Ahir, com cada dia, era col·lapsat a la Ronda Litoral, quan vaig poder percebre que s'havia espatllat un vehicle, o havia succeït un accident. Com molts cops que passa això, de cop i volta, tot es desencalla, i el transit es torna fluït, sense que jo pugui saber exactament que ha passat, ja que no veig cap vehicle espatllat o accidentat.
Quan vaig arribar a la feina, quasi una hora tard, un company em va dir:
- T'has menjat tot el “marron” de la ronda, eh?
- Doncs sí.
- Saps que ha passat, no?
- Doncs no.
- Espera, que t'ho porto.
I em va ensenyar aquest paper.
Resulta que un grup de persones va tallar el transit de les rondes, i va repartir aquest paper entre el conductors. Després m'he assabentat, que no és la primera acció d'aquestes persones en els últims dies, i que s'han mobilitzat força.
No vull entrar a valorar si l'Alfonso ha d'anar a la presó o no. Si és just tot plegat o no. O si l'acció d'aquest grup és correcte o no. I no és que sigui indiferent al tema, però no tinc prou dades per ferme una idea adient del que va passar entre l'Alfonso i el mosso d'esquadra.
El que sí valoro, és que hi ha un grup de persones que han estat capaces de mobilitzar-se per defensar allò que ells consideren just. Que han decidit no resignar-se al que els poders fàctics els han destinat, i que si s'ha de lluitar pacíficament, ho faran. La veritat és que estic commogut. No sé si tenen raó o no, però el fet de mobilitzar-se, solidaritzar-se i tenir prou empenta com per no deixar que la resignació els domini, em fa tenir esperança. M'alegra haver arribat tard a la feina, per culpa d'unes persones que no es resignen i que lluiten pels seus principis (si ho fan pacíficament)
Que diferent d'altres actituds que he viscut últimament, on la resignació i la por burgesa m'ha permès veure esclafar uns drets sense que els afectats fessin gran cosa per evitar-ho (“total, si ens volen donar pel cul, ho faran igualment, doncs millor no oferir resistència”)
Cal que l'actual societat desperti, i comenci a actuar i deixar enrere una resinació en alguns casos, i un cinisme en altres, que l'únic que ens porten, és a la desaparició lenta i dolorosa. I Això m'ho faig venir bé, per portar les coses al meu terreny. S'ha d'actuar sempre. Ser actiu, i procurar que el desencís no ens venci (és difícil, ho sé. Jo mateix hi han cops que penso en rendir-me) però malgrat que el mitjans de comunicació no volen parlar de segons quines coses, el diumenge que ve, 28 de febrer, hi ha una consulta importat pels drets nacionals dels ciutadans i ciutadanes dels Països Catalans, i hem de decidir com volem actuar. Com aquells que pensen que finalment ens donaran pel cul i millor posar-s'hi bé? O com com aquells altres que decideixen actuar i lluitar per aconseguir allò que ells consideren just? Jo ho tinc clar, si em deixen, actuo.
I és que les coses, s'aconsegueixen per un mateix. Fins i tot, els drets, que no es demanen, s'exerceixen. I això és el que ens venen a dir Spandau Ballet, si més no, en el títol de la cançó que avui penjo. "Fighting for Ourselves", del seu disc amb mes compromis social "Through the Barricades"
La cançó, per mi, és fantàstica i rodona, però el vídeo clip, és ...., bé, jo me'l vull veure amb bons ulls, i d'una manera molt pillada, puc trobar sentit a les imatges que en ell podem veure, però algú que vegi el vídeo clip sense els meus "bons ulls", veurà un vídeo clip tan cutre que fins i tot pot banalitzar el contingut de la cançó (o potser jo, el glorifico en excés aquest contingut). Essent com eren en aquell temps, un grup d'èxit descomunal, s'ho podrien haver currat una mica més.
També penjo la cançó en un directe de l'època, i allà es pot apreciar, que en directe, Spandau Ballet són un grup molt efectiu, i que fan uns directes espectaculars, musicalment parlant. De fet, m'estic penedint de no anar al seu concert, ja que si bé, en estudi, m'han anat decebent poc a poc, he de reconèixer que els seus directes, m'agraden, sobretot quan es posen "canyeros".
De fet aprofito per recordar. que seran a Badalona, el proper dia 12 de Març. El que són les coses. Spandau Ballet i Nitzer Ebb, els dos grups que mes m'han fet ballar en un concert, repetides vegades, deses de 15 anys, els don han anant a coincidir en el dia de concert. En altres temps, això m'hauria provocat un seriós dilema. Actualment, no. Em quedo amb Nitzer Ebb. Però avui escoltarem a Spandau ballet.
Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.
ANY: 1986
Àlbum: Through the Barricades
Més cançons i més informació
2 comentaris:
tens rao, si nosaltres no lluitem per a nosaltres , sembla que ningu més ho farà ... si hem d'esperar que ens canvien les coses, podem estar rato!
a vore si un dia veré l'indepencia de Catalunya ...¿?
La veurem.
:)
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada