dissabte, 20 de setembre del 2014

ANNIE LENNOX – No more “I love you's”


20/09/2014:
 
Aquest passat dijous, els escocesos, han votat sobre si volen independitzar-se del Regne Unit, o si be, volen seguir formant-ne part. Sorprenentment per mi, han decidit quedas-se dins del Regne Unit. Dic sorprenentment, perquè tothom és independentista (sí, tothom) i em sorprèn que algú decideixi ser dependentista. Bé, en el cas d'Escòcia, té una petita explicació.

Tot i tenir menys competències que a Catalunya, jo els envejo. Ja que el poble escocès, no té masses problemes identitaris, i això és fonamental.

D'entrada, tenen llengua pròpia, però està tan poc usada que ara mateix crec que no té prou força com per ser un veritable signe d'identitat, i això facilita molt les coses, ja que probablement, ara mateix, els escocesos no senten ni fan de la llengua, un greuge comparatiu. Però a mes, no només són respectats per la metròpoli, sinó que fins i tot són protegits. Vull dir que els escocesos són coneguts i reconeguts arreu. Ningú posa en dubte la seva identitat i la seva cultura. Ningú qüestiona a la nació escocesa. I ningú confon als escocesos amb els anglesos.

A diferència de Catalunya, tothom sap que Escòcia té un fet diferencial amb els anglesos, i la majoria de persones, saben quins són aquests trets diferencials. Tothom sap que el whisky és escocès, no pas angles, i els anglesos no han fet cap moviment que “apoderar-se” del whisky escocès, ni dels seus esports, ni de la seva cuina, ni dels seus paisatges, ni dels seus noms i cognoms, dels seus castells i de les seves mitologies, ni de la seva típica faldilla (kilt). Lluny de voler-se apropiar de tot això, els anglesos es mostren orgullosos de tenir als escocesos al seu cantó amb tots aquests fet diferencials.

La seva identitat com a poble, està tant consolidada, que fins i tot a les pel·lícules de Hollywood, si hi han personatges escocesos, ningú intenta que siguin un altre cosa. No els fan passar ni per britànics ni per anglesos. A “Els immortals, el protagonista és escocès i només escocès. L'Scotty de Star Trek, és escocès i només escocès. En canvi, quan surt algú de Barcelona en una pel·lícula, mai és català, i sempre és espanyol. A més li agraden els “toros” i és un entès en flamenc, i utilitza el típic vocabulari de “latin lover”.

Poden jugar a futbol sense demanar permís a ningú, En canvi nosaltres si que ho hem de fer, i el pitjor de tot, és que de tant en tant, no ens el donen. I els seus artistes, són escocesos i només escocesos. Per exemple, a la xarxa se'm fa difícil pensar que algú posaria que Primal Scream, Belle & Sebastian, Simple Minds, Franz Ferdiand o Annie Lennox, són anglesos o britànics. Són d'Escòcia i no hi ha res més a dir.

Amb tots aquests aspectes identitaris ben protegits, voler la independència és més difícil, ja que no es fa necessària per respirar, i suposaria un canvi (i això sempre fa por) que no suposaria un reconeixement internacional gaire mes gran. Per tant, si bé penso que no és normal que hagi guanyat el “no a la independència”, penso que no és estrany, i que la prudència, la por, i la voluntat de no voler passar per uns radicals han fet el seu efecte i ha sortit el resultat que ha sortit.

Sharleen Spiteri (Texas), Shirley Manson (Garbage) i Primal Scream han estat al costat del “no a la independència”. Simple Minds i Midge Ure (Ultravox) no s'han volgut pronunciar. Belle & Sebastian, Franz Ferdiand o Annie Lennox s'han posicionat al costat del “Sí a la independència”


Segurament, l'Annie Lennox estigui cansada de tants “t'estimo's” que constantment llençaven des de la metropoli, o que els escocesos han demostrat durant 300 anys, per desprès veure com si bé identitariament, els anglesos es comportaven, en lo polític i en lo econòmic, ja no es pot dir el mateix. Així doncs, comparteixo aquesta magnifica cançó original de The Lover Speaks, però que versionada per ella, arriba a cotes de vellesa infinita.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu i molt bon any nou.

ANY: 1995
Àlbum: Medusa


Single: No more “I love you's”






dimarts, 16 de setembre del 2014

AND ONE – Panzermensch (Live)


13/09/2014:


Desprès de l'èxit de la Diada d'aquest any, no voldria que oblidéssim certes coses. De l'èxit de a Diada espero tenir temps i parlar-ne d'aquí uns dies.

Del que m'agradaria deixar constància, és que l'11 de setembre no celebrem res. L'11 de setembre recordem el que va passar l'11 de setembre de 1714, ara fa 300 anys.

Ara fa 300 anys, els espanyols van aconseguir entrar a Barcelona, desprès d'assetjar-la d'una manera que faria esgarrifances a qualsevol.
Ara fa 300 anys, el catalans varem perdre el nostre sistema polític, el control sobre la nostra economia i sobre la nostra cultura, sobre la educació i el comerç. També varem perdre les nostres relacions internacionals i el nostre exercit.

Ara fa 300 anys, les nostres llars només podien tenir un ganivet, i sempre lligat a la taula o a la pared. Ara fa 300 anys, la nostra llengua, va ser prohibida i només podia ser utilitzada a casa.

Ara fa 300 anys, van ser els militars el que van entrar a Barcelona, provocant una matança descomunal, matant a 2/3 de la seva població. Desprès van venir el funcionaris (de justícia, de patrimoni, del registre civil, d'educació) amb un clergat “instructor” de “la gracia de Dios”. I desprès els colons, dels que avui tots en som fills. Tot respon a un clar procés d'assimilació del poble català, que ja va patir als espanyols molts anys abans que els exercits entressin a Barcelona (amb la complicitat dels francesos, ja que ells sols no s'en sortien)

Per tant, que quedi clar que no celebrem cap victòria ni cap gloria catalana. Recordem la nostra derrota, i se la fem recordar als nostres conqueridors (que per això insisteixen tant en que la Diada de Catalunya es faci un altre dia) I pretenem fer veure al món, que el cas “català” existeix.

Tot va començar amb la força de les armes. I 300 anys desprès, tot segueix igual, ja que avui dia, sota aquest nyap de democràcia en la que ens diuen que vivim, la Constitución Española dona a l'exercit espanyol la missió de protegir la unitat del que ells en diuen ESPAÑA (ho poso en majúscules, ja que quan diuen en nom del seu país, se'ls omple la boca)
I durant aquest 300 anys, ha estat així, sempre sota el jou militar. De fet ja ho havien intentat abans, però no van guanyar la guerra dels segadors (es clar, aquell cop, no tenien aliats i com s'ho tenien que fer sols, no van poder)

Cal saber, que el que avui, és la ciutadella de Barcelona. Eera el Barri de la Ribera, que va ser enderrocat per construir-hi una fortalesa per protegir als soldats espanyols d'una possible revolta popular del ciutadans de Barcelona. L'enderrocament, el van haver de fer els propis veïns del Barri. Els ciutadans de l Barri de la Ribera, van haver d'enderrocar les seves cases, ells mateixos.

Més tard es va construir el Castell de Montjuic, que lluny de protegir la ciutat, servia per bombardejar-la. De fet, la mitjana que té Barcelona, és que es bombardejada massivament cada 50 anys, cosa que va deixar dita el General Espartero, “para mantenerla a raya”. De fet, Barcelona és una de la ciutats de món, més bombardejades en la historia, junt amb Londres, Berlin o Tokio (cal recordar que mentre alguna d'aquestes ciutats a patit dues guerres mundials, Barcelona no n'ha patit cap)

En els darrers anys i mesos, membres de l'exercit espanyol, ha recordat (amenaçat) el mandat que la Constitución li fa a l'exercit, en declaracions a diversos mitjans o en discursos, i fins i tot, en els darrers mesos, també hem patit simulacres de vols militars intimidadors.

Així doncs, voldria deixar clares dues coses. Una que celebrem una derrota, la gran derrota. I segon que la relació entre Espanya i Catalunya, no és ni cultural ni econòmica ni comercial. La nostra relació esta basada en el poder militar. I això és demostra també en l'estratègia negociadora de l'estat espanyol, que és del tot incapaç, i ho ha sigut sempre, de ser generós en el seu poder. De fet, sempre a fet tot el contrari i mostrat una intolerància, arrogància i immobilisme tan descomunal, que sembla que finalment ha aconseguit despertar als catalans del llarg son en que semblàvem immersos.


Així doncs, les autoritats espanyoles, ara i sempre, s'han mostrat com tancs de guerra, que no tenen cap tipis de sensibilitat contra allò alo que volen destruir. És per això, que la cançó d'avui, és Panzermenssch de And One. Una cançó que mostra la forma de ser del militar (o del polític o funcionari) que no té cap mes interès que destruir i imposar.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

ANY: 2009
2 DVD: Live


Panzermensch (Live)