dissabte, 2 de novembre de 2013

SIMPLE MINDS – Street Hassle


01/11/2013:


Algun cop ja he parlat del club dels insuportables i insofribles, i si hi ha algú que és mereix ser-ne el president d'aquest club és, o era, en Lou Reed, que va morir el passat cap de setmana. D'en Lou Reed, no hi ha res que m'agradi. No suporto la seva música i la seva manera d'interpretar-la, i sobretot, no suporto la seva actitud en la la vida pública, tant mentre era ionki, com desprès de convertir-se en un piji-progre-intel·lectualoide. Em posa especialment nerviós veure com aquest personatge, s'anava passejant per arreu, d'hotel de luxe en hotel de luxe, venent encara no sé ben bé què.

Per mi, en Lou Reed, la Velvet underground, l'Andy Warhol i tota aquesta corrent artística, no són més que una colla de farsants que van tenir la sort de trobar, o probablement va saber trobar-los, a una colla de snobs que van convertir a aquests mediocres, en artistes de primer nivell, a nivell mundial. Lou Reed i els seus companys de tendència artística, són l'exemple flagrant de com la mediocritat pot semblar excel·lència.

De fet, la meva incompatibilitat amb en Lou Reed, es veu confirmada durant aquest dies, que desprès de la seva mort, els mitjans de comunicació han buscat especialistes i seguidors de renom d'en Loou Reed, i un dels escollits ha estat l'Ignasi Julià, que fa anys, jo utilitzava les seves crítiques de discos per trobar nous talents. Quan llegia una de les seves critiques, i posava molt verd al grup en qüestió, ja tenia claríssim que havia de comprar aquell disc.

Però aquesta és la meva opinió, mediocre entre els mediocres, que és força diferent de la opinió que tenen musics dels que em considero un profund admirador. Des de grups pels que sento simpatia com Siouxsie and the Banshees o Bryan Ferry, passant per grups molt importants per mi, com Japan o Apoptygma Berzerk, o primeres espases del meu univers, com Duran Duran o Simple Minds, s'han rendit als peus del poeta novaiorquès, i li han rendit tribut fent versions de temes de Lou Reed. Fins i tot, Duran Duran i Simple Minds, ho han fet dos cops. En alguns casos, han aconseguit que la cançó vesionejada m'agradi, no pas l'original. En altres casos, ni tant sols Duran Duran o Simple Minds, han estat capaços de fer que m'agradés la cançó.

Avui posaré una d'aquestes versions que si m'ha acabat agradant, però només en la versió de Simple Minds. És tracta de Street Hassle. Una cançó que interpretada pel seu autor, en Lou Reed, no em provoca absolutament res, tret d'indiferència, però que sota la matriu de Simple Minds, esdevé una cançó difícil, però formidable.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1984
Àlbum: Sparkle in the rain




2 comentaris:

btretze ha dit...

La veritat és que jo no sabia que tenia aquesta manera de fer fins ara que s'ha mort i tothom n'ha començat a parlar.

No n'he escoltat mai gran cosa, així que no puc valorar-ho gaire. Crec que fa temps em van deixar un cd i no em va desagradar, però no és algú que m'hagi influït de cap manera, potser per qüestions d'edat també.


El que jo et volia comentar, per això, és que diumenge vaig veure un concert al cine (en un festival) de Duran Duran dirigit pel David Lynch. No sé si el coneixes. Es diu Unstaged.

És raro de pebrots per la manera com ho ha fet el Lynch, però si saps una mica al que vas, no està gens malament. Està filmat el concert en blanc i negre i per davant hi passa altres imatges (com si fossin capes), algunes una mica pillades, d'altres estan bé. En general a mi em va convèncer. Al voltant de 30 persones que van marxar quan encara no havia acabat, crec que no tant, jajaja!

Pel Youtube el pots trobar per parts crec.

música: ni temps ni espai ha dit...

Si que conec el concert, però no l'he vist. Bé en Lynch sempre serà en Lynch. Ostres!! veure'l en una sal gran, pot estar molt bé.

Salutacions