Fa uns dies enrera, parlava amb un bon amic, que tenia ganes de penjar tot un seguit de cançons, però que l’actualitat mana i no em permet parlar de les cançons que vull penjar. Ell em va fer veure que si volia parlar de La Roux, ara, amb el Campionat mundial de futbol i tot el tema de “la roja”, era el moment perfecte. La meva resposta va ser que volia ignorar del tot aquest Campionat mundial, però ràpidament, el demonient que tots tenim a la espatlla dreta (ja sabem que els dimonis sempre estan a la dreta) (ho sento no ho he pogut evitar) em va fer pensar que podria parlar del “la roja” i d’Espanya, sense parlar-ne, i fins i tot en riure-me’n, guanyessin o perdessin. De fet, l’altre dia, tenia una entrada boníssima per si guanyava Portugal. Era tant bona que fins i tot vaig pensar en penjar-la tot i que Portugal va acabar perdent. Finalment vaig poder suportar la temptació i vaig decidir esperar millors moments. Tard o d’hora arribaria el moment en que el meu dimoniet de l’espatlla dreta, podria satisfer les seves necessitats de ser dolent.
Però avui, he decidit no ser dolent. He decidit parlar de Campionat mundial de futbol i parlar directament de “la roja” i tot el que envolta aquest símbol patriòtic. I ho he decidit perquè vull expressar que sento enveja i ràbia. Sento com la injustícia (aquest tipus d’injustícia, que d’injustícies n’hi han moltes i molt pitjors que aquesta) em rodeja per tot arreu.
Veig els espanyols plens d’aquesta “estúpida” esperança (que envejo) i neguitosos perquè arribi el moment on poder abraçar una “falsa” glòria (que també envejo) Veig com omplen els balcons amb les seves banderes que a mi m’omplen de ràbia, (crec que tampoc cal que els espanyols facin aquest tipus d’acarnissament) i veig que jo no puc sentir totes aquestes coses, i si les coses no canvien molt, tampoc podré sentir-les. I a sobre, no podré sentir-les per culpa d’ells, i potser per això em molesten tant les seves mostres fatxendes a les seves balconades, els seus petards inquisidors i les seves botzines tocacollons..
Com pretenen que desitgi la seva victòria, si ells són per mi, aquella sabata que em trepitja el coll i no em deixa aixecar, i a sobre quan guanya no té cap mena de respecte ni consideració i em refrega per la cara que ell guanya, que guanya utilitzant parts de mi, i a sobre se’n riu perquè jo no puc fer-ho perquè ell mateix no em deixa fer-ho? Què no tenen dret a manifestar la seva alegria? I tant que tenen dret, però no cal ser ni mal educat ni irrespectuós i sobretot cal tenir una mica de consideració amb aquells a qui d’una manera o altre, per acció o per no-acció, oprimeixes. És clar que si oprimeixes, resulta evident que per força has de ser un mal educat, un irrespectuós i un desconsiderat, en el millor dels casos.
Per altre banda, a més de tot això que fa mal, també resulta evident que “la roja” és un instrument de confusió, que ajuda a la esquizofrènia que regne entre el poble català, que fa uns dies, es mostrava enfadat amb Espanya, i avui segur que desitjarà la victòria de “la roja”. Per la meva banda, estic escrivint aquestes línies abans del partit a “vida o mort” entre Espanya i Paraguai. Algú dubte de la meva simpatia per Paraguai? encara que només sigui per estalviar-me sentir als espanyols com s’infla el seu excloent orgull patriòtic i opressor? (encara que només sigui opressor esportivament parlant)
Ara que ja he parlat sense embuts de “la roja”, encara que m’he deixat moltes coses a dir, ja puc parlar de La Roux, que l’any passat va revolucionar el tecno, amb un estil tecno-joguina o fent el que seria pel tecno, un acústic pel rock. Però és que les cançons estan tant ben fetes i tant ben construïdes, que poca cosa més els hi fa falta, encara que estic segur, que aquestes cançons, tard o d’hora, demanaran a crits una rentada de cara i sobretot, uns arranjaments més “professionals”. La càlida veu de la cantant i la seva interpretació de vellut, fan que les cançons siguin força atractives, tot i la “austeritat” dels acompanyaments.
Penjo la cançó “in for the kill”, que més o menys, és l’únic que els espanyols han demostrat que saben fer durant la seva historia, ja sigui literalment o culturalment.
Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.
ANY: 2009
Àlbum: La Roux
6 comentaris:
Totalment d'acord amb el tema de la selecció. Ahir ho comentava amb la meva família, em feia molta ràbia no poder setir el que sent la resta de gent: aquesta emoció d'abans d'un partit, els nervis de veure que avança el partit i no marquem, la ilusió de finalment guanyar...
Per contra, sento el mateix que tu, ràbia i enveja. I no puc evitar-ho.
Sobre La Roux, la veritat és que el disc no em va agradar a part d'un parell de cançons, així que la vaig abandonar bastant ràpid.
Per la meva part, sento ràbia, enveja i menyspreu.
Respecte a La roux, jo només he sentit dues cançons ( que deuen ser les dues que a tu t'agraden)
Salutacions, i visca Alemaya.
Curiosament, la Comprovacio de paraures em demana que escrigui "rered". És casualitat? o és una conspiració? je, je, je,
Pos, a mi em va agradar el disc, pero reconec que son d'aquells que escoltes una temporada i potser prou ...
.... si, em fa dificil imaginar com se sent veure el mundial, o les olimpiades, sense tenir el TEU equip allì - ha de ser molt rar, no poder cridar com un boig, o pintar la casa amb una bandera geganta, com han fet els veins de mons pares a Anglaterra!
Et dic el mateix que en Brian. Està bé durant una època, però no és d'aquells àlbums que et queden de per vida al cap :P
Molt bona la de Bulletproof, també. Llàstima que no vaig ser-hi pel Sònar del 2009, que va ser quan ella va tocar aquí. De vegades descobreixes molt bona música en aquests festivals :P
Pel que fa a la sel·lecció... en fi. L'enhorabona pels jugadors que sense aquesta sel·lecció no podrien competir pel títol de "Millors del Món"
Molt benvingut Lebowski, i gràcies per la visita i el comentari.
Perdona el retard però he estat quasi un mes fora de combat.
Sobre “la roux”, doncs el CD sencer no sé si són bones cançons o no, però la que he penjat i Bulletproof (tal com tu mateix dius) penso que són dues cançons esplèndides.
I sobre aquests jugadors - que sense aquesta col•lecció no podrien competir pel títol de "Millors del Món" – doncs penso que potser podrien donar una mica d’exemple, implicar-se més i no omplir-se tant la boca.
Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada