dissabte, 9 de febrer del 2013

THE HUMAN LEAGUE - Never let me go

09/02/2013:

Ahir em vaig posar de molt mal humor, fins el punt que vaig estar molt a punt de fer una cosa que no sé si hauria de fer. I no ho sé, perquè és una cosa forta, no perquè no tingui motius per fer-la. I és que s'apropa Carnestoltes, i aquest any, la meva filla gran tenia una especial il·lusió per aquestes dates. Esperava amb ànsia el dia de posar-se la disfressa de hippy que s'havia comprat, i esperava el diumenge, ja que participarà en la Rua. Però potser no ho podrà fer, perquè s'ha posat malalta. I s'ha posat malalta, per (potser) culpa d'una costum que s'ha posat de moda entre alguns pares i mares (negligents) que sense cap mirament ni per la salut dels seus fill ni per la salut de la resta d'infants que van al col·legi, porten als seus fills a l'escola malalts.

Els que no tinguin fills, potser no coneixen un medicament molt efectiu i eficient (Dalsy) que serveix per baixar la febre dels mes petits. És realment espectacular. Si un nen està aixafat perquè te febre per raons desconegudes o perquè té una malaltia, en pocs minuts, el nen té tanta energia que és difícil aturar-lo. És com si es prengués la poció màgica de l'Astérix. Com tots els medicaments, s'ha de fer servir responsablement i només quan sigui necessari. Però la eficàcia d'aquest medicament és tan absoluta, que la temptació de fer-lo servir indiscriminadament, és molt forta. Així doncs ens trobem que actualment, a la que un nen diu “em fa mal . . . . el que sigui”, ràpidament se li dona la seva dosi de “poció màgica” i apa, a jugar . . . .o al “cole”. Cal recordar, que aquest medicament no cura, alleuja, però no cura. Així doncs si la febre ve per unes angines o per una grip, el nen queda alleujat dels símptomes de la malaltia, però no s'està curant. Per curar-se, s'ha de fer el que s'ha fet sempre. Quedar-se a casa fins que la malaltia passi. Per exemple, un nen amb un constipat, si li donem el medicament, i el deixem fer vida normal, aquest refredat no es curarà, i el que és pitjor, pot esdevenir en una pneumònia, i això ja són paraules majors. O si és grip, el nen estarà com una rosa, però anirà escampant el virus per arreu, com si fos un aspersor regant un camp.

I això és el que passa últimament. Els nens es posen malalts i enlloc de quedar-se a casa, els hi donen la poció màgica, i al “cole”. Potser no passa res, potser la malaltia empitjora, o potser aconsegueix que la resta de la classe, emmalalteixi. De fet, això també passa en el món laboral. Cada cop que algú s'omple d'orgull dient allò de “jo mai he agafat una baixa”, em poso dels nervis, ja que gràcies a ells, que segurament tenen una bona assimilació de la grip, venen a treballar per fer-li la “pilota” al cap, i me'n comanen a mi la grip, fent-me estar una semaneta a casa i passant uns primers dies de malaltia, realment fatals (dos cops he delirat)

Tornant a les mares i ales pares incompetents, no només fan el que fan amb els seus fills i amb els fills dels altres, sinó que a mes se'n enorgulleixen, volent donar una imatge de grans espavilats i buscant l'admiració dels altres per l'audàcia demostrada.

Això és el que va passar la setmana passada, on una mare va portar a la seva filla amb 39 de febre al “cole”, de les 9h fins a les 17h. És clar, la nena fins a les dotze, si fa o no fa, va estar “bé”, però un cop passats els efectes de la poció màgica, la nena tremolava pel fred que li produïa tenir febre. Pocs dies després, qui s'ha posat malalta, ha estat la meva filla, que va estar en contacte directe amb aquesta nena. La meva no ha agafat febre i sembla que ja està bé, i podrà gaudir del Carnestoltes tal com esperava, tot i que té una tos força lletja. Des d'aquí aprofito per agrair a aquesta mare, la consideració que va tenir amb les companyes de classe de la seva filla, entre les que està la meva filla, ficant un possible focus de virus en mig d'una classe de 25 infants.

I és una cosa que ja hem patit més d'un cop. Amb una conjuntivitis, o amb els polls. Les meves filles, quan agafen polls, s'estan a casa fins que deixen de tenir polls. I el mateix dia tornen a anar al “cole”, tornen a casa amb polls, ja que sembla que som els únics que tenim respecte pels altres nens, i no volem que les nostres filles siguin transmissores d'aquest parasit. És evident, que els altres pares, no tenen el mateix respecte que tenim nosaltres.

I avui mateix, un altre mare, va i li diu ala meva dona (però amb tot el “morru” del món) “Els meus fills tenen angines amb unes grans boles de pus” “I on són ara?” li pregunta la meva dona “al cole. Què t'has pensat? Els hi donat el Dalsy, i apa . . . “ Casos com aquests, els podria entendre, en cas de famílies sense recursos o sense familiars propers. Però en aquests dos casos, una nena té 4 avis, i l'altre, la seva mare no treballa i està a casa.

En fi, quan deia que vaig estar molt a punt de fer alguna cosa que no sé si hauria de fer., és que cada cop que passa una cosa d'aquestes, tinc la temptació d'avisar als serveis socials de l'ajuntament o de la Generalitat, cosa que podria suposar que l'administració posés en dubte la custodia d'aquests nens. És fort, però sincerament, no hi ha dret, ni pels propis fills ni pels altres nens, ni per la societat en general. Amb actituds com aquestes, és què tornem a tenir plagues de polls, o retornen malalties que fa anys eren controlades, i amb pocs anys, els casos diagnosticats d'algunes d'aquestes malalties augmenta.

La cançó d'avui, “Never let me go” és una de les meravelles que “The Human League” ens va regalar en els seu últim CD. El títol “mai em deixes anar”, és el que haurien de dir els nens malalts, amb la “habitual” dosis de la poció màgica, als seus pares, que responsablement, no els haurien de deixar anar, i molt menys, fer-los anar al “cole”, quan aquests estan malalts. I per altre banda, el vídeo, és una mostra de les coses que una persona pot pensar que esta veient mentre somia o està mig adormit, i que la febre el fa “delirar”. Dintre de les seves limitacions, un vídeo estèticament força interessant i enginyós, donant una volta més, al típic efecte mirall que tant s'ha fet servir en molts vídeos.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2011
Àlbum: Credo

CD-Single: Never let me go.

Never let me go

dimarts, 5 de febrer del 2013

MINIMAL 21 - Nina de bronze trencada

05/02/2013:
Torno a presentar aquesta cançó, que em té el cor robat, i que sembla que hi ha una conspiració per tal que no tingui en aquest blog, el reconeixement que es mereix. No vaig poder-la posar durant el 2012, i quan em decideixo, surt un tema que fa que aquesta cançó nomes estigui com a entrada nova unes poques hores.


12/01/2013:

La cançó d'avui la poso perquè em ve de gust sense cap motiu especial que no sigui un altre que és una cançó molt, molt bona. Podria haver inventat qualsevol excusa per posar-la, però aquesta cançó es mereix l'entrada d'avui per ella mateixa. Podria haver parlat de les joguines trencades desprès del dia de Reis, però no. La poso perquè és sense cap dubte, una de les 5 millors cançons que vaig sentir el 2012. Durant gaire bé tot l'any passat vaig intentar posar-la, però un dia per una cosa, un dia per un altre, finalment no vaig poder parlar d'ella. I d'avui, no pasa.

La cançó és “Nina de bronze trencada” de Minimal 21. No els conec massa, però el que he sentit d'ells, m'ha agradat, tot i tenir coses que clarament m'ha acostumen a molestar. El minimalisme musical, és una cosa amb la que s'ha d'anar amb molta cura, i aquest grup, sense ser minimalista, tampoc són precisament un grup barroc. Tampoc acostumen a agradar-me les formacions de duet, on hi ha un cantant que porta el pes, i un music, que també té una actitud minimalista, i ells, crec que són una mica així. I per últim, no suporto la imatge estil “Amelie”, i ells, em recorden molt a aquest tipus d'imatge. Tot i això, el que he sentit d'ells m'agrada, i com he comentat abans, aquesta cançó en concret, em sembla excepcional. Fins i tot el vídeo, m'ha agrada força, i creieu-me quan dic que amb els vídeo clips, acostumo a ser molt, molt, molt critic.

Res més a dir. Un grup que fa un estil de música que alguns dirien “electrònic”, però que jo soc d'aquells que diuen que el fet que algú utilitzi un sintetitzador i un ordinador, no els fa “electrònics”, tot i que ells, sí que tenen moments clarament electrònics. Però tampoc podem obviar, que amb instruments convencionals, es troben molt còmodes. Un grup que a més, millora sense cap mena de dubte, la salut de la música . . . . pop(?!!?!?) cantada en català. La universalitza i la fa més . . . . . habitual i normal. Un grup que cal seguir.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2012
CD: El fil d'Ariadna

Nina de bronze trencada