12/10/2010:
Avui, els espanyols celebren el dia de la hispanitat. Una festivitat, que quan jo era petit, recordo simplement com el dia de la Mare de Deu del Pilar, i on felicitàvem a totes les Pilars que coneixíem, i a les que no coneixíem també.
En els darrers anys, aquest dia, on també es recorda el descobriment d'Amèrica (per part dels Europeus. Els Americans ja sabien que existia Amèrica) ha patit una transformació d'un caire nacionalista que espanta una mica. Alguns podrien dir que es podria comparar al que passa l'11 de setembre, però des del meu punt de vista, ni de bon tros, ja que mentres uns celebrem les derrotes, altres volen celebrar les victòries, les grandeses i l'orgull de ser espanyols. I normalment, tot això va unit a la negació dels "altres". Negant a aquells que no volem ser espanyols. Bé, no és que no ho vulguem ser. És que no ho som. Aquesta celebració del 12 d'octubre, s'ha transformat poc a poc, en un acte de nacionalisme agressiu i assimilador, excloent als diferents, i al mateix temps dominats i colonitzats.
Mai he entès que una persona se senti orgullosa de la seva nacionalitat. Ho trobo ridícul. Jo no em sento orgullós de ser català. No és ni culpa meva ni mèrit meu. Simplement ho soc i ja està. I no m'he de sentir ni millor ni pitjor ni diferent ni rés. Només cal saber que soc català i ja està. En canvi, molts espanyols tenen allò que se'n diu "ardor guerrero" per la pàtria i posen a la pàtria per damunt de moltes coses, fins al punt de voler oblidar els episodis foscos que tot poble té i ha tingut. Per altre banda, els espanyols tampoc tenen tantes coses de les que sentir-se orgullosos. Han tingut grans escriptors, pensadors i fins i tot, grans científics, però normalment, els usuaris d'aquest nacionalisme, d'estar per casa, però que molesta, i molt, pensen en les "grandes hazañas bélicas", i si hem de ser sincers, Espanya, mai, mai, mai, ha guanyat cap guerra ella soleta contra un igual. Quan ha guanyat una guerra, ha estat contra pobles on s'aprofitava d'un fort desequilibri tecnològic (Amèrica) o s'ha hagut d'aliar i /o comprar a altres potències per vèncer a pobles d'igual nivell tecnològic. Sense anar més lluny, per sotmetre als catalans, van haver de comprar als anglesos amb Menorca i Gibraltar, i ajuntar forces amb França.
Però tornat als pecats, altres pobles, no oblidem que en el passat hem fet veritables barbaritats, i el que hem de fer, és demanar perdó, i no oblidar-ho, per tal de no repetir-ho. Però el nacionalisme espanyol, el que fa, és passar pàgina, sense voler veure el seus pecats i les seves vergonyes.
Doncs cal recordar-les, ja que ni han estat poques, ni han estat petites. L'any passat, ja vaig recordar, "l'alegria" de molts americans recordant el "gloriós" descobriment d'Amèrica. Aquest any, cal recordar gran part del segle passat, on molts encara poden recordar per ells mateixos, i no pels llibres d'història, tot el que va passar. Entre altres coses, que tres dies més tard, també caldria recordar, que els espanyols tenen "l'honor" de ser l'únic poble de La Terra, que han afusellat a un president democràtic, escollit democràticament, i que a hores d'ara, encara cap espanyol amb "poder" ha volgut esborrar de la seva història aquest fet, com si fos una cosa de la que cal sentir-se orgullós.
Aquest any, és en Gerard Quintana el que ens ajuda a recordar alguns dels moments més "gloriosos" dels nostres veïns i, tinguem-m'ho clar, amos. Ho fa amb la cançó "La crosta", que parla de la memòria històrica, que un cop més, i ja en van un bon pilot, ha passat de puntetes per aquest govern "amic" que hi ha actualment a la "capital del reino".En Gerard Quintana, és un d'aquells músics, que quan era jove, no em queia gaire bé, entre altres coses, per no ser un artista "sobiranista" però que amb un dia qualsevol de la seva vida, ha fet més pels Països Catalans, del que pugui fer jo en tota la meva vida. Amb el temps, en Gerard Quintana, ha anat millorant d'una manera molt notable, i els seus últims treballs, són molt interessants.
Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.
ANY: 2009
Àlbum: De terrat en terrat
2 comentaris:
Molt bonica.
Tinc bons records de Gerard per dos motius, el primer LP que vaig sentir en català era de Sopa de Cabra, un regal d'un bon alumne/amic fa 20 anys!!
I, segon, el vam trobar a una mani de la PDE, allì al mig de la gent sense res de publicitat ni ganes de fer-se vore. Li vam poder saludar.
No tinc res d'ell des de que canta en soloitari pero m'has animat a buscar alguna cosa .... gràcies
Si.
En Gerard va fent en silenci.
Sopa de cabra, no m'agraden, però en Gerard en solitari, tot el que he sentit, està molt bé.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada