06/06/2011:
Fa una mica més d'un mes, vaig començar a veure pel Facebook, com s'estava organitzant una mobilització ciutadana per protestar sobre l'estat de la nostre societat, amb un discurs en el que hi estava d'acord, però que vaig considerar ambigu i fins i tot, un pel populista, ja que la pròpia ambigüitat de la convocatòria i la falta de suport per part d'alguna organització “establerta” amb cara i ulls, em feia pensar que darrera de tot allò, no hi havia massa reflexió, i vaig cometre l'errada de menystenir aquesta convocatòria i no fer-li massa cas. Una clara mostra que he de ser més humil. Finalment, aquesta convocatòria de mobilització va tenir molt més èxit del que jo vaig pensar, i fins i tot, molt més èxit de convocatòria que algunes d'aquelles organitzacions “establertes de les que parlava abans.
Aquestes mobilitzacions d'indignats, el que volen denunciar és la nostra democràcia actual, que en realitat té molt poc de democràcia, i en realitat, és una democràcia que el que fem és escollir als ninots que volem que representin als veritables tirants d'avui dia, que no són altres que les grans corporacions empresarials que fan i desfan com volen, emparats sota la “democràtica” llei del mercat que ens venen en forma de liberalisme econòmic, i que des dels mitjans de comunicació, ens bombardegen constantment, ja que entre altres coses, o bé ells mateixos són corporacions empresarials, o són propietat de corporacions empresarials, i per tant ens fan veure el que ells (o els seus amos) volen que veiem, ignorant, o literalment maltractant informativament altres alternatives d'acció social que podrien desestabilitzar el “xiringuito” que s'han muntat aquestes corporacions empresarials, que, cal repetir-ho un altre cop, tenen als polítics i als mitjans de comunicació al seu servei.
I des de fa temps, que pensava que vivíem en una societat adormida, que no volia veure el que li estaven fent, i el que feien a altres societats d'aquest planeta. Ho pensava fins l'extrem de pensar que la batalla estava perduda, o que en els millors dels casos, acabarien produint-se greus aldarulls socials que podrien fins i tot, esdevenir en llargues i dures guerres de tot tipus. El fet, que tothom em prengués per boig, encara em va “animar” més a baixar els braços, i plegar de tot tipus d'acció per intentar que les coses canviessin.
Aquestes mobilitzacions, que no tenen un gran ideari, ni cal que el tinguin, només demanen que les coses siguin normals i que qui mani siguin els polítics en nom de les persones i no els grans poders fàctics. Aquestes mobilitzacions, m'han demostrat que encara hi ha esperança i que la sang, encara corre per les nostres venes. De fet, la meva sang torna a fer que no em pugui estar quiet, i he tornat a obrir aquest blog de nou.
Malauradament, i algú ho havia de dir, alguns, que d'una manera o altre, han viscut o viuen del sobrant (o potser no tan sobrant) d'aquests sistema de control empresarial, volen fer veure que aquestes mobilitzacions son una “camama”, amb l'excusa que aquestes mobilitzacions no són independentistes. Crec que estic lliure de tota sospita, quan dic que aquestes mobilitzacions, no tenen re a veure amb l'autodeterminació de Catalunya, i el que hi ha darrera de tot això, és social i no nacional. És curiós, perquè alguns, encara no fa masses anys, posaven per davant eix social sobre l'eix nacional. Ara, de cop, només és preocupen de l'eix nacional. És evident que no s'en adonen de re del que passa al seu voltant, ni abans, ni ara.
Revoltem-nos doncs, pacíficament, i fem-ho amb seny, i fem-ho on ho hem de fer, que és actuant i organitzant-nos en petites organitzacions. Afiliem-nos en petis sindicats, allunyats dels grans sindicats que s'han tornat burgesos, i votem a partits polítics que no hagin governat mai, és a dir, ni a CyU, ni al PP, ni a PSC-PSOE. I fem-ho rapit, que en les passades eleccions municipals, no ho varem fer. A blanes, ja ho hem fet. De moment, ja ens hem reunit uns quants indignats, i hem acordat fer una cassolada, el proper dimecres, a les 20,30 hores, i una posterior assemblea a les 21 hores a la Pl. Espanya (altres preferim Pl. De la gent gran). Animeu-vos.
No fa gaire, que vaig parlar de les revolucions al Magreb, on deia que aquestes també es produirien a Europa. La veritat és que pensava que vindrien més tard, i que serien d'un altre manera. Sigui com sigui, és possible que hagi començat una revolució a casa nostra diferent del que molts pensem que es una revolució. De fet com la Mònica Naranjo, que també parla de revolucions, però són d'una manera mes personal (o potser no). Són moltes les cançons que podria penjar sobre “Revolució”, però he triat a la Mònica Naranjo, ja que d'aquí a pocs dies, presenta es seu nou espectacle (una mena d'obra teatral, on interpreta algunes de les seves cançons, i no les més conegudes) al nostre país. Primer a Barcelona, el mes que ve a Palma i al setembre a València.
Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i el so a tota canya.
ANY: 2008
Album: Tarántula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada