Un company de feina (un amic ja que es pren la molèstia de llegir el que escric) m’ha comentat que en aquest blog, últimament, destil·la una mica de mal rotllo. Diu que entre els comentaris que faig fer sobre els nostàlgics d’en Roger Hodgson, entre fer sortir a la llum l’existència de club dels grups insuportables i insufribles (em vaig oblidar de Los Secretos, Lou Reed o Coldplay), que qualificar de sobrevalorat a Peter Gabriel, i parlar de cançons desagradables quan parlava d’en Miguel Bosé, doncs que tot plegat, tenia un aire . . . . .negatiu i de mal rotllo.
Doncs si no volies brou, aquí tens dues tasses, ja que avui parlo de Guns n’Roses, grup que juntament amb Oasis, crec que són la més pura encarnació del Mal Rotllo. I ho faig per dir que el 23 d’aquest mes, toquen a Barcelona, i bé, alguna cosa d’ells havia de dir. No vull escriure molt, ja que és un grup que em cau especialment malament, però que té cançons que estan bé, i cal reconèixer-ho, que no es limitaven a fer cançons amb la típica estructura del Rock o del Pop. En definitiva, s’ho “curraven” una mica.
I fins aquí, que m’embalo, i començo a desbarrar que em quedo sol. Penjo la seva cançó mes mítica “Sweet child o’ mine”.
Ah, per cert, no sé si es cert, i no crec que ho sàpiga mai per experiència pròpia, però sembla ser que en alguns països, s’ha negat l’entrada a l’aforament del concert si es portava merchandasing que recordés al Slash. També sembla ser, que el cantant del grup Axel “soc el centre del món” Rose, té per costum fer tard, molt tard, als concerts i passar-se la puntualitat per forro dels. . . . Ho veieu, ja m’estic escalfant.
Tot i això ja sabeu. si escolteu aquesta cançó, s'hauria de fer amb els llums tancats i amb el so a tota canya.
ANY: 1987
Àlbum: Apetite for destruction
Senzill: Sweet Child O' Mine
Més cançons i més informació.
