divendres, 10 d’abril del 2009

DEPECHE MODE - Somebody / Wrong

10/04/2009:
Finalment he hagut de parlar d’ells. Esperava no haver-ho de fer, però també sabia que era inevitable. M’he resistit tant com he pogut, però finalment ha arribat el seu moment. I tot això degut a la meva relació amor/odi amb Depeche Mode. Potser que comenci pel principi.

Tot va començar, el dia que vaig arribar a casa d’un amic meu, i només entrar, em vaig trobar el Melody Maker d’aquella setmana:
- Qui són aquests “tius” amb aquestes pintes tant tristes i grises?” I amb aquest nom tan horrible? Depeche Mode!!!!!!!!!!?
- M’he comprat el seu maxi. El vols sentir?

Mentre el sentia, vaig pensar que era una música tan fútil, que probablement mai els hi faria cas, tot i que la portada del maxi, em va agradar molt. Es veia un home sortint d’un ou. Però he de reconèixer, que a les vuit del vespre, mentre tornava a casa en metro, anava cantant el maxi d’aquest grup tant trist i gris.

Va sortir el segon maxi, i és clar, me’l vaig haver de comprar igual que vaig fer amb el primer. I després el LP. Quin disc!!!!!!! Brutal. I novament amb una portada molt bona. Definitivament, no eren ni tristos ni grisos. S’havien convertit en un dels grups que més escoltava.

De cop, va venir la tragèdia, en Vince Clarke, el geni dels teclats, deixava el grup per formar un altre projecte musical. Però Depeche Mode van continuar, i van treure dos senzills, que en el seu moment, em van agradar, però ja no era el mateix. Així que quant va sortir el segon LP, tot i que la portada tornava a ser magnifica, me’l vaig comprar amb molta por de portar-me una decepció. Un cop escoltat, vaig pensar que com era possible que en Martin L. Gore, hagués estat tant desaprofitat en el primer disc. Encara em va agradar més que el primer, fins el punt, que avui encara, cançons com “Leave in Silence” o “The sun and the rainfull” són per mi, mítiques i imprescindibles. Tot i que crec que Depeche Mode no se senten molt orgullosos d’aquest disc, per mi, és un dels millors si trèiem la cançó “The meaning of love”.

El tercer, va tornar a ser tot un descobriment per mi. Novament portada genial, i ple de cançons, per mi molt bones, avui encara. Vaig tenir la sort de veure’ls en directe, i bé, en directe, tot i els esforços del cantant, només puc dir que va ser un concert inoblidable per qüestions purament emocionals. A més, érem quatre gats, i això sempre és d’agrair.









El quart, vaig tornar a tenir la sensació de disc especial. Un altre cop amb portada bonissima, i unes cançons increïbles. Definitivament, Depeche Mode, tot i que amb la resta de discos, ja ho van aconseguir, per mi serien un dels grups que marcarien la meva vida. Amb quatre discos, ja en tenien dos (el segon i el quart) que eren imprescindibles per la vida humana.

El cinquè, també molt bo, brutal com sempre, però la portada ja no em va agradar tant, i vaig començar a notar, que els seguidors de Depeche Mode, ja no érem uns escollits, sinó que ja hi havia més gent. Recordo, el dia que vaig anar a comprar el disc, i davant meu se’l va comprar un noi que vaig pensar “A aquest li agrada Depeche Mode?” Bé no li vaig donar més importància.

El sisè, va ser la conversió dels incrèduls, i l’èxit comercial del grup ja era evident. Per sort, la qualitat del disc, seguia sent excel·lent. Van tornar a fer una portada molt bona, potser l’ultima gran portada de Depeche Mode. També els vaig poder veure en directe, i aquest cop ja no érem quatre gats, però tampoc va haver-hi cap tipus d’ambient claustrofòbic.









I va arribar el “101” i amb ell, els meus primers moments desagradables amb Depeche Mode. De cop, a tothom li agrada Depeche Mode, i si no els coneixies, o no t’agradaven, no eres ningú. Pujaves a qualsevol cotxe, i sonava Depeche Mode. Anaves a qualsevol casa, i et trobaves el “101” sonant. Definitivament, els seguidors de Depeche Mode de tota la vida, ens vàrem veure submergits dins una gran massa, que era impossible que hagués pogut créixer i madurar amb aquest grup. Ja no érem els “escollits”.

Després del “101” vaig començar a patir per la música del grup, ja que havien triomfat als Estats Units, i això era més que perillós, ja que potser deixarien de ser ells mateixos, per ser el que creien que havien de ser. I van treure el “Violator”, el setè àlbum d’estudi. Quan el vaig sentir vaig respirar tranquil. Continuaven fent discos excel·lents. Però amb aquest disc, Depeche Mode i jo, ens vàrem distanciar molt. La massificació del grup, havia arribat a cotes insuportables. De fet, amb vaig trobar, amb una colla de marrecs, molts marrecs, que pretenien donar-me lliçons sobre qui era i que havia fet Depeche Mode. Pretenien fer-me veure lo bons que eren Depeche Mode. Em volien fer veure la llum. Però que s’havien pensat?. I la falta de fonaments sobre la que es recolzava aquesta devoció Depeche-modiana, els feia caure en una arrogància tal, que quan els hi volies fer veure, que hi havia altres grups, eren incapaços de veure’ls. Encara recordo, respostes d’aquests nous seguidors de Depeche Mode, quan els hi deixava un CD de Camouflage o de And One:
- Aquests no són més que uns imitadors barats de Depeche Mode. Havent-hi Depeche Mode, aquests no tenen raó de ser.
I el remat final va ser el concert d’aquell any. Rodejat de fans, que de tant que van cridar, de tants cops que anaven a buscar cervesa, que després em tiraven per sobre, de votar sense sentit del ritme, només per fer gresca per fer-la, i de no deixar-me gaudir dels, perquè no dir-ho, dels meus Depeche Mode, vaig decidir no anar mai més a un concert de Depeche Mode si les coses no canviaven molt, ni a un concert amb un aforament superior a unes 5.000 persones (de moment, ho he aconseguit)











Ja, per acabar la meva relació amb Depeche Mode, va venir l’infumable “Songs of faith and devotion”. La meva por pel intent de conquerir el mercat dels Estats Units, es va fer realitat amb aquest disc, per mi, insofrible, tot i que també té bones cançons. A més, els problemes personals entre ells, i tot el que va envoltar al grup durant aquella època, em va fer quasi quasi, trencar peres amb els meus Depeche Mode.

Per sort, tots els discos que han tret després d’aquest “Songs of faith and devotion”, han tornat a ser excel·lents, o molt bons, però ja no ha estat el mateix.

Però, excepte aquest disc que tant detesto, he de reconèixer, que les meves diferencies amb Depeche Mode, no són responsabilitat d’ells, sinó dels seus seguidors, i d’un atac de banyes per la meva part. Potser ha arribat el moment de reconciliar-nos. No aniré als seus concerts, però si que me’ls tornaré a escoltar amb aquell esperit que me’ls escoltava abans. La publicació en els propers dies del seu nou àlbum, és una bona oportunitat per fer-ho, ja que, de moment, el seu nou senzill, com quasi sempre, és excel·lent.

Només demano als fans de Depeche Mode, que s’obrin d’orelles, i puguin veure, que hi ha vida electrònica (i no electrònica) a part de Depeche Mode.

Em resulta difícil escollir quines cançons de Depeche Mode penjar, ja que mil vegades han fet, “la millor cançó mai escrita”, i per tant m’he deixat guiar pel atzar. La afortunada ha estat “Somebody”. La segona, és el seu nou senzill, que espero sigui la porta de la meva reconciliació amb un dels grups que ha marcat la meva vida, ja que he madurat amb ells, i les seves cançons, molts cops coincidien amb aquest procés. (la informació sobre el nou senzill i el nou àlbum de Depeche Mode, l’he estreta de btretze, gràcies)

Que en gaudiu.
Ja sabeu, llums tancats, i el so a tota canya.

ANY: 1984
Àlbum: Some Great Reward


























ANY: 2009
Àlbum: Sounds of the Universe























Àlbum: Sounds of the Universe (Deluxe Box Set Edition)

Senzill: Wrong (Playback) (Vídeo-clip)
























3 comentaris:

btretze ha dit...

Buf! No et pots arribar a imaginar l'enveja que em causa que els hagis conegut des del començament.

Jo m'hi vaig enganxar cap al 2000-2001 (també coses de l'edat) i sempre he tingut la sensació de què m'he perdut moltes coses.

Llegint el teu post veig que sí, però crec que si venen a Barcelona l'hivern que ve t'hauries de deixar caure pel concert, no fer cas de la gent i disfrutar, sentir la seva música i veure que tot i haver passat tants anys són capaços de fer-nos sentir d'aquesta manera.

Entrada a 1.300 pts? Genial! Per a l'entrada de París jo potser m'hi he deixat uns 70€!!!

Gràcies a tu ;)

música: ni temps ni espai ha dit...

Moltes gràcies pel teu comentari.

la veritat es que és un sort créixer acompanyat d'un grup com Depeche Mode. Sense anar mes lluny, quan van treure "Somebody", semblava que aquella cançó l'haguessin tret dels meus pensaments. I això va passar mes d'un cop.

No aniré al seu concert. Ja no tonc edat per segons que, i sincerament crec que es impossible gaudir en un "macro-concert". A mes, aquests preus que dius, són exagerats.
Tot i això, espero que gaudeixis força del concert a Paris.
Ens llegim.
Salutacions.

btretze ha dit...

Boníssim l'últim disc (i les cançons extres a l'alçada)!!!