02/09/2013:
Edito, ja que allà on volia posar "Drama", havia posat "Tràgic". Ho arreglo.
01/09/2013:
Ara comença a acabar-se l'estiu, una
època en la que acostumem a deixar que les nostres pells es mostrin
obertament als altres, i així podem veure fàcilment qui porta
tatuatges i qui no. Bé, el tema dels tatuatges, se'ns ha escapat de
les mans d'una manera força lamentable, i ara, qualsevol porta un (o
més) tatuatges, fins al put, que penso que el que trenca les normes, són les persones que no porten tatuatges.
Quan jo era petit, un tatuatge era una
cosa relativament estranya de veure, i quan en veies un, sabies que
darrera aquell tatuatge hi havia una historia. Quan jo era petit, els
tatuatges no els portava qui els volia portar, sinó que havies de
fer mèrits per portar-los. Un tatuatge era una distinció i tenien
un significat. Era la prova que havies patit o gaudit una experiència
especial.
Un tatuatge el portaven persones que
havien estat a l'exercit en cosos especials, ex presidiaris o
mafiosos, en mostra d'implicació i de compromís amb el grup humà
al que pertanyien i a les normes i a les regles que regien aquests
grups. Sempre amb histories darrera d'aquell tatuatge que pocs podien
explicar.
També el portaven persones amb
professions que feien difícil l'arrelament a algun lloc i a altres
persones com mariners o camioners. Duien els tatuatges per fer-los
arrelar a algun record. Els tatuatges servien per això, per a no
oblidar el que s'era, el que s'havia sigut, el que havia passat o el
que estava passant. Darrera de cada tatuatge hi havia quelcom dramàtic
i dolorós, i reflectien una cicatriu emocional d'aquell que els
duia. I dic “aquell”, perquè “aquelles” difícilment en
portaven.
El tatuatge feia olor a alcohol, a joc,
a violència, a tabac, a sexe ràpid i impersonal però apassionat.
Peró ara, el tatuatge a perdut tot el
seu valor emocional i identitari. Ara els tatuatges són un fet
vulgar i quotidià. Són cosmètica i estètica barata i superficial,
posat com a capricis de persones que volen ser “dolentes”. S'ha
tornat tant vulgar que ja ni això, ja ni tant sols volen aparentar
una imatge romàntica de la persona “dolenta”. Són objectes de
decoració com un centre de taula o una estora d'entrada a la llar.
El tatuatge ha esdevingut un símbol
d'una superficialitat tan brutal i d'una buidor i falta de contingut
tan absoluta, que es fa veritablement insultant, i que cada cop em
resulta més molest veure'ls. I quan més grossos pitjor. Em resulten
molestos fins el punt que noies que m'haurien de resultar força
atractives i desitjables, perdent molts punts en la meva escala de
mascle primari. No els trobo gens sexis. I quan veig persones amb
tatuatges, no puc evitar posar en dubte la seva pròpia personalitat.
No puc evitar pensar que estan copiant a algú. En definitiva, els
tatuatges han passat de ser una cosa força romàntica, a ser la
imatge banal i sense valors, pròpia de la societat en la que vivim.
La cançó que presento avui, molt
atípica del meu estil, sempre m'ha agradat, pel seu dramatisme de
persones turmentades en ambients difícils. La cançó explica, tant
amb la música com amb la lletra, una historia on els tatuatges han
de formar-ne part. El dolor, la falta d'arrels, els ambients
carregats d'alcohol i fum. Tot això ens porta a un tatuatge. Poso
una versió interpretada per la Rocio Jurado, que sense ser un expert
en aquest gènere musical, veient aquesta interpretació, s'entén
perquè l'anomenaven “la mas grande”. Et pot agradar o no, però
és innegable la seva excepcionalitat i excel·lència
interpretativa. I és que aquesta
cançó, no la pot interpretar qualsevol, i creieu-me, ja que he
estat buscant altres alternatives, i cap arriba a fer ombra a la
magnífica interpretació de la Rocio Jurado. Tant debò, la Mònica
Naranjo o en Bunbury,
algun dia facin una versió d'aquest tema. De fet, aquesta cançó,
no desentonaria gens en el repertori d'en Bunbury.
(tots intèrprets exagerats, però és en aquesta exageració, on
està el seu talent i on deixen a la majoria dels seus col·legues,
en la mediocritat)
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.
ANY:
1941
