dissabte, 21 de desembre de 2013

BUNBURY – Sí


20/12/2013:


Bé, ja tenim data i pregunta. Dit així, ara tots sabem a que em refereixo, però d'aquí a algun temps, potser les coses no siguin tan evidents, i per això, faré una mica de memòria.

Desprès de la gran manifestació de l'11 de setembre de 2012, el Govern de la Generalitat de Catalunya, va decidir convocar eleccions anticipades, i els partits a favor de la independència de Catalunya, van guanyar fent majoria absoluta. I si hi afegim els que eren partidaris de fer una consulta popular preguntant sobre això a la ciutadania, la majoria era brutal,

Amb el temps, hi ha qui s'ha refermat en les seves posicions, qui hi ha posat matisos i qui s'ha fet enrere, però un any desprès de les eleccions, ja tenim data i pregunta que fer a la ciutadania catalana. La data serà el 9 de novembre de 2014. I la pregunta, en realitat seran dues preguntes. La primera serà “Vol que Catalunya sigui un estat?” una pregunta on els federalistes se sentiran còmodes, però els independentistes no. És per això que ha calgut fer una segona pregunta “en cas afirmatiu, vol que sigui un estat independent?” Els independentistes, haurem de dir dos cops “Sí”. És per això que s'ha popularitzat aquest símbol que il·lustra la entrada d'avui.

Això de la data i la pregunta, és una bona cosa, tot i que jo estic en contra de fer un referèndum, i un altre dia ja explicaré el perquè. També caldrà veure, si els espanyols, ens deixen fer la consulta. Té collons la cosa. El fet que ens hagin de DEIXAR fer una consulta popular, ja és prou humiliant com per revoltar-se i no necessitar cap argument més. També té collons que els espanyols, que tan s'omplen la boca amb la paraula “DEMOCRÀCIA”, no ens deixen fer la consulta, en “nom de la democràcia” (s'ha de ser molt hipòcrita per dir coses com aquestes i no morir de vergonya)

La cançó escollida, és “Sí” de Bunbury, per molts motius. El primer és perquè és una cançó excel·lent. El segon, és la impecable interpretació del Bunbury, que un cop més, demostra que té una veu a un nivell superior a la dels millors cantants. El tercer motiu és el propi Bunbury, un nacionalista excloent que no sap que ho és, que es pensa que com a viatjat, ha manifestat la seva admiració per altres cultures que no és la seva pròpia, i que s'autoanomena “el extrangero”, té dret a fer certes sentències sense posar-se vermell. Torno a recordar, que aquest senyor, en una de les seves cançons, per tant, ho va pensar, ho va escriure, ho va enregistrar i ho va publicar, posa al mateix sac, “dictadura”, “un món feliç”, esvàstiques i “Els Segadors”, Potser m'equivoco, però és el preu que s'ha de pagar quan hom és excessivament i intencionadament ambigu.

Evidentment, el títol de la cançó, és un altre motiu per escollir-la. Tot i que només hi ha un “Sí” i en algun moment la lletra diu “¡dímelo! ¡dímelo una vez!...”, en realitat, la cosa és diferent, ja que en un altre moment , diu “no, aunque no deba suplicarte. ven, dímelo una vez. No, aunque tal vez deba indignarme hazlo otra vez” O sia, que ens demana que diguem dos cops “Sí”, i de fet, insisteix. Mireu la seva foto. Veieu que fa amb la seva mà dreta? (hahaha què bé m'ho passo!!!)



Per últim, destacar que és una cançó de l'Adrià Puntí, un excel·lent autor català, que sense cap mena de dubte, mereix més reconeixement.

Pot semblar que en Bunbury no em cau bé, i tampoc és això. En moltes coses, m'agrada el que diu, però just amb aquest tema, trobo que és el típic exemple de ciutadà del món, que en realitat, no ho és, i que acusa als altres d'allò que és ell.

Bé, recordeu, que a partir d'ara, cada cop que digueu “Sí”, ho heu de fer dos cops, no fos cas que el 9 de novembre de l'any vinent ...... (hahaha)

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!

ANY: 2002
CD: Flamingos


Senzill: