dissabte, 18 de gener de 2014

DEPECHE MODE – Never Let Me Down Again (Directe Barcelona 2009)


17/01/2014:


Aquesta setmana, Depeche Mode han tocat a Barcelona, però això ja ho vaig dir la setmana passada. Si voleu una bona crònica del concert, aquí la teniu. El que passa, és que mentre buscava quina cançó de Depeche Mode posaria, me'n vaig recordar de mi, fa . . . . . . . més de 30 anys. Amb 15 anys vaig començar a rebre influències de tot tipus que per les raons que siguin, em van dur a ser l'únic de la classe, que es va sentir atret per l'estètica Neo Romàntica, i seduït pels sons del tecno.

Recordo perfectament els encesos debats amb el meus companys “però si són tots unes maricones” “el que són, és moderns, no com aquests grenyuts que toquen la guitarra com si es toquessin la polla” ”el que passa és que fan música amb sentiment, no com aquestes soques, que es compren màquines per que no saben tocar res. Quina emoció pot tenir una maquina? Però si nomes petgen un botó” “sou un antics. Però si tota a questa colla són uns iaios que deuen estar al voltant dels 40!!! Els hi hauria de fer vergonya sortir a un escenari”, i va ser precisament d'aquesta sentència que tans cops havia repetit, que me'n vaig en recordar mentre buscava vídeos de Depeche Mode.

Els que abans eren joves (Depeche Mode, Duran Duran, Simple Minds), ara ja no ho som. Ara passen dels 50 (Dave Gaham: 52, Martin L Gore: 53, Simon Le Bon: 56, John Taylor: 54, Nick Rhodes: 52, Jim Kerr i Charles Burchill: 55) La arrogància del jovent, ens feia dir estupideses més grosses que els estadis que omplien els dinosaures grenyuts d'abans . . i els d'ara, que potser no són tan grenyuts, però si són dinosaures. En definitiva, que quan som joves, no sabem el que diem, i que un iaio de més 50 anys, pot perfectament ser a sobre d'un escenari, tocant, cantant i ballant Rock'n'roll ( en definitiva és un compas de 4x4, ja sigui amb ambient tecno, heavy, funky o pop)

He parlat de Depeche Mode, de Duran Duran i de Simple Minds, ja que són tres grups que durant aquests mes de 30 anys de carrera, no s'han aturat definitivament mai i regularment treien nou material, tot i que han passat per moments molt dolents, normalment relacionats amb la droga. I a més han mantingut una part important de les formacions inicials, sense que els seus membres, hagin fet grans aventures en solitari, tot i la temptació que suposa el fet de viure moments de gloria absoluta, èxits descomunals i banys de masses, cosa que té tot plegat, mol merit.

Ja que han estat Depeche Mode, els que em van fer fer, aquestes reflexion, poso una cançó d'ells, de les energètiques, “Never let me down again”, en un directe a Barcelona de 2009. Una de les cançons per les que sento mes debilitat, i on podem veure, com aquell grup de marrecs que es compraven màquines per fer música, ara exiten a les masses i les domines a voluntat.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2010
DVD: Tour of the universe: Barcelona 20/21.11.09






2 comentaris:

Brian ha dit...

Bones reflexions!
Parlant dels 80 m'has fet tornar al baul dels records també. People are People va ser el primer "12 inch" (maxi-single??) que vaig comprar. Ni coneixia la cançó aquell dia pero vaig anar directament a la versió 12 inch, animat per un home que treballava en mi. Jo encara anava a l'institut pero treballava els dissabtes en una botiga i els pocs diners que guanyava, els petava tot en musica! Quins temps!

música: ni temps ni espai ha dit...

Si, si, Maxi-single :)
People are people, una gran cançó. :)
Jo no sé quin va ser el primer maxi que comprar. Probablement "Mind of a toy" de visage.

en fem grans!!!!
Salutacions