Per fi s’ha acabat el Campionat mundial de futbol de Sud-àfrica, però no s’ha acabat bé, tot i que em pensava que si acabava com va acabar, acabaria pitjor del que ha acabat (serà millor que acabi) El Campionat Mundial de futbol és un d’aquells esdeveniments que marquen la vida del planeta, ja que apart de ser un esdeveniment esportiu, ho és sobretot econòmic, social i polític.
Desconfieu d’aquells que us diuen que no s’ha de barrejar la política amb . . . . . . el que sigui. Probablement ell ho ha fet o ho està fent. Els campionats “esportius” que van acompanyats dels noms “nacionals” serveixen per fer país, i són un dels actes suprems del nacionalisme, en totes les seves facetes, en el bon sentit i en el mal sentit. Y qui no ho faci que tiri la primera pedra. Jo mateix, que vaig decidir ignorar l’esdeveniment, no ho he pogut fer, i he practicat la reivindicació nacional. Y qui no vulgui veure que els mundials, les olimpíades i qualsevol dels esdeveniments esportius que es fan a nivell de nacions, estan pensats quasi exclusivament per fer calers i per fer país, s’enganya. Durant aquests esdeveniments, és quan més sento la paraula pàtria, i sento les bajanades més grosses referent a les nacionalitats de les persones. Fins i tot, persones que es manifesten poc interessades en això de les nacionalitats, durant aquest dies, els hi neix de sobte un patriotisme sorprenent.
Aquest any, malauradament, Espanya s’ha proclamat campiona del món (merescudament, tot s’ha de dir) i això suposa un èxit i un triomf d’aquells que no deixen jugar a la selecció catalana, i a més ho fan lògicament, hi ho mirem des del seu punt de vista. Vull dir que si tenim clar que una selecció nacional serveix per fer país, Espanya per re del món deixarà que Catalunya tingui les seves seleccions, ja que això ajudaria notablement a fomentar el sentiment nacional català. Mentre Catalunya no tingui representació nacional esportiva, Espanya podrà anar fent país a Catalunya.
I per altre banda, Espanya s’aprofita de l’esport català per seu propi benefici. Sense anar més lluny, si Catalunya tingués la seva pròpia selecció, Espanya s’hauria quedat sense la meitat dels jugadors titulars que van guanyar el mundial, o perdria més de la meitat de les medalles aconseguides durant les olimpíades des de 1992, o s’hauria quedat sense alguna Copa Davis, o no seria re en el món del Hockey sobre patins, mentre que ara és campiona del món (per cert, cal recordar, que amb els jugadors catalans que ens deixa Espanya, Catalunya és campiona d’Amèrica) En definitiva, que això del esport, és més important del que ens volen fer creure, i mou moltes coses més apart dels músculs. Mou sobretot, calers i cors nacionals.
I musicalment parlant, la cançó oficial del campionat mundial de futbol d’enguany, ha estat feta de la mà (i els malucs) de la Shakira, cantant per la que sento un especial simpatia, i que d’una forma o altre, sempre, o quasi sempre, aconsegueix captivar el meu interès (malucs apart), Per aquesta ocasió, ha fet un tema amb sonoritat africana i ha aconseguit que m’agradés, que ja és molt, ja que no acostumen a agradar-me massa les cançons amb influencies africanes. I ja que als catalans no ens deixen jugar, podem veure el vídeo clip d’aquesta cançó, que apart d’influències africanes, té un clar color blau-grana.
Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.
ANY: 2010
Senzill: Waka Waka (en anglès)
Més cançons i més informació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada