dissabte, 19 de maig del 2012

DONNA SUMMER - Last dance (Play-back 1978 / Directe 2009)


-->
19/05/2012:

-->
El passat dijous, 17 de maig, va morir la Donna Summer, una de les grans dives de la música Disco. No sé si era la més gran o la millor. El que si sé és que era una de les més representatives i que va fer coses que es queden en la memòria.

El primer record que tinc de la Donna Summer, i que crec que va ser tot un símptoma de quins serien els meus gustos musicals, va ser un dia, que el meu oncle Jaume, que vivia a Anglaterra, ens va portar un single que es titulava “I feel love” de la Donna Summer i en Giorgio Moroder. “És una música nova” ens va dir el meu “tiet”. “És tota la estona igual. No hi han instruments com els que coneixem”. Quan vaig sentir aquella cançó, no em va agradar ni em va desagradar (era massa petit per tenir un criteri propi) però 35 anys després, encara recordo aquell moment. 35 anys després, recordo amb molta força aquells 5 minuts de música “monòtona i obsessiva”.

El segon record intens que tinc de la Donna Summers, és la pel·lícula “Thank God it's friday”. Va ser un dels primers cops que vaig anar sol al cinema (sinó el primer) i recordo haver sortit del cinema, embadalit i excitat. Tinc el record de haver-me passat una de les millors estones de la meva vida. Després, ja més gran, amb aquest record, he tornat a veure la pel·lícula, i encara no entenc que em va fascinar tant d'aquella pel·lícula, però la veritat és que aquell dia, aquell moment, s'han quedat marcats en la meva memòria.

Així doncs, per les raons que siguin, la Donna Summer va aconseguir estar present en dos moments importants de la meva vida, ja que sinó fos així, no recordaria aquests moments amb tanta força. No puc més que recordar-la, ara que ha estat víctima d'una malaltia terrible (el càncer de pulmó) i que any rera any, mata persones i erosiona famílies. Els que l'hem viscut de prop, ho sabem, i no poem entendre com es poden fer “retallades” en aquest sentit (ho sento però si no ho deia, rebentava)

La cançó que poso és “Last dance”de la banda sonora de “Thank God its friday”. La penjo en un play back de l'època, on es pot veure a la Donna Summer en els seus moments de més esplendor, i un directe de l'any 2009, on podem veure, que la música, no té ni temps ni espai, i que si se sap adaptar la música a cada moment i a cada lloc, per part del interpret i de l'oient, la música et regala moments inesborrables.

Descansi en pau.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

ANY: 1978
Single: Last dance



















-->

ANY: 2009