dilluns, 23 de març de 2015

JAMIROQUAI – Virtual insanity


23/03/2015:


Un dels pilars en la meva forma de ser i de fer, ha estat, i continua sent, la confiança cega en la justícia cega. Sempre he pensat i he dit a tothom, que res és perfecte però cal aferrar-nos a alguna cosa per tal de no caure en la desesperació, que condueix a tot un seguit de conductes perjudicials per un mateix i per la societat en general. Sempre he estat un defensor de la justícia, o millor dit, del poder judicial. Sempre he dit que no tots els que haurien de ser jutjats pels poder judicial, pasaran per les seves mans però quan el poder judicial t'agafa, acabes pagant per les teves malifetes. La meva “fe” en aquest poder, era el que em feia mirar endavant i el que m'aparta del desanim, del cinisme, del tant-s'em-enfotisme, del populisme, i feia que no acabés boig.

Però malauradament, la meva “fe” en el poder judicial, dia rere dia, perd força i perd arguments, davant d'aquells que afirmen que no hi ha futur, que no hi ha res a fer, i que sempre guanyen els mateixos, i que els pobres, els del poble, només ens cal esperar que no ens toqui el rebre o no ens toqui rebre massa. Tot això, aquesta falta d'esperança, en el millor dels casos porta al egoisme passiu, d'aquells que veuen estúpid, inútil i estèril lluitar i unir forces per millorar les coses.

Es fa molt difícil entendre com famosos casos de gent poderosa que han estat “agafats” pel poder judicial, estiguin al carrer (Millet, Urdangarin, Rato, Camps, Barcenas) i en canvi veiem com als del poble, als pobres, aquest mateix poder judicial és implacable i inflexible. Aquesta passada setmana hem pogut veure com unes persones que han fet coses que certament mereixen ser “castigades”, el càstig imposat és totalment desproporcionat. Es fa difícil entendre com uns joves que han increpat a algun parlamentari amb alguna empenta, o li han pintat la caçadora a una parlamentaria, o han expressat a crits els seus sentiments, hagin estat castigats amb 3 anys de presó, mentres que aquells que han robat, d'una manera més o menys subtil, molts diners de tots nosaltres, són al carrer tan tranquils.

Si a sobre ajuntem el cas del 4F, on uns joves sembla que han estat condemnats a presó, i fins i tot, un d'ells es va acabar suïcidant, per una acció que no queda gens clar que els fossin els culpables, i qui els ha condemnat, amb prou dubtes raonables, sembla que no vol sentir a parlar de tornar a investigar amb una sensació que el veritable culpable, no està pagant el que va fer, doncs tot això és un brou de cultiu per coses que ja hem viscut en el passat i que no es poden tornar a reproduir. Si el poder judicial falla, la frustració, la desesperança, el desanim, el cinisme, l'egoisme social i el populisme guanyaran força i abonaran el territori a “liders” i “mesíes” que ens portaran un altre cop als moments més foscos de la historia de la humanitat.

El cas del jutge Vidal, és un altre cas que clama al cel. O el de la Esperanza Aguirre fugint de la policia, i no només no és castigada, sinó que serà candidata a la alcaldia de Madrid.

Per acabar, personalment he viscut com un empresari pot deixar de pagar sous sense que li passi res, mentre que si els seus treballadors fan la mes mínima, poden ser castigats, no nomes perdent la feina, sinó que fins i tot poden tenir conseqüències en forma de faltes i expedients disciplinaris.

A sobre, la justícia és lenta, amb lo qual ja perd el nom de justícia.

Cal evitar això com sigui, ja que la situació és greu. I només és pot fer canviant als que manen. Només podem canviar això amb un canvi del poder polític. I cal fer-ho sobre idees i maneres que porten anys intentat-ho, demanant-nos la nostra confiança i que sempre hem ignorat, en alguns casos amb la “tonteria” del vot útil. I sobretot, ens hem d'allunyar de noves formes de fer, i de dir, que són tan “guais”, que no sabem ben bé que volen i que faran, i si no hi ha el contingut i el pes dels que porten dècades demanant pas, la cosa pot ser pitjor.

La meva esperança ara, ja no recau en el poder judicial, sinó en la capacitat de la societat per reaccionar i canviar de polítics i de sistema polític, sense deixar-se seduir per propostes populistes i cridaneres, que siguin capaces també, de posar una cara nova al poder judicial.

La cançó d'avui “Virtual Insanity” de Jamiroquai, ja que aquesta és la situació en la que crec que ens trobem ara. En una situació virtualment insana, on si no fem alguna cosa, correrà la sang, tal com passa en vídeo de la cançó. En el vídeo, coses que haurien de ser referències de situació, de cop i volta, fan moviments imprevisibles i incomprensibles. Allà on teníem punts de referència, ja no ho són, ja que es mouen, i no som capaços de saber ni com ni quan ni on, i es clar, s'ha de ser tan bon ballarí com el cantant del grup, per no perdre l'equilibri. Tot sembla pulcre, però hi han uns insectes que ens mostren que hi ha alguna bruticia que no veiem, i finalment, d'allà on pensàvem que eren els nostres punts fixes de referencia, veien que hi surt sang. Aquests punts de referencia esta ferits i al mateix temps, tacats de sang. D'una sang metafòrica en forma de diners dels contribuents que han marxat i s'han escapat els culpables, gràcies a aquests moviments que no esperàvem, i tacats de sang, perquè si no podem confiar en el poder judicial, finalment, serà difícil que el poble, no comenci a prendre's la justícia per la seva mà.

Si us plau, arreglem-ho.


Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1997
Àlbum: Travelling without moving