dijous, 23 de febrer del 2012

THE HUMAN LEAGUE - Do or die

23/02/2012:

Fa dies que vull parlar de dues coses que varen passar el passat diumenge. Una és bona i l'altre és . . . no tant bona. Per quina voleu que comenci? (Quina pregunta més estúpida) Començaré per la dolenta.

Amb motiu de la reforma laboral que ha fet el Gobierno de España i que ha estat aplaudida pel Govern de Catalunya (ambdós fidels servents del capital) el passat diumenge es van organitzar unes manifestacions de protesta referent a aquesta reforma, que té molts punts a destacar. Un d'ells és la possibilitat d'acomiadament en cas de baixa persistent. O sigui, que si et poses molt malalt potser et diuen que . . no cal que et recuperis. Un altre és que si l'empresa demostra la baixada de beneficis (que no pèrdues, matis molt important) ens poden baixar el sou, i si no ens agrada, ens poden acomiadar. Abarateixen l'acomiadament, prolonguen el temps de proba, etc, etc etc.

També cal destacar que les empreses es poden desvincular dels convenis col·lectius, o sia, que on vaig dir “dic”, ara dic “Dídac”. I sobretot, el que fa aquesta reforma laboral, és judicialitzar l'àmbit laboral. O sia, que allà on abans hi havien espais de negociació i acord, ara ja no hi són, i directament, haurem d'anar a cal jutge.

De tot això, els sindicat majoritaris també en són culpables per la seva actitud tova durant els últims anys, deixant que poc a poc, les classes treballadores, s'anessin adormint, i les noves generacions tinguessin temps d'assimilar els nous conceptes del neoliberalisme que els condemna a una precarietat laboral perpetua, si les coses no canvien molt.

Jo no soc molt partidari de les manifestacions, ja que els nostres polítics, s'han acostumat a grans manifestacions, i ara semblen insensibles a aquest tipus de protesta de la ciutadania. Per mi, una manifestació per ella mateixa no va enlloc, i cal fer alguna cosa més. La vaga general? NO. El que cal fer és una vaga general continuada i persistent, i sobretot tenir memòria, i quan calgui votar no votar ni als partits polítics majoritaris, ni als sindicats majoritaris. Hi han altres opcions i cal utilitzar-les. O ho fem, o morirem.

La bona, el la rua de carnestoltes que es va fer a Blanes. Feia anys que no baixava a veure-la, ja que la trobava patètica i fins hi tot un punt ridícula, fent-me passar una mala estona de vergonya aliena. Però aquest any, m'han sorprès molt gratament. Les coses han canviat molt. Les disfresses són més adients, entre fantasia i conya. L'ambientació i l'equip tècnic han millorat molt, amb una música més ben escollida i amb un so potent i decent que et contagia. I sobretot, l'actitud dels participants, que feien unes coreografies molt més riques, treballades i vistoses, amb molt dinamisme, i sobretot, l'entusiasme, que això sí que contagia al públic les ganes de participació. En molts casos, fins i tot van aconseguir arrencar uns aplaudiments dels que ens ho miràvem. Em van fer passar una bona estona i vaig gaudir d'una tarda entretinguda i que en cap cas vaig pensar que fos una pèrdua de temps.
Tot això em va fer veure que tots aquells diners, tot aquells temps de dedicació assajant i preparant-se els vestits, i tota aquella il·lusió, havien servit per alguna cosa i feien que una tradició ancestral continuí viva, i pel que vaig veure, revifant. Cal fer aquestes coses. Cal participar, activament com a membre d'una colla de carnestoltes, o passivament, veient i gaudint de la rua. Cal fer-ho, o això morirà.

Així doncs, en les dues coses de les que he parlat avui, cal fer, o morir, com la cançó de Human League que penjo avui “Do or die”. Magnífica cançó d'aquest magnífic grup de cançons senzilles i sense pretensions. És curiós que “Human league” és segurament el grup que m'agrada que més cops utilitza la paraula Love, però sempre que he parlat d'ells, és per temes social o polítics (és clar que jo tampoc parlo massa de l'amor)

Si escolteu aquesta cançó, ho hauríeu de fer amb els llums tancats, el so a tota canya, i amb l'esperit de fer coses, o morir.

ANY: 1981
Àlbum: Dare!




















3 comentaris:

Brian ha dit...

Gran cançó, i gran grup!! (i gran programa de la tele dels 80!! OTT!)
Salut!

música: ni temps ni espai ha dit...

T'he portat records? :)
Efectivament, gran grup i gran cançó. lo altre, doncs no ho se.
Salutacions.

Brian ha dit...

Si, pero lo que passa és que el boom de Sheffield em va agafar una mica massa jove, i massa poc-llançat. Quan ells estaven a la cresta de l'ona, potser jo tenia 14, 15 anys, i m'anava molt gran encara anar de concerts. Només viviem a 10 km, pero fins i tot anar a Sheffield amb els pares de compra (i un McDonalds!) ja era un gran esdeviniment. Jo estava més pel tema estudis :( i jugar campeonats de Subbuteo
http://es.wikipedia.org/wiki/Subbuteo
o escoltar la musica americana dels Journey etc! Quin fallo!
El meu "posat de llarg" no va arribar fins l'universitat, i ja eran altres temps.