artur Mas. Durant el mandat d'en Pasqual Maragall, el Parlament de Catalunya va redactar un nou estatut amb un suport del 89% del Parlament (ERC feia temps que en reclamava un de nou, i curiosament, en aquelles eleccions on hi havia nou candidat per CyU i pel Pe-eSe-Zé, tothom duia al programa, un nou estatut) Doncs el nostre protagonista d'avui, saltant-se el pacte de negociar com a Parlament i no fer-ho com a partit, va pactar amb els espanyols un nou estatut diferent del que havia redactat el Parlament, i més restrictiu!!!! Des d'allò, vaig passar a anomenar-lo Artur “FIGO” Mas, i li vaig posar l'etiqueta de persona IMPERDONABLE.

El 2010, hi va haver una gran manifestació a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona reclamant la independència, després que el Tribunal Constitucional dels espanyols es va “cepillar” aquell estatut que l'Artur “FIGO” Mas i el president espanyol van pactar d'amagat del poble català. Aquí va arribar la segona gran topada amb l'Artur “FIGO” Mas. Després de veure les imatges de la manifestació, amb una quantitat de gent que mai s'havia vist, el cap de la oposició en aquell moment, l'Artur “FIGO” Mas, va dir que hi havia molta gent, però que hi havia més gent que no havia anat pas a aquella manifestació. Us sona?

Finalment, al 2010, va aconseguir ser el President de la Generalitat de Catalunya, pensant amb el pacte fiscal i no pas pensant amb cap tipus d'aspiració sobiranista. I així va estar fins que ĺ'11 de setembre de 2012, que hi va haver la gran manifestació demanant la independència. Va ser a rel d'aquesta manifestació, que l'Artur Mas va fer un cosa que cal reconèixer. Va fer cas del que la gent li va demanar, tot i que va donar una última oportunitat al Gobierno de Espanya per negociar el pacte fiscal. És va guanyar el meu perdó i va perdre el l'afegit de “FIGO”. Tot i això, parlava ambiguament d'estructures d'estat i no d'independència, i vist el passat que tenien els de CiU, encara aixecaven molts recels. Vist el nou estat de les coses, finalment es va decidir fer unes noves eleccions, on CiU ja perdia l'ambigüitat i ja es va manifestar descaradament independentista. Finalment, CiU havia sortit de l'armari.

L'Artur Mas no ha estat un lider que a dirigit un anhel i una aspiració legitima, però si ha estat un lider que ha sabut escoltar al seu poble i intentar aconseguir allò que el seu poble li demana i que sembla impossible d'aconseguir. Ell no ens ha dirigit, Nosaltres l'hem dirigit a ell. És per això que penso que no s'ha actuat amb justícia, quan se l'ha forçat a fer una passa al costat i se l'ha volgut arraconar, ara que sembla que estem donant les passes definitives fins a aquells anhels que tant li varem demanar. Em sento amb la necessitat de manifestar-li el meu agraïment per aquesta acció decidida per aconseguir la llibertat. Li agraeixo, des de la discrepància més absoluta, el seu compromís amb la voluntat popular. L'últim exemple del seu compromís amb el proces català fins a la llibertat, l'ha dut a renunciar a estar a primera línia en el moment decisiu. Ha demostrat un compromís poc habitual. Gràcies President.

No acabo d'entendre com han anat les coses. Entenc el “politiqeig” negociador, que pretén aconseguir que el programa que s'ha defensat en unes eleccions, tingui el màxim desenvolupament possible, i entenc que és jugui fort. El que no entenc és quan aquesta negociació, queda eclipsada i supeditada a un nom. Votem idees i programes, defensats per partits. No votem cares. Per tant cada partit és sobirà per escollir qui defensarà el programa que s'ha ofert al poble, i un altre partit, no té cap legitimació ètica o moral, per imposar a un altre partit, quin candidat ha de tenir. I sobretot, si es fa, s'ha de fer amb criteri i amb una finalitat seriosa. No te cap sentit dir que no es vol l'Artur Mas, per desprès acceptar al Carles Puigdemon. Si l'Artur Mas és culpable d'alguna cosa, en Carles Puigdemont, és còmplice de les mateixes “maldats”.  Tan ènfassi en treure'n un, per desprès posar-ne l'altre d'igual, em sembla una criaturada que en diu molt poc de qui ha fet aquesta exigència. Que l'ha dut fins el limit de l'autodestrucció i tot.

Si més no, ara deixarà de tenir la pressió que ha tingut fins ara. Durant aquests anys, és cert que ha tingut banys de masses, però també és cert que ha estat atacat pels espanyols per totes bandes, i no ha estat acceptat pels d'aquí d'una manera contundent. D'una manera o altre, millor o pitjor, amb ajut o sense ajut, ens va permetre fer un simulacre de referèndum, que l'ha dut davant dels tribunals, i ens ha organitzat unes eleccions pseudo plebiscitàries. Tinc molt clar que crec que es mereix més reconeixement del que ha tingut, i ho dic des de la meva posició, on hagués preferit mil cops, que la cara visible de tot això, fos l'Oriol Junqueras, que aquest sí, des d'un bon començament, ha perseguit la llibertat dels catalans i catalanes. També m'agradaria tenir un record per la Vice Presidenta, Joana Ortega, que segur que ha fet molta feina sense que sigui visible.

No m'ho oblido de la seva política de retallades, que tot i estar imposada des d'Espanya, a ell i al seu partit, ja els hi va aquest tipus de mesures econòmiques. Però això és un altre tema. De moment em quedo amb el que ha fet pel país, i per les persones que el voten, les que no el votem (excepte aquest últim cop) però que som de la ceba, i fins i tot per aquells que no són de la ceba.

Aquesta Pressió que ha patit l'Artur Mas, ha marxat. Se l'ha tret de sobre. Potser com diuen DURAN DURAN en el primer senzill del seu darrer treball, un molt bon disc, on podem trobar cançons com la de “Pressure off”, una cançó molt bona, de la qual em sap greu no dedicar-li mes temps, ja que s'ho mereix. Simplement, és bonissima.



Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2015
CD: Paper Gods


Senzill: Pressure off



dimecres, 27 de gener del 2016

BLACK – Everything's Coming Up Roses

26/01/2016:


Avui ha mort en Colin Vearncombe, mes conegut com Black. És cert que no ha estat un music molt important per mi, però li he d'agrair un bon grapat de magnífiques cançons. Va ser un music lliure, sense que això volgués dir esbojarrat o cràpula. No el conec molt bé, però tinc una idea d'ell com correcte. Amb correcte no vull dir mediocre, tot el contrari. Va ser un music que va fer les cançons que li va venir de gust fer, sempre correctes, sense estridències i sobre tot, amb molt bon gust i elegància. Era un music amb talent al que no li calia, dur colors, roba o cabells estridents, sempre vestit de forma correcte, però no per timidesa o per por, sinó per voluntat i consciencia. Fins i tot, crec que el nom artístic que va escollir, Black, no era per sinistre, pel costat fosc de les coses, dino per l'elegància natural que aquest color impregna en tot allò que es vesteix d'aquest color.

Que descansi en pau, i des d'aquí, el meu agraïment, per aquelles cançons que em va transmetre, i que en definitiva, són moments de joia, tristor, o simplement bellesa i emoció. Sempre el perseguirà la seva cançó insígnia, però en té d'altres igual o millors, com la que poso avui, Everything's coming up roses.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 1987
CD: Wondeful life


Senzill: Everything's coming up roses





dilluns, 11 de gener del 2016

DAVID BOWIE - Let's dance


11/01/2016:


Avui ha mort en David Bowie. Un personatge molt important dins de la cultura Pop, amb molt alt grau d'admiració entre moltes generacions. Quan encara hi havien tribus urbanes, recordo que ell era l'únic, o gaire bé, que era acceptat per tota classe de tribus. No sé ben bé perquè, però s'havia guanyat el respecte de tothom. Personalment, crec que estava sobrevalorat i que era una cas clar d'allò que diuen que es millor caure en gràcia que ser graciós.

Tots els grups que jo tenia com a tòtem del meu món, tenien en David Bowie, el seu tòtem. Jo he intentat explorar el món d'en Bowie, per tal de deixar-me seduir per ell, però la veritat, és que no ha aconseguit seduir-me del tot.

Tot i això, és evident que té un bon grapat de cançons que em tenen el cor robat, bé, potser no tantes, però si algunes. Per exemple, la que poso avui, sí que és una d'aquelles cançons imprescindible en la meva existència. N'hi han més que aquesta, i alguna més, potser 10 cançons, són les que configuren el meu món bowienià.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Que descansi en pau, i des d'aquí, el meu homenatge i reconeixement.

ANY: 1983
Àlbum: Let's dance


Senzill: Let's dance




diumenge, 3 de gener del 2016

SOLAR FAKE – Observer


03/01/2016:


Fa temps que tinc el blog abandonat, i la veritat és que no tinc cap excusa. Simplement, em fa mandra posar-me davant de l'ordinador per fer qualsevol cosa. No només tinc el blog abandonat, també el Facebooc i qualsevol de les coses que tenia costum de fer a l'ordinador.

El sí he fet, i ho he fet per primer cop en me vida, ha estat fer el llistat de les millors 10 cançons publicades durant l'any 2015. De fet, la meva primera intenció, era la de atorgar el premi NTNE a la millor cançó. La cosa se'm va començar a fer complicada a l'hora de descartar cançons, i vaig decidir fer un llistat amb les 10 millors cançons de l'any 2015. Finalment, escollir-ne només 10, també m'ha estat una tasca impossible, i amb tot el meu esforç i fins i tot dolor, he aconseguit fer el llistat de les 30 millors cançons de l'any 2015.

Les 30 cançons que han estat guardonades amb els prestigiosos premis NTNE, com les millors cançons de l'any 2015. les podeu veure aquí. L'ordre de les cançons, res té a veure amb cap ordre de qualitat, ni cap preferència. L'ordre establert a la llista de reproducció, ha estat decidit per l'atzar, amb algun retoc meu, per fer que el seguiment de les 30 cançons sigui més fàcil.

De les 30, només una, no l'he trobat en condicions acceptables al YOUTUBE, i per tant, he fet jo el vídeo. La cançó és “Observer” de Solar Fake, Aixó no vol dir que tingui cap tipus d'honor especial o que hagi de destacar per sobre de les altres. Simplement penjo aquesta en representació de les altres 30, per ser, ja que he hagut de fer-li un video per poder-la afegir a la llista de reproducció.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu i molt bon any nou!!

ANY: 2015
CD: Another manic episode