divendres, 24 de juny de 2011

FRONT 242 - Take one (live)

24/06/2011:

En un matí d'un dia de Sant Joan com el d'avui (felicitats als Joans, Joanes, Ivans i Ivannes, i totes les modalitats possibles) d'ara fa dons anys, va ser el dia que vaig deixar de fumar. Pels que em estat fumadors o pels que ho són encara, el fet de deixar de fumar és una cosa important, ja que tos els ex-fumandors recordem el dia que varen deixar el tabac, i els que encara fumen (la majoria si més no) cada dia pensen que ho han de deixar)

El fet de deixar de fumar només pot portar coses bones, i nomes té dos inconvenients. El primer inconvenient és que és molt fàcil engreixar-se. En el meu, hem vaig engreixar uns 3 o 4 quilos (però com ja soc força gras, doncs no es noten massa) Però aquest engreixament, és força controlable i no té perquè ser una cosa desmesurada. A més, és segur que deixar de fumar porta més beneficis que aquest quilos de més que es poden guanyar.

El segon inconvenient, i al que jo li tenia més por, és convertir-se en un talibà anti-tabac, que és una de les coses més insuportables del món. Ja quan fumava, pensava que no hi havia re pitjor que un ex-fumador anti-tabac. Avui, dos anys després de ser un ex-fumador, segueixo pensant el mateix, i per sort, no soc cap ex-fumador anti-tabac. De fet, crec que el que s'està fen amb el fumadors es força injust i que lleis com les que van entrar en vigor a principis d'any, només poden reflectir la hipocresia de la nostra societat. És una llei absurda, i hauríem de ser conseqüents, i prohibir-lo definitivament, (amb una moratòria per deixar temps als que viuen del tabac a adaptar-se) o ser tolerants amb el fet social de fumar. No podem ser fanàtics de la nostra salut amb el tabac i després no ser estrictes amb la seguretat al treball o els contaminats que llencem a l'aire, a l'aigua o al terra cada dia, o augmentar els límits tolerables de radiació, cada cop que hi ha un a”accident” a una central nuclear

Quan om deixa de fumar, teòricament, nota tot un seguit de coses que en el meu cas no s'ha donat. No he recuperat ni gust ni olfacte. No em noto que respiro millor ni que em canso menys. El que sí he notat, són tres coses. La primera és la economia. Un cosa evident i de la que no paga la pena parlar-ne més. El segon que vaig notar, és la pell més suau. És una sensació curiosa, ja que normalment no notem la nostra pell, però quan vaig deixar de fumar, sí que me la notava (i no sigueu mal pensats, que no em “tocava”) Lo de la suavitat de la pell és tant potent, que jo havia d'anar al podòleg cada mes per traurem unes durícies dels peus, i des de que vaig deixar de fumar, aquestes durícies ja no m'han tornat a sortir. Si fos un anti-tabac talibà, podria dir, que el tabac, TAMBÉ provoca durícies als peus (je, je, je)

La tercera cosa que he notat, i aquesta és la més important per mi, és la llibertat. Ja no he de pensar en si em quedaré sense tabac, ni he d'anar a comprar tabac constantment, ni he de pensar si en tal bar o restaurant hi haurà terrassa per poder fumar, ni pensar si podré aguantar o no, si vaig al cinema. El deixar de fumar i no ser un anti-tabac talibà, m'ha portat i m'ha donat, llibertat. Mai penso en el tabac. Ni en el meu, ni en el dels altres.

Mai, mai, mai? No. De tant en tant, l'addició que va provocar en mi la nicotina, em fa desitjar fumar-me una cigarreta. El fet de fer aquest escrit, em fa desitjar fumar-me una cigarreta. El meu cervell, dos anys desprès, encara de tant en tant, molt de tant en tant, em diu que em fumi una cigarreta. Només una. El meu cervell em diu que si ho he pogut deixar, una cigarreta no em farà mal i no passa re per una sola cigarreta. Però . . . . . és el meu cervell el que em diu tot això? NO. És la nicotina que encara tinc dintre, la que intenta enganyar-me, i em diu “pren-ne una, pren-ne una” Però ser coneixedor de la meva feblesa davant la nicotina, és la meva fortalesa. Sé que davant la nicotina, no tinc re a fer, i que si la convido a entrar novament al meu cos, estic perdut. Tinc clar aquest concepte. La meva feblesa, és la meva fortalesa. I estic segur que el dia que pensi que soc més fort que la nicotina, aquesta, em tornarà a dominar. Per tant, encara que la nicotina em digui de tant en tant (com ho està fent ara mateix) “Pren-ne una, pren-ne una” no ho faré.

Ara, si qui em diu “pren-ne una, pren una, són Front 242, si puc, ho faré de cap, i és per això que penjo un directe de la seva cançó “Take one”. Un vídeo no oficial d'un directe del grup belga que no tinc molt clar de quin any és exactament, però me la jugo i diria que és del 2008. Una cançó originaria de 1983, de les primeres de Front 242, que avui encara, em fa tenir una forta adició a Front 242. Penjo un directe, ja que precisament avui, toquen al nostre país, a la Franja de Ponent, al Monegros Desert Festival. Malauradament, i ja van molts, no hi podré anar. Si va algú, si us plau, que ens digui com ha anat.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i el so a tota canya.

ANY: 1983
Àlbum: Endless riddance



















ANY: 2008