Fa temps que no escric res aquí, i el
motiu d'això no és ni la falta de temps ni la falta de temes dels
que parlar, ni la falta d'esdeveniments (concerts o publicacions de
discos) musicals de grups o solistes que em motivin. La única i
exclusiva raó ha estat la mandra.
Peró al començar les vacances, ara fa
3 setmanes, em van venir ganes de dir-hi alguna cosa, i per tan em
vaig posar a decidir sobre què i amb quina cançó. Tot això va
coincidir amb un època on escoltava gairebé exclusivament a DURAN
DURAN. Per tant, els escollits eren DURAN DURAN. Aquesta època
Duranita, venia arrel d'una entrevista que els hi van fer a Catalunya
Radio amb motiu del seu concert al Sònar
de Barcelona. Els hi van preguntar si tocarien tots els seus grans
èxits i tots els seus temes clàssics. Van respondre que
“evidentment que sí, No fer-ho, seria decebre als assistents al
concert”. Aquesta resposta em va posar la mosca darrera la orella.
És possible amb dues hores de concert tocar tots els seus temes
imprescindibles? Vaig fer la prova. I la resposta és NO. Amb dues
hores de concerts és impossible que toquin tot el que haurien de
tocar sense decebrem. Potser amb 3 hores podria ser comprensiu, i
podrien deixar-me satisfet, però amb dues hores, n de conya. A mes,
DURAN DURAN no s'han caracteritzat mai per fer concerts llargs, i a
sobre, si es toca en festivals, els concerts són en versió reduïda.
Ara que ja sabia que volia posar una
cançó de DURAN DURAN, ara calia saber quina cançó. Començant les
vacances, només es veia viable “Taste the summer”. Una magnifica
cançó dels seu disc de retrobada dels membres originals del grup,
“Astronaut”, però que ni té vídeo clip, ni hi ha cap vídeo
en directe ni res. Això vol dir que l'he hagut de fer jo.
Entre el fet de fer el vídeo i que no
li he donat tota la prioritat què necessitava, el publico quan ja
soc a punt d'acabar les vacances.
Bé, el vídeo no m'ha quedat molt bé,
però em venia molt de gust posar aquesta cançó. Hagués estat més
fàcil posar “Rio”,
que té un vídeo força estiuenc, o “Come
Undone”, ja que aquest estiu he estat al Aquarium de Barcelona.
Però “Taste the summer”, se'm va posar molt al cap.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Aquesta setmana passada hem viscut tots
amb el cor encongit i amb mil preguntes a l'ànima pel tràgic
episodi de l'avio estavellat intencionadament pel copilot de la
nau. El copilot es va aprofitar d'un moment que es va quedar sol a la
cabina, i poder fer les maniobres necessàries per estavellar l'avió.
Tots ens preguntem com una persona pot
fer una barbaritat d'aquestes. Pel que sembla, el copilot no tenia
cap de les “motivacions” habituals per fer aquestes coses, ni
políticament ni religiosa, i en cap moment ha explicat en vídeo o
en carta, els motius o les justificacions que el duen a fer una cosa
d'aquestes.
Amb el pas dels dies, hem sabut, que
aquest copilot estava de baixa mèdica. No sabem ben bé perquè,
però es pot intuir que era per trastorns psíquics, ja sigui una
depressió o un malaltís desig de notorietat.
Per tal d'evitar que això torni a
passar, tothom apunta que hi hagi una norma que faci que la cabina
d'un avió, mai es pugui quedar nomes amb una sola persona. És cert
que això dificultarà les coses en properes vegades que això pugui
passar, però el que segur que atura això, és fer una llei que doni
als metges certs poders que ara no tenen.
Si la seguretat social alemanya, que li
va donar la baixa mèdica al copilot, hagués informat d'aquesta
baixa al l'empresa del copilot, el copilot mai hagués pogut pujar a
l'avió, i el cas que hem viscut aquesta setmana amb tant de dolor i
perplexitat, mai hagués passat.
I això no només val per aquest cas.
Fa dos anys, un conegut meu va morir d'un infart. Aquesta persona,
havia estat m'és d'un cop requerida pel seu metge, a agafar-se uns
dies de descans. Aquesta persona no va agafar-se la baixa, ja que
estava pressionat per la seva empresa, ja que tenia que acabar tot un
seguit de feines dins del temps acordat amb els clients. En aquest
cas, el metge, hauria d'haver obligat a l'empresa i al treballador a
que aquest s'aturés uns dies.
En tots dos casos, si la seguretat
social hagués agafat la iniciativa per actuar, ens haguéssim
estalviat un “accident” d'avió amb unes 150 víctimes i la mort
d'un treballador que deixava tres nenes sense pare. Però a hores
d'ara, la seguretat social té la capacitat per saber quan un
treballador a de quedar-se IMPERATIVAMENT a casa i ha de deixar de
treballar, però no té la facultat ni la responsabilitat de fer-ho.
Suposo que és més fàcil, deixar aquesta responsabilitat al
individuu, i així poder les empreses i les administracions públiques
rentar-se les mans en cas que passi alguna desgràcia.
En el cas del copilot, només el
copilot carregarà amb la culpa, però si les coses es fessin d'un
altre manera, l'administració pública alemanya podria haver evitat
la tragèdia. En el cas del treballador que coneixia, a més a més
d'evitar que unes nenes es quedessin sense pare, també ens hauríem
estalviat les declaracions de l'empresa responsabilitzant al seu
treballador de la seva pròpia mort dient que era una persona que no
es cuidava, ignorant absolutament la seva responsabilitat pressionant
al treballador per tal que no s'aturés ni un dia.
Si un metge o metgessa avisa a una
companyia aèria que té un treballador amb un estat emocional
inestable, l'empresa farà tot el que calgui per evitar que aquesta
persona tingui la responsabilitat de la vida de tot un passatge a les
seves mans. I si un metge o metgessa fa saber a una empresa que si no
deixa descansar i si no deixar de pressionar al seu treballador,
aquest ho pot pagar de manera irreversible, l'empresa farà tot el
que calgui per tal de no tenir la responsabilitat sobre seu, d'una
tragèdia en forma de la mort d'un treballador seu.
Si la seguretat social pogués fer us
de la capacitat que té, mai més, tindríem tragèdies com les que
tots hem viscut aquesta passada setmana, o com la que vaig viure jo
fa dos estius. Bé, potser “mai mes” és molt optimista, però
és segur que es reduirien molt aquest tipus de casos.
El tema d'avui és massa seriós per
fer comentaris sobre la cançó i el grup. Excel·lents tots dos. Un
altre cop serà. La cançó és “Never again” de Classix
Nouveuax.
Ja sabeu, llums tancats i el so a tota
canya. Que en gaudiu.
Un dels pilars en la meva forma de ser
i de fer, ha estat, i continua sent, la confiança cega en la
justícia cega. Sempre he pensat i he dit a tothom, que res és
perfecte però cal aferrar-nos a alguna cosa per tal de no caure en
la desesperació, que condueix a tot un seguit de conductes
perjudicials per un mateix i per la societat en general. Sempre he
estat un defensor de la justícia, o millor dit, del poder judicial.
Sempre he dit que no tots els que haurien de ser jutjats pels poder
judicial, pasaran per les seves mans però quan el poder judicial
t'agafa, acabes pagant per les teves malifetes. La meva “fe” en
aquest poder, era el que em feia mirar endavant i el que m'aparta del
desanim, del cinisme, del tant-s'em-enfotisme, del populisme, i feia
que no acabés boig.
Però malauradament, la meva “fe”
en el poder judicial, dia rere dia, perd força i perd arguments,
davant d'aquells que afirmen que no hi ha futur, que no hi ha res a
fer, i que sempre guanyen els mateixos, i que els pobres, els del
poble, només ens cal esperar que no ens toqui el rebre o no ens
toqui rebre massa. Tot això, aquesta falta d'esperança, en el
millor dels casos porta al egoisme passiu, d'aquells que veuen
estúpid, inútil i estèril lluitar i unir forces per millorar les
coses.
Es fa molt difícil entendre com
famosos casos de gent poderosa que han estat “agafats” pel poder
judicial, estiguin al carrer (Millet, Urdangarin, Rato, Camps,
Barcenas) i en canvi veiem com als del poble, als pobres, aquest
mateix poder judicial és implacable i inflexible. Aquesta passada
setmana hem pogut veure com unes persones que han fet coses que
certament mereixen ser “castigades”, el càstig imposat és
totalment desproporcionat. Es fa difícil entendre com uns joves que
han increpat a algun parlamentari amb alguna empenta, o li han pintat
la caçadora a una parlamentaria, o han expressat a crits els seus
sentiments, hagin estat castigats amb 3 anys de presó, mentres que
aquells que han robat, d'una manera més o menys subtil, molts diners
de tots nosaltres, són al carrer tan tranquils.
Si a sobre ajuntem el cas del 4F, on
uns joves sembla que han estat condemnats a presó, i fins i tot, un
d'ells es va acabar suïcidant, per una acció que no queda gens clar
que els fossin els culpables, i qui els ha condemnat, amb prou dubtes
raonables, sembla que no vol sentir a parlar de tornar a investigar
amb una sensació que el veritable culpable, no està pagant el que
va fer, doncs tot això és un brou de cultiu per coses que ja hem
viscut en el passat i que no es poden tornar a reproduir. Si el poder
judicial falla, la frustració, la desesperança, el desanim, el
cinisme, l'egoisme social i el populisme guanyaran força i abonaran
el territori a “liders” i “mesíes” que ens portaran un altre
cop als moments més foscos de la historia de la humanitat.
El cas del jutge Vidal, és un altre
cas que clama al cel. O el de la Esperanza Aguirre fugint de la
policia, i no només no és castigada, sinó que serà candidata a la
alcaldia de Madrid.
Per acabar, personalment he viscut com
un empresari pot deixar de pagar sous sense que li passi res, mentre
que si els seus treballadors fan la mes mínima, poden ser castigats,
no nomes perdent la feina, sinó que fins i tot poden tenir
conseqüències en forma de faltes i expedients disciplinaris.
A sobre, la justícia és lenta, amb lo
qual ja perd el nom de justícia.
Cal evitar això com sigui, ja que la
situació és greu. I només és pot fer canviant als que manen.
Només podem canviar això amb un canvi del poder polític. I cal
fer-ho sobre idees i maneres que porten anys intentat-ho,
demanant-nos la nostra confiança i que sempre hem ignorat, en alguns
casos amb la “tonteria” del vot útil. I sobretot, ens hem
d'allunyar de noves formes de fer, i de dir, que són tan “guais”,
que no sabem ben bé que volen i que faran, i si no hi ha el
contingut i el pes dels que porten dècades demanant pas, la cosa pot
ser pitjor.
La meva esperança ara, ja no recau en
el poder judicial, sinó en la capacitat de la societat per
reaccionar i canviar de polítics i de sistema polític, sense
deixar-se seduir per propostes populistes i cridaneres, que siguin
capaces també, de posar una cara nova al poder judicial.
La cançó d'avui “Virtual Insanity”
de Jamiroquai, ja que aquesta és la situació en la que crec que ens
trobem ara. En una situació virtualment insana, on si no fem alguna
cosa, correrà la sang, tal com passa en vídeo de la cançó. En el
vídeo, coses que haurien de ser referències de situació, de cop i
volta, fan moviments imprevisibles i incomprensibles. Allà on teníem
punts de referència, ja no ho són, ja que es mouen, i no som
capaços de saber ni com ni quan ni on, i es clar, s'ha de ser tan
bon ballarí com el cantant del grup, per no perdre l'equilibri. Tot
sembla pulcre, però hi han uns insectes que ens mostren que hi ha
alguna bruticia que no veiem, i finalment, d'allà on pensàvem que
eren els nostres punts fixes de referencia, veien que hi surt sang.
Aquests punts de referencia esta ferits i al mateix temps, tacats de
sang. D'una sang metafòrica en forma de diners dels contribuents que
han marxat i s'han escapat els culpables, gràcies a aquests
moviments que no esperàvem, i tacats de sang, perquè si no podem
confiar en el poder judicial, finalment, serà difícil que el poble,
no comenci a prendre's la justícia per la seva mà.
Si us plau, arreglem-ho.
Si
escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb
el so a tota canya. Que en gaudiu.
Mestres escric aquestes linees,
compliré 50 anys de vida. No em sento de cap manera especial, però
quan hi penso per uns instants, acollona.
No tinc grans coses a dir. A hores
d'ara em falten moltes coses per fer, i probablement no les podré
fer. I això també acollona. Però tampoc cal fer un drama. Soc
aquí.
Tot i això no puc evitar retreure'm
algunes coses. Hem puc retreure que quan era jove, no em vaig deixar
anar més. Vaig preferir certa seguretat i vaig deixar de banda
l'aventura. I estic segur que vaig fer bé, però sempre em quedarà
el no haver fet les coses d'un altre manera, com jugar més fort amb
la música, o haver-me pres massa seriosament les relacions
personals.
El que sí sé, és que no em podré
retreure d'algunes coses. No em podré retreure que no m'he compromès
amb la societat amb la que visc. Ho hauré fet millor o pitjor, però
ho he fet.
Bé. No espero grans coses ni d'aquest
dia, ni d'aquest any ni del futur, de fet soc força pessimista, però
seguirem endavant fins on puguem i el millor que puguem.
La cançó d'avui era obvia i fa temps
que la tenia escollida. És de FAITH NO MORE, “MIDLIFE CRISIS”
del seu dis ANGEL DUST, un dels discos que ha marcat la meva vida.
Bonissim.
Per cert, ells també estan en MIDLIFE
CRISIS.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Aquesta setmana hem tornat a comprovar
que les coses són com són i no com voldríem que fossin.
El cas es que el jutge Santiago Vidal,
en el seu temps de lleure, ha participat amb un grup de persones per
crear una Constitució per una Catalunya independent. Jo crec que no
massa importància si aquesta Constitució és per una Catalunya
independent, per la República Txeca o per Espanya. L'important per
mi, és que en el seu temps de lleure, participa d'una activitat que
sense cap mena de dubte el farà millors en la seva difícil tasca de
jutge. Doncs pel fet de fer aquesta Constitució, l'han expulsat com
a jutge durant 3 anys.
És sense cap mena de dubte un castic
polític. Estic segur que si aquesta Constitució no for per una
Catalunya independent, el Jutge Santiago Vidal no hagués tingut cap
problema. El fet no és la Constitució en ella mateixa. El problema
es que sigui per una Catalunya independent. El problema es que tingui
una intenció concreta, i això fa que la seva expulsió de la
carrera judicial sigui un castic polític, un castic ideològic. Es
poden fer coses, per no en favor de Catalunya. Si es fan coses a
favor de Catalunya, queda clar que et poden castigar “legalment”.
És això democràcia? La veritat es que sentir la paraula
“Democràcia” per part de les autoritats espanyoles, resulta tan
insultant com quan ho deia en Pinochet.
Les coses són com són, i com diu AND
ONE, una pedra és una pedra, i les autoritats espanyoles só com una
pedra. Aprofito el cas de la falta de democràcia espanyola que el
jutge Santiago Vidal ha deixat en al descobert, bé, de fet són les
pròpies autoritats espanyoles que ho han fet, ja que el jutge, en
realitat no ha fet res ni dolent ni estrany ni re, per posar aquesta
cançó de AND ONE, que la setmana que ve, estaran a Barcelona.
La cançó parla clarament de
nacionalisme, no se si per bé o per malament. J crec que malament.
El títol de “una pedra és una pedra”, a mi em sona
desagradable, si a sobre i ajuntem les paraules “odi”, “guerra”,
etc, doncs jo no em sentiria precisament afalagat. El nacionalisme,
com qualsevol altre cosa, pot ser bona, dolenta o asèptica. En el
cas espanyol, és evidentment dolenta, i el cas del Jutge Vidal, és
una mostra incontestable, del nacionalisme excloent, impositor i
dictatorial que podem veure en les autoritats espanyoles.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
El passat dijous 19 de febrer, va neixer l'Alex, un nou nebot al que li dono la benvinguda, amb una cançó que s'anomena "New life" en un directe televisiu. Benvingut, i sobretot, molta sort, que segur que et farà falta.
Si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.
Aquest
passat dijous 12 de febrer de 2015, va morir Steve Strange, l'ànima
de Visage, d'un atac de cor.
Per
mi és una gran pèrdua, musicalment parlant, ja que sota la seva
influència directe s'han fet discos excepcionals que m'han fet
passar moltes hores de goig.
Influència
directe amb el seu grup, Visage. Va treure “Visage”, “The
Anvil” i “Beat boy”, tres discos que he escoltat milers i
milers de cops, i que han donat uns singles impressionants amb unes
cares “B” inoblidables.
I
sota el seu empar, Spandau Ballet, Ultravox, o Duran Duran, entre
d'altres, van poder veure la llum, ja que el va presentar al BLITZ,
el local que ell regentava i que a principis dels 80, era el local
més influent de Londres.
És
veritat que havia entrat en decadència molt aviat, fins el punt de
tenir problemes amb la heroïna, i passejant-se per les televisions
sent una parodia d'ell mateix, cantant els seus temes en directe i
sense musics, desafinant molt.
Però
semblava que s'havia reformat completament, cantant en directe els
seus temes i fent-ho amb prou dignitat i traient el quart disc de
Visage, que encara no he pogut sentir, però pel que he sentit, pinta
molt bé. I acabava de presentar “Visage Orchrestal”, fent unes
versions dels clàssics de Visage, mig simfòniques mig
electròniques que la que he pogut escoltar, també sana molt bé-
Descansa
en pau i gràcies pels grans moments que m'has regalat. Et seguiré
escoltant.
La
cançó d'avui és “Visage”, cançó que té el nom del seu
projecte i del seu grup.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
El proper dia 16 de Febrer, tindrem a
la Katy Perry a casa nostra fent un concert. No és que m'agradi
massa, però tampoc em desagrada i em cau simpàtica, i la trobo molt
guapa. Ve a casa nostra potser en el seu millor moment, ja que ara
per ara, és la única persona, juntament amb en Michael
Jackson, que pot dir que a posat 5 senzills d'un mateix CD entre
les 10 cançons mes venudes. I també pot dir que es la cantant que
ha aconseguit mes audiència en el tradicional concert de la mitja
part de la Super
Bowl, que s'ha celebrat fa pocs dies. De fet ni es tant guapa, ni
te una veu excessivament especial, ni balla massa bé, ni . . . però
sembla que fa la feina fen feta i és llesta, i sap que ha de fer per
ser a dalt de tot.
De fet, jo no conec a la Katy Perry per
ella mateixa. La vaig conèixer per el vídeo clip d'una cançó de
3OH!3 on
sortia una noia que em va impressionar i vaig haver de buscar a veure
qui era. La meva sorpresa va ser veure que era la autora d'una cançó
que m'agradava molt. La cançó és “I kissed a girl” i la poso
en un directe de 2013. Si algú va al concert i vol deixar alguna
critica o la seva impressió, hi estaré molt agraït.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Ja comencen a saber-se els diferents
grups que participaran als diferents festivals que tenim a casa
nostra. Tot i que tinc pendents un parell de coses per dir, crec que
em dedicaré unes setmanes als grups que venen a tocar a casa nostra.
Un d'aquests grups és DURAN DURAN,
grup que és molt important a la meva vida. He crescut amb ells i és
un d'aquells grups que no ha deixat mai d'anar a meu costat. Ens
coneixem des de fa 35 anys, i mai m'han decebut. Hem tingut moments
més o menys íntims, però sempre han respost a les meves
expectatives.
Seran un dels caps de cartell del Sònar
2015, on ens presentaran el nou treball, que crec que no trigarà en
sortir. La veritat és que em faria gràcia anar-los a veure, tot i
que és en un festival, el que vol dir, que serà car, que no
portaran tot el seu arsenal, i que he de reconèixer, que no són el
millor grup en directe. Potser ja ho he comentat abans, però ho
tornaré a fer. Els he vist 4 cops. El primer després del seu disc
NOTORIOUS, que és dels que considero més fluixos de la seva
carrera, tot i que la cançó que dona títol als disc, és brillant
com poques. Aquell any, havien de superar la pèrdua de dos dels seus
membres històrics, i crec la seva manera de fer, potser estava
esgotada. No recordo que fos un concert memorable.
El segon cop va ser després del “Big
Thing”. I aquest cop, sí. DURAN DURAN s'havien re-inventat, i
tenien forces renovades. Per mi, aquella època, és de les més
brillants del grup, amb un dics pletòric, i un directe molt bo. Fins
i tot, vaig tenir la sort de coincidir amb ells en una discoteca de
Barcelona (ARS) i em va sorprendre lo accessibles que eren. En cap
moment es van mostrar arrogants o distants. De fet, em va resultar
impossible de apropar-m'hi de la gentada que els rodejava
constantment.
El tercer cop, va ser després del
Wedding àlbum, on havien recuperat l'èxit comercial que havien
perdut en el últims anys. També venien a presentar un dics molt bo,
i ho venien a fer en format “desendollat”. El concert va estar
bé. Però curt, molt curt. Fins i tot diria que delinqüentment
curt.
I el quart, va ser després de
“Astronaut”, el disc de retrobament dels membres originals, i que
també és un molt bon disc, tot i que ja no era el mateix. Aquest
concert va ser un desastre. Per mil és el pitjor concert que he vist
mai. Va ser tot un cúmul de desgracies que encara em sorprenc que
acabessin salvant els plats.
Potser és per això que tinc ganes de
tornar-los a veure. Per treure'm aquest mal gust de boca, i perquè
els seus últims discos, tornen a ser excel·lents, o si mes no,
altament notables. Com a proba d'això, avui poso un directe seu
d'una cançó, Blame the machine” del que de moment, és el seu
últim disc, “All you need is now”.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Es diu que darrera d'un gran home
sempre hi ha una gran dona. Si deixem de banda lo masclista de la
frase, el que ens ve a dir, és que per fer grans coses, necessites
el suport d'altres persones que facin coses per tu. Per exemple, en
Martin Luther King segur que va necessitar que família i amics,
fessin coses per ell, que ell no podia fer, des de les tasques de la
llar, o dedicar temps als fills, encarregar-se de gestions o mil
coses semblants. Per “grans coses” podem entendre moltes coses.
Des de la revolta social que va liderar en Martin Luther King, fins
dedicar-te a la política local, activitats sindicals, participar en
una associació veïns, voluntariat o organitzar un club esportiu o
cultural. Tot això només són exemples del que serien “grans
coses”, i totes tenen en comú, la voluntat de millorar la
comunitat on vivim.
La veritat és que durant molt temps de
la meva vida, em vaig dedicar a veure la vida contemplativament i
teoritzar al sofà de casa, mentre eren altres els que feien “grans
coses”. Veien que les coses, segons el meu punt de vista,
s'enfonsaven, i anaven agafant l'aspecte que jo havia teoritzat, vaig
decidir-me a provar a fer “grans coses”. Desprès d'uns deu anys
de lluita per intentar fer “gran coses”, poc a poc, i per
diverses coses, he hagut de deixar de provar de fer “grans coses”.
Ja he comentat algunes coses que m'han
fet aturar les meves ganes de fer “gran coses”, però fins ara,
no havia comentat, que un dels motius que em fan parar, és que
durant tot aquest temps, els suports i ajudes rebudes, han estat ben
ben ben poques. De fet tot el contrari, enlloc de trobar
complicitats, he trobat obstacles per la majoria de gent que
m'envolta, família inclosa. Per tant, deixo d'intentar de fer “grans
coses” i em dedicaré a lo meu. Això sí, dues coses tinc clares.
La primera és que jo no posaré pals a les rodes dels que volen fer
“grans coses” i intentaré ajudar-los o ajudar-les. I segon, mai
em podré acusar, de no haver-ho intentat. Mai podré penedir-me, de
no haver-ho intentat.
La cançó d'avui és “Help me” de
Timo Maas. No puc dir gran cosa d'en Timo Maas. Gaire bé no el
conec. I de la cançó, l'únic que puc dir, és que m'agrada molt.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Aquesta setmana s'ha fes palès el
ridícul que estem fent la culerada, jo diria des de l'últim any
d'en Guardiola com entrenador. Fins aquesta setmana no ho havia
volgut veure, però finalment alguna cosa passa que ho veus tot clar.
No voldria estendre'm massa, ja que és
un tema dolorós, però la rumorologia que corre sobre les males
relacions entre l'entrenador del Barça, en Luis Enrique, a qui devem
admiració eterna fins que no faci alguna cosa que ens avergonyeixi,
el millor futbolista de l'actual plantilla, en Leo Messi, a qui també
li devem admiració eterna fins que no faci alguna cosa que ens
avergonyeixi, semblen ser la causa d'uns fet que personalment trobo,
per dir-ho finament, de bojos.
Resulta que el passat dilluns, el Barça
es dedica a fer activitats d'apropament als nostres infants, complint
amb la seva responsabilitat social, que tot i no estar escrita
enlloc, per mi és indiscutible, si menys no, si vol seguir sent més
que un club. Es tracta de fer un entrenament amb les portes obertes
al públic, i sent un dia escolarment festiu, doncs aquest públic
acostuma a ser infantil per aprofitar la oportunitat de veure, els hi
agradi o no als jugadors, a un models de conducta. No cal ser molt
llest, per poder comprendre la immensa quantitat d'il·lusió que els
nens i nenes irradien aquell dia. A mes, desprès, aquests jugadors
idolatrats i divinitzats, van als hospitals a fer una visita als
infants malalts i que no tenen la sort de gaudir del mes gran tresor
que podem tenir, com és la bona salut.
Doncs resulta que precisament aquest
dia, el més idolatrat, admirat i divinitzats de tots, en Leo Messi
pateix una gastroenteritis que li serveix d'excusa per no anar a
l'entrenament on tots els nens i nenes l'esperaven, i tampoc va a
l'hospital, on aquests nens i nens malalts, estan des de fa molts
dies esperant que algú tant importat vingui a visitar-los i trencar
la seva rutina de tractaments, medicines, proves, rehabilitacions, i
sobretot, de poc joc que és el que han de fer la canalla. Si us
plau. Una gastroenteritis, no hauria d'aturar a ningú per tal de
poder correspondre com cal aquesta il·lusió desbocada que es
respira al voltant d'aquests jugadors durant un dia, NOMÉS un dia.
Si en Leo Messi realment tenia una gastroenteritis, hauria d'haver
fet un petit esforç per satisfer aquesta devoció que se li
professa. El fet de no fer-ho, fa aixecar suspicàcies i tenint en
compte que en el partit celebrat precisament el dia abans, no va ser
titular (lògicament, ja que els seus privilegis no li van permetre
entrenar lo suficient com per disputar tot el partit) fa pensar que
en realitat, el que tenia era una pataleta de nen mimat i capritxós
que s'enfada amb el món, i deixa en evidencia davant de tothom, la
seva manca de sensibilitat amb la societat que el rodeja.
Tot això em va indignar molt i no em
podia creure el que havia passat, però el pitjor de tot, encara
estava per venir. Resulta que poc dies desprès, el Barça juga un
partit al seu estadi, i una part de la afició, comença a corejar el
nom de l'entrenador, cosa que no hauria de molestar a cap culé, però
sorprenentment per mi, la resta de l'estadi, va començar a xiular, i
no van parar fins que van ofegar aquest crit d'ànim pel nostre
entrenador, i un cop ofegats, van començar a corejar el nom d'aquest
jugador, que quatre dies abans, havia maltractat emocionalment a
molts nens i nens, alguns dels quals, mereixien una especial atenció.
O sia, que tenim un entrenador que pateix les rebequeries d'un nen
divinitzat i no nomes se'ls castiga apagant una mostra de suport,
sinó que premiem la vanitat d'un monstre insensible davant la pròpia
afició que l'està ovacionant. Sincerament es de bojos, i cal que
ens ho fem mirar.
És evident, que aquest petit Déu,
demana a la afició que els petonegi cada dia, i l'afició s'empassa
el que calgui mentre aquest jugador, segueixi defensant els nostres
colors. Ens és igual tot, i si ens hem d'empassar el seu menyspreu a
la nostra canalla i a la afició en general, doncs ens ho empassem i
ja està. Sincerament, ens ho hem de fer mirar.
La cançó d'avui es titula així,
“Kiss and swallow”, ja que és això els que ens demanen, i el
que fem. Presento la cançó en un directe, ja que l'enllaç del
vídeo clip ja el vaig posar fa temps. La cançó és de IAMX, un
petit geni, des del meu punt de vista, però que no té el mateix
reconeixement que té el geni de la pilota del que he parlat abans,
tot i que, del que realment volia parlar, era de la nostra actitud,
la del culé, davant d'aquest jugador.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Mentre escric aquestes línies, el reis
mags estan repartint regals a doju, i amb això tancarem les festes
nadalenques. Precisament, amb motiu d'aquestes festes, i 30 anys
desprès, la Band Aid s'ha tornat a “reunir” amb motiu d'una nova
crisi humanitària a l'Àfrica. Aquest any, la epidèmia de l'ebola
està provocant milers de morts i de nen orfes a quatre països
africans.
A mi, el que m'indigna, és que els
països occidentals, han demostrat que els que es contagien amb
aquest virus, no acaben morint si se'ls tracta a temps i amb els
mitjans adients. Així doncs, queda palesa que es pot lluitar contra
aquesta crisi amb unes evidents esperances d'èxit.
Per què no es comparteix aquestes
tecnologies i aquests coneixements amb els països afectats? No
seria, en una nit com aquesta, un perfecte regal de reis per aquesta
pobre gent que mor abandonada i pels infants que deixen orfes? Només
puc trobar una resposta a la falta de solidaritat que mostren els
països occidentals. Els diners. I això els fa culpables
d'assassinat o d'homicidi o el terme jurídic que s'hagi d'utilitzar.
Són culpables d'omissió d'auxili. Estan deixant morir a moltes
persones innocents, dèbils i indefenses. És vergonyós.
És increïble que hagi de ser una
organització de musics (Bob Geldof i Mig Ure) els que s'hagin de
posar a treballar per recaptar fons per ajudar a aquestes persones. I
això, encara que hi col·laborem, no ens lliure de la nostra
complicitat amb el nostre silenci i oblid. Som còmplices dels crims
dels nostres polítics. Des d'aquí, demano la immediata intervenció
de la societat occidental per lluitar contra l'ebola, i demanar la
dimissió de tots els presidents dels governs dels estats de la
societat coneguda com primer món.
Espero que hagueu passat un Bon Nadal
Per cert, musicalment parlant, la
versió de fa 30 anys em sembla molt millor que la d'aquest anys,
però . . .
%2B01.jpg)
%2B01.jpg)
