HEAVEN 17 – Temptation

15/11/2012:

Ahir vaig viure la vaga general, d'una manera diferent a com ho havia fet fins ara. Fins ara, les vivia a casa sense fer cap consum ni cap protesta externa. Les vagues són fàcils de fer. Només cal no anar a treballar. Ahir, per motius de força major, vaig viure la vaga al carrer, fent vaga de forma conscient i compromesa, però sense participar en cap acte o acció relacionada amb la vaga. I el que vaig veure, em va decebre molt. Durant tot el dia, fins i tot, vaig tenir la sensació que era l'únic que feia vaga. De fet, no conec a ningú, que no estigui directament relacionat amb la política o amb el món sindical que hagi fet vaga. De fet, conec gent d'aquesta, que se suposa compromesa, que NO ha fet vaga.

Ahir vaig haver d'anar a un hospital, a recollir a la meva sogra, que li donaven l'alta. Aprofitant que era un dia feliç per l'alta de la meva sogra, i que personalment havia decidit que les meves filles també feien vaga, i per tant no anaven a l'escola, doncs em vaig endur a la meva filla gran a recollir a la meva sogra. Mentres una infermera retirava les “vies” a la meva sogra, la infermera li va fer el següent comentari a la meva filla: “Hola guapa. Què? No has anat al cole? Clar, aquells sindicalistes poca soltes, no t'ha deixat entrar.” Em vaig quedar sense paraules. Osia, que jo vaig renunciar al sou d'un dia i em vaig crear mala fama entre els meus caps, per entre d'altres coses, protestar perquè han deixat a les infermeres sense la paga extra de nadal i que els hi han rebaixat el sou, desprès d'anys de tenir-lo congelat, mentre que en aquell hospital, no va fer vaga ni “cristu”, i a sobre soc jo el poca solta que faig vaga? Que se'n vagin a prendre pel sac!!!!!

El mateix puc dir d'alguns amics meus, que sempre van plorant perquè els treballadors del sector públic estan pagant la crisi més que ningú, o que les matricules de les universitats dels seus fill s'han apujat una barbaritat, o que les llistes d'espera de la sanitat pública són excessivament llargues, o que les llars d'infants no estan prou subvencionades. Però jo soc l'únic, que he renunciat a un dia de sou i m'he encarat als meus caps per protestar per totes aquestes coses, tenint en compte que cap, cap, cap d'aquestes protestes m'afecta directament.

Algú dirà que el dret de vaga, és lliure i cadascú, lliurament pot decidir si fa o no fa vaga. I és cert, i estic d'acord, però . . . per raons ideològiques. Jo entenc als que no volen fer vaga, perquè pensen que els sous dels treballadors de casa nostra són excessivament alts i poc competitius i que cal “flexibilitzar-los”. I els que pensen, que l'estat no ha d'intervindre gens en la vida dels ciutadans, i per tant ni la sanitat ni la educació ni les pensions ni res de tot això ha d'estat participat, dirigit i administrat pel estat. Però la realitat és que el 99% de la gent que no va fer vaga ahir, no només no pensa això, sinó que està en contra, i per tant no és que no van fer vaga per raons ideològiques. No van fer vaga per altres raons, que de moment prefereixo callar, però que a diferència de les raons ideològiques, no són raons creïbles. I lo mes “divertit” és que desprès es queixaran a taula durant un dinar familiar, o a la maquina del cafè de la feina, i sempre en petit comitè.

Ahir (i avui encara), va ser un d'aquells dies que la temptació de passar-me al costat fosc, i enviar a tota la societat a prendre pel cul, va ser molt gran. Ara mateix ho tinc decidit, em passo al costat fosc. Segurament d'aquí uns dies tornaré a la “lluita”, però ara per ara, vull que tot s'enfonsi, que és el que la nostra societat es mereix. Ens quedem asseguts al sofà de casa (figura retòrica de la mandra a fer coses, i en aquest cas seria el fet d'anar a treballar) esperant que els altres (ves a saber exactament qui són aquests “altres”) arreglin els nostres problemes. Doncs jo, ara per ara, també ho faré. Estic cansat de donar la cara, i de fer sacrificis, i que altres ames de quedar-se al sofà de casa, et mirin malament perquè els hi crees mala consciencia. De moment, ja he caigut en el primer pas de la temptació del costat fosc, que suposo que morira i tornaré a ser el de sempre, o esdevindrà en una total indiferència pels problemes aliens. El que passa es que la temptació del costat focs empeny força i no sé fins a quin punt podré aturar certs pensament que em venen al cap sobre el fet que la classe treballadora es mereix passar més penúries. Sembla que la classe obrera vol ser trepitjada. Qui soc jo per impedir-ho?

De la temptació en parlen Heaven 17 a la cançó que porta per títol precisament “Temptation” Ells parlen d'un altre tipus de temptació (en la que jo hi cauria sense pensar-m'ho dos cops) però que es pot fer una clara metàfora sobre quins són i com són els dos costats de les temptacions. Es una cançó impecable, d'aquelles que posen en risc les carreres dels grups, ja que pot condemnar-los eternament a només ser coneguts per aquesta cançó. És sense cap mena de dubtes, la seva cançó amb un èxit comercial i popular més gran, i amb diferència.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a tota canya.

Què en gaudiu, i canya a la classe obrera.

ANY: 1983

Àlbum: The luxury gap

Senzill: Temptation

Temptation

Més cançons i més informació.