22/07/2013:
La setmana passada va ser molt dura. Un
company de feina, al que no coneixia de res, va morir. “Com ha
passat?” “Doncs diumenge va deixar a la família al càmping i
ell va tornar per anar a treballar el dilluns. I mentre dormia, va
morir”. Soc membre del comitè d'empresa i vaig començar a fer
preguntes de qui era, com era, que feia, i les respostes que rebia no
em feien cap gràcia.
Dilluns per la nit, quan vaig anar a
dormir, vaig poder reflexionar sobre el que havia passat, i vaig
arribar a la conclusió que aquest company havia mort per culpa de
tothom.
Ell era el primer culpable, ja que
sembla ser que no tenia molta cura d'ell mateix, i segurament pensava
el mateix que pensem la majoria, que pensem que el nostre cos, abans
de fer un pas definitiu, ens avisa un cop. Malauradament no és així
i a aquest company, no el va avisar.
Qui sí que el va avisar va ser el
metge, que aquella mateixa setmana, li havia recomanat descans. I
aquí tenim al segon culpable. El sistema sanitari. Últimament, el
metges, i suposo que pressionats per les administracions, s'han
desentès de la seva responsabilitat de decidir si el pacient ha
d'agafar al baixa o no, i li transfereixen aquesta responsabilitat al
pacient. El pacient, a diferència dels metges, no ha estudiat la
carrera de medicina, i mai podrà tenir una veritable visió del
estat real de la seva salut. Qui teòricament sí que està capacitat
per això, són els metges, que amb els seus coneixements i amb una
petit qüestionari al pacient, són els que han de prendre la decisió
de deixar al pacient a casa o no.
Però si el metge li va recomanar
descans . . . per què ell no va fer cas? . . . i per què va anar a
treballar? Doncs aquí tenim al tercer culpable. Les pressions que
rebem últimament per no ser uns “nenetes” i anar a treballar tot
i que salti a la vista que no estem en condicions de fer-ho. “això
s'ha d'acabar aquesta setmana peti qui peti. I si no està, algú ho
pagarà” “no podem marxar a casa fins que això estigui
enllestit, i no vull sentir cap excusa” “que et fa mal el cap?
Doncs pren-te alguna cosa i a treballar, que jo mai he agafat una
baixa i he vingut a treballat amb 40 de febre”. Vulguis o no, totes
aquestes frases que tots hem sentit, acaben influenciant-nos més del
que pensem, i normalment no passa res però malauradament, de tant en
tant, aquest pressió que alguns caps imprimeixen als seus
subalterns, tenen conseqüències que s'escapen de les seves mans. I
és que aquestes pressions, fan que últimament, es vegin coses
realment degradants com gent amb el canell enguixat, anant a
treballar utilitzant aquest canell amb el ratolí de l'ordinador, o
anar amb croses fent grans caminades per anar de despatx en despatx o
de reunió en reunió, o conduint o...
El quart culpable, és el govern, que
amb les últimes reformes laborals que ha fet, faciliten aquestes
pressions i ajuden a que la salut passi per sota del rendiment
laboral, i els malalts o les persones dèbils, siguin considerades
com poc productives i per tant, “objectivament” substituïbles i
acomiadables.
I l'ultim culpable, soc jo. Com a
membre del comitè de l'empresa, fa 6 anys que he deixat de reclamar
les revisions mediques anuals. No he perseguit les possibles
pressions dels caps. No he fet pedagogia de respecte a la pròpia
salut i a la de les persones del nostre entorn laboral. Si hagués fet
la meva feina i no m'hagués deixat seduir pel costat fosc, qui
sap!!!!
En definitiva, entre tots hem oblidat
que la salut és el més important, i entre tots hem de construir una
cultura de la salut a prova de bales. Una cultura de la salut que no
ens faci pensar ni per un moment que entregar una feina a temps, val
més que la nostra vida i la vida dels que deixem enrere. Entregar
una feina mai és prou important per posar en risc la vida d'una
persona i el món de la rendibilitat dels treballadors no es pot
pagar amb el deteriorament d'aquesta cultura de la salut. No podem
deixar-nos pressionar. No podem treure'ns de sobre la nostra
responsabilitat. No podem pressionar. No podem cedir al xantatge del
capital. I no podem deixar-nos seduir pel costat focs i abaixar els
braços. Hem de tenir una cultura de la salut a prova de bales.
A prova de bales és el títol d'una
cançó de La Roux, que precisament, fa uns dies va tocar a Benicàssim. Us
deixo un vídeo d'aquesta cançó en un directe de l'any 2010 que no
se si serà semblant al que van poder veure els assistents al
concert.
Si algú escolta aquesta cançó, ho
hauria de fer amb els llums tancats, i els so a tota canya.
ANY: 2009
Àlbum: La Roux
+01.jpg)
Senzill: Bulletproof
ANY:
2010
6 comentaris:
Nos han metido tanto miedo, la situación está tan mal, que la gente aguantamos hasta que no podemos más.
¿Qué tienes tu parte de culpa? Pues no te digo yo que no.
Me gustaría dorarte la píldora y darte unas palmaditas en la espalada para reconfortarte, pero tu mismo lo has dicho en el comentario.
Por otro lado,
¿Cuántas veces ibas a exigir cosas a la patronal y te viste obligado a recular por presiones de tus propios compañeros "por lo que pueda pasar"?
Pues eso.
No me lío más, porque me encuentro en contra de todos y de todo.
Y aunque no se puede generalizar........
Me callo. Estoy más guapo.
Saludos sintéticos.
Jo he anat a treballar en crosses amb el genoll acabat d'operar, amb febre, l'endemà d'un atac d'ansietat... Crec que hauríem de començar a posar les coses en ordre.
I, per davant de tot, el que sempre diu ma mare "S'acabarà el món si no acabes la feina avui? Oi que no? Doncs apa!"
La cançó aquesta m'agrada molt. De la resta de La Roux el que he sentit no m'ha entusiasmat.
Hola Chorbyradio.
Sobre el apoyoi de mis compañeros para ayudarles, puffff es patetico, y por eso me pasé al lado oscuro.
btretze: t'he de renyar.
Tots aquest sacrificis i perjudicis de la teva salut, , , despres te'ls van tenir en compte? Malacostumes als empresaris, i crees problemes als teus companys, i el que es pitjor, et perjudiques a tu greument. Potser ara no t'en adones perque ets jove, però tot això pasa factura. El meu company, va morir amb 37 anys.
La teva mare te tota la raó.
De La roux, jo nomes conec dues cançons.
I les dues m'agraden força.
Salutacions.
Hola
Moments dificils quan coses aixi et passen de prop. La salut té estes coses, i quan no és l'estress o males practiques de la feina, és el p*** cancer - estic flipant amb la quantitat de gent de la meva edad patint un tipus de cancer.
Tornant a la feina, jo tinc sort, pero també m'ho he buscat. Quan vaig estar enganxat de l'esquena fa 2 anys, vaig agafar 6 setmanes de baixa sense cap temor de perdre la feina (només el % del sou!). No obstant això, la secretaria aquests dies està com jo estava, i el metge li ha dit (no sugerit) de agafar la baixa, pero ella continua treballant a base de pastilles cada cop més forts.
Tinc un alumne que ara vé a classe amb un braç lligat (un "bandage") per tendinitis de tanta ordenador. Pero continua treballant, ara tecleja només amb l'esquerra.
Sempre he pensat que cada u ha de ser responsable i fer la reflexio sobre la seva salut , si és més important que els senyals de valentia, pero clar també depen de l'empresa i si tens temor que et poden acabar fumant fora .... dificil!
Hola Brian.
Respondre't, m'ha dut a fer una nova entrada. allà comentaré el teu comentari.
Salutacions.
OK, ho espero :)
Publica un comentari a l'entrada