dissabte, 15 de desembre del 2012

DINARAMA + ALASKA – Deja de bailar

15/12/2012:

L'altre dia, vaig dir que havia estat seduït pel costat fosc, i segueixo seduït, i el passat dimarts hi va haver la primera conseqüència, ja que vaig deixar enrere una etapa de 10 anys de la meva vida. Una etapa molt intensa. El dimarts passat vaig “dimitir” (en còmodes terminis) de les meves tasques sindicals. Amb aquesta entrada, inicio un trilogia, on intentaré deixar escrites les sensacions que m'han dut a deixar-me seduir.

Fa més o menys 10 anys, vaig rebre una trucada telefònica, en plan conspiratiu, demanant-me si volia pertànyer al primer comitè d'empresa de l'empresa on treballava. Mai hi havia pensat en aquestes coses, i encara no acabo d'entendre com aquell company, que gairebé no em coneixia, va pensar en mi per una cosa així. Vaig acceptar, només per donar la possibilitat que una representació sindical existís dins de l'empresa on treballo. En poc temps, i sense saber ben bé com, em vaig veure en una espiral que em va dur a liderar el comitè d'empresa, si fa o no fa, fins ara.

Vaig començar aquesta aventura, pensant en el beneficis que portaria al col·lectiu de treballadors, una representació sindical per aconseguir millores i evitar possibles temptacions per part de la direcció que traspassessin la legalitat. Esperava trobar complicitat, cooperació, solidaritat i confiança. No esperava trobar gratitud ni reconeixement, però tampoc el que he trobat. Recel, desconfiança, mentides, secretisme i traïció.

Durant 10 anys he tirat d'un col·lectiu per intentar millorar unes condicions de treball de qui no vol fer res per aconseguir-ho i a més espera que sigui un altre el que es trenqui la cara per defensar els seus drets. I a més espera que ho faci d'ofici, ja que aquest “altre” ho ha de fer, sense que ningú li expliqui res.

Després de 10 anys, he acabat amb la direcció de l'empresa emprenyada amb mi, cosa de la que no em queixo, ja que era d'esperar. Però també he acabat sense dirigir-me la paraula amb altres membres de comitès anteriors, ja que estan enfadats amb mi, després de trair-me. I tinc a part de la plantilla de la empresa, també emprenyada amb mi, perquè pensen que durant aquests 10 anys, no he fet res. No tenen en compte que he dedicat molt temps del meu temps de lleure, que enlloc de dedicar-lo a la meva família, els hi he dedicat a ells. Tampoc tenen en compte els diners que he gastant en combustible, parkings, fotocopies i alguna multa; per resoldre els seus problemes. I dic els seus problemes, ja que jo, personalment, no he tingut masses conflictes amb la direcció, i podria perfectament haver-me estalviat tots aquest problemes durant aquest 10 anys. També és veritat, que quan em poso el barret de sindicalista, dic la veritat que ningú vol que li diguin, i és clar, s'han d'auto excusar un altre cop (ja que normalment, ja s'auto excusen constantment per no moure's) i espera que sigui jo el que em mogui, repeteixo, sense ells avisar-me que tenen un problema. També em fa “gràcia” que molts es queixen que el comitè no es comunica, però tampoc mai fan res per comunicar-se (molts cops, tot el contrari) i mai han mostrat cap interès per la tasca del comitè.

En fi. He plegat poc a poc, ja que els actuals membres del comitè, tampoc es mereixen que els deixi tirants de cop i volta, i alguns membres de la plantilla, tampoc es mereixen que plegui, sense acabar de tancar alguns temes. No me'n penedeixo d'haver-ho provat. Mai em podré dir a mi mateix, que no ho he provat, i mai em podrà dir ningú (si s'atreveixen a posar-ho en dubte a la meva cara, no pas d'amagat com fan ara) que no ho he intentat. Però també és veritat, que ara que sé com ha anat el tema, mai ho repetiria, i a ningú aconsellaria que ho fes. Com dic, només ja una raó per fer-ho. Què el dia de demà, no et puguis dir, que no ho vas provar.

Tot i això, el que m'ha fet deixar-ho córrer, ha estat la nostra societat en general, i no pas les meves relacions personals amb els diferents col·lectius de l'empresa on treballo. Però això ho deixo per la següent entrada.

La cançó que acompanya aquest moment trist, molt trist de la meva vida, tot i que alliberador, molt alliberador, és una cançó de Dinarama + Alaska, que es diu “Deja de bailar”. Si per “bailar” entenem, “sindicalejar”, la lletra d'aquesta cançó, és perfecte. És una barreja del que em dic, del que em diuen i del que sento que equivocadament diu la societat respecte al sindicalisme.

Dinarama + Alaska és la segona etapa de la carrera musical del Nacho Canut i la Olvido Gara, i per mi, la millor de les seves tres etapes. Amb Alaska y los Pegamoides, era diversió i fer per fer, sense massa sentit, i més que res, per ser “guays”. Amb Fangoria, el matís “Pastiche” és massa recorrent i evident. Dinarama + Alaska, era un projecte per fer bones cançons, cercant una personalitat madura (dintre d'uns límits) i fer coses “serioses”. En aquesta època van fer magnifiques cançons. No és que no les haguessin fet abans, o després, preo durant aquesta segona etapa, van tenir moments realment brillants.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 1983
Àlbum: Canciones profanas

Senzill: Deja de bailar

Deja de bailar