dimarts, 20 de juliol de 2010

THE CULT - STAR

19/07/2010:


El cap de setmana passat, va ser intents, en tot allò que és el sentiment d’identitat nacional, ja que es van ajuntar dos esdeveniments molt poc freqüents, tots dos importants i que d’una manera o altre, eren i són contraris. Per una banda, el dissabte 10 de juliol, a Barcelona, es va organitzar una manifestació, en defensa de l’estatut de fa quatre anys, que finalment va ser novament retallat pel Tribunal Constitucional, fins al punt que enlloc de fer un avançament en les quotes d’autogovern i de reconeixement nacional de Catalunya, en el fons i segons com es miri, en realitat hem donat una passa enrera, i si no vigilem, començarem a donar-ne més de passes enrera.

La manifestació que estava preparada des de feia un any, per Omnium Cultural i la majoria de partits polítics amb representació al Parlament de Catalunya, a última hora, va patir un enfrontament entre els organitzadors de la manifestació i el PSC, ja que tal com havien anat les coses, el PSC se sentia del tot incòmode amb aquesta manifestació, ja que es veia d’un hora lluny, que en realitat, la manifestació seria un clam de llibertat i per la independència. El PSC, s’havia involucrat massa en el tema de l’estatut, com per no anar a una manifestació per defensar-lo, i no podia evitar la seva assistència en un acte que se’ls hi havia escapat de les mans

Finalment va ser així, i va ser una manifestació amb assistència massiva de persones (es diu que 1.100.000 de persones. Tant si val el número. Va ser prou gent com per espantar als espanyols) que es van reunir per, teòricament demanar l’estatut, però en cap moment es va sentir cap càntic en defensa d’aquest estatut, sinó que tot el que se sentien eren càntics demanant independència, amb l’aparició de forma majoritària de senyeres estelades, fins el punt que la incomoditat dels dirigents del PSC, es va posar de manifest, ja que van voler marxar abans d’hora, cosa que va provocar algun petit aldarull, molt escampat per la premsa espanyola, que veient la contundència de la manifestació en quant a quantitat i en contingut del missatge, es van tornar bojos, buscant qualsevol cosa per desacreditar-la.

En definitiva, el que va ser sorprenent per molts dels independentistes de tota la vida, va ser que molts van decidir posar un estel, a la seva senyera, i això sense cap mena de dubte és un salt no només de quantitat, sinó de qualitat. De fet, m’he sorprès veient com persones allunyades diametralment de la independència, ara la veuen amb bons ulls i alguns fins i tot, s’han afegit a carro.

I el diumenge, van ser els espanyols els que van posar una estrella, en aquest cas a la samarreta de la seva selecció estatal (perquè és estatal i no pas nacional) al guanyar el campionat mundial de futbol (amb molta presència catalana, tot s’ha de dir) Desprès de guanyar aquest campionat, van ser molts, els que van sortir a celebrar-ho pels carrers (diuen que uns 100.000) Sincerament jo m’esperava més “follon”. També és cert que la presència de banderes espanyoles a les balconades catalanes, és exagerada i particularment a mi, em molesta i em fa mal, però és més un símptoma cridaner típic d’allò que en diuen la revifalla de la mort, que no pas un altre cosa.

Així doncs, va ser un cap de setmana, on els estels, van ser els protagonistes. Ara tu has de decidir on poses el teu estel. I no posar-lo, és posar-lo en un dels dos llocs. Però hem de ser realistes i veure que hi ha una realitat clara i evident, que després de segles, no hi ha qui ho pugui parar, encara que hi hagin cops que el pessimisme ens venci temporalment, i es que el poble català existeix, i necessita una solució definitiva sobre el seu actual estat. El poble català no pot continuar com fins ara, i ja hem pogut veure que el federalisme a Espanya és del tot impossible, i que l’autonomisme, és de fireta. Espanya només sap veure l’estat, com una “unidad indisoluble, firme y rigida, sin matices. Todos somos iguales, osea, todos somos como yo”. I no ho dic perquè sí. Fa 80 anys, estàvem igual que avui. Després de 80 anys, no hem fet ni un mil·límetre endavant.

Potser, i des del meu punt de vista és evident, cal fer un canvi d’estratègia i d’objectiu, ja que l’estratègia utilitzada fins ara, no dona resultats, sobretot, perquè l’objectiu, una Espanya on Catalunya tingui l’espai que necessita, és impossible. Un cop més, i des de la meva ignorància mediocre, és més fàcil, creïble i possible una Catalunya independent, que no pas una Espanya justa amb Catalunya (aquest concepte, avui per avui, és ciència ficció, de la dolenta). Posar un estel, a les nostres senyeres, ja no és un anhel, sinó una necessitat, si no volem continuar 80 anys més, sense avançar ni un mil·límetre, que ens la vagin foten una rera l’altre, tant en el tema identitari, com en el tema econòmic, no ho oblidem.

I per ajudar-nos a posar un estel a les nostres senyeres, el millor és fer-ho de la mà de The Cult i la seva cançó Star, dins del seu CD “The Cult” on deixaven enrera la natura agressiva, les harleys i els bars de carretera, i amb les grenyes tallades, conquerien la ciutat i es tornaven cràpules i fins i tot “petardos”. Un disc que va suposar un canvi en la música i en l’imatge del grup, i que pel meu parer, va ser un dels seus milllors discos, aprofondint en el fosc món de la nit urbana i rockera, però sense oblidar les boles de miralls.

Per cert, recuperem la paraula estel, que estrella, en català, em sona fatal. Jo fins fa pocs anys, no sentia a ningú parlar d’estrelles. Tothom parlava d’estels.

Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.

ANY: 1994
CD: The Cult