dissabte, 2 de novembre del 2013

SIMPLE MINDS – Street Hassle


01/11/2013:


Algun cop ja he parlat del club dels insuportables i insofribles, i si hi ha algú que és mereix ser-ne el president d'aquest club és, o era, en Lou Reed, que va morir el passat cap de setmana. D'en Lou Reed, no hi ha res que m'agradi. No suporto la seva música i la seva manera d'interpretar-la, i sobretot, no suporto la seva actitud en la la vida pública, tant mentre era ionki, com desprès de convertir-se en un piji-progre-intel·lectualoide. Em posa especialment nerviós veure com aquest personatge, s'anava passejant per arreu, d'hotel de luxe en hotel de luxe, venent encara no sé ben bé què.

Per mi, en Lou Reed, la Velvet underground, l'Andy Warhol i tota aquesta corrent artística, no són més que una colla de farsants que van tenir la sort de trobar, o probablement va saber trobar-los, a una colla de snobs que van convertir a aquests mediocres, en artistes de primer nivell, a nivell mundial. Lou Reed i els seus companys de tendència artística, són l'exemple flagrant de com la mediocritat pot semblar excel·lència.

De fet, la meva incompatibilitat amb en Lou Reed, es veu confirmada durant aquest dies, que desprès de la seva mort, els mitjans de comunicació han buscat especialistes i seguidors de renom d'en Loou Reed, i un dels escollits ha estat l'Ignasi Julià, que fa anys, jo utilitzava les seves crítiques de discos per trobar nous talents. Quan llegia una de les seves critiques, i posava molt verd al grup en qüestió, ja tenia claríssim que havia de comprar aquell disc.

Però aquesta és la meva opinió, mediocre entre els mediocres, que és força diferent de la opinió que tenen musics dels que em considero un profund admirador. Des de grups pels que sento simpatia com Siouxsie and the Banshees o Bryan Ferry, passant per grups molt importants per mi, com Japan o Apoptygma Berzerk, o primeres espases del meu univers, com Duran Duran o Simple Minds, s'han rendit als peus del poeta novaiorquès, i li han rendit tribut fent versions de temes de Lou Reed. Fins i tot, Duran Duran i Simple Minds, ho han fet dos cops. En alguns casos, han aconseguit que la cançó vesionejada m'agradi, no pas l'original. En altres casos, ni tant sols Duran Duran o Simple Minds, han estat capaços de fer que m'agradés la cançó.

Avui posaré una d'aquestes versions que si m'ha acabat agradant, però només en la versió de Simple Minds. És tracta de Street Hassle. Una cançó que interpretada pel seu autor, en Lou Reed, no em provoca absolutament res, tret d'indiferència, però que sota la matriu de Simple Minds, esdevé una cançó difícil, però formidable.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1984
Àlbum: Sparkle in the rain




Tribut a LOU REED


LOU REED

SIOUXSIE AND THE BANSHEES

ESPERANT EL SEU MOMENT.

diumenge, 27 d’octubre del 2013

DEPECHE MODE - Leave in silence


26/10/2013:


Les relacions durant aquesta setmana amb els meus companys del comitè d'empresa, s'han enrarit encara més, però res que no sigui reparable. Però aquesta tensió interna ha portat un fet positiu i és que per primer cop, els he vist actuar en conjunt, com equip sense que ningú els hagués d'empentar. Han pres decisions i les han aplicat i han estat decisions encertades. He vist clar que ja els hi puc passar el relleu. Ja poden ser autònoms. Ja s'han fet grans, i per tant ja em puc retirar i descansar.

La feina sindical, si es fa amb honestedat i responsabilitat és, emocionalment, molt esgotadora i molt poc agraïda. Desprès de 10 anys de lluita, m'he dut moltes decepcions i molts moments molt desagradables. He acabat mal vist per la direcció de l'empresa, per moltes persones de la plantilla i amb la majoria dels meus excompanys de comitè. M'he guanyat un descans i ara, que l'actual comitè pot seguir endavant sense mi, és el moment de marxar en silenci, a poc a poc, i recuperar les bones relacions amb els actuals companys d'aventura sindical.

A partir d'ara, poc a poc, m'aniré retirant, i em quedaré a la reserva, votant les iniciatives dels meus companys i procurant sempre ser positiu, encara que prenguin decisions que des del meu parer, no siguin encertades. I els recolzaré en tot el que pugui, i si volen el meu consell, doncs els hi donaré de molt bon grat. Aquesta és la meva bona noticia. Ja puc deixar aquesta tasca a unes altres persones que ho faran millor o pitjor, però la faran. Espero no equivocar-me, i haver de tornar d'aquí pocs dies a la lluita.

Aquesta marxa en silenci, em serveix per presentar una de les millors cançons de la meva vida. Leave in silence de Depeche Mode. Sense cap mena de dubte, una d'aquelles que m'han marcat i que passaran els anys i seguirà fascinant-me i meravellant-me. Encara no entenc, com Depeche Mode va deixar de tocar-la en directe tan aviat. De fet, no m'entra al cap, que Depeche Mode hagi mig repudiat tot el “LP” on van publicar aquesta cançó. És cert que hi ha alguna cançó que no passa l'examen del temps, però n'hi han d'altres que superen l'examen del temps tranquil·lament. La portada del “LP” és de les millors que he vist mai i fins i tot, correspon amb el que he parlat avui.


Bé, us deixo amb aquesta meravella, que tan debò, Depeche Mode recuperi de l'oblit, i que per mi, és una cançó que em va fer perdre la por del fet que en Vince Clarke deixés el grup, i agafés les regnes del grup en Matin L. Gore. Allò que semblava que seria un drama inconsolable, va esdevenir la oportunitat de conèixer a un gran i magnífic constructor de cançons.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 1982
Àlbum: A broken frame

Senzill: Leave in silence


Maxi-Single: Leave in silence