diumenge, 22 de juny de 2014

MOLOKO – The time is now (Can 7 soulfood mix)

21/06/2014:


A vegades tinc la sensació que li fallo a la meva filla petita. Per una raó o per un altre, sento que no li dedico tot els que li hauria de dedicar. El cap em diu que no és així, i que en certa manera, és una combinació de mala sort i de la circumstancia de ser la segona.

La primera, la gran, és la que trenca les barreres. És la primera en anar en bicicleta, és la primera en tocar una cançó amb la flauta, és la que comença a sortir amb les amigues els dissabtes a la tarda, és, en definitiva, la primera en fer les coses, i és clar, la segona, ho té més fàcil, però al mateix temps, sembla que no tingui la mateixa importància, pel simple fet, que la gran ho ha fet primer. A part, la gran ha escollit unes activitats que per pura casualitat, s'adapten millor als horaris d'un treballador.

Així, entre les circumstància de ser la segona i la mala sort, tinc la sensació de no ser amb la meva filla petita, el que caldria. Com he dit abans, els cap em diu que no és així, però el meu cor em diu que sí.

Sense anar més lluny, ahir va ser l'aniversari de la petita, i el pla era sortir d'hora de la feina per poder estar més temps amb ella en un dia tan especial, però la feina s'ha girat malament, i enlloc de sortir abans de l'hora habitual com estava previst, he hagut de sortir més tard. Però a més a més, ahir era l'últim dia d'aquest curs i amb motiu d'això, la meva filla feia una demostració del que ha aprés aquest any en la seva activitat extraescolar (ball Hip-hop. Que ningú s'espanti. Consisteix en aprendre a ballar al estil Shake it up) I jo, no hi he pogut anar. Era l'aniversari de la meva filla, i a més, era ballant davant de molts pares i mares, però el “papa”, el seu papa, no hi era. I a més, era la segona oportunitat, ja que la setmana passada, ja van fer una demostració d'aquest ball, i el papa, tampoc i va poder anar.

Ningú té la culpa de res, i la meva filla ho entén, i de fet, amb la gran tampoc he pogut anar mai a veure les seves demostracions i representacions de final de curs, però no sé, em queda un “ai” al cor que no puc evitar-ho. Entre això, i que per exemple, en aquest blog, crec que he parlat molt més de la gran que de la petita, no puc evitar tenir aquesta mala sensació.

I és molt decebedor, ja que són oportunitats que perdo i que no recuperaré. Són coses que he de viure ara, i que no puc deixar-les per demà. El temps és ara, i no puc deixar-lo escapar, però alhora, no puc evitar-ho.


La cançó d'avui és “The time is now” de Moloko, en un intent de fer evident que sento que és ara quan em perdo les coses de les meves filles (de la gran també), que és ara quan les he de viure, i que tots aquest moments, se'm escapen de les mans com quan volem agafar aigua amb les mans, i se'ns escapa sense remei entre els dits. Tot i que la cançó original és perfecte i té la seva peculiaritat que encara la fa més valuosa sense treure-li ni un pessic de “marxa”, m'he decidit per una versió més moguda, i més alegre (Can 7 soulfoof mix) tal com és mostre habitualment la meva filla petita (la gran és més d'alegria interior)

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2000
CD: Things to make and do


CD-Single: The time is now