23/02/2013:
El
passat cap de setmana, vaig anar amb la meva filla gran (la petita no
va voler-hi anar) a la XI Fira Nacional (haurien de dir estatal) de
col·leccionistes de Playmobil. Jo no hi estic gens ficat en aquest
món, però sempre he pensat que aquest tipus de joguina, fomenta la
imaginació dels infants, i
en
conseqüència, la seva . . . intel·ligència. Jo, de patit jugava
amb ninos i feia grans batalles i grans expedicions pels mobles de
casa meva, amb recats de ferits o d'hostatges, i m'hi passava dies
amb aquests episodis aventurers i aquests proto-diorames.
Així
doncs em disposava a veure amb la meva filla tot un seguit de
diorames (escenes creades amb ninos i el corresponen decorat) i
mostrar a la meva filla, que hi han altres maneres de jugar. Per
primer cop en me vida, vaig poder veure de primera mà, el
temps, la dedicació, la passió i les ganes que posen algunes
persones en aquestes aficions, i que fàcilment
i injustament, són
titllades
de frikis.
La
paraula friki, en els darrers anys, a perdut el seu significat
originals i ara ha esdevingut una qualificatiu amb aire burleta per
persones amb determinades aficions. Però la veritat és
que no acabo de veure la diferència
entre una persona que es dedica a col·leccionar Clicks i el que es
dedica a col·leccionar cançons i escoltar-les un i un altre cop
sense parar, estudiant-les i catalogant-les. O amb el que recopila
receptes de cuina minimalista i desprès fan concursos casolans per
veure qui de la colla aconsegueix fer el millor sopar. O el que fa
fotos a tot el que es mou i al que no es mou, jugant amb llums formes
i colors. O el que es passa el dia fent esport, comprant-se roba
especialitzada i d'última tecnologia
(roba d'última tecnologia?!??!?!?!?!)
per fer determinat exercici, i comprant-se mil gadgets per saber la
quantitat de calories gastades, el centímetres que a recorregut, i
treure unes estadístiques, que sincerament, no acabo d'entendre
quina
utilitat tenen.
De
fet, aquesta afició dels diorames, em va sorprendre, en el sentit
que en certa manera, és
una mena de forma expressió, fins i tot, artística, ja que a més
de veure diorames, més
o menys aconseguits, també es podien veure episodis de violència
sanguinària . . .
o
de sexe , , ,
o
de justícia
i lluita
social . . .
o de lluita nacional.
En definitiva, que amb
això del frikisme, podem quedar-nos en la superfície i en riure'ns
del que creiem que hi ha, o rascar una mica i veure el que hi ha en
realitat, que és més seriós del que sembla, i comencem a
reconèixer, que en el fons, els frikis de debò, són aquells que
observen la vida, quedant-se en la superfície de les coses, sense
aprofundir en res, sent prou estúpids, que fins i tot s'atreveixen a
en riure-se'n dels que sí que rasquen la superfície de les coses.
No sé si la meva filla
va captar tot el que jo vaig veure i si pot pensar en que hi ha altre
maneres de jugar. El temps m'ho dirà. Però em va quedar clar que
ella s¡ho va passar bé, i jo no vaig perdre el temps.
I parlant de joguines,
doncs em dona una oportunitat d'or per parlar d'una de les meves
cançons preferides i un dels meus vídeos preferits (de quan els
vídeo-clips tenien una raó de ser més enllà de ser purs i simples
anuncis publicitaris) És tracta de “Mind of a toy”, de Visage.
Un dels grups que van fer que jo fos un “friki” dels que
col·leccionen cançons, les escolto un i un altre cop, les estudio i
les catalogo. Cançó i vídeo clip esplèndids, que per cert,
complirà 33 anys (Què gran que em faig)
Si algú escolta
aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a
tota canya.
Què en gaudiu.
ANY:
1980
Àlbum:
Visage
ANY:
1981
Senzill
i Maxi-Single: Mind of a toy
