01/05/2013:
Avui és 1 de maig, dia
que es commemora el dia del treballador (i treballadora). És una
festa més, que aquesta societat de culte al tant-se-m'en-fotisme, ha
esdevingut de caràcter lúdic, i a deixat de ser una festivitat
reivindicativa, i de reflexió sobre el perquè de les coses. No
demano una massiva assistència a les manifestacions. De fet, no hi
crec massa en les manifestacions, si no van acompanyades d'actes
menys simbòlics, però més efectius, i evidentment pacífics. El
que dic, és que en un dia com aquest, enlloc de plantejar-nos un dia
de platja intranscendent, o un viatge llampeg o ves a saber quin
tipus de banalitat, potser ens hauríem de parar 5 minuts a pensar
perquè es festa avui. Hauríem de pensar en perquè tenim vacances
pagades, seguretat social, subsidi d'atur, pagues extres, dos dies de
descans setmanal, sou mínim, acomiadament indemnitzat (lliure, però
indemnitzat) jornades de 8 hores. Hauríem de pensar perquè els
nostres infants no poden treballar per a ser explotats, perquè tenim
representació sindical (encara que la ignorem completament, hauríem
de reflexionar sobre el luxe que representa això, i perquè no ho
fem servir amb tot el potencia que té) Hauríem de pensar perquè
tenim normatives de protecció i seguretat laboral, que impedeixen
que tinguem malalties i deformacions físiques per conseqüència de
la nostra activitat laboral (hem de pensar no només amb les
activitats que porten un rics imminent, si no també amb coses que
ens perjudiquen cada dia una mica, com per exemple, la gent que es
davant d'un ordinador, ha de saber que la seva vista es veurà
perjudicada abans d'hora, o que té possibilitats de tenir artrosis
als canells de forma prematura.
Hauríem de pensar que
re de tot això ens ha estat regalat. Bé, de fet a nosaltres sí que
ens ho han regalat, i no ens ho hem guanyat, ja que qui s'ho va
guanyar van ser els nostres avis, amb una lluita social, que ara
veiem . . . “antiquada” i massa compromesa. Suposo que és
precisament, per això, que no ens ho hem guanyat, que pensem que són
coses tan naturals com que el aigua mulli, o que bufi el vent. I per
aquesta mateixa raó, es que deixem que ens ho treguin sense
resistir-nos-hi.
Enlloc de reflexionar
sobre el que tenim, el més probable, és que ens dediquem a
organitzar una costellada, amb un partit de solters contra casats, i
que en la sobretaula, quan el vi, la cervesa i els cigalons, (o
potser sense aquest additius) ens dedicarem a posar en el mateix sac
tot allò que sigui susceptible de ser criticat i posarem verds, de
la mateixa manera a polítics, empresaris, banquers i sindicalistes
(bé, els empresaris potser no es vegin afectats per les critiques
sobre-tauleres)
Bé, la nostra societat
es mereix tot el que li passa i de fe,t no es mereix el que encara
té, i per tant, ho perdrem.
La seducció que el
costat foc em fa, cada dia és més profunda i més efectiva, i ja he
començat a delirar pensant que potser seria bo votar al PP, a veure
si ho acaben de petar tot d'una vegada (bé, també podria votar al
PSC o a CiU i aconseguiria els mateixos efectes) Precisament avui a
la feina, ho he vist més clar que mai, ja que he presenciat com els
meus companys, es creuaven de braços en veure com els trepitjaven
impunement. Potser hauria de parlar amb els meus caps, i dir-los que
baixin el sou un 30% a tothom i que a mi en donin el 5% del que
s'estalviïn. Estic segur, que posarien a parir a tothom, al següent
costellada, però no mourien ni un dit per evitar-ho.
En un dia com avui,
hauríem de reflexionar sobre el perquè en
deixem esclafar per les rodes de la industria, tal com diuen Heaven
17 en la seva cançó “Crushed
by the wheels of industry”. Una
meravella de cançó, que com moltes de les cançons que presento,
han de veure com han de cedir el protagonisme a les meves dèries.
Si algú escolta
aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, I el so a
tota canya.
Què en gaudiu, i canya
a la classe obrera.
ANY:
1983
Àlbum:
The luxury gap
Senzill:
Crushed by the wheels of
industry
+01.jpeg)
