diumenge, 11 de març de 2018

IAMX – Stardust

11/03/2018: Bishi (16 anys de companyia)


En Bishi va morir el 22 d’octubre.


En Bishi era un gat vell. Per “vell”, vull dir que era madur. Era el més madur de casa. Era l’Avi de la família. A casa, sempre varem procurar que en Bishi fos un més de casa, i per tant, si no hi havia perill, feia el que li venia de gust. Les úniques limitacions que tenia eren, no pujar-se a la taula on mengem, ni al marbre de la cuina.

En Bishi sabia com demanar-nos cada matí que li obríssim la finestra. I també sabia, que per tornar a entrar, hauria d’esperar la oportunitat. Bé, algun dia s’havia quedat dormit fora i m’havia fet esperar fins que se’n recordava que havia de tornar a casa seva.

En Bishi era un gat afable i de caràcter fàcil, que es feia amb tothom. La seva passió per ser a cel obert i el seu caràcter, el van fer famós ràpidament entre la gent del barri. Aviat va fer molts amics. Molta gent parava per dir-li coses.

Però de cop, alguns dels seus amics van decidir donar-li de menjar de manera habitual (Si us plau. No ho torneu a fer). En Bishi menjava a deshores i menjava coses que la seva família no controlàvem. Li posàvem el seu menjar, i no se’l menjava, perquè ja estava satisfet. 3 persones li portaven menjar habitualment. Amb el temps, es va acostumar al menjar de fora de casa i es va tornar sibarita. Li donàvem menjar a casa, i no el volia. Deixava tot el menjar que li donàvem, sense tocar. El problema venia per la nit, sobretot els festius. Els amics que li donàvem menjar a diari, no ho feien en festiu, i aleshores passava gana, perquè evidentment, el nostre menjar no el volia. Ens feia entendre que no era prou bo. Aquest era un dels problemes que ens trobàvem amb el menjar dels amics del Bishi. Aquest descontrol alimentari, que també va servir per camuflar una mica els primers símptomes de seva malaltia. “ja torna a no menjar” “ja ha tornat a vomitar. No se perquè la gent li dona menjar. Ves a saber que li donen”.

Un segon problema que provocava aquest menjar extra, era que la gent que no estima els gats, es queixessin que hi havia menjar de gat al carrer, i que no es podia tolerar. Sempre havíem tingut por, que algú decidís que “mort el gos, morta la ràbia”. Ja varem patir un cas semblant amb en Mitsu, un gat que va conviure amb en Bishi i amb nosaltres, i que algú va enverinar.

El tercer problema, era la brutícia que ocasionava aquest menjar. Teníem que anar en compte d’on trepitjàvem.

El quart problema, era el pitjor. Les visites no desitjades. Varem rebre la visita de formigues, que es menjaven el menjar que la gent posava al nostre porxo o al carrer, fins el punt, que algun cop havien tret formigues entre el pel del Bishi. O gossos. Normalment lligats, però de cop sentien la ferum de menjar, i tiraven de les seves corretges amb força, entrant al porxo amb ímpetu devorador, espantant al Bishi que estava tranquil·lament dormint al porxo.

Però les pitjors visites eren dos visitants que venien a casa. La primera, les gavines. Un cop, fins i tot, en Bishi va haver de refugiar-se dins de casa. Sort que hi havia la finestra oberta. Però sobretot, la pitjor visita de totes, era en “Cuatallada”. Un gat mes gros, i mes agressiu que en Bishi. En Cuatallada, (no sabem com es diu, però li dèiem així, ja que té mitja cua, tallada) sabia que a casa trobava menjar, i de tant en tant, a vegades molt sovint, es deixava caure pels voltants de la nostra casa a robar-li el menjar que li havien deixat pel Bishi. El poder del mes fort s’imposava. En Bishi s’havia refugiat a casa mes d’una vegada, i fins i tot algun cop, en Cuatallada havia entrat a casa nostra, perseguint al Bishi , produint-se dins de casa nostra una situació veritablement violenta, que no resultava gens agradable per la meva família. NO era l’únic gat que venia a robar-li el menjar al Bishi, però si era el que ho feia molt sovint, i amb molta persistència.

No doneu menjar a un gat que te casa i família. Si li doneu menjar, encara que ho feu de bona fe, les conseqüències no són tant maques com semblen. A mes, implícitament, heu de saber que esteu ofenen a la família amb la que viu el gat, ja que li esteu dient que no te cura del seu gat. Realment algú s’ha pensat que no li donàvem ni aigua ni menjar? Qui us penseu que som?

En Bishi va arribar a casa nostra per fer companyia al Mitsu, i va cumplir a la perfecció la seva tasca. Mentres en Mitsu va ser amb nosaltres, en Bishi només es relacionava amb ell i passava de nosaltres absolutament. Era poruc i vergonyós. Fugia de nosaltres i desconfiava totalment de qualsevol intent de fer-li veure que nosaltres érem un dels seus. No va ser fins que en Mitsu va desaparèixer de la seva vida, sense acomiadar-se, de cop i volta, que en Bishi va començar a relacionar-se amb nosaltres. En pocs dies, va passar d’espantar-se per qualsevol soroll que fèiem, a ser un ombra de tots nosaltres. Això si, el temps de ser al carrer, no el va perdonar mai, i dia rere dia, ens demanava que li obríssim la finestra.

Quan el Bishi ja estava malalt, varem notar que no es rentava, i varem començar a raspallar-lo nosaltres, però un cop varem notar que no li feia cap gràcia que el raspalléssim, així que varem començar a “raspallar-lo” parcialment i puntualment. Procuràvem acariciar-lo, per pentinar-lo i treure-li el pel caigut, però era força inútil. A la que s’estirava, tornava recuperar l’aspecte deixat. Era vell i tots sabem que quan ens fem vells, el nostre aspecte se’n ressent, i els gats no són diferents. Aquest va ser un debat que varem tenir a casa. El fem patir i el raspallem? O no li fem passar una mala estona i deixem que la gent ens critiqui? Varem optar per molestar al Bishi, (l’Avi) el mínim possible. Si no li agradava el raspall, no el raspallaríem. Evidentment, ni parlar-ne de banyar-lo. El que si que fèiem, tot i que encara li agradava menys, era rentar-li la cara, amb aigua tèbia, una gassa i “Manzanilla”, ja que el seu ull esquerra, produïa unes lleganyes espectaculars. Cada cop que dormia, s’aixecava amb un ull força brut. En aquest cas, era necessari fer la neteja de la cara, encara que a ell no li agradés, perquè alguna lleganya havia sigut tant gran, que no li deixava obrir el ull.

Era difícil veure’l els últims mesos de la seva vida. Caminava poc a poc, segurament també tenia problemes al maluc. No es rentava i tenia lleganyes. Vomitava, defecava i orinava per tota la casa. Com no podia assimilar el menjar, passava molta gana. Patia. Anava per tot arreu, buscant menjar. El veterinari ens va posar sobre la taula la possibilitat d’acabar amb el seu patiment. Cada cop que vomitava, la seva tràquea, s’irritava, i cada cop que defecava, els àcids gàstric, també irritaven el seu recte. Varem decidir esperar fins que el seu cor es parés. Ho va fer un diumenge, sol. Havíem sortit a donar un vol. Es com si sabés, que si ho deixava pel dilluns, serien les nostres filles qui se’l trobarien. 

La vida quotidiana del Bishi ens havia donat algun mal moment. Un cop, una dona ens va amenaçar amb denunciar-nos per maltractament d’un animal. No va ser l’únic cas de persones que ens volien donar lliçons de com tractar al gat que vivia amb nosaltres. Els gats són gats. No són nens petits, i mereixen el nostre respecte. Penso que els hem de tractar com gats cadells quan toca, com gats adults desprès, i finalment com gats vells. I si no resulta perillós ni per ell ni per ningú, un gat no pot estar tancat en una presó que a nosaltres ens sembla còmode, ni podem condicionar el seu aspecte per com a nosaltres ens agradaria que fossin.

Ens quedem amb el fet que era un gat estimat, no nomes per nosaltres, sinó també per tothom que el va conèixer i que va viure la seva vida, com ell va voler.

Aprofito que he parlat del gat que ens ha fet companyia durant mes de 16 anys, per presentar l’ultim vídeo de IAMX, “Stardust”, publicat encara no fa un mes, i que precisament el passat divendres van tocar a l’Hospitalet, i un cop mes, he faltat a la cita. Algun dia m’hauré de castigar severament per no anar als concerts d’aquest grup que són tot un exemple de creativitat i originalitat.

No sé ben be com ha confluit tot, però tot ha anat al voltant dels gats. Jo escric sobre el meu gat. El aquest vídeo hi apareix un cap de gat, i hi participa la Kat von D, i buscab fotos de IAMX, sembla que les ultimes que s’ha fet, se les ha fet amb gats.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i el so a tota canya.
Què en gaudiu.
Un record per tu, Bishi.

ANY: 2018
Àlbum: Alive in new light


Senzill: Stardust