diumenge, 2 de maig de 2010

VNV NATION - From my hands

03/05/2010:

No sé si ho vaig dir en el seu moment, però per si de cas ho dic ara. VNV vol dir Victory not vengance. Hi ho dic, perquè aquests dies han estat dies de victòries i revenges. Potser seria millor començar pel principi cronològic de tot.

El passat dimarts, em disposava a escriure sobre el proper concert de VNV Nation que es tenia que fer el passat divendres, 30 d’abril a la Sala Bikini, ja que disposava d’una entrada per anar al concert, i això, a més a més de la pròpia importància del grup, era digne de comentar. Des d’aquell moment fins ara, han passat moltes coses.

No vaig poder fer l’escrit, perquè vaig haver de córrer a Urgències, ja que la meva filla es va posar malalta. El metges van decidir ingressar-la, ja que tot i no tenir un quadre greu, es feia aconsellable tenir-la controlada, per si les coses es complicaven. Aquest fet, m’ha tingut fora de circulació fins ara.

Una de les coses que no vaig poder viure amb tota la intensitat que es mereixia l’esdeveniment, va ser la remuntada del Barça sobre l’Inter de Milà. Tal com han anat les coses des del passat estiu, sembla que la dita que la revenja és un plat que s’ha de servir fred, s’ha fet realitat. En els seu moment, vaig manifestar la meva perplexitat pel canvi de cromos entre Ibrahimovich i Eto’o, des de qualsevol punt de vista. Esportivament, no hi ha color. L’única cosa en la que potser l’Ibraimovich podia ser millor que l’Eto’o, era estèticament. Ho dubto, ja que l’Eto’o no es perd en filigranes improductives que no són necessàries. Si cal fer-les, les fa, però normalment, no cal fer-les i el que cal és anar a barraca. Econòmicament, el canvi, era de bojos i incomprensible en aquell moment. Vistos els resultats, encara és més incomprensible. I en actitud, l’Ibrahimovich era famós per les seves baralles amb els seus companys i amb els seus entrenadors, per tant, en els millors dels casos, podria esdevenir tan conflictiu com ho podria ser l’Eto’o. En definitiva, i després de tantes coses que s’han dit i s’han fet, el que serà a la final de la Champions serà l’Eto’o. Sense cap mena de dubte, l’Eto’o es pot sentir victoriós en front tots aquells que durant aquest any, ha volgut tirar merda sobre seu, posant en dubte fins i tot, la seva excel·lència com jugador. Però hi ha un altre jugador que no tindrà sentiments de victòria, sinó de revenja. És tracta d’en Motta. Quina pena!!! Fins hi tot estarà més content d’haver eliminat al Barça que no pas d’haver accedit a la gran final. L’Eto’o, segur que en el fons, tindrà un petit raconet del ser cor amb tristor, per haver hagut de “matar” al Barça. Aquests dos jugadors de l’actual Inter de milà, són des del meu punt de vista, un exemple de la diferència que hi ha entre la victòria i la revenja. Espero que l’Eto’o, guanyi la Champions, aquest any al Santiago Bernabeu, estadi on ha obtingut grans victòries, complint així amb la promesa que fa fer a l’afició Interista, i sigui un dels pocs, potser l’únic jugador, que hagi guanyat la Champions, dos anys consecutius amb diferents equips. Per mi, s’ho mereix.

Però va arribar el divendres i la meva filla seguia ingressada. El divendres era el dia dels concert de VNV Nation, i jo no hi podia anar, tot i tenir la entrada. Quina mala sort!!!!!!!!! Per un cop que m’agafa un rampell i em compro una entrada sense pensar-m’ho molt, el destí no m’hi deixa anar. Era una revenja del meu destí per recordar-me que el més intel·ligent per la meva part hauria estat no comprar la entrada? Com un boig, vaig buscar algú a qui regalar l’entrada, però no vaig trobar ningú. Finalment, la sort se’m va posar de cara, i el concert es trasllada a un altre data, el 3 de setembre, donant-me un altre possibilitat per anar al concert, Definitivament, el destí no es volia revenjar de mi. Suposo que val la mateixa entrada. Ja ho esbrinaré. Sembla que dels quatre membres que són VNV Nation en directe, tres estan fora de combat (Problemes de veu, infecció d’ orella i un altre accidentat)

Finalment, ahir dissabte, els metges van donar l’alta mèdica a la meva filla i aquesta a obtingut una gran victòria sobre la malaltia. La pobreta no entenia perquè no la deixaven marxar a casa, ni perquè li feien mal, punxant-la amb agulles, i donant-li un menjar que era dolent. No entenia perquè es trobava malament. Segur que per ella, el motiu del seu malestar, era el propi hospital, i no pas la malaltia en si. Ara ja la torno a tenir a casa, riallera i entremaliada com és, ... i com m’agrada.

Com la meva filla petita ha estat la gran protagonista de la setmana, penjo un vídeo que parla de la relació entre un pare i una filla. No faig cap comentari mes sobre aquest vídeo, només que m’ha agradat, i que utilitza una cançó de l’últim CD de VNV Nation.

En fi. Visca la victòria i no la revenja.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

Any: 2009
CD: Of Faith, Power and Glory


From my hands (Vídeo no oficial)

Més informació i més cançons

3 comentaris:

btretze ha dit...

Me n'alegro que la nena estigui bé i una cançó genial!!!!

Brian ha dit...

espero que la vostra filla es troba millor - si que son dies de patir quan veus que els petits no es troben bé :(

sobre Eto i Ibra, no sé, ja sé que és dificil pero no crec que Ibra sigui tan dolent, potser és gracies a ell que els altres troben espai per fer el que fan ... no sé, m'agradaria pensar que Guardiola no s'ha equivocat.
Sobre els Champions, soc dels que em feia mes ilusio guanyar la lliga que els Champions, no veia la gracia en anar a Madrid, no crec que cal anar-hi mes vegades que les justes ;)
L'any que ve, Wembley:)

música: ni temps ni espai ha dit...

Hola btretze.
gràcies per les dues coses.

Brian:
La meva filla petita està pràcticament curada. Ara és la gran la que està malaltona. Però espero no haver d’ingressar-la. Si més no, ja no té febre

Sobre el tema Eto’o /Ibra, no dic que l’Ibra sigui dolent. De fet penso que és un gran jugador, però el que sí tinc clar, és que “ens” vàrem equivocar fent el canvi. L’Ibra és un excel·lent suplent de l’Eto’o. Estic segur que en Moratti (el president de l’Inter) encara se’n en riu pensant en com ens va enganyar. No desenvolupo el tema, perquè vull fer un escrit d’això, però el “timo” ha estat històric. (i ho vaig dir en el seu moment).

I lo de guanyar una Champions a Madrid, he de reconèixer que em produïa un morbo del tot obscè. I tant que tenia gràcia. Has de pensar, que els madridistes preferien perdre la lliga que no pas que el Barça guanyes una Champions al seu camp, mentires ells s’ho miraven des de mes enrera que els quart de final.

Salutacions a tots dos.