dissabte, 18 de setembre de 2010

SUPERTRAMP - I'm beggin' you

18/09/2010:


Avui toquen a Barcelona, Supertramp, el primer grup que em va agradar i que em va fer veure que això de la música. era alguna cosa més que una successió de sons i silencis, combinats amb més o menys gust o gràcia.

Supertramp, van assolir a finals dels anys 70, un gran èxit comercial amb un llarg repertori de cançons, que moltes persones joves d’avui, segurament no saben que són cançons de Supertramp, però tothom les coneix.

A l’any 1982, la formació que va aconseguir tots aquest èxits va patir un fort cop, ja que un dels dos seus compositors, en Roger Hodgson, va decidir deixar el grup, després d’acabar la gira que feien (i que vaig tenir la sort de poder-la gaudir) per començar la seva carrera en solitari. La cosa va ser dramàtica, ja que en Roger Hodgson, era el membre que tenia més carisma dins la banda i sembla com si Supertramp fos ell, i l’altra meitat de Supertramp, en Rick Davies, queda relegat com a un compositor d’un nivell més baix. De fet, avui dia, si cerquem per la xarxa a Supertramp, obtenim quasi bé més resultats d’en Roger Hodgson que no pas de Supertramp. I sincerament, crec que això no és just. En Rick Davies, és tant bo com en Roger Hodgson i des d’aquest escrit, reivindico al Rick Davies. Personalment, si hagués d’escollir entre un o l’altre, em seria del tot impossible, tot i que l’excés de simpatia que desperta en Roger Hodgson, em fa veure amb més simpatia a Rick Davies.

De fet, se suposa, que en Roger Hodgson va marxar per fer coses diferents de les que feia, però alhora de la veritat, ell va mantenir-se més fidel al estil Supertramp, que no pas la pròpia banda, que es va atrevir a fer coses més “lleugeres i divertides”, i va experimentar amb altres estils musicals, sempre sense oblidar qui eren i el que la gent esperava d’ells. Així doncs, es van atrevir a fer fins i tot, una versió house d’un dels seus temes. Van fer temes, que qualificaria de simfonia-disco, o temes descaradament de discoteca, com el tema que penjo avui, “I’m beggin’ you”, que frega el que podria ser una parodia musical del tema de “Love boat”.

A Supertreamp els vaig poder veure (on tindré l’entrada?) sense en Roger Hodgson, i segueixen sent un grup en directe, d’aquells que veus que són uns músics extraordinaris. En especial, per mi, el bateria, que toca amb una elegància que jo no he sabut veure en ningú més. Ho fa tot que sembla tant senzill, que fa ràbia. I ho fa, fent el mínim esforç. De fet, molts cops, me’l mirava, i pensava “no arribarà a temps te tocar el crash” però sí. Hi arribava, i el feia tronar, i ell ni s’havia mogut. Gaire bé no mou els braços, i sembla que estigui avorrit, però arriba a temps a tot arreu i amb força. I una de les coses que em sorprenien, era quan tocaven “Rudy”, un tema de 7 minuts, amb un vídeo darrera que mostrava un viatge en tren. El viatge comença amb la introducció del piano, i una estoneta després, comença la resta d’instruments. Ningú porta auriculars, re fa pensar que hi hagi quelcom enregistrat, són tots d’esquenes a la pantalla, però la cançó acaba just, i quan dic just, vull dir just, quan el tren para a l’estació d’arribada. No se com s’ho fan però quan ho he vist, m’ha impressionat. Una cosa és fer-ho amb una cançó de 3 o 4 minuts, però amb un tema de més de 7 minuts!!!!!

Malauradament no aniré al concert, i me’n penedeixo. Supertramp és Supertramp, i per mi tenen un certa carrega emocional, ja que, com he dit abans, em van ensenyar el que era la música.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 1987
Àlbum: Free as a bird

Senzill: I'm Beggin' You





Més cançons i més informació.