L'altre dia, comentava que el cinema era una afició que tenia una mica abandonada, i curiosament poc desprès vaig veure una pel·lícula d'aquelles que són especials, ja que aconsegueixen tocar-me la fibra d'una manera inesperada i fan que un cop acabada la pel·lícula, continuï pensant en ella. La pel·lícula en qüestió era “The road”. Una pel·lícula pel meu parer, excel·lent, però que jo qualifico dintre de la etiqueta “pel·lícules filles de puta”, ja que depenent del teu estat d'ànim, pot deixar-te anímicament fet pols. En el meu cas, així va ser. No vaig poder dormir i vaig estar tot el dia següent amb un ànim “estrany”.
Bé, si no has vist la
pel·lícula, i la vols veure, no continuïs llegint, i passa
directament de llegir les lletres de color grog.
És una pel·lícula
que em va fer sentir i pensar coses que mai m'hagués imaginat que
podria sentir i pensar. El debat intern, per mi va ser constant, on
molts cops vaig haver de baixar la mirada, per la por. No per la por
d'una pel·lícula de terror, ja que no és una pel·lícula de
terror. No per la por “habitual”. Era un por a una situació. Era
una por, fins i tot de mi mateix. Una pel·lícula que va explorar
les meves emocions, els meus sentiment i els meus pensaments d'una
forma violenta i desagradable. Em va ensenyar una part de mi que no
coneixia, que ni tant sols podia imaginar que existia. I amb això no
vol dir que hagi descobert en mi a un dimoni, o a un ser pervers i
malvat. Segueixo pensant de mi que soc tan bona o mala persona com
era abans. Algú podria pensar que exagero, però és el que vaig
sentir, i el que fa que avui, passats mes de quinze dies desprès de
veure la pel·lícula, encara pensi en ella.
Les obres d'art (no sé
si ja ho he comentat algun cop) depenen de molts personatges per tal
de ser obres d'art excel·lents. Sense un receptor de l'obra amb
ganes de participar de l'obra, difícilment aquesta esdevindrà
excepcional. En el meu cas, suposo que és el meu caràcter, les
meves ganes de col·laborar en les pel·lícules que veig, en les
musiques que escolto, en els llibres que llegeixo, o en els quadres
que contemplo, fan que alguns cops m'involucri massa en el que en
volen transmetre. En el cas d'aquesta pel·lícula, a més, s'ha
d'afegir el fet de ser pare. Tot plegat, ha fet que m'hagi
sincronitzat d'una manera especial amb la historia que explica. Qui
no és pare (o mare) aquesta pel·lícula la veurà de forma
diferent, segur. I és que la pel·lícula ens situa en un món
apocalíptic, i ens explica les vivències d'un home amb el seu fill,
en un món terrible. I jo que soc dels que tan aviat com puc, en poso
en situació, ho vaig passar fatal.
Recomano la pel·lícula?
NO. Qui la vegi, l'ha de veure perquè vol veure-la, no per que l'he
l'han recomanat. Me'n penedeixo d'haver-la vist? NO, i segurament, la
tornaré a veure. I sí. Estic profundament agraït al director i a
totes les persones que van idear aquesta pel·lícula.
En aquesta pel·lícula, tenen certa rellevància dues bales, i per tant no podia escollir un altre cançó que “2 bullets (Disaster)” El títol sembla fet expressament per la pel·lícula. És d'un DJ/Productor/music que treballa sota el nom de Michoacán. La veritat és que no hi ha massa informació al respecte, i sembla que no és massa productiu sota a quest nom. No conec més temes d'aquest personatge que té de nom real Fernando Miranda Rios, i sembla que és dels voltants de San Francisco.
Evidentment, no he
trobat cap vídeo, i l'he hagut de fer jo, agafant el trailer de la
pel·lícula, i imatges de diferents desastres que podrien provocar
l'apocalipsi que mostra la pel·lícula (causes naturals i o
intervenció humana) i que no acaba de desvetllar. És casual que
mentre estic escrivint aquestes línies, un potent huracà estigui
“atacant” Nova York?
Si algú escolta
aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a
tota canya.
Què en gaudiu.
ANY:
2004
Àlbum:
2 Bullets EP
2 Bullets (Disaster)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada