diumenge, 1 de setembre de 2013

VALERIO, DE LEON Y QUIROGA – Tatuaje (Rocio Jurado)


02/09/2013:
Edito, ja que allà on volia posar "Drama", havia posat "Tràgic". Ho arreglo.
01/09/2013:


Ara comença a acabar-se l'estiu, una època en la que acostumem a deixar que les nostres pells es mostrin obertament als altres, i així podem veure fàcilment qui porta tatuatges i qui no. Bé, el tema dels tatuatges, se'ns ha escapat de les mans d'una manera força lamentable, i ara, qualsevol porta un (o més) tatuatges, fins al put, que penso que el que trenca les normes, són les persones que no porten tatuatges.



Quan jo era petit, un tatuatge era una cosa relativament estranya de veure, i quan en veies un, sabies que darrera aquell tatuatge hi havia una historia. Quan jo era petit, els tatuatges no els portava qui els volia portar, sinó que havies de fer mèrits per portar-los. Un tatuatge era una distinció i tenien un significat. Era la prova que havies patit o gaudit una experiència especial.



Un tatuatge el portaven persones que havien estat a l'exercit en cosos especials, ex presidiaris o mafiosos, en mostra d'implicació i de compromís amb el grup humà al que pertanyien i a les normes i a les regles que regien aquests grups. Sempre amb histories darrera d'aquell tatuatge que pocs podien explicar.



També el portaven persones amb professions que feien difícil l'arrelament a algun lloc i a altres persones com mariners o camioners. Duien els tatuatges per fer-los arrelar a algun record. Els tatuatges servien per això, per a no oblidar el que s'era, el que s'havia sigut, el que havia passat o el que estava passant. Darrera de cada tatuatge hi havia quelcom dramàtic i dolorós, i reflectien una cicatriu emocional d'aquell que els duia. I dic “aquell”, perquè “aquelles” difícilment en portaven.



El tatuatge feia olor a alcohol, a joc, a violència, a tabac, a sexe ràpid i impersonal però apassionat.



Peró ara, el tatuatge a perdut tot el seu valor emocional i identitari. Ara els tatuatges són un fet vulgar i quotidià. Són cosmètica i estètica barata i superficial, posat com a capricis de persones que volen ser “dolentes”. S'ha tornat tant vulgar que ja ni això, ja ni tant sols volen aparentar una imatge romàntica de la persona “dolenta”. Són objectes de decoració com un centre de taula o una estora d'entrada a la llar.



El tatuatge ha esdevingut un símbol d'una superficialitat tan brutal i d'una buidor i falta de contingut tan absoluta, que es fa veritablement insultant, i que cada cop em resulta més molest veure'ls. I quan més grossos pitjor. Em resulten molestos fins el punt que noies que m'haurien de resultar força atractives i desitjables, perdent molts punts en la meva escala de mascle primari. No els trobo gens sexis. I quan veig persones amb tatuatges, no puc evitar posar en dubte la seva pròpia personalitat. No puc evitar pensar que estan copiant a algú. En definitiva, els tatuatges han passat de ser una cosa força romàntica, a ser la imatge banal i sense valors, pròpia de la societat en la que vivim.



La cançó que presento avui, molt atípica del meu estil, sempre m'ha agradat, pel seu dramatisme de persones turmentades en ambients difícils. La cançó explica, tant amb la música com amb la lletra, una historia on els tatuatges han de formar-ne part. El dolor, la falta d'arrels, els ambients carregats d'alcohol i fum. Tot això ens porta a un tatuatge. Poso una versió interpretada per la Rocio Jurado, que sense ser un expert en aquest gènere musical, veient aquesta interpretació, s'entén perquè l'anomenaven “la mas grande”. Et pot agradar o no, però és innegable la seva excepcionalitat i excel·lència interpretativa. I és que aquesta cançó, no la pot interpretar qualsevol, i creieu-me, ja que he estat buscant altres alternatives, i cap arriba a fer ombra a la magnífica interpretació de la Rocio Jurado. Tant debò, la Mònica Naranjo o en Bunbury, algun dia facin una versió d'aquest tema. De fet, aquesta cançó, no desentonaria gens en el repertori d'en Bunbury. (tots intèrprets exagerats, però és en aquesta exageració, on està el seu talent i on deixen a la majoria dels seus col·legues, en la mediocritat)



Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.



ANY: 1941




4 comentaris:

Brian ha dit...

Wow! No vagis a Anglaterra, doncs! Es el món dels tatuatjes, segur que fins i tot la reina en deu portar :)

música: ni temps ni espai ha dit...

quin horror!!!!
:)

btretze ha dit...

Jo en porto 3... Jajajaja! Però la veritat és que jo els porto per a mi mateixa, pel que quan vaig vestida, no se'n veu ni un. De fet molta gent que em coneix de fa anys, no sap que en porto.

A mi m'encanten. Sempre m'han atret però també entenc perfectament el que vols dir. Se n'ha tret el sentit i ara en porta tothom "perquè sí", perquè queda bé i perquè és la moda.

Els meus tenen un significat per a mi, que és l'important, però també entenc que poden desagradar a la resta del món (ma mare la primera).

Segur que trobaríem alguna noia que en portés un i que t'agradés :) Hi ha tatuadors que realment fan coses increïbles.

música: ni temps ni espai ha dit...

El tatuatges "discrets, ja els entenc i no em molesten. El que em molesta és la ostentació i la banalització, i el mal gust (encara que estiguin ben fets)

La meva dona, en té 2, i no pasa res. Però per exemple, la noia que ilustra el comentari, és ben "sexy", però els seus tatuatges em "distreurien" Els tatuatges d'aquesta noia, distorsionen i difuminen les seves "formes".

:)
Salutacions