02/06/2013:
L'altre dia vaig anar a la segona
exhibició de twirling del equip de la meva filla gran. Vaig poder
veure que la meva filla ho fa força bé, però també vaig poder veure
com la meva filla era discriminada d'una manera que difícilment em
podran explicar.
No puc entendre perquè la meva filla
(i tres amigues seves) van ser avisades d'aquesta exhibició amb 5
dies d'antelació, quan feia com a mínim dues setmanes que estava
programada. La meva filla, carregada d'il·lusió, va mobilitzar a
tota la família, per fer-nos anar a la exhibició, i tots varem pagar
religiosament els 2 euros de donatiu. La meva filla, nerviosa com
estava, no va parar en tot el dia
de preguntar “quant falta?”. Estava impacient per vestir-se de
negre, tal com li havien dit.
Però quan varem
arribat al recinte de la exhibició, la meva filla va veure com ella i les seves tres amigues, eren les úniques que anaven de negre. Les
altres nenes, portaven maiots de colors i de fantasia. Les 4 amigues,
van sortit a fer la seva exhibició, i van veure com els hi tallaven
la música que utilitzaven per fer la seva actuació. Si fa o no fa,
les van deixar entre 1,5 i 2 minuts, mentre que a les altres nenes,
les cançons eren senceres. Les quatre van veure com elles nomes
sortien un cop i a “mitges”, mentre que les altres feien tres
números cada una. Finalment, quan tot es va acabar, la meva filla em va
preguntar el perquè de tot això “És que ho faig molt malament,
papa?” “no filla. El que passa és que les altres nenes
compateixen i tu només fas esport”.
El que la meva
filla no sap és quin és el criteri per decidir qui competeix i qui
no. La crua realitat, és que compateix qui paga. El criteri de
selecció no és esportiu, sinó el de les nenes que poden fer més
hores d'entrenament, independentment de la seva qualitat esportiva.
Jo no demano que la meva filla competeixi, sobretot si hi han altres
nenes que entrenen més, i per tant, és lògic pensar que ho fan
millor (que no és el cas, però faré veure que sí és així) El
que sí demano, és que no es discrimini a les nenes de tal manera,
que fins i tot elles, innocents com són, se'n van adonar de tot. En
una exhibició com la d'aquell dia, es tractava d'una festa en la que
tothom ha de participar. Com? De moment, fent que tothom se senti a
casa. Entenc que les nenes que competeixen, facin 3 números cada una
(solo, duet i grup) però les que no competeixen i que són a
l'escola d'aquest esport, han de fer un número sencer i preparat
mínimament, i que no es noti que tot és una improvisació sense
ganes de que les nenes es puguin lluir i així anar aprenent. Si
tothom va engalanat, tothom ha d'anar engalanat. Entenc que no es
gastin diners per vestir a nenes que no competeixen, però només
calia donar a aquestes nenes, maiots utilitzats l'any passat. Era una
exhibició fora de competició, i per tant, era un bon moment per fer
que aquestes nenes que no competeixen, es motivessin per voler
competir. I per motivar, es fa integrant i fent pinya i no pas
discriminant-les.
Quan vaig entrar
al recinte, vaig fer broma sobre lo cares que eren les entrades, i em
van contestar “és per les nenes, i si és per les nenes, no és
car”. Després ho vaig entendre. No és car per les altres nenes,
però per la meva, és carisssssssim. Ja que la resta de les famílies de
les altres nenes, van pagar una quantitat per vestits, viatges i
poder-se lluir davant de les seves famílies. La meva, va pagar 10
euros per ajudar a les nenes que competeixen (que ja m'està bé, i
ho entenc) però també per ser humiliades (no nosaltres. Elles, que
se'n van adonar de tot)
L'altre dia, van
jugar amb la il·lusió de la meva filla (i les seves amigues)
humiliant-les sense compassió. Les van tractar fatal, només perquè
els seus pares no volen o no poden fer més per fer “competidores”
a les seves filles. No hagués costat gens deixar sonar tota la cançó
que utilitzaven les “de negre”. No hagués costat gens,
deixar-les uns maiots perquè veiessin lo guapes que estan i
animar-les a competir. No hagués costat gens avisar-les amb dues
setmanes d'antelació, com a les altres, per poder-se prepara millor
el seu número,
La meva filla,
(i les seves amigues) va patir en la seva pell, que l'esport no és
una disciplina de superació personal. Va aprendre que l'esport no és
una activitat noble i honesta. Va aprendre que l'esport és una font
d'humiliació i de discriminació sense entendre que ha fet ella de
dolent. Gràcies Jessica per ensenyar aquesta lliçó a la meva
filla, i a les seves amigues.
Així dons, ja
sabeu, si voleu que els vostres fills facin esport, per fer esport.
Si voleu que els vostres fills facin esport per aprendre a ser
solidari amb els teus companys, a treballar en equip, a fer
col·lectiu, a saber que tu depens dels altres i que els altres
depenen de tu, no els porteu al Club Twirling Blanes, que allà només
volen gent per competir, no per compartir.
I és que la
entrenadora d'aquest club “esportiu”, respon al perfil
d'entrenadora tirànica, on les seves pupil·les, ho han de donar tot
per aquesta disciplina esportiva i viure només per això. Respon al
perfil d'aquella entrenadora soviètica, dura i implacable amb les
“dèbils”, a les que els hi dedica el mínim temps i psicologia
possible, ja que són les “bones” les que es mereixen tota la
seva atenció. Evidentment, les “bones” no compartiran el que exposo, ja que només veuen el costat bo de la seva entrenadora.
Puc entendre que
només vulguin “competidores”, però si és així, que ho diguin
des d'un bon començament, i es deixin estar de falsedats amb lo de
escola de twirling.
La cançó no
podia ser un altre que “All she wants is” de Duran Duran. Amb
aquest títol, ja ens podem fer una idea que parlen d'una dona
exigent, egoista i egocèntrica, que no té cap mirament envers les
altres persones, i només mira resultats, en qualsevol aspecte de la
vida. Bé, segurament estan parlant de sexe, però en aquesta
entrada, a mi m'interessa destacar un altre cosa.
Avui m'he
allargat massa, i no puc parlar d'aquesta cançó, del disc (Big
thing) on està inclosa, i del moment en que Duran Duran van fer
aquest disc. Un disc imprescindible, i que segurament, juntament amb
el seu primer disc, és el disc més important d'ells. Segons el meu
parer, sense aquest disc, Duran Duran hagués desaparegut en poc
temps. De fet, he vist a Duran Duran en directe 4 cops, i sempre
m'han semblat justets en directe, excepte en la gira d'aquest disc,
que va ser un concert memorable. Poso un playback que sona una mica a
llauna, però es que crec que aquesta actuació, té molta més força
que el vídeo-clip.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.
ANY: 1988
CD:
Big thing
Senzill: All
she wants is
Maxi: All
she wants is
+01.jpg)
+01.jpg)