Avui fa 20 anys que es va començar a enderrocar el Mur de Berlín, símbol clar i explícit d’allò que en van dir la guerra freda entre dos sistemes econòmics, polítics i socials, que es desenvolupava dins de la carrera armament i que això ens porta directament a la por al terror nuclear. Els que vàrem viure aquesta por (que la portàvem força bé, quin remei ens quedava) sabem que l’amenaça nuclear era sempre present, i de tant en tant pensaves si algun dia hi hauria algun boig que fos capaç de pitjar el botó. Un botó que sempre havíem imaginat vermell, i que les pel·lícules ens havien ensenyat a diferents llocs (una consola, un maletí ...) Però més enllà d’aquesta por al terror nuclear, també hi havia tot un seguit de condicions de vida entre dos formes ben diferents de govern.
Un sistema, el “capitalista”, que aparentment a sobreviscut i a guanyat la partida, però des del meu punt de vista, ha fallat, i l’actual crisi és la mostra més evident, i no és vàlid per aconseguir un món just i pròsper per a tothom. De fet, crec que el sistema capitalista és una dictadura disfressada de democràcia, ja que un sistema on les grans empreses tenen més poder que el poder polític, mai pot ser democràtic.
L’altre sistema, el “comunista”, lluny de ser comunisme, en realitat, era una dictadura disfressada de polítiques socials, que en realitat eren inexistents, o si més no, poc efectives. Amb la caiguda del Mur de Berlín i amb la disgregació del la URSS, aquest sistema va esdevenir en fallida, i a tots ens va quedar clar que aquell no era un sistema eficaç per aconseguir un món millor.
Així doncs, quan va caure el Mur, va caure una icona per molts de nosaltres. Per molts de nosaltres, el Mur de Berlín era tan natural com el fet que les fulles dels arbres siguin verdes. El Mur era una icona que creiem que mai veuríem enderrocada fins el dia de la apocalipsi nuclear. Enderrocat el Mur, s’acabava la por a la apocalipsi, i s’acabava que la meitat del món estigues enfrontada a l’altre meitat. Sense mur, tot havia de ser positiu i esperançador. Un cop més, es va demostrar que alguns, sempre portem un lliri a la mà.
Berlín és des de que tinc memòria, una ciutat mitificada i sempre, sempre, sempre una ciutat amb prestigi, cultural social, econòmic, polític i fins i tot de tot allò que envolta el rotllo “alternatiu” i “modern”. I en un dia d’aniversari com avui, bé es mereix un homenatge.
L’homenatge corre a càrrec de Betty Troupe, un grup que va formar part una “moguda valenciana” amagada i sense tant suport mediatic com altres “movidas”, però que sense cap mena de dubte, per mi, era molt, molt, molt més interessant.
Que recordi, només van treure un “LP” (que antic sona això de LP) però estava força bé.
Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.
Nacionalitat: PPCC
Web oficial:
Webs d'interès: http://www.popes80.com/grupos/betty.htm
ANY: 1983
Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.
Nacionalitat: PPCC
Web oficial:
Webs d'interès: http://www.popes80.com/grupos/betty.htm
ANY: 1983
Maxi: El Vinilo
Àlbum: Nuevos Heroes
01 - El Espejo
02 - Reflejos
03 - MS 20
04 - Calles Disfrazadas
04 - Calles Disfrazadas
05 - Trampa Oculta
06 - Nieve en el Sol
07 - Berlín
08 - Nuevos Héroes
09 - El Vinilo
10 - El Vendedor de Sueños
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada