dimarts, 5 de febrer de 2013

MINIMAL 21 - Nina de bronze trencada

05/02/2013:
Torno a presentar aquesta cançó, que em té el cor robat, i que sembla que hi ha una conspiració per tal que no tingui en aquest blog, el reconeixement que es mereix. No vaig poder-la posar durant el 2012, i quan em decideixo, surt un tema que fa que aquesta cançó nomes estigui com a entrada nova unes poques hores.


12/01/2013:

La cançó d'avui la poso perquè em ve de gust sense cap motiu especial que no sigui un altre que és una cançó molt, molt bona. Podria haver inventat qualsevol excusa per posar-la, però aquesta cançó es mereix l'entrada d'avui per ella mateixa. Podria haver parlat de les joguines trencades desprès del dia de Reis, però no. La poso perquè és sense cap dubte, una de les 5 millors cançons que vaig sentir el 2012. Durant gaire bé tot l'any passat vaig intentar posar-la, però un dia per una cosa, un dia per un altre, finalment no vaig poder parlar d'ella. I d'avui, no pasa.

La cançó és “Nina de bronze trencada” de Minimal 21. No els conec massa, però el que he sentit d'ells, m'ha agradat, tot i tenir coses que clarament m'ha acostumen a molestar. El minimalisme musical, és una cosa amb la que s'ha d'anar amb molta cura, i aquest grup, sense ser minimalista, tampoc són precisament un grup barroc. Tampoc acostumen a agradar-me les formacions de duet, on hi ha un cantant que porta el pes, i un music, que també té una actitud minimalista, i ells, crec que són una mica així. I per últim, no suporto la imatge estil “Amelie”, i ells, em recorden molt a aquest tipus d'imatge. Tot i això, el que he sentit d'ells m'agrada, i com he comentat abans, aquesta cançó en concret, em sembla excepcional. Fins i tot el vídeo, m'ha agrada força, i creieu-me quan dic que amb els vídeo clips, acostumo a ser molt, molt, molt critic.

Res més a dir. Un grup que fa un estil de música que alguns dirien “electrònic”, però que jo soc d'aquells que diuen que el fet que algú utilitzi un sintetitzador i un ordinador, no els fa “electrònics”, tot i que ells, sí que tenen moments clarament electrònics. Però tampoc podem obviar, que amb instruments convencionals, es troben molt còmodes. Un grup que a més, millora sense cap mena de dubte, la salut de la música . . . . pop(?!!?!?) cantada en català. La universalitza i la fa més . . . . . habitual i normal. Un grup que cal seguir.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2012
CD: El fil d'Ariadna

Nina de bronze trencada



3 comentaris:

btretze ha dit...

La cançó m'agrada, però la veu em costa una mica. Aquestes 's' que sonen a pito... Al final només sento això...

I perquè enlloc de dir 'més' diu 'mès'?

Tot i això sonen prou bé.

música: ni temps ni espai ha dit...

La cançó, per mi es brutal. I no és la única que tenen que soni molt bé.
A mi la veu m'agrada. I referent a aquestes peculiaritats que dius . . sòn certes però . . . En Bunbury sembla "gangós" o la Mònica Naranjo no vol pronunciar ni una "C". Ves a saber!!!!

Salutacions

btretze ha dit...

Jajajajaja! Què bo el tema Bunbury. Quin riure tu. I l'has clavat del cert perquè canta raríssim, però m'agrada.