diumenge, 28 de desembre del 2014

SAPO – Mandarines


28/12/2014:


Sembla mentida, però finalment sembla que el rock cantat en català va fen forat arreu. I la proba d'això és que per primer cop, una cançó catalana cantada en català ha estat escollida per acompanyar l'spot publicitari d'una nova “eau de cologne”. Concretament és la nova “eau” que han batejat com “Tdangeryne” i que constantment estem veien per la tele.


La cançó és de SAPO i es titula “Mandarines”. La veritat és que no s'han matat massa en trobar una relació entre el títol de la cançó i el nom de la nova “eau”. Lo sorprenent és el fet que hagin escollit una cançó es català per fer una campanya a nivell mundial per les dates nadalenques d'aquest any. Ja que algú s'atrevit a fer-hi, crec que és de justícia fer-ne menció.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

ANY: 2002
CD: Vatua




diumenge, 14 de desembre del 2014

DIARY OF DREAMS – The curse (Live 2006)

14/12/2014:


Aquest divendres, han tocat a Barcelona Diary of dreams. Un grup que no conec gaire però que fan bona pinta. En un principi vaig pensar que era una típic grup alemany sota el paraigua de la etiqueta gòtica, però crec que són més seriosos del que em pensava. Bé, com he dit abans, no els conec massa, així que no puc dir masses coses.

Del poc que he sentit, hi ha una cançó que em té el cor robar, “The curse”. És una cançó que potser hauria de ser més curta. Sincerament crec que sent més curta, encara seria millor. La poso en un directe de ja fa uns quants anys.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2006
DVD: Nine in numbers



dissabte, 6 de desembre del 2014

WILLIAM CONTROL – Revelator


06/12/2014:


Avui, dissabte, toquen a Barcelona els COMBICHRIST, grup del que m'agradaria parlar, ja que el disc que han tret aquest any, és molt bo. Tenen algun tema “snob” per guanyar prestigi, però en sí, tot el disc està molt bé.

Però com sempre, no tinc temps. El teloner de COMBICHRIST és en William Control, del que no en sé gaire bé res, però és el meu protagonista d'avui. I ho és precisament perquè no el conec, i quan vaig sentir el seu nou senzill, Revelator, Cançó que avui presento. Em vaig quedar bocabadat. És allò que els castellans diuen “temazo”. Ben construït, ben interpretat, ben arranjat, en la mesura justa de durada, amb prou varietat per no fer-se avorrit, i alhora, prou previsible per no ser excessivament “creatiu”. He sentit algun altre tema d'aquest William Control, i també m'ha agradat força. Veurem si estem davant d'un descobriment.


Tornant a COMBICHRIST, ara per ara, disc de l'any.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu i molt bon any nou.

ANY: 2014
Àlbum: The neuromancer




diumenge, 30 de novembre del 2014

FRANCO BATTIATO - Prospettiva Nevsky (Baghdad 1992)


30/11/2014:


Avui he fet 6 anys, bé, jo no, el blog, i per celebrar-ho, ho com ho he fet sempre, amb una cançó de Franco Battiato. L'atzar ha fet que la cançó d'aquest any, sigui “Prospecttiva Nevsky”. Per mi, una de les joies de la corona. La pos en un concert que va fer a Baghdad al 1992.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.
Què en gaudiu, i canya a la classe obrera.

ANY: 1993
DVD: Concerti di Baghdad


diumenge, 23 de novembre del 2014

OOMPH! – Gekreuzigt

23/11/2014:


A qui correspongui, faig saber que soc culpable, segons la fiscalia espanyola, ja que he fet tot el que he pogut per tal que el meu entorn social, participés en el 9N. Participés en una diada de participació ciutadana ja que les autoritats i l'administració espanyola, no ens han permès fer una referèndum. Ho he fet demanant que la opció “Si SI”, fos la escollida, però sobretot, he procurat que tothom hi digues la seva. I sí, hi vaig participar. I no, no me'n penedeixo. I sí, ho tornaria a fer. Soc culpable de voler votar. Crucifiqueu-me doncs.

Aquí està la meva auto inculpació en mostra de suport a tots aquells que estan patint represàlies per la diada de participació ciutadana ejn forma de votació simbòlica sobre quin futur volem els catalans. Així doncs, si votar és un crim segons els espanyols, jo soc culpable.


Malauradament, avui la cançó també es queda sense comentari. Una magnifica cançó de Oomph!, titulada “Gekreuzigt” (Crucificat) i ja que soc culpable, doncs que em crucifiquin.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1998
CD: Unrein


CD-Single: Gekreuzigt





dilluns, 17 de novembre del 2014

PET SHOP BOYS – Opportunities (Let's Make Lots of Money)


15/11/2014:

La corrupció ètica sembla que no té aturador. Aquesta setmana un altre cas dels que hauria de fer que la gent sortís al carrer a cremar coses. Començaré pel principi.

Un bon dia, el Gobierno de España autoritza, amb la oposició de la Generalitat de Catalunya i de les Institucions europees, la construcció d'un magatzem de gas en el subsol marítim que hi ha entre el Montsià i el Baix Maestrat. Aquest magatzem, va acabar provocant tot un seguit de terratrèmols a la costa de les dues comarques esmentades, que va evidenciar que aquest magatzem no era una bona idea, tal com ja havien dit les autoritats catalanes i europees, i que les autoritats espanyoles van ignorar completament aquests advertiments.

Vivint com vivim en una societat capitalista, entenc que una empresa (recordem que “empresa” vol dir “aventura”) quan comença el seu camí, ha d'assumir el risc de fracassar i afrontar aquest fracas ella en solitari, de la mateixa manera que si la “aventura” surt extraordinàriament bé, també serà ella sola, la que gaudira dels beneficis. També seria normal que si la seva activitat perjudica a uns tercers, la empresa s'hauria de veure obligada a reparar els danys que hagi pogut provocar, o si no es poden reparar, indemnitzar els danys fets.

És molt fàcil que els terratrèmols que ha provocat aquesta empresa, hagin trencat la composició estructural d'alguna habitatge, i el que és segur, és que aquests episodis sísmics, han provocat l'angoixa, stress i el patiment als habitants de la zona. Així doncs, aquesta empresa hauria de tancar, i indemnitzar a algunes famílies que han patit el seu “ànim de lucre”.

Doncs enlloc de passar això, el que ha passat els que aquelles persones que han patit o han estat en risc de patir danys estructurals a casa seva, i els que han tingut problemes de salut, o han estat en perill de patir-los, hauran d'indemnitzar a l'empresa que ha estat la font dels seus problemes. O sia, que a més de patir la negligència de l'empresa i del Gobierno, ara hauran d'indemnitzar ells a l'empresa, ja que el Gobierno de Espanya, a decidit pagar les despeses de desmantellament de l'empresa, més els beneficis previstos en els propers 30 anys. És una vergonya, el fet que a més de patir la cobdícia d'una empresa i la voluntat de titelles de les autoritats espanyoles, ara s'hauran de rascar la butxaca per reparar els danys que ells han patit, i les possibles pèrdues de qui ha provocat els seus patiments. És com si un nen us trenqués el vidre de casa jugant a pilota, i els seus pares enlloc de demanar-vos disculpes i pagar la reparació del vidre vosaltres haguéssiu de pagar el vidre i el taxi per què el nen i els seus pares tornin a casa.

Tot això em fa reflexionar, que és l'exemple clar que estem en una guerra amb dos fronts, i que hem de lluitar contra tots dos alhora. Per una banda, la lluita del capital contra les persones, on hem de treure la rendibilitat econòmica i la adoració a la propietat privada dels poderosos i recuperar la política, l'ètica, les bones formes i la igualtat de drets de tothom independentment del seu estatus social i econòmic. I sobretot lluitar contra el fenomen anomenat “de les portes giratòries”, que no és un altre, que els polítics, tinguin accés als consells de direcció de grans corporacions empresarials un cop han acabat la seva carrera política, suposadament com a pagament d'algun favor fet menstres s'és ministre o similar. Quin o quins ministres de l'actual govern d'Espanya acabaran d'aquí pocs anys al consell d'administració d'alguna de les empreses de Florentino Pérez? (També està guanyant punt a Canàries) La segona, és el fet que estem en un estat on governa, ens governa amb majoria absoluta, un partit que a casa nostra és la 5na força política i amb clar retrocés segons les ultimes enquestes. Hem de marxar d'un estat on tenen el poder d'imposar-nos de forma absoluta, un projecte polítics, que si el nostre país fos normal, seria una força política poc representativa.

La cançó d'avui és “Opportunities (Let's Make Lots of Money)” de Pet Shop Boys, ja que queda clar que estem en uns temps i en un país, on els poderosos sempre tenen oportunitats per fer molts diners. De fet sembla ser que és una cançó que parla del tema, i en un to irònic parlen d'aquestes “oportunitats” de negoci que permet el sistema polític que ens domina. La cançó, inicialment la van fer al 1985, dedicada a tot el que Margaret Thatcher Va fer de “bo” per la nostra societat. D'aquí podem extreure, que lo del neo liberalisme, no es una cosa d'ara, sinó que s'està gestant des de principis dels 80.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2003
CD: Pop art





diumenge, 9 de novembre del 2014

DEPECHE MODE – Nothing to fear (Live - London 1982)

09/11/2014:


Ja tenim el 9N aquí. Desprès de tan temps, sembla que podrem dir-hi el que pensem els catalans sobre quina ha de ser la nostra relació amb Espanya. Ho podrem fer sempre que els Espanyols ens deixin, és clar.

Només per fer una mica de memòria, la idea inicial era la de fer un referèndum sobre si volíem o no, ser independents (pregunta que considero totalment estúpida- Qui no vol ser independent? Qui vol ser depenent? Finalment no podem fer el referèndum i per tant es va intentar fer una consulta popular, que també va ser prohibida per les autoritats i pels tribunals espanyols. I d'aquí que el govern de Catalunya (i jo crec que amb tota la complicitat de la resta de partits, i sobretot de les entitats privades) es tragués de la màniga la fórmula de la participació ciutadana. No tenim funcionaris, ni cens, però tenim voluntaris i votants, que és el que de debò importa. Doncs això també ha estat prohibit per les autoritats espanyoles i els seus tribunals. La “gràcia” està en que en realitat és força difícil, a la pràctica, fer que aquesta prohibició es compleixi.

És vital pel país, i per tant per la seva gent, que és del que es tracta, que aquesta participació ciutadana sigui massiva, i no ens deixem vèncer pel desprestigi que ha patit aquesta participació, des de les files espanyoles i des de les files dependentistes que tenim a Catalunya. No serà tan ridícula ni tan nyap com ens han volgut fer creure, si finalment han intentat, i de fet, ho han fet prohibir aquesta mobilització de fireta, com ha estat qualificada per aquells i aquelles que tenen por de saber i de demanar la opinió del poble.

L'altre estratagema que han fet servir, és la de la por. Per tal de fer-nos entrar la por al cos i boicotejar la participació, han fet veure moviments de tropes militars, sent una clara amenaça bèl·lica, que evidentment no s'atreviran a utilitzar. L'altre por, es la de la justícia, si això que tenen els espanyols se'n pot dir justícia. Ens volen fer creure que si participem en aquesta participació pot tenir conseqüències jurídiques i penals. No hem de tenir por de res. No podem tenir por de utilitzar la democràcia. No podem tenir por de ser propietaris del nostres futur i del nostres destí. Només hem de tenir por a quedar-nos sense fer res i que les coses segueixin anat com van, que ens deixen fer les coses, o no, que és lo que normalment passa. Tinguem-ho clar. Por de res.

La cançó avui és clara, Nothing to fear de Depeche Mode. Poso un directe de 1982, d'aquestacançó instrumental, que sempre m'ha semblat sensacional. Una obra mestra. Senzilla, però perfectament condimentada, equilibrada.

 
Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 1982


dilluns, 3 de novembre del 2014

VISAGE – The damned don't cry

03/10/2014:


La setmana que ve, el 9 de Novembre, votarem o participarem o no sé ben bé que farem, però alguna cosa hem de fer. De fet, penso que lo important no és votar o no votar (en últim terme, evidentment que lo important és votar, però en l'escenari en el que encara estem, encara no es això lo important) Lo important es fer-nos veure. Lo important es que siguem molts els que estiguem disposats a votar. Si votem, (o participem) el món ho veurà. I si no ens deixen votar, el món també ho veurà. I ara és el que necessitem. Necessitem l'ajut internacional, que el tenim en contra, i ens l'hem de guanyar. Hem de cridar ben fort un clam de llibertat, per tal que el món no pugui ni tans sols fer veure que no ho veu.

El que seria imperdonable, seria que baixéssim els braços. Qui es penses que aquesta conquesta de la nostra llibertat seria rapida i indolora, no és que sigui una persona candida, sinó que fins hi tot, es podria qualificar d'irresponsable. Les grans conquestes de la historia han estat dures i difícils. En l'immensa majoria dels casos, fins hi tot ha estat sanguinolenta. Tenim l'oportunitat de aconseguir-ho sense violència, nomes amb constància, perseverança, coherència, i entusiasme.

Fins ara, l'adversari, l'enemic, no ha jugat massa fort. Simplement ha dit NO, (com qualsevol amo) i ha engegat el ventilador per escampar merda, entre nosaltres, alguna de verdadera i d'altres d'inventades. Encara no ha imposat multes ni ha portat a ningú a davant d'un jutge. Per tant no tenim cap motiu per fer una passa enrere o baixar els braços, ja que ni els nostres arguments han perdut força, de fet tot el contrari, ni l'opressor s'ha mostrat fort, fort de veritat.

Ens han fet creure que lo del proper diumenge, és una “patxanga”, precisament perquè no ho és. És un gol per tota l'esquadra. Pot tenir molta importància. I aquesta importància depèn de nosaltres. Si fallem i caiem en excuses barates (és clar que tots voldríem anar més ràpid i fer les coses “millor”, però tenim el que tenim i podem fer el que podem fer) i aquest diumenge no manifestem la nostra voluntat de llibertat, no ens mereixerem aconseguir-la, i haurem demostrat que només ha estat una criaturada, un caprici o que som, com creuen que som, dèbils, miserables amb nosaltres mateixos, que no ens respectem, i que som uns mesells que amb un simple “no”, ens arronsem a la primera dificultat que trobem. Serem uns maleits que anem plorant pel món, però som incapaços de mostrar una mica de fermesa i dignitat per defensar, la nostra cultura, la nostra economia, el nostre futur, els nostres fills, la nostra historia i la memòria dels que ja no són entre nosaltres. I com diu la cançó, els maleits no ploren, així que tot és a les nostres mans.

La cançó d'avui, és titula Els maleits no ploren” de Visage. Avui no vull parlar de la cançó, que és magnífica dins d'un àlbum magnific. Avui, i aquesta setmana, ens juguem tot. Ens juguem els ser o no ser, i el estar i no estar.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 1982
Àlbum: The anvil


ANY: 1982
Senzill i Maxi-Single: The damned don't cry





diumenge, 26 d’octubre del 2014

AFRIKA BAMBAATAA – Just get up and dance


26/10/2014:


Estem a una setmana de Tots sants, i encara no he parlat de quina ha estat la cançó de l'estiu a casa meva. Evidentment, és la cançó que dona títol a aquest escrit. Basicament, podria dir el que dic cada any, en el 2013, o en el 2012.



La novetat d'aquest any, es que han passat dues coses noves. La primera és que les meves han decidit canviar la lletra de la tonada d'aquesta cançó, i en lloc de cantar “jasge'ap and dens”, elles cantaven, “i em tiro un pet”. Humor escatològic de la canalla!!!!!!



La segona novetat, és que si bé, aquesta cançó, ha guanyat clarament sobre les altres, aquest anys tenim pòdium. Un pòdium que per mi és sorprenent. Amb el diploma “olímpic”, tenim aquesta cançó. No me'n vaig adonar que els hi feia gràcia, fins al final de l'estiu, però finalment, van demostrar cert interes per aquest tema. La medalla de bronze va ser per aquesta altre. Sabia que aquesta triomfaria. Però la gran sorpresa per mi, ha estat la medalla de plata. I si no hagués estat pel tema “escatològic” que he comentat abans, potser hagués estat aquesta la cançó de l'estiu. Una sorpresa per mi, i una sorpresa molt agradable.



Referent a la cançó guanyadora, que puc dir? Que és una cançó molt efectiva, molt ben construïda, que té marxa, i que s'enganxa com una mala cosa.



Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.



ANY: 1990

CD Single: Just get up and dance


ANY: 1991

Àlbum: The decade of darkness








dijous, 23 d’octubre del 2014

FAITHLESS - One step too far


23/10/2014:


(He trigat 11 dies en escriure això)
Aquests dies, són moltes les coses que m'han indignat, ja que hem passat d'una corrupció lucrativa, a una corrupció ètica i moral que clama al cel. Casos com aquest, o aquest, o aquest, o aquest, demostren aquesta corrupció de la que parlo. Però per mi, hi ha un cas que ha fet una passa més enllà i ha anat massa lluny. És el cas de la Teresa Romero, l'auxiliar d'infermeria que ha sigut contagiada amb el virus de l'Ebola.

Aquesta dona, ha estat a punt de morir per un conjunt de estupideses que han comés persones amb poder i què és ella qui està pagant les rucades que fan el poderosos.

La primera rucada va ser portar fins al ben centre de Madrid, a un malalt d'Ebola. Això només és pot qualificar d'una irresponsabilitat que per mi és una conducta temerària. Quin sentit té fer una cosa d'aquestes? No podia portar res de bo. L'única explicació possible que li veig, és que algú volia sortir a les primeres planes dels serveis de propaganda (allò que algú s'atreveix a anomenar premsa feta per periodistes) Si estic en lo cert, aquesta vanitat pseudo política ha ignorat totalment la possibilitat de posar en perill a moltes persones, portant a Madrid un enemic perillós i desconegut, pel que segurament no s'estava preparat. Sembla que la Teresa se'n sortirà d'aquesta, però això no significa que les “autoritats” sanitàries espanyoles poguessin afrontar amb èxit una possible “fuga” del virus,

I és clar, finalment, mentre una ministra de sanitat i un “consejero” s'estaven banyant en la seva pròpia “audàcia”, una treballadora pateix les conseqüències de jugar amb foc (és clar que jugar amb foc, pensant que serà un altre el que es cremarà, és fàcil). Així doncs, ja tenim, la irresponsabilitat d'unes persones que prenen decisions polítiques i el perjudici és d'un tercer, que sense saber ben bé com, es troba en una situació de vida o mort. Repeteixo. De vida o mort. Lluny de fer esmena sobre el que han fet, sobre el que ha passat i sobre el que podria passar, aquestes persones que prenen decisions, es permeten el luxe de treure pit, de fer comentaris “enginyosos” i finalment, culpar a la treballadora de la seva situació. Quina poca sensibilitat i qualitat humana. Com es pot faltar al respecte d'aquesta manera a una persona que desenvolupant la seva feina i posant en perill la seva vida ,es troba en una situació tan delicada? I a sobre culpabilitzar-la per així tapar les carències pròpies de la seva gestió (la dels administradors públics) i l'excés de vanitat.

A part de la carència absoluta de qualitat humana d'aquests dirigents, caldria deixar clar, que qualsevol treballador que pateix un accident de treball o una malaltia laboral, el responsable final, sempre és el empresari, que en aquest cas, és l'administració pública, i la Ministra i el “consejero”, són els màxims responsables d'aquesta empresa. Bé, els màxims, no, ja que hi ha un “Presidente del Gobierno” i un “Presidente de la Comunidad autonoma” que toleren, primer, aquesta irresponsabilitat posant en perill ves a saber a quin número de persones. Segon, aquesta ineptitud de no saber si s'està preparat per enfrontar-se a aquesta malaltia. I tercer, aquesta poca vergonya de no assumir les seves tasques per vetllar per evitar riscos laborals. La Ministra y el Consejero haurien de ser cessats fulminantment pels seus respectius P”residentes”. Com no ha estat així, des d'aquí demano la dimissió de tots quatre. Uns per temeraris i insensibles a la situació i patiments dels seus subordinats, que ells mateixos han provocat, i als “Presidentes” per tolerar aquestes coses.

Sembla que la Teresa Romero, l'auxiliar d'infermeria contagiada, està millorant desprès de patir una passa més enllà de la corrupció política, que en el cas que ens ocupa, no és una corrupció lucrativa, sinó una corrupció moral, ètica i humana. Tant debò, la Teresa és recuperi del tot, i li quedin forces, per exigir justícia, i fer que caigui sobre aquests quatre personatges, que han demostrat un total menyspreu (uns per acció, i altres per la no acció) per les problemàtiques i la vida de les persones que formen el “pueblo”.

Valgui aquest escrit per mostrar la meva gratitud, admiració, solidaritat i respecte per la Teresa Romero. Per acompanyar aquesta indignació que porto a sobre, ho faig amb la cançó de Faithless, “One step too far”. Una preciosa cançó, que a part del oportunisme del títol, penso que no falta al respecte a la Teresa. No és descaradament “marxosa” però prou animada per aixecar l'ànim.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2001
Àlbum: Outrospective


ANY: 2002
CD single: One step too far




diumenge, 5 d’octubre del 2014

VNV NATION - Lightwave

05/10/2014:


Ja fa gairebé un mes de la Diada, i fins ara no havia tingut temps de dir-hi la meva.

És el tercer any consecutiu que els catalans fem una demostració contundent de la nostra voluntat d'independència, i per tant de llibertat. En el 2012 la sorpresa va ser brutal i engrescadora. Varem anar a una manifestació on ens pensàvem que ens trobaríem els “de sempre”. Però ens varem trobar una gentada com mai ens haguérem imaginat. El col·lapse va ser tan gran, que no ens varem moure del lloc. L'endemà, la sorpresa va continuar, ja que a la feina era un constant “jo també hi era”.

L'any passat varem ser capaços d'organitzar-nos i varem fer una manifestació de la nostra voluntat de llibertat, més arregaldeta. Personalment no vaig patir massa pel èxit de gent, però sí patia per si seriem capaços d'organitzar una cadena humana, des de la punta nord fins a la punta sud. I varem triomfar plenament. Ho varem aconseguir demostrant al món que el que volem no és una dèria que ens ha donat ara. Per mi va ser la demostració que els catalans volem la independència. La cadena humana va deixar clar el que volem, però no ens deia que i quant estem disposats a pagar, o el que és el mateix, quina capacitat de sacrifici i esforç tenim. També va demostrar al món, que som capaços d'organitzar-nos i assolir objectius, com qualsevol altre país.

Aquest any ja patia més. Aquest cop, la manifestació era molt molt molt ambiciosa tant en l'objectiu com en la quantitat necessària de gent per tenir èxit, a més, pensava que el “cansament” és faria veure. Però també ens en hem sortit. Hi varem ser aproximadament 1.800,000 persones, i varem construir un mosaic espectacular. Va ser un èxit descomunal, que ens ha donat moral per seguir endavant (ara, no ens podem aturar sinó volem que la resta del món, espanyols inclosos ens prenguin seriosament)

Fins ara, les coses s'estan fent bé. Hem demanat un diàleg que se'ns ha negat sempre (alguns podríem dir, que aquest diàleg s'intenta tenir des de fa 300 anys). S'han fet unes eleccions on és reclamava el “dret a decidir” d'una manera incontestable, i on el conjunt de les forces polítiques que duien això al seu programa electoral, van veure augmentada la seva representació. S'han fet unes altres eleccions (les europees) on ha guanyat ERC, una força política que porta gairebé 50 anys amb la independència com a primer punt del seu programa.

Altres coses que s'estan fent bé, és el fet, que els polítics van darrera la societat civil, i és aquesta la que està marcant els objectius. És la societat civil, la que ha organitzat tot un seguit de mobilitzacions, que fan que aconseguim cridar l'atenció del món, i al mateix temps, ens carrega les piles per seguir endavant. Cal que recordem que apart de les tres grans mobilitzacions, també s'ha omplert el Nou Camp amb motiu del concert per la independència, O també la concentració de gent (sota la pluja) davant dels ajuntaments catalans, o com avui, entre el 80% i el 90% dels alcaldes catalans, donen suport a la reivindicació, si més no, de votar per poder decidir (he de dir, que l'alcalde de Blanes, ha preferit anar a una costellada del Pe-eSe-Ce enlloc de seguir el manament que el ple municipal li va fer sobre aquest tema)


Bé, en definitiva, seguim endavant, tot i les patètiques traves que ens posen els espanyols, (patètiques però potents) i esperem que la nostra voluntat de llibertat arribi a sentir-se arreu difonent-la com una ona d'energia. És per això que he escollit “Lightwave” de VNV Nation per acompanyar imatges del que varem fer el passat 11 de setembre. Un tema, més que no pas una cançó, potent i constant, com s'està mostrant la ciutadania catalana. VNV Nation fa un parell de temes d'aquest estil en cada CD, que sempre m'han fascinat i em captiven. Potser el vídeo que he fet, no li fa justícia a la música, ja que les imatges tenen molta força, i fan que no s'estigui pendent de la música, com aquesta es mereix. Però és que el títol és perfecte, ja que la mobilització que varem fer en la passada Diada, s'ha d'expandir com una ona de llum que il·lumini tot el món amb els nostres anhels, esperances, aspiracions i deixem-ho clar, la necessitat imperiosa de llibertat i de decidir per nosaltres mateixos.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2005
CD: Matter + form






dissabte, 20 de setembre del 2014

ANNIE LENNOX – No more “I love you's”


20/09/2014:
 
Aquest passat dijous, els escocesos, han votat sobre si volen independitzar-se del Regne Unit, o si be, volen seguir formant-ne part. Sorprenentment per mi, han decidit quedas-se dins del Regne Unit. Dic sorprenentment, perquè tothom és independentista (sí, tothom) i em sorprèn que algú decideixi ser dependentista. Bé, en el cas d'Escòcia, té una petita explicació.

Tot i tenir menys competències que a Catalunya, jo els envejo. Ja que el poble escocès, no té masses problemes identitaris, i això és fonamental.

D'entrada, tenen llengua pròpia, però està tan poc usada que ara mateix crec que no té prou força com per ser un veritable signe d'identitat, i això facilita molt les coses, ja que probablement, ara mateix, els escocesos no senten ni fan de la llengua, un greuge comparatiu. Però a mes, no només són respectats per la metròpoli, sinó que fins i tot són protegits. Vull dir que els escocesos són coneguts i reconeguts arreu. Ningú posa en dubte la seva identitat i la seva cultura. Ningú qüestiona a la nació escocesa. I ningú confon als escocesos amb els anglesos.

A diferència de Catalunya, tothom sap que Escòcia té un fet diferencial amb els anglesos, i la majoria de persones, saben quins són aquests trets diferencials. Tothom sap que el whisky és escocès, no pas angles, i els anglesos no han fet cap moviment que “apoderar-se” del whisky escocès, ni dels seus esports, ni de la seva cuina, ni dels seus paisatges, ni dels seus noms i cognoms, dels seus castells i de les seves mitologies, ni de la seva típica faldilla (kilt). Lluny de voler-se apropiar de tot això, els anglesos es mostren orgullosos de tenir als escocesos al seu cantó amb tots aquests fet diferencials.

La seva identitat com a poble, està tant consolidada, que fins i tot a les pel·lícules de Hollywood, si hi han personatges escocesos, ningú intenta que siguin un altre cosa. No els fan passar ni per britànics ni per anglesos. A “Els immortals, el protagonista és escocès i només escocès. L'Scotty de Star Trek, és escocès i només escocès. En canvi, quan surt algú de Barcelona en una pel·lícula, mai és català, i sempre és espanyol. A més li agraden els “toros” i és un entès en flamenc, i utilitza el típic vocabulari de “latin lover”.

Poden jugar a futbol sense demanar permís a ningú, En canvi nosaltres si que ho hem de fer, i el pitjor de tot, és que de tant en tant, no ens el donen. I els seus artistes, són escocesos i només escocesos. Per exemple, a la xarxa se'm fa difícil pensar que algú posaria que Primal Scream, Belle & Sebastian, Simple Minds, Franz Ferdiand o Annie Lennox, són anglesos o britànics. Són d'Escòcia i no hi ha res més a dir.

Amb tots aquests aspectes identitaris ben protegits, voler la independència és més difícil, ja que no es fa necessària per respirar, i suposaria un canvi (i això sempre fa por) que no suposaria un reconeixement internacional gaire mes gran. Per tant, si bé penso que no és normal que hagi guanyat el “no a la independència”, penso que no és estrany, i que la prudència, la por, i la voluntat de no voler passar per uns radicals han fet el seu efecte i ha sortit el resultat que ha sortit.

Sharleen Spiteri (Texas), Shirley Manson (Garbage) i Primal Scream han estat al costat del “no a la independència”. Simple Minds i Midge Ure (Ultravox) no s'han volgut pronunciar. Belle & Sebastian, Franz Ferdiand o Annie Lennox s'han posicionat al costat del “Sí a la independència”


Segurament, l'Annie Lennox estigui cansada de tants “t'estimo's” que constantment llençaven des de la metropoli, o que els escocesos han demostrat durant 300 anys, per desprès veure com si bé identitariament, els anglesos es comportaven, en lo polític i en lo econòmic, ja no es pot dir el mateix. Així doncs, comparteixo aquesta magnifica cançó original de The Lover Speaks, però que versionada per ella, arriba a cotes de vellesa infinita.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu i molt bon any nou.

ANY: 1995
Àlbum: Medusa


Single: No more “I love you's”






dimarts, 16 de setembre del 2014

AND ONE – Panzermensch (Live)


13/09/2014:


Desprès de l'èxit de la Diada d'aquest any, no voldria que oblidéssim certes coses. De l'èxit de a Diada espero tenir temps i parlar-ne d'aquí uns dies.

Del que m'agradaria deixar constància, és que l'11 de setembre no celebrem res. L'11 de setembre recordem el que va passar l'11 de setembre de 1714, ara fa 300 anys.

Ara fa 300 anys, els espanyols van aconseguir entrar a Barcelona, desprès d'assetjar-la d'una manera que faria esgarrifances a qualsevol.
Ara fa 300 anys, el catalans varem perdre el nostre sistema polític, el control sobre la nostra economia i sobre la nostra cultura, sobre la educació i el comerç. També varem perdre les nostres relacions internacionals i el nostre exercit.

Ara fa 300 anys, les nostres llars només podien tenir un ganivet, i sempre lligat a la taula o a la pared. Ara fa 300 anys, la nostra llengua, va ser prohibida i només podia ser utilitzada a casa.

Ara fa 300 anys, van ser els militars el que van entrar a Barcelona, provocant una matança descomunal, matant a 2/3 de la seva població. Desprès van venir el funcionaris (de justícia, de patrimoni, del registre civil, d'educació) amb un clergat “instructor” de “la gracia de Dios”. I desprès els colons, dels que avui tots en som fills. Tot respon a un clar procés d'assimilació del poble català, que ja va patir als espanyols molts anys abans que els exercits entressin a Barcelona (amb la complicitat dels francesos, ja que ells sols no s'en sortien)

Per tant, que quedi clar que no celebrem cap victòria ni cap gloria catalana. Recordem la nostra derrota, i se la fem recordar als nostres conqueridors (que per això insisteixen tant en que la Diada de Catalunya es faci un altre dia) I pretenem fer veure al món, que el cas “català” existeix.

Tot va començar amb la força de les armes. I 300 anys desprès, tot segueix igual, ja que avui dia, sota aquest nyap de democràcia en la que ens diuen que vivim, la Constitución Española dona a l'exercit espanyol la missió de protegir la unitat del que ells en diuen ESPAÑA (ho poso en majúscules, ja que quan diuen en nom del seu país, se'ls omple la boca)
I durant aquest 300 anys, ha estat així, sempre sota el jou militar. De fet ja ho havien intentat abans, però no van guanyar la guerra dels segadors (es clar, aquell cop, no tenien aliats i com s'ho tenien que fer sols, no van poder)

Cal saber, que el que avui, és la ciutadella de Barcelona. Eera el Barri de la Ribera, que va ser enderrocat per construir-hi una fortalesa per protegir als soldats espanyols d'una possible revolta popular del ciutadans de Barcelona. L'enderrocament, el van haver de fer els propis veïns del Barri. Els ciutadans de l Barri de la Ribera, van haver d'enderrocar les seves cases, ells mateixos.

Més tard es va construir el Castell de Montjuic, que lluny de protegir la ciutat, servia per bombardejar-la. De fet, la mitjana que té Barcelona, és que es bombardejada massivament cada 50 anys, cosa que va deixar dita el General Espartero, “para mantenerla a raya”. De fet, Barcelona és una de la ciutats de món, més bombardejades en la historia, junt amb Londres, Berlin o Tokio (cal recordar que mentre alguna d'aquestes ciutats a patit dues guerres mundials, Barcelona no n'ha patit cap)

En els darrers anys i mesos, membres de l'exercit espanyol, ha recordat (amenaçat) el mandat que la Constitución li fa a l'exercit, en declaracions a diversos mitjans o en discursos, i fins i tot, en els darrers mesos, també hem patit simulacres de vols militars intimidadors.

Així doncs, voldria deixar clares dues coses. Una que celebrem una derrota, la gran derrota. I segon que la relació entre Espanya i Catalunya, no és ni cultural ni econòmica ni comercial. La nostra relació esta basada en el poder militar. I això és demostra també en l'estratègia negociadora de l'estat espanyol, que és del tot incapaç, i ho ha sigut sempre, de ser generós en el seu poder. De fet, sempre a fet tot el contrari i mostrat una intolerància, arrogància i immobilisme tan descomunal, que sembla que finalment ha aconseguit despertar als catalans del llarg son en que semblàvem immersos.


Així doncs, les autoritats espanyoles, ara i sempre, s'han mostrat com tancs de guerra, que no tenen cap tipis de sensibilitat contra allò alo que volen destruir. És per això, que la cançó d'avui, és Panzermenssch de And One. Una cançó que mostra la forma de ser del militar (o del polític o funcionari) que no té cap mes interès que destruir i imposar.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

ANY: 2009
2 DVD: Live


Panzermensch (Live)