diumenge, 2 de juny de 2013

DURAN DURAN - All she wants is


02/06/2013:


L'altre dia vaig anar a la segona exhibició de twirling del equip de la meva filla gran. Vaig poder veure que la meva filla ho fa força bé, però també vaig poder veure com la meva filla era discriminada d'una manera que difícilment em podran explicar.

No puc entendre perquè la meva filla (i tres amigues seves) van ser avisades d'aquesta exhibició amb 5 dies d'antelació, quan feia com a mínim dues setmanes que estava programada. La meva filla, carregada d'il·lusió, va mobilitzar a tota la família, per fer-nos anar a la exhibició, i tots varem pagar religiosament els 2 euros de donatiu. La meva filla, nerviosa com estava, no va parar en tot el dia de preguntar “quant falta?”. Estava impacient per vestir-se de negre, tal com li havien dit.

Però quan varem arribat al recinte de la exhibició, la meva filla va veure com ella i les seves tres amigues, eren les úniques que anaven de negre. Les altres nenes, portaven maiots de colors i de fantasia. Les 4 amigues, van sortit a fer la seva exhibició, i van veure com els hi tallaven la música que utilitzaven per fer la seva actuació. Si fa o no fa, les van deixar entre 1,5 i 2 minuts, mentre que a les altres nenes, les cançons eren senceres. Les quatre van veure com elles nomes sortien un cop i a “mitges”, mentre que les altres feien tres números cada una. Finalment, quan tot es va acabar, la meva filla em va preguntar el perquè de tot això “És que ho faig molt malament, papa?” “no filla. El que passa és que les altres nenes compateixen i tu només fas esport”.

El que la meva filla no sap és quin és el criteri per decidir qui competeix i qui no. La crua realitat, és que compateix qui paga. El criteri de selecció no és esportiu, sinó el de les nenes que poden fer més hores d'entrenament, independentment de la seva qualitat esportiva. Jo no demano que la meva filla competeixi, sobretot si hi han altres nenes que entrenen més, i per tant, és lògic pensar que ho fan millor (que no és el cas, però faré veure que sí és així) El que sí demano, és que no es discrimini a les nenes de tal manera, que fins i tot elles, innocents com són, se'n van adonar de tot. En una exhibició com la d'aquell dia, es tractava d'una festa en la que tothom ha de participar. Com? De moment, fent que tothom se senti a casa. Entenc que les nenes que competeixen, facin 3 números cada una (solo, duet i grup) però les que no competeixen i que són a l'escola d'aquest esport, han de fer un número sencer i preparat mínimament, i que no es noti que tot és una improvisació sense ganes de que les nenes es puguin lluir i així anar aprenent. Si tothom va engalanat, tothom ha d'anar engalanat. Entenc que no es gastin diners per vestir a nenes que no competeixen, però només calia donar a aquestes nenes, maiots utilitzats l'any passat. Era una exhibició fora de competició, i per tant, era un bon moment per fer que aquestes nenes que no competeixen, es motivessin per voler competir. I per motivar, es fa integrant i fent pinya i no pas discriminant-les.

Quan vaig entrar al recinte, vaig fer broma sobre lo cares que eren les entrades, i em van contestar “és per les nenes, i si és per les nenes, no és car”. Després ho vaig entendre. No és car per les altres nenes, però per la meva, és carisssssssim. Ja que la resta de les famílies de les altres nenes, van pagar una quantitat per vestits, viatges i poder-se lluir davant de les seves famílies. La meva, va pagar 10 euros per ajudar a les nenes que competeixen (que ja m'està bé, i ho entenc) però també per ser humiliades (no nosaltres. Elles, que se'n van adonar de tot)

L'altre dia, van jugar amb la il·lusió de la meva filla (i les seves amigues) humiliant-les sense compassió. Les van tractar fatal, només perquè els seus pares no volen o no poden fer més per fer “competidores” a les seves filles. No hagués costat gens deixar sonar tota la cançó que utilitzaven les “de negre”. No hagués costat gens, deixar-les uns maiots perquè veiessin lo guapes que estan i animar-les a competir. No hagués costat gens avisar-les amb dues setmanes d'antelació, com a les altres, per poder-se prepara millor el seu número,

La meva filla, (i les seves amigues) va patir en la seva pell, que l'esport no és una disciplina de superació personal. Va aprendre que l'esport no és una activitat noble i honesta. Va aprendre que l'esport és una font d'humiliació i de discriminació sense entendre que ha fet ella de dolent. Gràcies Jessica per ensenyar aquesta lliçó a la meva filla, i a les seves amigues.

Així dons, ja sabeu, si voleu que els vostres fills facin esport, per fer esport. Si voleu que els vostres fills facin esport per aprendre a ser solidari amb els teus companys, a treballar en equip, a fer col·lectiu, a saber que tu depens dels altres i que els altres depenen de tu, no els porteu al Club Twirling Blanes, que allà només volen gent per competir, no per compartir.

I és que la entrenadora d'aquest club “esportiu”, respon al perfil d'entrenadora tirànica, on les seves pupil·les, ho han de donar tot per aquesta disciplina esportiva i viure només per això. Respon al perfil d'aquella entrenadora soviètica, dura i implacable amb les “dèbils”, a les que els hi dedica el mínim temps i psicologia possible, ja que són les “bones” les que es mereixen tota la seva atenció. Evidentment, les “bones” no compartiran el que exposo, ja que només veuen el costat bo de la seva entrenadora.

Puc entendre que només vulguin “competidores”, però si és així, que ho diguin des d'un bon començament, i es deixin estar de falsedats amb lo de escola de twirling.

La cançó no podia ser un altre que “All she wants is” de Duran Duran. Amb aquest títol, ja ens podem fer una idea que parlen d'una dona exigent, egoista i egocèntrica, que no té cap mirament envers les altres persones, i només mira resultats, en qualsevol aspecte de la vida. Bé, segurament estan parlant de sexe, però en aquesta entrada, a mi m'interessa destacar un altre cosa.

Avui m'he allargat massa, i no puc parlar d'aquesta cançó, del disc (Big thing) on està inclosa, i del moment en que Duran Duran van fer aquest disc. Un disc imprescindible, i que segurament, juntament amb el seu primer disc, és el disc més important d'ells. Segons el meu parer, sense aquest disc, Duran Duran hagués desaparegut en poc temps. De fet, he vist a Duran Duran en directe 4 cops, i sempre m'han semblat justets en directe, excepte en la gira d'aquest disc, que va ser un concert memorable. Poso un playback que sona una mica a llauna, però es que crec que aquesta actuació, té molta més força que el vídeo-clip.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 1988
CD: Big thing


Senzill: All she wants is


Maxi: All she wants is







6 comentaris:

btretze ha dit...

Buf! A veure, quanta gent coneix què és el twirling? Els que llegim aquest blog i uns pocs més.

Llavors... està bé competir, també t'ensenya coses, però no s'hi guanyaran pas la vida, així que potser estaria bé enfocar-ho d'una altra manera, no? Potser com una oportunitat de millorar i d'ensenyar-ho al públic.

La professora ja pot ser tan malcarada com vulgui, però aquestes nenes només fan una activitat, com les que fan ballet o dansa. Perquè els hi agrada, per moure's una mica, perquè hi són les seves amigues. No per a dedicar-s'hi de per vida.

Així que el que han d'aprendre és que l'esport és bo, que has d'ajudar al teu company, que sempre has de voler millorar, etc.

Jo aquestes coses de forçar als nens i nenes a voler ser els millors... Home, està bé que els hi surti maco, però sobretot està bé que quan ho facin s'ho passin bé. Que els vegis amb el somriure.


I ja que no els hi deixin acabar el ball em sembla de baixar a la pista i repartir un parell de bufes fins que tornin a posar la cançó. Quina falta de tacte.

I ni que ho fessin malament. Si hi han estat treballant i la gent les aplaudeix, quan acabin, tindran ganes de seguir practicant i millorant.

música: ni temps ni espai ha dit...

Gràcies (ultimanet en dono molts cops les gràcies :) )

Has ressumit molt bé tot el meu discurs en una sola frase: aquestes coses de forçar als nens i nenes a voler ser els millors... Home, està bé que els hi surti maco, però sobretot està bé que quan ho facin s'ho passin bé. Que els vegis amb el somriure.

Precisament, d'ixò es tracta, de passar-s'ho bé.

Salutacions.

Anònim ha dit...

Buf, realmente no sé por donde empezar hay tantas cosas que me parecen realmente penosas... Es muy triste que una persona, o un colectivo de personas (por llamarlas de alguna manera) tengan el valor de crear un blog público y darse el gusto de despotricar diferentes clubes, o de distintas personas. No estaría de más que estas personas algún día miraran hacia delante, y no vivieran del rencor y la envidia. ¿Realmente es tan difícil dejar que cada uno haga su vida? Es fantástico que todos aportemos algo, que si tenemos algo que decir lo digamos, pero siempre en su momento y con la cara por delante. Es demasiado fácil ocultarse detrás de un ordenador para hablar mal de una persona que lo único que hace es gastar su tiempo para que un grupo de niñas, disfruten de un deporte del que muchas de ellas no serían nada sin él. No os piden nada, nadie nunca os ha pedido nada, solo que las dejéis disfrutar tranquilas de lo que realmente les gusta.

Pondría la mano en el fuego a que ninguna de esas niñas sería capaz de hacer algo como esto, ya que aunque parezca mentira muchas veces los más pequeños somos más maduros que algunos mayores. Bajo mi punto de vista, creo que va siendo hora de que cada uno se centre en él, y en su vida y deje en paz la de los demás. Que triste es ver como una persona es capaz de intentar destruir a otra por una publicación. ¿Es fácil esconderse verdad? ¿Por que nadie ha tenido el valor para plantarse delante de la entrenadora del club, y decirle todo lo que opina? Quizás sea por que esa persona sabe mejor que nadie, que no siempre ha hecho las cosas bien. ¿No crees?

Deja que todos seamos felices, no hablo solo a la persona que ha publicado este comentario, si no a las que día a día hacen que lo que anteriormente había sido una deporte, se esté convirtiendo diariamente en una guerra que las atletas NO quieren batallar y muchas veces son semiobligadas. ¿Creéis que es necesario destruir la felicidad de unas atletas por vuestra envidia y rivalidad? Perdonadme, pero creo que se os está yendo de las manos.

Espero que algún día, seas capaz de dar la cara, y bajar del mundo de Disney, para poner los pies sobre la tierra, por que si es verdad que muchas veces está bien volver a la niñez, pero otras hay que ser maduro, o por lo menos aparentarlo. No te muerdas nunca, por que el día que lo hagas morirás por exceso de veneno.

Me siento orgulloso de no necesitar ocultar mi nombre, por que se perfectamente que cuando se va con la verdad por delante, no hay que ocultarse y eso es lo que sucede en este blog, al solo comentar mentiras, ocultan la identidad y se hacen llamar "Musica ni temps ni espai", dejar la música tranquila, que ella no tiene culpa de nada, no la utilicéis para hacer daño. Por cierto soy David Márquez Ruiz, de Blanes.

Mucha suerte, la necesitaréis :)

música: ni temps ni espai ha dit...

Hola . . .David?

Anava a respondre't en el mateix to que has emprat, però finalment, he decidit no fer-ho. El que faré, és respondre a les teves preguntes, i al mateix temps, jo te'n faré unes altres a tu. D'aquesta manera, podem iniciar un diàleg madur i seré, per tal de treure'n l'agua clara. Així doncs, no t'insultaré a tort i a dret de forma gratuïta i sense saber ben be del que parles, tal com has fet tu i obviaré els teus insults.

”Darse el gusto de despotricar”?
No sé si “despotrico” o no. El que sí tinc clar, és que “no me doy el gusto”. Tant debò, no hagués tingut la necessitat de escriure el que vaig escriure. Però el fet és que van passar unes coses que no podia callar-les.

”Rencor y envidia”? Mira, rancúnia, no ho sé. El que està clar és que em vaig sentir molt ferit. Es va ser molt cruel amb unes nenes petites. Però enveja? cap ni una. Enveja? de què? Que et fa pensar exactament en el meu text, que tinc enveja? No serà una cosa que t'has imaginat tu? No serà que ho has donat per suposat, perquè és un tòpic? No ho sé. T'ho pregunto perquè realment no se d'on has tret lo de la enveja.

¿Realmente es tan difícil dejar que cada uno haga su vida? No. És la mar de fàcil, i personalment, procuro fer-ho sempre, i jo també em faig aquesta pregunta.
Però es evident, que m'has jutjat, i m'has condemnat. Després del que explico, i suposant que fossis imparcial . . . .que et fa pensar en el que he escrit, que soc el executor implacable i no soc la víctima? Què et fa pensar que soc jo el que no deixo fer a cadascú la seva vida?

“...con la cara por delante. Es demasiado fácil ocultarse detrás de un ordenador”? Que et fa pensar que m'he amagat? que tu no em coneguis, no vol dir que no em conegui ningú. No m'he amagat, i aquí, com en tot el teu comentari, pressuposes, prejutges, i dones moltes coses com segures i t'equivoques del tot.

“...una persona que lo único que hace es gastar su tiempo para que un grupo de niñas, disfruten de un deporte del que muchas de ellas no serían nada sin él. No os piden nada, nadie nunca os ha pedido nada, solo que las dejéis disfrutar tranquilas de lo que realmente les gusta.”
Has llegit el meu escrit, o has llegit el que has volgut? Precisament em queixo d'això. Em queixo de que no ha dedicat temps. Em queixo que a la meva filla no la va fer disfrutar. La va humiliar, davant de tothom. La va tenir 3 hores a la pista per sortir 1 o 2 minuts. No la va preparar per res. No li va ensenyar res. Ja et dic jo que la meva filla, aquell dia no va gaudir, i va sortir d'allà sense saber que havia passat, amb la seva auto estima pels terres, amb una barreja de desil·lusió, tristor, perplexitat. Cal? Cal fer-li això a unes nenes d'11 anys? És necessari?
Què no ens demana res? Aquest tema el deixarem per mes endavant.
Desprès del que aquesta persona li dir, davant de la meva filla, ja et dic jo, que aquesta persona, li interessa ben poc el gaudi de les nenes.

Molt desafortunat el teu comentari “ muchas de ellas no serían nada sin él”. Perdona, però aquí t'has passat de frenada. Que vol dir què “ muchas de ellas no serían nada sin él”? Però com menystens a aquestes nenes d'aquesta manera? Facin twirling o no, seran persones humanes que són tan valides com qualsevol altre. En cap cas serien “nada”. Però qui et penses que ets per fer una afirmació com aquesta? Tan miserable i pobres d'esperit les consideres? David!!!! si et plau!!!!

Insults a part, i algun tema que de moment no vull tocar, tot això nomes fa referencia al teu primer paràgraf. Ara veurem si respons o no, i d'aquesta manera veurem qui “despotrica” i qui no. Si continues amb aquest diàleg, al final veurem qui menteix i qui no.

Salutacions i espero que fins aviat.

btretze ha dit...

He tornat a aquest post per a recordar què havíem comentat i m'he trobat amb tot aquest escrit...

La veritat, volia afegir algun comentari, però m'he acabat avorrint.

Trobo que no acaba d'explicar-se bé del tot (està dient que tu dius que el que tu vols és només guanyar? Però si és el contrari) i bé, al final et falta al respecte, així que aquí ja perd tota la raó que hagués pogut aconseguir al començament i jo perdo les ganes de rebatre-ho.


Però el que em crida més l'atenció és que el post és de juny i ha contestat ara a finals de setembre, així que em pregunto a què deu ser degut.

btretze ha dit...

Escriuré de nou perquè així posaré que m'envïi emails quan hi hagi una resposta aquí. No voldria perdre'm la continuació.