diumenge, 18 d’agost del 2013

MATT BIANCO – Whose side are you on?


18/09/2013:


Aquest estiu a Blanes està sent mogut entre d'altres coses per tractament del subministrament de l'aigua a famílies amb dificultats econòmiques. Probablement passa també a altre poblacions, però jo només sé el que està passant a Blanes.

Resulta que unes famílies blanenques amb dificultats econòmiques greus, fins al punt de no poder pagar el rebut de l'aigua, tenen el subministrament de l'aigua corrent tallat.

Vivint en una societat com la que vivim, on el capitalisme salvatge cada dia va guanyat espai i territori, no ens hauria d'estranyar aquest fet, però és que hi han coses que clamen al cel.

Resulta que qui ha tallat el subministre d'aquest servei bàsic és Aigües de Blanes, i l'Ajuntament de Blanes és el màxim accionista d'aquesta empresa privada, i per tant l'alcalde de Blanes, és qui mana a Aigües de Blanes.

La primera pregunta que em ve al cap és: Com és possible que una administració pública sigui la màxima accionista d'una empresa privada que obté els seus guanys oferint un servei públic? Aquí hi ha alguna cosa que grinyola força i tot fa pudor a perversió de la relació entre lo privat i lo públic.

La segona pregunta és: Com és possible que una administració pública permet que una empresa de la que és la màxima accionista, ignori i incompleixi un acord del Parlament de Catalunya del passat mes d'abril, on es declarava la disponibilitat d'aigua, electricitat i gas, com a drets bàsics dels ciutadans de Catalunya?

Com és possible que un alcalde que s'auto anomena socialista, i que al mateix temps és qui finalment mana a Aigües de Blanes, posi per davant els interessos econòmics d'una empresa privada que ofereix un servei públic, als drets i i a les necessitats d'uns ciutadans caiguts en desgracia? A qui serveix l'alcalde? A l'empresa privada i a l¡ànim de lucre? O als ciutadans de Blanes?

Algú em podria dir que les administracions públiques no són ONG's i per molt trist que sigui, qui no paga, no pot tenir el servei. Bé, la meva resposta seria que qualsevol administració pública, hauria de veure les ONG's com un clar símptoma de que te mancances en les seves responsabilitats i qualsevol tasca que faci una ONG és una tasca que l'administració ha deixat de fer.

També s'hauria de tenir en compte, que un alcalde que s'auto anomena d'esquerres, quan permet que una família es quedi sense aigua corrent, està apropant a aquesta família a un punt sense retorn com és la exclusió social, ja que difícilment aquesta família podrà accedir a un lloc de treball digne, si no te possibilitat d'una minia higiene.

I per últim, la gran vergonya i la falta de sensibilitat humana que demostra l'equip de govern de la vila de Blanes, en el fet que diàriament, s'estan regalant litres i litres d'aigua a vilatans i a visitants a les dutxes de les platges, a gent que es pot permetre el luxe de dutxar-se tranquil·lament a casa seva, i al mateix temps li denega l'aigua a una família amb problemes econòmics. I això ho fa un partit, el PSC, que s'auto anomena d'esquerres, però que queda clar que ni és d'esquerres, ni té vergonya, ni caritat humana, regalant aigua al rics (els que podem pagar el rebut de l'aigua) fins al punt que permeten que els fills de les famílies riques, juguin amb l'aigua potable de les dutxes de la platja, com si fos un bé inesgotable (i que es un servei que NO NECESSITEM. Jo abans, quan no hi havien dutxes a les platges, mai les havia trobat a faltar) i al mateix temps li denega els drets a les persones amb dificultats en el nom de les lleis del mercat. Vergonyós i típica actitud de personatges que clarament qualificaríem de dèspotes.


Dit això cal preguntar-li seriosament a l'alcalde de Blanes, En Josep Marigó, del PSC, de quin costat està? Del de la ciutadania? O del cantó de l'ànim de lucre?
Ja fa anys, era en Matt Bianco qui feia aquesta pregunta “whose side are you on?” Probablement no se la feia ni a l'alcalde de Blanes, ni a cap alcalde, però és una pregunta que cal fer. Un altre dia. Ja parlarem amb mes calma de Matt Bianco.


Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 1984
Àlbum: Whose side are you on?




MATT BIANCO


Nacionalitat: Anglesa

ANY: 1984
Àlbum: Whose side are you on?


01 - Whose Side Are You On?
02 - More Than I Can Bear
03 - No No Never
04 - Half a Minute
05 - Matt's Mood
06 - Get Out of Your Lazy Bed
07 - It's Getting Late
08 - Sneaking Out the Back Door
09 - Riding With the Wind
10 - Matts Mood II

diumenge, 11 d’agost del 2013

NICKELBACK – When We Stand Together


11/08/2013:


Fa poques setmanes, vaig assistir a la presentació del Procés Constituent a Blanes. La presentació va córrer a càrrec de Albano Dante, un periodista blanenc que està fent un treball d'investigació periodística sobre alguns possibles “xanxullus” en la sanitat catalana, fins el punt que CiU li ha enviat tot el seu arsenal d'armament jurídic per aturar-lo. Malauradament, vaig arribar tard, i no el vaig poder escoltar.

La segona persona en intervenir va ser la Marta Afuera, un dels caps visibles i de les plataformes d'afectats per la hipoteca PAH. A ella si que la vaig poder escoltar, Ella ens va parlar sobre la manipulació informativa que rebem diàriament i que ens fa viure en món similar al de matrix. On ens bombardegen constantment amb missatges que ens fan estar atorats, enlloc de mobilitzar-nos, i que ens van acceptar coses que són, o haurien de ser inacceptables.

I la tercera persona en participar, va ser la Teresa Forcades. Ella ens va parlar del capitalisme, la relació entre els polítics i les grans corporacions empresarials.

Per mi, va ser tota una revelació, no per el que es va dir, sinó simplement perquè es va dir. Durant tota l'estona que vaig estar allà sentia com esplicaben de forma ordenada, entenedora, entretinguda i clara tot allò que penso des de fa un 15 anys. Era com sentir-me a mi mateix dir en veu alta els meus pensaments, la meva ideologia, la meva visió de la realitat i la meva proposta de societat. Coincideixo en tot, absolutament en tot el fons i la forma, en el com i en el perquè de tot el que es va dir en aquella presentació.

Per tal de no allargar-me mes, aquí us deixo el vídeo de la presentació, on podreu escoltar tot el que us estic dient.

Només us puc dir, i fins i tot demanar, que si teniu la oportunitat d'anar a una d'aquestes presentacions, hi assistiu, escolteu, i reflexioneu.

La cançó que em serveix per complimentar aquest comentari, es una cançó que no m'hauria d'agradar i d'un grup que no m'agrada especialment, però així són les coses, i es una cançó que m'agrada molt. La cançó es titula “When We Stand Together” de Nickelback. La cançó ens parla una mica de tot això. De no mirar a una altre banda si el problema no ens afecta. D'actuar enlloc d'esperar que si no ens movem i amaguem el cap sota l'ala.



Ja sabeu, llums tancats i el so a tota canya.
Que en gaudiu.

ANY: 2011
Àlbum: Here and now


Senzill: When We Stand Together






NICKELBACK


Nacionalitat: Canadà

ANY: 2011
Àlbum: Here and now 

01 - This Means War
02 - Bottoms Up
03 - When We Stand Together
04 - Midnight Queen
05 - Gotta Get Me Some
06 - Lullaby
07 - Kiss It Goodbye
08 - Trying Not to Love You
09 - Holding on to Heaven
10 - Everything I Wanna Do
11 - Don't Ever Let It End

Senzill: When We Stand Together

 




 

dimecres, 31 de juliol del 2013

ULTRAVOX – Lament (Live 2010)


30/07/2013:


Encara no m'he pogut treure de cap la mort d'un company meu i de tot el que hi ha al voltant de la seva mort. Paraules culpant-lo a ell mateix del que havia passat i només a ell, fins al punt de condemnar-lo per haver deixat tres filles sense pare i una vídua sense marit i sense recursos. Ningú sembla que vulgui acceptar que les coses no són tant senzilles i que quan les cordes es tiben, es poden trencar. El recent accident de tren a Galícia, on sembla que tothom s'ha posat d'acord per culpabilitzar al conductor, em fa pensar en el perquè algunes persones fan el que fan. A un altre escala i amb un resultat molt més tràgic, tot el que passa amb el conductor del tren, em fa pensar amb el meu company.

És cert que nosaltres som responsables dels nostres actes, però nosaltres no som només nosaltres. Nosaltres som nosaltres i les nostres circumstàncies.
Que vull dir? Doncs malauradament tenim un exemple amb la tragèdia dels tren de Santiago.

És cert que era el conductor del tren el que va premer l'accelerador per anar a una velocitat excessiva en un tram on hauria d'anar molt més a poc a poc. Però . . . .per què anava tant ràpid? Què feia tard? Potser havia de complir amb uns objectius de puntualitat que eren impossibles? I si arribava massa d'hora . . . ningú el renyava per aquest excés de velocitat? I les mesures de seguretat? Perquè no hi eren?

Potser el conductor és responsable, però m'hi jugaria el coll, que estava pressionat d'alguna manera, i quan algú està pressionat ja no és lliure i per tant les seves decisions no són lliures, i per tant, perden quota de responsabilitat. Els que sí que són responsables, són els que han decidit uns horaris. O els que han decidit no controlar. O els que han decidit no posar mesures de seguretat. Aquests segur que sí que són responsables.

Quan algú és pressionat per aconseguir objectius, terminis, quotes, el que sigui, quan més forta i constant sigui aquesta pressió, més probabilitats hi ha que aquesta pressió trenqui la fermesa de la personalitat de la persona pressionada, i tard o d'hora, prendrà alguna decisió equivocada. Així doncs, si sabem que un treballador pressionat és candidat a equivocar-se, . . . el podem culpabilitzar de la seva errada? NO sé fins a quin punt estava aquest treballador pressionat, però estic gaire bé convençut que ho estava i força. Si no ho tinc malentès, si el tren arriba amb una marge de retard superior al “estipulat”, s'ha de retornar el diners als usuaris, i això es motiu suficient en els temps que corren per pressionar a qualsevol (sempre i quan no es tinguin masses escrúpols, clar).

El culpable real de tot això, si realment el conductor estava pressionat, és qui pressionava al conductor per tal que no arribés tard per no haver de retornar X diners i sortir retratat en algun llistat que el faci perdre extres salarials per objectius aconseguits. I també ho és qui va decidir posar uns horaris per guanyar punts davant l'opinió pública. I per últim, se'm fa molt difícil creure que havent-hi el mitjans tècnics que hi han, que es deixi tota la responsabilitat en una persona pressionada, (i que pot tenir un defalliment en qualsevol moment, una distracció, una errada, un mal dia) i no es posin altres mesures que puguin evitar aquestes coses. És important recordar, que alguns d'aquest trens, en altres latituds, circulen sense conductor. La veritat, és que fa tot l'efecte, que en aquestes latituds, es deixa al conductor, per si passa alguna cosa, responsabilitzar a aquesta persona del que ha passat.

Com deia, a diferent escala i amb un altre resultat, molt tràgic també, sembla que ningú vol entendre que no es pot pressionar a tothom de la mateixa manera i a tot moment. Tinc la sensació, que el meu company, amb altres temps i altres “tècniques de motivació laboral”, hauria fet cas a metge i s'hauria agafat una baixa, i avui no ens estaríem lamentant sobre la seva mort. De la mateixa manera, penso que si en alguns despatxos i alguns càrrecs polítics, no hagessin pres certes decisions, ara tampoc ens estaríem lamentant de les 80 víctimes de l'accident de tren.

La cançó més adient que he trobat per aquest parrafada, és “Lament” d'Ultravox. Una magnífica cançó que penso que transmet suficientment el sentiment de tristor i respecte que mereix el tema. Sobretot en directe, ja que el videoclip, l'he trobat superficial per la ocasió.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 2010
2CD/DVD: Return to eden





diumenge, 28 de juliol del 2013

TIGA - Hot in herre


28/07/2013:


Acabo de començar les vacances d'estiu, que esperava i que necessitava, De fet, portava unes setmanes somiant amb coses o persones relacionades amb la feina. Descansaré durant 4 setmanes, i que podré dedicar-me a estar amb les meves filles, refugiant-nos de la calor.

L'estiu, si ets de vacances, és temps de tòpics que any rere any, intentem repetir, però que es caracteritza sobretot, per una cosa. La calor.

Així doncs, avui comparteixo una cançó que parla de calor (encara que segur que és d'una calor diferent a la calor de l'estiu) La cançó és diu “Hot in Herre” i és de Tiga, un . . . (ara en diuen productor) music canadenc, amb força prestigi. La cançó, sempre m'ha fet pensar que era una versió, i efectivament, com sempre (:)) tenia raó, i era una versió, però d'una cançó que no conec. De fet, la original és una cançó que no m'hagués cridat gens l'atenció (el vídeo-clip, sí. Coses d'aquella altre calor de la que parlava abans) amb el que queda clar que el toc Tiga, és totalment definitiu.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.


ANY: 2003
CD-Single: Hot in herre






dilluns, 22 de juliol del 2013

LA ROUX – Bulletproof (Live 2010)


22/07/2013:

La setmana passada va ser molt dura. Un company de feina, al que no coneixia de res, va morir. “Com ha passat?” “Doncs diumenge va deixar a la família al càmping i ell va tornar per anar a treballar el dilluns. I mentre dormia, va morir”. Soc membre del comitè d'empresa i vaig començar a fer preguntes de qui era, com era, que feia, i les respostes que rebia no em feien cap gràcia.

Dilluns per la nit, quan vaig anar a dormir, vaig poder reflexionar sobre el que havia passat, i vaig arribar a la conclusió que aquest company havia mort per culpa de tothom.

Ell era el primer culpable, ja que sembla ser que no tenia molta cura d'ell mateix, i segurament pensava el mateix que pensem la majoria, que pensem que el nostre cos, abans de fer un pas definitiu, ens avisa un cop. Malauradament no és així i a aquest company, no el va avisar.

Qui sí que el va avisar va ser el metge, que aquella mateixa setmana, li havia recomanat descans. I aquí tenim al segon culpable. El sistema sanitari. Últimament, el metges, i suposo que pressionats per les administracions, s'han desentès de la seva responsabilitat de decidir si el pacient ha d'agafar al baixa o no, i li transfereixen aquesta responsabilitat al pacient. El pacient, a diferència dels metges, no ha estudiat la carrera de medicina, i mai podrà tenir una veritable visió del estat real de la seva salut. Qui teòricament sí que està capacitat per això, són els metges, que amb els seus coneixements i amb una petit qüestionari al pacient, són els que han de prendre la decisió de deixar al pacient a casa o no.

Però si el metge li va recomanar descans . . . per què ell no va fer cas? . . . i per què va anar a treballar? Doncs aquí tenim al tercer culpable. Les pressions que rebem últimament per no ser uns “nenetes” i anar a treballar tot i que salti a la vista que no estem en condicions de fer-ho. “això s'ha d'acabar aquesta setmana peti qui peti. I si no està, algú ho pagarà” “no podem marxar a casa fins que això estigui enllestit, i no vull sentir cap excusa” “que et fa mal el cap? Doncs pren-te alguna cosa i a treballar, que jo mai he agafat una baixa i he vingut a treballat amb 40 de febre”. Vulguis o no, totes aquestes frases que tots hem sentit, acaben influenciant-nos més del que pensem, i normalment no passa res però malauradament, de tant en tant, aquest pressió que alguns caps imprimeixen als seus subalterns, tenen conseqüències que s'escapen de les seves mans. I és que aquestes pressions, fan que últimament, es vegin coses realment degradants com gent amb el canell enguixat, anant a treballar utilitzant aquest canell amb el ratolí de l'ordinador, o anar amb croses fent grans caminades per anar de despatx en despatx o de reunió en reunió, o conduint o...

El quart culpable, és el govern, que amb les últimes reformes laborals que ha fet, faciliten aquestes pressions i ajuden a que la salut passi per sota del rendiment laboral, i els malalts o les persones dèbils, siguin considerades com poc productives i per tant, “objectivament” substituïbles i acomiadables.

I l'ultim culpable, soc jo. Com a membre del comitè de l'empresa, fa 6 anys que he deixat de reclamar les revisions mediques anuals. No he perseguit les possibles pressions dels caps. No he fet pedagogia de respecte a la pròpia salut i a la de les persones del nostre entorn laboral. Si hagués fet la meva feina i no m'hagués deixat seduir pel costat fosc, qui sap!!!!

En definitiva, entre tots hem oblidat que la salut és el més important, i entre tots hem de construir una cultura de la salut a prova de bales. Una cultura de la salut que no ens faci pensar ni per un moment que entregar una feina a temps, val més que la nostra vida i la vida dels que deixem enrere. Entregar una feina mai és prou important per posar en risc la vida d'una persona i el món de la rendibilitat dels treballadors no es pot pagar amb el deteriorament d'aquesta cultura de la salut. No podem deixar-nos pressionar. No podem treure'ns de sobre la nostra responsabilitat. No podem pressionar. No podem cedir al xantatge del capital. I no podem deixar-nos seduir pel costat focs i abaixar els braços. Hem de tenir una cultura de la salut a prova de bales.


A prova de bales és el títol d'una cançó de La Roux, que precisament, fa uns dies va tocar a Benicàssim. Us deixo un vídeo d'aquesta cançó en un directe de l'any 2010 que no se si serà semblant al que van poder veure els assistents al concert.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

ANY: 2009
Àlbum: La Roux


Senzill: Bulletproof


ANY: 2010







dilluns, 8 de juliol del 2013

DURAN DURAN - Is there something I should know?


07/07/2013:



Un cop més, quedo perplex davant la insensibilitat manifesta de la nostra societat, ja no només quan afecta a terceres persones, sinó fins i tot a nosaltres mateixos. Una de les notícies d'aquests dies, és que una persona que treballava, no sé ben bé on, ha revelat secrets d'estat sobre les relacions de l'administració i el poble. De fet sembla que ha demostrat que l'administració dels Estats Units, espiava les comunicacions, no només dels seus ciutadans, sinó també les comunicacions dels ciutadans de la resta del món. Aquí ve la meva primera perplexitat. On és la notícia? Què ningú se'n havia adonat que Internet i les seves xarxes socials, són el millor aparell d'espionatge que s'ha inventat mai, i que és una cosa que ens apropa molt, a lo que seria “El gran germà”? Tots sabem que estem vigilats i fitxats del tot.

No sé ben bé que és el que aquest noi, ha tret a la llum, però tot el que ha mogut la seva revelació, és un nou motiu per a la meva perplexitat. Si aquest home, no ha revelat re que no sabéssim abans, què ho fa, que les autoritats dels Estats Units, hagin desplegat tot el seu potencial per detenir a una persona que no ha dir re de nou?

El tercer motiu de perplexitat, és que . . . si el que ha fet aquest noi, es tant “terrible”; com és que els serveis secrets dels Estat Units, no han “arreglat” aquest tema a la “seva” manera (com han fet sempre)? i a més. sembla que provoquin que es faci un seguiment mediàtic, gaire bé, retransmès en directe per televisió?

El quart motiu de perplexitat, és que arribats al punt que estem seguint aquest tema gaire bé en directe per televisió, i que ningú, repeteixo, ningú ha desmentit, i per tant, hem de pensar que és cert, doncs, com és que no hi ha cap dimissió? i sobretot, com és que no hi ha cap detenció? Si és cert que les autoritat dels Estats Units, espiaven als seus ciutadans, el President dels Estat Units hauria de dimitir si no era coneixedor d'aquestes pràctiques. I si n'era coneixedor, hauria de ser detingut.

Peró a mes, el reguitzell de noticies “perplexants”, continua quan resulta que uns governs europeus, no deixen passar a un avio presidencial d'un altre país, per la sospita que podria refugiar a una persona que ha arriscat la seva vida, per obrir-nos definitivament els ulls i dir-nos que estem a un pas de 1984. I enlloc de refugiar a aquesta persona, aquests “civilitzats” governs respectuosos dels drets humans, col·laboren amb el delinqüent (ja que no ha desmentit el delicte – No us deixa perplexes, això?) que vol capturar, al que de moment, sembla ser el bo de la pel·lícula.

I l'última, és veure com els ciutadans d'aquests països europeus, no demanen dimissions i explicacions als seus governs, per col·laborar, amb el que de moment, sembla el dolent de la pel·lícula.

Amb tota aquesta historia, tinc la sensació que em prenen per imbecil, un altre cop, i tinc la certesa que em volen enganyar i manipular, un altre cop. És evident que hi ha alguna cosa que no sabem i que hauríem de saber.

I això és el que es preguntaven Duran Duran amb aquesta cançó titulada “Is there something I should know”. Una magnifica cançó que a Europa no va ser inclosa en cap “Llarga durada” i només es va editar com a senzill, però que d'una manera o altre, va servir per fer un dics de grans èxits de Duran Duran amb nomes dos “llargues Durades” al mercat.

Especialment recomanable la versió Maxi d'aquesta cançó. És d'una època, en que els grups es “curraven” unes versions mes treballades i no es dedicaven a contractar dj's, El vídeo clip també és molt recomanable, també d'una època que es posava certa cura en fer els vídeos.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

PD: Per cert. Parlant de secrets que es descobreixen . . . o que s'escampen deliberadament, avui fa 66 anys del Incident de Roswell!!!!

ANY: 1983
Senzill: Is there something I should know?


Maxi: Is there something I should know?




diumenge, 23 de juny del 2013

DEPECHE MODE - A question of time


22/06/2013:


Aquesta setmana, ha sigut l'aniversari de la meva filla petita. Ha fet vuit anys, i ens a demanat un rellotge. Al “cole”, han apres a llegir les hores, i la veritat és que ella ho ha après força be, i força rapit, fins a punt que s'ha tornat una petita obsessió. Porta uns dies preguntant “Quant falta per les 8?” “Quin hora serà d'aquí a dues hores i quart?”, Quant temps falta per que arribi la mama?”, “Pregunta'm quin hora és?”. Finalment hem hagut de dir “P R O UUUUUUUUU”, però li hem regalat un rellotge. A veure quant temps li dura!!!



Aniversaris i rellotges, ens fan pensar en l'inexorable pas del temps, que a vegades ens apropa als nostres objectius, i altres cops fa que algunes coses, caduquin. Així, doncs, avui és qüestió de parlar del temps. Del seu constant caminar endavant i que només ens cal esperar perquè moltes coses passin o arribin. Per exemple aquesta setmana també a fet 25 anys que es va enregistrar un concert de Depeche Mode, que es va publicar sota el nom de “101”



Tot em porta a la cançó “A question of time” del disc “Black celebration”, disc amb el que me'n vaig adonar, que Depeche Mode havien deixat de ser un grup per uns escollits, i havien passat a ser un grup de masses. De fet, ja vaig patir algun intent d'alliçonar-me sobre lo bons que eren Depeche Mode, tot i que no va ser massa greu, i fins al “Violator” la cosa era suportable.


Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.

Què en gaudiu.



ANY: 1986

CD: Black celebration


Maxi-Single: A question of time





dissabte, 15 de juny del 2013

PET SHOP BOYS – Invisible / Vocal (Live Buenos Aires 2013)


15/06/2013:

Foto feta per btretze


L'altre dia, per sorpresa, van caure a les meves mans, dues entrades pel concert inaugural del Sonar 2013, amb Dorian (dels que no n'he sentit re, però si tinc bones referencies) i amb Pet Shop Boys. En un principi, em va fer molta il·lusió anar al concert dels Pet Shop Boys, més per la forma amb la que em van caure les entrades que pel duet en ell mateix. Les entrades me les va fer arribar una amiga que no conec (Gràcies)

No soc un gran seguidor del Pet Shop Boys, i de fet, alguns cops em carreguen fins a límits exasperants. Però la veritat és que era una oportunitat que no podia desaprofitar. Per tant, vaig decidir preparar-me pel concert, escoltant el CD de grans èxits de Pet Shop Boys, i el seu ultim CD al mercat “Elysium”.
La primera sorpresa va ser que del disc de gran èxits, coneixia menys cançons de les que pensava, i la meitat de les cançons, no m'agradaven. La segona sorpresa, va ser que els seu disc “Elysium” és un dels discos més avorrits que he escoltat mai. Vaig menystenir al duet, acusant-los de “puretes” aburgesats i mandrosos que vivien del discos anteriors, i que ara funcionaven per inèrcia. Amb el pas dels dies, la il·lusió inicial anava minvant, i començava a pensar que no era just que jo anés per la cara al concert, mentre que altres persones que sí són seguidores del duet, potser no podrien anar-hi.

Per una banda tenia una sensació de ser un desagraït maleit que no podia suportar-me a mi mateix. Per l'altre, tenia cert remordiment de consciencia per anar a un concert del que no en gaudiria, mentre que uns amics meus, que sí són seguidors del duet, i de Dorian, no podien anar-hi. Finalment vaig posar fill a l'agulla, i després d'uns quants e-mails i uns quants “whatsapps”, la amiga que no conec, va fer una altre gest de generositat, i els meus amics, podran gaudir de Pet Shop Boys. Finalment, tot a tingut un final feliç.

Ha tingut un final feliç? NO. Un cop vaig haver posat tothom d'acord, vaig decidir buscar una cançó de Pet Shop Boys per fer una entrada en aquest blog, quan vaig descobrir que al juliol d'aquest any, treuen nou disc. Vaig sentir dues cançons, i d'avorrits, res de res. Dues cançons esplèndides, amb ganes de “marxa”, de viure la nit i amb ganes de ball. Només feia 10 minuts que havia lliurat les entrades als meus amics, i el concert que fins aquell moment prometia ser avorrit fins i tot per les vaques, havia passat a ser atractiu i amb expectatives de ser un gran concert.

Com podia haver estat tant esnob, i tant estúpid de menystenir a un duet que fa dècades que viu de la música i dels seus concerts? i que hi viu molt bé, amb èxit de critica i èxit comercial. Tot i això, no me'n penedeixo d'haver donat les entrades als meus amics, que se les mereixen més que jo.

Per celebrar la meva estupidesa i supervia, poso dues cançons de Pet Shop Boys en un concert a Buenos Aires, de fa un mes. La primera és “Invisible” del seu disc “Elysium”. Sí, sí. aquell que abans he dit que era un dels discos més avorrits que he escoltat mai. Aquest disc, tot i ser avorrit, té algunes cançons molt bones, i particularment, té aquest joia. Una cançó plena de bellesa i sensibilitat. Un obra mestre. La segona és del disc que trauran el mes que ve, i sembla que serà el seu nou senzill, “Vocal”, una cançó a mig camí del House/Italo disco/tecno, amb el toc inconfusible de Pet Shop Boys.
Aquí trobareu informació interessant del concert que m'he perdut (no han tocat “Heart”. He fet bé en no anar-hi hahaha)

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2012
CD: Elysium


ANY: 2013





dissabte, 8 de juny del 2013

KRAFTWERK - The robots (live 2005)


08/06/2013:


La setmana que ve comença el Sónar i aquest any presenta doc caps de cartell força importants. Avui parlaré de Kraftwerk, i d'aquí uns dies, de l'altre cap de cartell.

Poca cosa a dir de Krafwerk que no s'hagi dit ja, Presenten un concert amb projeccions de vídeo en 3D i faran el gairebé playback habitual. Tal com ho dic, podria semblar que ho dic com una critica negativa, però no és així. Crec que a Kraftwerk, sempre és interessant veure'ls, i estic gairebé convençut que no són gens avorrits. Si mes no, quan jo els vaig veure fa molts anys, em van sorprendre precisament perquè eren força divertits.


Aprofito per posar una cançó d'ells, i tractant-se del Sonar, he escollit The Robots, en un concert del 2005 (ja fa 8 anys!!!)

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu!!

ANY: 2005
DVD: Minimum - Maximum




diumenge, 2 de juny del 2013

DURAN DURAN - All she wants is


02/06/2013:


L'altre dia vaig anar a la segona exhibició de twirling del equip de la meva filla gran. Vaig poder veure que la meva filla ho fa força bé, però també vaig poder veure com la meva filla era discriminada d'una manera que difícilment em podran explicar.

No puc entendre perquè la meva filla (i tres amigues seves) van ser avisades d'aquesta exhibició amb 5 dies d'antelació, quan feia com a mínim dues setmanes que estava programada. La meva filla, carregada d'il·lusió, va mobilitzar a tota la família, per fer-nos anar a la exhibició, i tots varem pagar religiosament els 2 euros de donatiu. La meva filla, nerviosa com estava, no va parar en tot el dia de preguntar “quant falta?”. Estava impacient per vestir-se de negre, tal com li havien dit.

Però quan varem arribat al recinte de la exhibició, la meva filla va veure com ella i les seves tres amigues, eren les úniques que anaven de negre. Les altres nenes, portaven maiots de colors i de fantasia. Les 4 amigues, van sortit a fer la seva exhibició, i van veure com els hi tallaven la música que utilitzaven per fer la seva actuació. Si fa o no fa, les van deixar entre 1,5 i 2 minuts, mentre que a les altres nenes, les cançons eren senceres. Les quatre van veure com elles nomes sortien un cop i a “mitges”, mentre que les altres feien tres números cada una. Finalment, quan tot es va acabar, la meva filla em va preguntar el perquè de tot això “És que ho faig molt malament, papa?” “no filla. El que passa és que les altres nenes compateixen i tu només fas esport”.

El que la meva filla no sap és quin és el criteri per decidir qui competeix i qui no. La crua realitat, és que compateix qui paga. El criteri de selecció no és esportiu, sinó el de les nenes que poden fer més hores d'entrenament, independentment de la seva qualitat esportiva. Jo no demano que la meva filla competeixi, sobretot si hi han altres nenes que entrenen més, i per tant, és lògic pensar que ho fan millor (que no és el cas, però faré veure que sí és així) El que sí demano, és que no es discrimini a les nenes de tal manera, que fins i tot elles, innocents com són, se'n van adonar de tot. En una exhibició com la d'aquell dia, es tractava d'una festa en la que tothom ha de participar. Com? De moment, fent que tothom se senti a casa. Entenc que les nenes que competeixen, facin 3 números cada una (solo, duet i grup) però les que no competeixen i que són a l'escola d'aquest esport, han de fer un número sencer i preparat mínimament, i que no es noti que tot és una improvisació sense ganes de que les nenes es puguin lluir i així anar aprenent. Si tothom va engalanat, tothom ha d'anar engalanat. Entenc que no es gastin diners per vestir a nenes que no competeixen, però només calia donar a aquestes nenes, maiots utilitzats l'any passat. Era una exhibició fora de competició, i per tant, era un bon moment per fer que aquestes nenes que no competeixen, es motivessin per voler competir. I per motivar, es fa integrant i fent pinya i no pas discriminant-les.

Quan vaig entrar al recinte, vaig fer broma sobre lo cares que eren les entrades, i em van contestar “és per les nenes, i si és per les nenes, no és car”. Després ho vaig entendre. No és car per les altres nenes, però per la meva, és carisssssssim. Ja que la resta de les famílies de les altres nenes, van pagar una quantitat per vestits, viatges i poder-se lluir davant de les seves famílies. La meva, va pagar 10 euros per ajudar a les nenes que competeixen (que ja m'està bé, i ho entenc) però també per ser humiliades (no nosaltres. Elles, que se'n van adonar de tot)

L'altre dia, van jugar amb la il·lusió de la meva filla (i les seves amigues) humiliant-les sense compassió. Les van tractar fatal, només perquè els seus pares no volen o no poden fer més per fer “competidores” a les seves filles. No hagués costat gens deixar sonar tota la cançó que utilitzaven les “de negre”. No hagués costat gens, deixar-les uns maiots perquè veiessin lo guapes que estan i animar-les a competir. No hagués costat gens avisar-les amb dues setmanes d'antelació, com a les altres, per poder-se prepara millor el seu número,

La meva filla, (i les seves amigues) va patir en la seva pell, que l'esport no és una disciplina de superació personal. Va aprendre que l'esport no és una activitat noble i honesta. Va aprendre que l'esport és una font d'humiliació i de discriminació sense entendre que ha fet ella de dolent. Gràcies Jessica per ensenyar aquesta lliçó a la meva filla, i a les seves amigues.

Així dons, ja sabeu, si voleu que els vostres fills facin esport, per fer esport. Si voleu que els vostres fills facin esport per aprendre a ser solidari amb els teus companys, a treballar en equip, a fer col·lectiu, a saber que tu depens dels altres i que els altres depenen de tu, no els porteu al Club Twirling Blanes, que allà només volen gent per competir, no per compartir.

I és que la entrenadora d'aquest club “esportiu”, respon al perfil d'entrenadora tirànica, on les seves pupil·les, ho han de donar tot per aquesta disciplina esportiva i viure només per això. Respon al perfil d'aquella entrenadora soviètica, dura i implacable amb les “dèbils”, a les que els hi dedica el mínim temps i psicologia possible, ja que són les “bones” les que es mereixen tota la seva atenció. Evidentment, les “bones” no compartiran el que exposo, ja que només veuen el costat bo de la seva entrenadora.

Puc entendre que només vulguin “competidores”, però si és així, que ho diguin des d'un bon començament, i es deixin estar de falsedats amb lo de escola de twirling.

La cançó no podia ser un altre que “All she wants is” de Duran Duran. Amb aquest títol, ja ens podem fer una idea que parlen d'una dona exigent, egoista i egocèntrica, que no té cap mirament envers les altres persones, i només mira resultats, en qualsevol aspecte de la vida. Bé, segurament estan parlant de sexe, però en aquesta entrada, a mi m'interessa destacar un altre cosa.

Avui m'he allargat massa, i no puc parlar d'aquesta cançó, del disc (Big thing) on està inclosa, i del moment en que Duran Duran van fer aquest disc. Un disc imprescindible, i que segurament, juntament amb el seu primer disc, és el disc més important d'ells. Segons el meu parer, sense aquest disc, Duran Duran hagués desaparegut en poc temps. De fet, he vist a Duran Duran en directe 4 cops, i sempre m'han semblat justets en directe, excepte en la gira d'aquest disc, que va ser un concert memorable. Poso un playback que sona una mica a llauna, però es que crec que aquesta actuació, té molta més força que el vídeo-clip.

Si algú escolta aquesta cançó, ho hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
Què en gaudiu.

ANY: 1988
CD: Big thing


Senzill: All she wants is


Maxi: All she wants is