Avui començo les vacances, i
normalment, aquest seria el motiu de la meva entrada, però la
setmana passada va passar una cosa extraordinària que feia anys que
no passava i evidentment, faig d'aquest fet, el motiu de la meva
entrada. La setmana passada vaig sentir el que, potser prematurament,
considero el millor disc dels últims anys. I es tracta de l'últim
treball de Fangoria, Canciones para robots románticos.
Per què considero que és el millor
disc dels últims anys?
Doncs perquè de dilluns a divendres
passats, vaig escoltar el disc, uns 25 cops, sense saltar-me ni un
cançó. Normalment, en els últims anys, un bons disc l'escoltava
com a molt dos cops al dia, potser algun dia, 3 cops, i no tot el
disc.
Escolto aquest disc, emocionat i
cantant, ballant i “tocant” les frases musicals. L'escolto
important-me ben poc, el possible significat o el possible missatge
de les seves lletres, si és que en té. Em conformo sabent que no
diuen vejanades.
També he de confessar que ha estat una
sorpresa per mi, ja que vaig escoltar-lo pensant que trobaria dues o
tres cançons bones i la resta . . . bé, la resta seria la resta.
El treball que han fet històricament la Alaska i en Nacho Canut,
sempre ha tingut un percentatge elevat de resultats interessants, i
fins i tot de resultats excel·lents (Bailando, Deja de bailar,
Crisis, Un hombre de verdad, Interior de una nave espacial
abandonada, Electricistas) però no eren una prioritat per mi. Bé,
Ja que estic confessant coses, confesso que mai els hi he fet prou
cas, i que arrel d'aquest magnífic disc, em repassaré la seva
carrera, ja que estic segur que he deixat escapar un bon grapat de
bones cançons. Així doncs, ja tinc feina aquest estiu!!!
No seria just, parlar d'aquest disc,
sense anomenar a Guille Milkyway i a Jon Klein, que que han aportat
molt a aquest disc, i als quals, també hauré de dedicar-los més
temps.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Ja fa dos anys que en Carles Puyol es
va retirar de la pràctica professional del Futbol, però sobretot,
va deixar de vestir la samarreta del Barça.
Ja en el seu moment vaig voler
dedicar-li una entrada al blog, però la vaig deixar a mig fer, i
fins avui no l'he acabada. Volia fer l'entrada perquè en Puyol ha
estat un jugador molt especial del Barça. S'hi va estar 19 anys al
Barça, 15 al primer equip, i 11 dels quals com a capità. Va jugar
513 partits amb el primer equip, guanyant molts títols (2 Campionats
del Món de Clubs, 2 Supercopes d'Europa, 3 Lligues de Campions, 6
Lligues espanyoles, 2 Copers del Rei, 6 Supercopes d'Espanya i 4
Copes Catalunya. Realment, té unes estadístiques que ho diuen tot.
Però en Puyol estava per sobre de les
xifres i les estadístiques. Es seu compromís amb el Barça era
absolut. No li recordo ni un sol partit que jugués amb desídia o
amb falta de motivació. A cada partit, ho donava tot. Que jo
recordi, es va trencar la cara (literalment) 3 cops. A mes de patir
moltes lesions per no tenir por i sacrificar-se fins al punt de
fer-se mal. Era un defensa extraordinari, d'aquells que es difícil
de superar, i alhora, era de joc net i honest. Feia molt poques
faltes i era estrany molt estrany que li ensenyessin alguna tarja. De
fet, crec que no el van expulsar mai. I sobre el tema de les lesions,
aconseguia uns terminis de recuperació miraculosos.
Tota la motivació i energia que posava
al camp, no era una cosa descontrolada. Tenia el cor calent, però el
cap fred. No peria els nervis ni les formes, i no hi havia manera de
provocar-lo per fer-lo enrabiar.
El seu sacrifici per l'equip, també
inclouria deixar que que es penses d'ell algunes coses que no són
certes. Per exemple, sobre ell queia com una llosa el tòpic de
futbolista aguerrit, igual a persona amb poques llums. I sincerament,
crec que un dels seus èxits, era precisament que tenia el cap molt
ben moblat. L'Altra tòpic que tenia, era que substituïa la seva
falta de tècnica i habilitat futbolística, amb empenta, treball i
esforç. Res més lluny de la realitat. En molt poques ocasions ens
va deixar veure del que era capaç de fer amb una pilota als peus, i
en sap de fer coses. Però el seu compromís amb l'equip, feia que
ell abandonés el lluïment personal, per centrar-se en la seva
incomparable efectivitat.
Però no me'n puc d'estar, de fer-li un
retret. Tot aquell compromís i bones maneres que demostrava dins del
terreny de joc i dins del Barça, molts el trobàvem a faltar fora
del camp. I si dins del camp i com a jugador era un super heroi. Fora
d'aquest àmbit, va ser molt invisible. És cert que en realitat ell
no ha de tenir aquesta responsabilitat que jo li demanava, però el
país, necessita super herois com ell, i m'hagués agradat molt que
tot allò que va demostrar com a jugador del Barça, ho hagués
demostrat com a ciutadà català. De fet, li demano una cosa que no
vol fer, o fins i tot, si ho hagués fet, potser hagués estat tot el
contrari del que a mi m'agradaria.
Apart d'aquest retret, no puc negar-li
tota la meva admiració, i el meu agraïment. I cal reconèixer, que
ha estat i segurament sempre serà, el millor capità que hem tingut
al camp.
Li he fet un vídeo amb algunes de les
seves accions mes destacades, o mes curioses, o fins i tot, mes
rutinàries, ja que els super herois, també ho han de ser i es
demostra que ho són, amb les accions rutinàries. La cançó
escollida és “Superhero” de Jane's Addiction. Una cançó
energètica i poderosa que crec que plasma perfectament l'esperit
d'aquest jugador excepcional. A mes, el títol de la cançó, és
perfecte.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Dins del llista de Les
30 millors cançons de 2015 que vaig fer, hi han cançons sens
evídeo o amb un vídeo que no m'acaba d'agradarm i és per això que
m'he decidir a fer un vídeo de Northern Ligats de l'últim àlbum de
DURAN DURAN. No és que hagi millorat els vídeos que ja hi havien
d'aquesta cançó, però m'entretingut, que és del que es tracta,
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Putser hauria de parlar de l'1 de Maig,
dia del treballador el del dia de la Mare, però . . . no. Parlaré
Jean Michel Jarre, que despres de Electronica
1 (The Time machine), ara ve amb de Electronica
2 (The heart of the Noise) que surt a la venda el dia 6 de Maig.
Espero molt d'aquest disc, ja que l'Electronica 1 (The Time machine)
publicat a 2015, va ser molt bo. I pel que hem pogut veure al
trailer, aquest segon també promet.
De l'Elctronica 1, vaig escolir-ne 3
temes per incloure-los dintre de les que vaig considerar el llistat
de les
30 millors cançons de 2015, i hi havien més cançons candidates
a entrar en aquest llistat. El geni francés, es va allunyar de
músiques pretencioses i es va dedicar a fer música efectiva,
d'aquella que et motiva a voler seguir escoltan més cançons i
temes. I el segon sembla que va pel mateix camí.
Els dos treballs, són el fruit de la
col·laboració d'en Jean Michel Jarre, amb altres musics, i la
veritat, és que hi ha gent amb molt nom. Boys Noize, Air, Vince
Clark, Little Boots, Moby, Gesaffeltein, Pete Townshend, Tangerine
Dream, Laurie Anderson, a Electronica 1, i Pet Shop Boys, Primal
Scream, Gary Numan, Peaches, The Orb, Yello, Jeff Mills, Cyndi Lauper
a Electronica 2. Una bona selecció, tot i que trobo a faltar algun
representant de EBM.
A més, tindrem l'oportunitat de
veure'l en directe, presentant aquest treball, dins del Sònar.
D'una de les 3 cançons que vaig
escollir per la meva llista de premiats, el vídeo ha estat esborrat,
així que he fet jo un vídeo d'aquest tema. El vídeo te molta
voluntat d'apendre per la meva part, i més que un vídeo, és una
pràctica. En fi. Ha sortit com a sortit.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Fa temps que tinc pendent parlar del
refugiats, però un dia per una cosa, un dia per altre, vaig deixant
que passin els dies. Un dels motius pels que deixo que passin els
dies, és per un cert sentit de culpabilitat, i aquest sentiment,
encara fa que vulgui amagar-lo encara mes, com si d'aquesta manera el
problema, no existís. El cert, és que el problema existeix i la
nostra societat no esta actuant com caldria esperar.
El terra, el sol, no te propietari. Tot
el món, és de tothom, i ningú té dret a impedir el pas d'altres
persones. Però això, sobretot es fa mes incontestable, quan els que
volen passar per un lloc, ho fan fugint de l'horror. Si ho fessin amb
voluntat de conquesta, en qualsevol de les seves formes, potser
tendria una raó de ser, posar parets al camp, però quan es fa per
salvar la llibertat personal de pensament i de religió, o per salvar
la vida, aleshores no hi ha cap motiu per posar aquests murs a les
persones necessitades.
Recordem, que estan arribant a Europa,
moltes persones que fugen d'una dictadura militar, d'una dictadura
religiosa i de la guerra. Fugen de l'horror i del terror més
absolut. Motius més que suficients per fugir. No podem donar
l'esquena a aquestes persones.
Cal reconèixer que atendre a totes
aquestes persones d'una manera adequada, és difícil. Molt difícil
. Però s'ha d'intentar i s'ha de tenir voluntat per fer-ho. Avui
dia, no sembla que tinguem la voluntat de fer-ho. Només 3 països
occidentals, han complert o superat la seva quota de persones
refugiades. Canadà, Alemanya i Noruega ens estan donat una lliçó
d'humanitat a tots. Han acollit a més persones de les què
teòricament podien acollir. Han acollit a més del 100% de la seva
capacitat. A l'altre banda, tenim França amb un 4%, o Holanda i
Estats Units amb un 7%, o Espanya amb un 6%. Percentatges miserables
que diu molt d'aquests països. la qualitat humana. Espanya hauria
d'haver acollit a unes 16,000 persones, i nomes n'ha acollit 854. El
pitjor de tot, es que Catalunya s'ha pronunciat en que podria acollir
unes 4500 persones, quasi el doble del que seria la seva quota en cas
que fóssim independents, però els espanyols no ens deixen fer
aquest acte d'humanitat i que ells sembla que no estan disposats a
fer. Ni ajuden ni deixen ajudar.
Bé, tornant a l'important d'avui, és
intolerable l'imatge que estem donant com europeus, i lamentable
veure algunes fotos que semblen fetes a l'Auschwitz
de la dècada dels 40 del segle XX, però no. Són fetes a
l'Europa d'avui.
Aquestes persones només necessiten
refugi, mantes menjar, i sobretot dignitat i solidaritat. Tampoc
acabo d'entendre quin problema hi ha en acollir a aquestes persones
d'una manera calculada, ja que com tothom, són persones que
aportarien la seva força de treball (intel·lectual, acadèmic,
manual mecànic, assistencial etc) i al mateix temps, tenen unes
necessitat que cobrir, amb lo qual crearien mercat i en conseqüència,
llocs de treball. L'únic motiu per no acceptar-los, és per por, per
racisme, per ignorància i pel pitjor de tots, per voluntat de
fer-ho.
La cançó d'avui és “On the run”,
de BIGOD 20. És obvi perquè he escollit aquesta cançó.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
El passat dijous 24 d'abril, va morir
en Johan Cruyff. En Johan Cruyff era una d'aquelles persones
especials en tots els aspectes, que no pot deixar a ningú indiferent
que hagi sabut de la seva existència. Sense cap mena de dubtes, era
un paio llest. Molt llest. Era tan llest que va aconseguir una cosa
molt difícil d'aconseguir. Va enriquir el seu entorn, i per entorn,
vull dir a tota la societat, enriquint-se el mateix. Ningú pot dir,
que tot i haver-se enriquit ell, ha enriquit a tota la societat. No
sembla que hagi tret d'allà, per posar-ho a un altre lloc. Ha fet
creixer tot allò en el que ell va participar.
És cert que ell no ha tingut mai
problemes econòmics des de que va ser jugador de futbol
professional, però al mateix temps, la seva aportació a la societat
es descaradament positiva, tot i no ser un sant. Vull dir, que tampoc
podem dir d'ell que hagi estat una persona caracteritzada pel
sacrifici. No va ser una persona sacrificada que renunciava a tot per
tal de fer el bé per allà on passava.
Concretament, la seva aportació al
Barça és vital. Segurament ha estat la persona més important del
Barça. És cert que el va construir sobre el que altres havien
construït, però la seva tasca ha esta fonamental per fer del Barça
una referencia mundial. Ell va dotar de personalitat al Barça,
afegint unes gotes d'allò especial que tenia en Cruyff. També és
cert que ell no va acabar la tasca, però si que va deixar el camí
marcat, perquè altres acabessin allò que ell va iniciar.
A part de fer les coses d'una manera
especial, de la seva manera, va afegir un caràcter optimista i
valent al Barça. Cosa que era imprescindible per tal que les seves
maneres de fer, donessin resultats desitjats.
I agradi o no, el que va fer al Barça,
també s'ha de traslladar al Catalunya. És cert que en un altre
magnitud i intensitat, i que potser no s'han trobat del tot les
persones que haurien de seguir el seu esperit optimista i emprenedor.
Ens fa fer perdre por, i ens va donar l'oportunitat de creure en
nosaltres. I va fer mes el que molts esperaven. Cal tenir present, va
ser el primer capità del barça en lluir la senyera, al braçalet, i
el seu fill Jordi, és el primer Jordi oficial. Fins aquell moment,
tots eren Jorge. Són coses petites i sense massa importància, però
no són coses intranscendents.
En Johan Cruyff tenia el seu estil. I
va ser fidel a les seves idees i a les seves maneres, sempre, petés
qui petés. És per això que he escollit aquesta cançó. Perquè
mostra com era en Johan Cruyff. Ell feia les coses a la seva manera,
i si no podia ser, marxava. I li va anar bé,
Descansi en pau, i
moltes gràcies, per fer-nos millors.
Aquest any he fet una cosa que no havia
fet mai. Em refereixo a fer un llistat de les millors cançons de
2015. Era un llistat de 30 cançons que no ens podem prendre
seriosament, i només ens ho hem de mirar com un divertiment. Faig
fer una llista de reproducció de YouTube (les podeu veure aquí)
amb aquestes 30 cançons. Malauradament no totes les cançons
disposaven de vídeo, i és per això que poc a poc, m'he fet el
propòsit de fer un vídeo d'aquestes cançons que tenen l'honor
(ejem ejem) de ser les 30 millors cançons de l'any passat, però no
tenir un vídeo.
Ja ho vaig fer amb Observer
de Solar Fake i ara li ha tocat el torn a IAMX amb la cançó
“Aphodisiac”. Una cançó intensa i potent, d'aquelles que en
contagien un moviment dansaire. Aprofitant el títol de la cançó,
m'he decidit a fer un petit homenatge a la Kim Basinger, un dels meus
mites eròtics més importants. El vídeo que he fet, no fa justícia
ni a la perfecta bellesa, de la que és per mi, una de les dones més
sexys que hi han. Tampoc fa justícia a la cançó, que com he dit
abans, és brutal, bonissima, intensa, contagiosa, excitant, etc, i
que meritòriament, he considerat una de les 30 millors cançons de
2015. Un cop més, el responsable de IMAX, ha demostrat que és un
autor, un compositor, un productor i un interpret que va més enllà
de lo esperable, i sempre presenta produccions d'altissima qualitat.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Fa dies que vull parlar de les dones de
la CUP, i la seva denúncia del masclisme que han patit durant la
negociació desprès del 27-S. I per fer-ho, faré allò tan típic
de dir un parell de floretes, així em carrego d'autoritat moral, per
desprès deixar anar un moc. Bé, sigui com sigui, d'autoritat moral
no en tinc cap. Si ho faig així, és perquè així ho sento.
Primera floreta. Tenen raó. Tenen tota
la raó del món. Els improperis, desquali0ficacions, insults i
menyspreus que han rebut, no només estan fora de lloc, sinó que són
del tot intolerables. Els arguments, es combaten amb arguments, les
idees amb idees i les estratègies amb plantejaments. Qui fa servir
insults o coses similars, deixa entreveure que té l'argument perdut.
A més demostra pobresa ideològica i riquesa visceral.
Segona floreta. Han fet molt ben fet en
denunciar aquestes coses. Ja va sent hora d'avergonyir públicament a
totes aquelles persones que es dediquen a repartir improperis a tort
i a dret, de tota opinió que no sigui la seva. Hem de lluitar contra
aquesta pràctica tan estesa de llençar merda contra l'adversari
polític, sense miraments i sense raons, i fer-ho només pel fet de
voler desacreditar al que pensa diferent de nosaltres.
I ara ve el moc. No m'ha agradat la
manera de fer aquesta denúncia. Hi alguna cosa que em grinyola. Són
elles les úniques que han patit aquestes agressions? No. El fet de
no comptar, per exemple amb la Inés Arrimades, demostra que potser a
més a més de voler denunciar el masclisme, tenien una segona
intenció. La Inés Arrimades, de la que discrepo en tot, a
diferència de les dones de la CUP, amb les que ideològicament hi
coincideixo en quasi bé tot, també pateix atacs constants que
sobrepassen el debat ideològic, acusant-la, per exemple, que en
realitat és una titella de l'Albert Ribera. O la Marina Geli que va
haver se sentir com li faltaven greument al respecte a la “tele”
en directe. I que dir de la Alícia Sánchez Camacho? Així doncs,
com és que les dones de la CUP han ignorat a aquestes altres dones
que com elles, també es dediquen a intentar millorar la vida dels
seus conciutadans, encara que sigui amb unes idees diferents?
Però són les dones les úniques que
pateixen aquestes coses? No. Sense anar més lluny, i de la mateixa
manera que abans he parlat del “titellisme” que algunes persones
pressuposen de la Inés Arrimades, el President de la Generalitat, en
Carles Puigdemont, també s'ha sentit dir que ell és un titella de
l'Artur Mas. O només cal buscar a internet per l'Oriol Junqueres, i
podem veure com li diuen de tot. Li diuen racista sense cap tipus
d'argument, o l'acusen d'allò o de lo altre, i fins i tot, una
“simpàtica” chirigota de Cadiz li diu “Capullo”
tranquil·lament. I sí, també tenen coses a dir sobre el seu
aspecte físic. I en Rajoy? D'en Rajoy podríem fer tota una
enciclopèdia. I de l'Artur Mas, igual.
Així doncs, aquestes coses només li
passen a les dones de la CUP? o li passa a tothom? Jo crec que a
tothom. Però el que m'ha posat una mica nerviós, ha estat que
elles, o si més no, una d'elles, també fa servir aquestes
tàctiques. Una d'elles, s'ha dedicat a deixar caure sobre l'Artur
Mas l'ombra de la corrupció. Tots podem pensar el que vulguem en
això, però la veritat és que avui, ara mateix, sobre l'Artur Mas,
sobre ell, no hi ha cap investigació, cap imputació, cap lligam
directe amb la corrupció. Fins i tot, un company diputat d'elles de
la CUP, va dir públicament, que en aquest sentit, l'Artur Mas estava
net i ben net. Em resulta lleig veure a algú amb qui ideològicament
i combrego molt, engega el ventilador de la corrupció per omplir de
merda a un adversari, i desprès denunciar que “m'han insultat i
això és masclisme”. Lleig. Això és lleig.
Per tant. Tenen raó. Hi ha una
pràctica molt estesa de desacreditar al adversari, i això és
intolerable.
Tenen raó en denunciar aquesta
pràctica i voler avergonyir a qui ho fa.
Però fer-ho, volent fer creure que és
una cosa que només afecta a les dones, i concretament a les dones de
la CUP, no és una denúncia. És politiqueig utilitzant el
victimisme.
Aquesta pràctica, afecta a tothom,
homes i dones. Esquerres i dretes. Si ho hem de denunciar (que ho hem
de fer) fem-ho per defensar a tothom, no només a qui és del nostre
equip. Amb aquesta denúncia que van fer, em vaig sentir que hi
anàvem juntes, i al final, descobreixo que en tot això, hi ha una
segona intenció que només és en benefici propi, en el seu benefici
propi.
Soc un traïdor, un “espavilat”, un
venut i de dretes (ja sé que això no és un insult, però
personalment m’ho prenc fatal)
La cançó d'avui, “In this together”
d'Apoptygma Berzerk té un vídeo que mostra molt bé com em sento
amb aquesta denuncia que van fer les dones de la CUP.
El vídeo mostra unes complicitats que
no triguen gaire a trencar-se, evidenciant que l'únic motiu real, és
el benefici propi. Bé, també mostra que passa quan les complicitats
s'han trencat.
L'Artur Mas, té un historial que em resulta paradoxal, ja que sembla que tot al seu voltant s'ha anat enfonsant, però en realitat, ha sigut un bon constructor i un guanyador absolut. Ha guanyat totes les eleccions a les que s'ha presentat. Totes. 5 cops. Però només en dues ocasions s'ha pogut fer amb la responsabilitat de ser el President de la Generalitat. N'ha guanyat 5 i només dos cops realment n'ha tret profit!!!! És curiós, no?
El primer cop que recordo a l'Artur Mas, va ser quan en Jordi Pujol el va anomenar conseller en cap de la Generalitat de Catalunya. Quedava clar que era l'hereu a la presidència de la Generalitat.
En 2003 es va presentar com a candidat per primer cop. Va guanyar, però finalment, va ser en Pasqual Maragall el que va ser investit President. Al 2006, és va repetir l'historia, i aquest cop qui va ser investit, va ser en José Montilla. Precisament va ser el 2006 la meva primera topada important amb l'Artur Mas. Durant el mandat d'en Pasqual Maragall, el Parlament de Catalunya va redactar un nou estatut amb un suport del 89% del Parlament (ERC feia temps que en reclamava un de nou, i curiosament, en aquelles eleccions on hi havia nou candidat per CyU i pel Pe-eSe-Zé, tothom duia al programa, un nou estatut) Doncs el nostre protagonista d'avui, saltant-se el pacte de negociar com a Parlament i no fer-ho com a partit, va pactar amb els espanyols un nou estatut diferent del que havia redactat el Parlament, i més restrictiu!!!! Des d'allò, vaig passar a anomenar-lo Artur “FIGO” Mas, i li vaig posar l'etiqueta de persona IMPERDONABLE.
El 2010, hi va haver una gran manifestació a la Gran Via de les Corts Catalanes de Barcelona reclamant la independència, després que el Tribunal Constitucional dels espanyols es va “cepillar” aquell estatut que l'Artur “FIGO” Mas i el president espanyol van pactar d'amagat del poble català. Aquí va arribar la segona gran topada amb l'Artur “FIGO” Mas. Després de veure les imatges de la manifestació, amb una quantitat de gent que mai s'havia vist, el cap de la oposició en aquell moment, l'Artur “FIGO” Mas, va dir que hi havia molta gent, però que hi havia més gent que no havia anat pas a aquella manifestació. Us sona?
Finalment, al 2010, va aconseguir ser el President de la Generalitat de Catalunya, pensant amb el pacte fiscal i no pas pensant amb cap tipus d'aspiració sobiranista. I així va estar fins que ĺ'11 de setembre de 2012, que hi va haver la gran manifestació demanant la independència. Va ser a rel d'aquesta manifestació, que l'Artur Mas va fer un cosa que cal reconèixer. Va fer cas del que la gent li va demanar, tot i que va donar una última oportunitat al Gobierno de Espanya per negociar el pacte fiscal. És va guanyar el meu perdó i va perdre el l'afegit de “FIGO”. Tot i això, parlava ambiguament d'estructures d'estat i no d'independència, i vist el passat que tenien els de CiU, encara aixecaven molts recels. Vist el nou estat de les coses, finalment es va decidir fer unes noves eleccions, on CiU ja perdia l'ambigüitat i ja es va manifestar descaradament independentista. Finalment, CiU havia sortit de l'armari.
L'Artur Mas no ha estat un lider que a dirigit un anhel i una aspiració legitima, però si ha estat un lider que ha sabut escoltar al seu poble i intentar aconseguir allò que el seu poble li demana i que sembla impossible d'aconseguir. Ell no ens ha dirigit, Nosaltres l'hem dirigit a ell. És per això que penso que no s'ha actuat amb justícia, quan se l'ha forçat a fer una passa al costat i se l'ha volgut arraconar, ara que sembla que estem donant les passes definitives fins a aquells anhels que tant li varem demanar. Em sento amb la necessitat de manifestar-li el meu agraïment per aquesta acció decidida per aconseguir la llibertat. Li agraeixo, des de la discrepància més absoluta, el seu compromís amb la voluntat popular. L'últim exemple del seu compromís amb el proces català fins a la llibertat, l'ha dut a renunciar a estar a primera línia en el moment decisiu. Ha demostrat un compromís poc habitual. Gràcies President.
No acabo d'entendre com han anat les coses. Entenc el “politiqeig” negociador, que pretén aconseguir que el programa que s'ha defensat en unes eleccions, tingui el màxim desenvolupament possible, i entenc que és jugui fort. El que no entenc és quan aquesta negociació, queda eclipsada i supeditada a un nom. Votem idees i programes, defensats per partits. No votem cares. Per tant cada partit és sobirà per escollir qui defensarà el programa que s'ha ofert al poble, i un altre partit, no té cap legitimació ètica o moral, per imposar a un altre partit, quin candidat ha de tenir. I sobretot, si es fa, s'ha de fer amb criteri i amb una finalitat seriosa. No te cap sentit dir que no es vol l'Artur Mas, per desprès acceptar al Carles Puigdemon. Si l'Artur Mas és culpable d'alguna cosa, en Carles Puigdemont, és còmplice de les mateixes “maldats”. Tan ènfassi en treure'n un, per desprès posar-ne l'altre d'igual, em sembla una criaturada que en diu molt poc de qui ha fet aquesta exigència. Que l'ha dut fins el limit de l'autodestrucció i tot.
Si més no, ara deixarà de tenir la pressió que ha tingut fins ara. Durant aquests anys, és cert que ha tingut banys de masses, però també és cert que ha estat atacat pels espanyols per totes bandes, i no ha estat acceptat pels d'aquí d'una manera contundent. D'una manera o altre, millor o pitjor, amb ajut o sense ajut, ens va permetre fer un simulacre de referèndum, que l'ha dut davant dels tribunals, i ens ha organitzat unes eleccions pseudo plebiscitàries. Tinc molt clar que crec que es mereix més reconeixement del que ha tingut, i ho dic des de la meva posició, on hagués preferit mil cops, que la cara visible de tot això, fos l'Oriol Junqueras, que aquest sí, des d'un bon començament, ha perseguit la llibertat dels catalans i catalanes. També m'agradaria tenir un record per la Vice Presidenta, Joana Ortega, que segur que ha fet molta feina sense que sigui visible.
No m'ho oblido de la seva política de retallades, que tot i estar imposada des d'Espanya, a ell i al seu partit, ja els hi va aquest tipus de mesures econòmiques. Però això és un altre tema. De moment em quedo amb el que ha fet pel país, i per les persones que el voten, les que no el votem (excepte aquest últim cop) però que som de la ceba, i fins i tot per aquells que no són de la ceba.
Aquesta Pressió que ha patit l'Artur
Mas, ha marxat. Se l'ha tret de sobre. Potser com diuen DURAN DURAN
en el primer senzill del seu darrer treball, un molt bon disc, on
podem trobar cançons com la de “Pressure off”, una cançó molt
bona, de la qual em sap greu no dedicar-li mes temps, ja que s'ho
mereix. Simplement, és bonissima.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Avui ha mort en Colin Vearncombe, mes
conegut com Black. És cert que no ha estat un music molt important
per mi, però li he d'agrair un bon grapat de magnífiques cançons.
Va ser un music lliure, sense que això volgués dir esbojarrat o
cràpula. No el conec molt bé, però tinc una idea d'ell com
correcte. Amb correcte no vull dir mediocre, tot el contrari. Va ser
un music que va fer les cançons que li va venir de gust fer, sempre
correctes, sense estridències i sobre tot, amb molt bon gust i
elegància. Era un music amb talent al que no li calia, dur colors,
roba o cabells estridents, sempre vestit de forma correcte, però no
per timidesa o per por, sinó per voluntat i consciencia. Fins i tot,
crec que el nom artístic que va escollir, Black, no era per
sinistre, pel costat fosc de les coses, dino per l'elegància natural
que aquest color impregna en tot allò que es vesteix d'aquest color.
Que descansi en pau, i des d'aquí, el
meu agraïment, per aquelles cançons que em va transmetre, i que en
definitiva, són moments de joia, tristor, o simplement bellesa i
emoció. Sempre el perseguirà la seva cançó insígnia, però en té
d'altres igual o millors, com la que poso avui, Everything's coming
up roses.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Avui ha mort en David Bowie. Un
personatge molt important dins de la cultura Pop, amb molt alt grau
d'admiració entre moltes generacions. Quan encara hi havien tribus
urbanes, recordo que ell era l'únic, o gaire bé, que era acceptat
per tota classe de tribus. No sé ben bé perquè, però s'havia
guanyat el respecte de tothom. Personalment, crec que estava
sobrevalorat i que era una cas clar d'allò que diuen que es millor
caure en gràcia que ser graciós.
Tots els grups que jo tenia com a tòtem
del meu món, tenien en David Bowie, el seu tòtem. Jo he intentat
explorar el món d'en Bowie, per tal de deixar-me seduir per ell,
però la veritat, és que no ha aconseguit seduir-me del tot.
Tot i això, és evident que té un bon
grapat de cançons que em tenen el cor robat, bé, potser no tantes,
però si algunes. Per exemple, la que poso avui, sí que és una
d'aquelles cançons imprescindible en la meva existència. N'hi han
més que aquesta, i alguna més, potser 10 cançons, són les que
configuren el meu món bowienià.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Que descansi en pau, i des d'aquí, el
meu homenatge i reconeixement.
Fa temps que tinc el blog abandonat, i
la veritat és que no tinc cap excusa. Simplement, em fa mandra
posar-me davant de l'ordinador per fer qualsevol cosa. No només tinc
el blog abandonat, també el Facebooc i qualsevol de les coses que
tenia costum de fer a l'ordinador.
El sí he fet, i ho he fet per primer
cop en me vida, ha estat fer el llistat de les millors 10 cançons
publicades durant l'any 2015. De fet, la meva primera intenció, era
la de atorgar el premi NTNE a la millor cançó. La cosa se'm va
començar a fer complicada a l'hora de descartar cançons, i vaig
decidir fer un llistat amb les 10 millors cançons de l'any 2015.
Finalment, escollir-ne només 10, també m'ha estat una tasca
impossible, i amb tot el meu esforç i fins i tot dolor, he
aconseguit fer el llistat de les 30 millors cançons de l'any 2015.
Les 30 cançons que han estat
guardonades amb els prestigiosos premis NTNE, com les millors cançons
de l'any 2015. les podeu veure aquí.
L'ordre de les cançons, res té a veure amb cap ordre de qualitat,
ni cap preferència. L'ordre establert a la llista de reproducció,
ha estat decidit per l'atzar, amb algun retoc meu, per fer que el
seguiment de les 30 cançons sigui més fàcil.
De les 30, només una, no l'he trobat
en condicions acceptables al YOUTUBE, i per tant, he fet jo el vídeo.
La cançó és “Observer” de Solar Fake, Aixó no vol dir que
tingui cap tipus d'honor especial o que hagi de destacar per sobre de
les altres. Simplement penjo aquesta en representació de les altres
30, per ser, ja que he hagut de fer-li un video per poder-la afegir a
la llista de reproducció.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.