diumenge, 19 de setembre de 2010

SUPERTRAMP - Cannonball

19/09/2010:


Aquest blog va néixer amb la voluntat de bon rotllo, si més no, musicalment parlant, però jo no soc cap angelet i cap sant, i també tinc les meves dèries, i les meves manies persecutòries. Fa temps que el meu costat focs, va crear dins del meu univers el “club dels grups insuportables i insofribles”. I també fa temps que vol parlar d’aquest club, però fins avui l’he pogut contenir. Però com tampoc soc un ésser perfecte, tot té un límit, i avui, aquest límit ha esclatat i m’he decidit a parlar d’aquest “privilegiat” club.

“El club dels grups insuportables i insofribles” està format per tot un seguit de grups que independentment de la seva qualitat musical o de la coincidència de gustos entre ells i jo, el seu “entorn mediàtic/sociològic” ha fet que em caiguin malament sense ser-ne ells pròpiament responsables dels motius que els han fet entrar en aquest exclusiu club.

Formen part d’aquest club en Bruce Springsteen, The Rolling Stones, El Último de la fila, Manel, Joy Division, R.E.M., The Doors, The Smith o The Cure. I per exemple, Depeche Mode han estat durant molts anys amb un peu i mig dins d’aquest club. Pet Shop Boys o U2 fa també molts anys que s’ha arrosseguen sobre la fina línia que et fa estar dins o fora del club.

El que m’ha fet parlar d’aquest club, és que hi ha un nou personatge que està molt a punt d’entrar dins del club, i no es tracta d’un altre que en Roger Hodgson, i com és habitual, no és per culpa seva, sinó per culpa del seu “entorn mediàtic / sociològic”. Mai hagués pensat que en Roger Hodgson, seria candidat a formar part d’aquest club “selecte”.

El que passa amb en Roger Hodgson, és que tothom la idolatrat (que ja m’està bé) en detriment d’en Rick Davies i de Supertramp. Com ja vaig comentar el passat escrit, quan cerques Supertramp a la xarxa, el que surt més, és en Roger Hodgson. I avui a TV3 parlant dels concert de Supertramp d’ahir (18/09/2010) han parlat més estona d’en Roger Hodgson que no pas des propi concert de Supertramp, que segons he pogut veure al mateix reportatge, només es pot qualificar de concert impecable i perfecte. Resulta, que en Roger Hodgson bé sovint a Catalunya, i ningú li fot ni cas i passen d’ell olímpicament, però ve Supertramp a fer un concert, que no venia des de feia uns 7 o 8 anys, i es posen a parlar de la persona que no hi és. Osti!! Foteu cas al Roger Hodgson quan toca, que és quan fa un concert. Em sap molt greu dir-ho, però començo a estar fins els cullons d’en Roger Hodgson. I és que tota aquesta idolatració, no es pot fonamentar en grans coses, ja que Supertramp, abans era en Roger Hodgson i en Rick Davies, sent aquest últim, el fundador dels grup. I durant el temps que van treballar junts, la responsabilitat de l’èxit comercial de Supertramp, era de tots dos a parts iguales. Però és que a més, després de la separació, en Roger Hodgson no ha fet gaire cosa més que repetir-se un i un altre cop, mentres que Supertramp, ha sabut fer coses diferents i va ser capaç de sorprendre’ns. És clar que pels puristes immobilistes , aquests canvis, eren perquè en Rick Davies no era tan bo com el “putu” Roger Hodgson dels cullons, quan durant molts anys, van treballar junts a parts iguales, i en separat, per mi, crec que en Rick Davies ha guanyat la partida, musicalment parlant. Mediàticament, ha estat en Roger Hodgson. Per mostrar el que ha estat capaç de fer en Rick Davies, i se’m fa impossible pensar que en Roger Hodgson pugui fer alguna cosa semblat, penjo el vídeo de “Cannonball”. Un tema, que qualifico de simfonia-disco i que per mi, és una obra mestre.
Veieu com en fan parlar del meu estimat Roger Hodgson? Si us plau, gaudim d’en Roger Hodgson i de Supertramp sense trobar a faltar a ningú. Ara que ja m’he desfogat, demano perdó, però és que TV3, la nostra i la que més miro i més m’estimo, de tant en tant, em posa com una moto.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 1985
Àlbum: Brother Where you bound

Senzill: Cannonball

Maxi: Cannonball

4 comentaris:

btretze ha dit...

Has començat pausat i t'has anat encenent... jajajajaja

Vaig a criticar el teu grup d'insuportables: ni parlar-ne de posar-hi Depeche Mode, Pet Shop Boys, The Cure o The Smiths. L'altra meitat es pot acceptar.

Si ens posessim a pensar podríem fer-hi encabir molts més grups també, però potser no acabaríem mai.

Brian ha dit...

Uf!!
Entenc perfectament el fons del tema que t'ha ences. Pero es evident que cada u pels motius x te "mania" a diferents grups/cantants, encara que no ens podem queixar de la seva musica.
Per mi els Smiths no estarien mai en aquest grup, sino al més alt dels cims més alts!! Altre questio seria Morrissey en solitari ..!
Sempre m'havia passat amb Bob Dylan, com que tothom li té per un Deu, pos, jo, gairebe no li escoltava, només tragant els exits (bonissims!) que se senten a la radio. Pero, un bon dia, en una revista, vaig llegir un article molt detallat sobre els seus millors 5 LPs, i vaig decidir fer-me amb els primers 3. I, evidentment, son increiblement bons!
Pobre Roger .....

música: ni temps ni espai ha dit...

Hola btretze.
És que el reportatge de TV3, no era un reportatge. Era una revenja personal contra Supertramp per alguna cosa. Jo que volia veure imatges del concert i sentir el que deia la gent, del concert van posar quasi re, i menys mal que el públic va dir que havia estat un gran concert, sinó, em quedo amb l'idea que va se una "patxanga"

Sobre el club de grups insuportables i insufribles, doncs ja saps la meva relació amb Depeche mode els últims anys. Rés té a veure amb si el grup m'agrada o no. És el fet, que si dius d'un d'aquest grups -"no estan malament", immediatament ets considerat un heretge. Espero que t'ho hagis pres amb sentit de l'humor.

I si el llistat de grups pot ser inacabables, insuportable i insufrible.

Brian:
Uy en Morrissey!!!!!! no me'n parlis. Em fa una ràbia!!!!!(Je, je,)
Veus? en el meu cas, mai cap grup que ha entrat al club d'insuportables i insufribles, n'ha pogut sortir. Bé. Potser no. En Miguel Bosé, entra i surt amb certa freqüència. (ja, ja, ja)

btretze ha dit...

Ai... criticant Depeche Mode i Morrissey! BLASFEMIA!!!