divendres, 15 d’agost de 2014

CHAMBAO – Pasta pa la costa (Directe 2005)


15/08/2012:


Com no podem marxar de vacances, tenim el costum de visitar cada any una platja del litoral català. Aquest any, la platja escollida va ser la de Llafranc.

Varem arribar a Llafranc a les 10h del matí, i no varem tenir masses problemes per aparcar. Tampoc és que la cosa anés sobrada, però tampoc era impossible.

Quan sento el nom de Llafranc, en ve al cap “pijerio” i poder adquisitiu alt, però la realitat que em vaig trobar no era aquesta. No és que em trobés un entorn humil, però tampoc semblava un poder adquisitiu prohibitiu.

A les 10, quan varem arribar, la platja ja tenia molta gent, però encara es podia trobar lloc relativament a prop de l'aigua sense trepitjar a ningú. Ens varem situar just darrera d'una ombrel·la i una cadira de platja que els seus propietaris estarien refrescant-se a l'aigua.

Llafranc és una cala gran o una platja petita franquejada per dues formacions rocoses amb la típica vegetació mediterrània. Mirant al mar, a la esquera hi ha un petit port esportiu que no varem veure, ja que ens varem situar a l'altre costat. Per cert, els propietaris de la ombrel·la i de la cadira, encara s'estan refrescant.

Personalment, el paratge em va decebre una mica, probablement perquè tenia unes expectatives molt altes. Els voltants de la platja, tampoc eren el que m'esperava. Uns restaurants cars, però no hi havia l'entorn rústic que jo esperava. Per cert, jo no aguanto més, i me'n vaig a l'aigua. Fa molta calor.

L'aigua és neta i no hi han onades. Freda, molt freda, però desprès d'un minut, costa sortir de l'aigua, “Ei!!! que no penses sortit de l'aigua?” “No. S'està de conya i fora fa molta calor”, Els de la ombrel·la i la cadira encara no han aparegut” “Què!?!?!?! . . . No vols dir què . . . ???? Ei!!!! aquests han vingut a primera hora, han plantat la ombrel·la i la cadira, i se'n han tornat a casa. Quan surti de l'agua, agafem la ombrel·la i la cadira i ho posem darrera nostre. Ara me'n vaig a mirar i nedar per les roques”.

Ara la platja ja comença a estar atapeida i fins i tot comença a notar-se que a la vorera, l'aigua té una tibieça sospitosa, però un cop passes de la vorera, tot torna a ser agradable. Es pot nedar molt bé per entre les roques, vigilant amb el eriços de mar. N'hi han molts i és fàcil punjar-se. Just quan arribo al nostre lloc, els propietaris de la ombrel·la i la cadira arriben. Són veterans del lloc, però això no treu que això de “reservar-se” un lloc a la platja, sigui de molta mala educació, Per un dia que seré allà, prefereixo ignorar el tema.

Ja portem dues hores a Llafranc, i l'ambient s'ha tornat insostenible. És literalment impossible caminar per la platja sense trepitjar cap tobaiola. La gent n'és conscient i tothom accepta que els hi trepitgin la tobaiola. Aprofitem als “veterans” del lloc per demanar-los on podem anar a menjar bé per un preu raonable. Ens recomanen anar a Palafrugell, a “les Palmeres d'en Can Quim”. Marxem de Llafranc amb la sensació que no hi tornarem però que ha valgut la pena venir-hi.
Quan arribem a “Les palmeres d'en can quim” ens diuen que “no hi ha taula i no cal que us espereu”. La veritat és que varem tenir la sensació de no serr molt ben rebuts. Varem anar a la Plaça Nova de Palafrugell i varem seure a “Els Pingüins”, on varem estar ben atesos i la relació qualitat preu es força bona. De fet, a mi que no m'agrada la paella, especialment en un dia de platja, i aquesta em va agradar molt (i també als meus acompanyats)



La cançó que escullo per acompanyar aquesta entrada, és “pasta pa la costa” de Chambao. Més que res, per la sensació que he tingut que Llafranc i Palafrugell, no són tan de poder adquisitiu alt com em pensava. Es una bona cançó del estil d'aquest grup que construeix magnífiques cançons que acostumen a tenir lletres força inconsistens i aquesta en concret, fa una petita referència a “la costa”

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Gaudiu-ne.

ANY: 2006
DVD: Chambao puro